QUANTS MÉS SEREM, MÉS RIUREM?

Es veu a venir que a les eleccions dels propers anys pels indecisos els hi serà més difícil que mai decidir-se, perquè l’oferta que tindran a l’abast superarà amb escreix aquell passat de moda bipartidisme i uns quants més. I és que en èpoques de crisis, no només econòmiques sinó de molts altres valors, les candidatures de ciutadans disposats a arreglar el país creixen com bolets. Ja s’ha acabat allò de matar la jugada decantant-se entre esquerra i dreta: a partir d’ara es podrà triar i remenar com al mercat del dijous. La classe política tradicional es posa les mans al cap i pronostica que tanta competència portarà a la ruïna, perquè quants més siguin a repartir, la ració serà més petita. En canvi, els que volen que se’ls tingui en compte a l’hora de decidir com s’ha de repartir el pastís, asseguren que no cal posar-se nerviós i que en la varietat hi ha la gràcia. Però als pocs ciutadans observadors passius i objectius que queden, només els crida l’atenció que tant els antics manefles de sempre com els nous aspirants a tallar el bacallà, només parlin de “pastís” i de com “repartir-lo”. Un d’aquests ciutadans em deia l’altre dia: per què ningú parla de com s’ha de fer perquè el pastís arribi a tothom? Gran veritat, com exclamaria en Pla: si no s’enforna abans un bon i gran pastís, que sigui suficient per omplir tots els plats només es podran repartir engrunes. El defecte dels polítics massa sovint és que tenen moltes idees de com “gastar-se’ls” i poques sobre com “proveir-los”. D’allà on no ni ha no en raja, perquè allò de la multiplicació dels pans i els peixos queda molt llunyà. Per tant, que hi hagi més gent disposada a mullar-se en política no és dolent “per se”, galimaties a part; la qüestió és si seran capaces tantes eminències per posar-se acord primer sobre “què s’ha de fer per a crear riquesa”, més que no pas “en decidir com administrar-la”. Per gastar no s’ha de ser gaire eixerit, tothom en sap i l’únic que s’ha de vigilar, si per cas, és que qui ho faci sigui honest i no li agradi fer córrer els dits. Ara, la mare dels ous de veritat, és com s’omple la despensa. Si la despensa està mig buida, què menjarem? O pitjor, encara: qui menjarà? Si ningú es cuida de sembrar, el problema no és que tots passin gana, sinó que uns quants s’atipin i la resta dejunin. En resum: ja m’està bé que tothom surti de l’armari i s’emboliqui en política. Ni m’importen les causes d’aquest xarampió, quants més siguin potser més riuran. I escric “riuran” expressament, perquè em preocupa molt, això sí, quants ploraran si els nous polítics no s’arremanguen primer a l’obrador per elaborar un bon “pastís”, abans de somniar en un “paradisos” irreals.     

LLIURES O IGUALS, VET-AQUÍ LA QÜESTIÓ

Occident i sobretot Europa ha desenvolupat un model de societat conegut com a Estat del benestar, en què els poders públics haurien de garantir un accés lliure, universal i gratuït a determinats serveis bàsics com les pensions, la sanitat o l’ensenyament; tanmateix, es considera un deure públic assegurar un determinat nivell de prestacions econòmiques que s’enfronten a circumstàncies desfavorables com l’atur. Tots aquests bons propòsits socials arriben o no reeixir depenent, de les polítiques fiscals. Això és tant cert com que les administracions responsables de l’obra pública o de polítiques de suport a l’activitat econòmica o de preservació del medi ambient i de la seguretat en el transport, els processos industrials, la cadena alimentaria, etcètera, serien paper mullat i brindis al sol sense els recursos recaptats per via impositiva. És obvi, doncs, que els impostos són imprescindibles. Llavors, si fins aquí estem d’acord, perquè la fiscalitat acapara el debat polític? A la meva manera de veure, perquè des de l’esquerra tradicional s’entén que quanta més pressió fiscal hi hagi més coses es podran fer; mentre que la dreta tradicional predica que quants menys impostos es paguin, més llibertat tindran els ciutadans. És el plantejament ideològic que ha alimentat des de fa molt de temps el fals dilema entre si la felicitat depèn de ser més lliures o més iguals. El que passa és que quan, a més de la dreta i l’esquerra tradicional, ha entrat en joc un híbrid capitalista anomenat “mercats”, la llibertat i la igualtat tenen el mateix comú denominador: equilibrar el dèficit públic i el deute. Per a l’esquerra - tant la idíl•lica com la clàssica -, la solució passa per augmentar impostos als “rics” en abstracte, encara que això ofegui de retruc el dinamisme econòmic o sigui impossible d’implementar i, fins i tot, injust. Per a la dreta - tant la lliberal com dogmàtica -, la solució ha de venir estrictament de collar la despesa pública, començant per desmuntar l’Estat del benestar, emparats en el mantra que “els dèficits d’avui són els impostos de demà”. Quan és parla d’impostos és fa molta demagògia barata. En fa l’esquerra emparant-se en tòpics com: “que paguin els rics” o “abaixar impostos és d’esquerres”; i no es queda curta la dreta argumentant que “els impostos són una confiscació encoberta” o “un atemptat a la llibertat individual”. Si la democràcia es basa en la sobirania del poble, que sigui el Parlament, com a dipositari de la voluntat dels ciutadans, qui aprovi el que “el ciutadà sobirà” pot gastar i d’on s’han de treure les “misses”. I que l’acord no s’imposi per majoria simple, sinó per un esforç de consens significatiu. O sia, a l'inrevés de com s'ha fet a Espanya fins ara.   

MONTORO TONARÀ A PASSAR CATALUNYA PER L'ADREÇADOR

A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixot per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans; però mai s’havia vist que un home amb posat de simple comptable aplicat, lluny de la categoria d'home d’Estat, tingués tant de fel a la boca a l’hora de tractar qüestions delicades com la dotació pressupostaria de Catalunya. Es podria arribar a comprendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no que sigui un fonamentalista del centralisme espanyol, negant el pa i l’aigua a la comunitat que aporta més valor afegit a l’Estat i a quina, fent més cruel la mofa, exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi a Espanya. I per quina raó a Catalunya el senyor Montoro li fa pagar els plats trencats? Doncs perquè ni a Euskadi ni a Navarra hi pot posar les mans gràcies al seu concert econòmic, i a la resta de les autonomies no li convé posar-se-les en contra, unes perquè són de la seva corda i l'andalusa perquè pensa que al subvencionat sud hi trobarà més babaus que a Catalunya, disposats a vendre’s per un plat de llenties. El senyor Montoro està jugant amb foc perquè, a part que en moltes altres coses, s’equivoca en una de fonamental: no es pot amenaçar d’intervenir una economia que ja no pot estar més aclaparada del que està. Els socialistes, en aquesta qüestió de collar Catalunya també la sabien molt llarga, escatimant-li tots els recursos que podien, però al-menys reconeixien, amb la boca petita, que hi havia un deute històric. En canvi, el senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat degui res a Catalunya, fent  befa de les balances fiscals desequilibrades d’anys i panys ençà, en favor de Madrid. El ministre d’Hisenda està encegat per la ideologia i, amb tot el respecte, no hi veu tres dalt d’un burro en economia productiva. Posant tota la carn a la graella per retallar la despesa, sense fer ni el mínim gest per desencallar el creixement, ha portat el país a la ruïna i els ciutadans a la misèria. No s’havia de ser gaire savi per endevinar, per exemple, que la reforma laboral, com totes les anteriors, era paper mullat sense activar polítiques actives per a recuperar la confiança en els emprenedors, reactivar el consum i motivar la inversió no especulativa. Els resultats econòmics dels quals es vantarà avui davant la plana major de les autonomies, presentant-los com a tan positius que fins hi tot li permeten fer la pantomima de baixar impostos per bescanviar-los per vots, no passen de ser pírriques i sarcàstiques victòries sobre el paper. Mentre la seva prioritat sigui la macroeconomia i no es rebaixi a analitzar la realitat del carrer, el que aconseguirà serà un desastre col•lectiu. I quan més intenti collar financerament la Generalitat com a càstig per rebel•lar-se, més estelades voleiaran sobre el cel d'aquest país.  

AFORATS I INDULTATS, LA MATEIXA LLEI DE L'EMBUT

Som l’únic país adscrit a la democràcia formal, en el qual el principi d’igualtat davant la llei no imposa l’absoluta identitat, sinó que va per lliure i es limita a prohibir la discriminació “no raonable” basada, per exemple, en el sexe, la raça o la religió; però en canvi permet que els legisladors estableixin normes processals i penals especials perquè uns deu mil ciutadans puguin viure tranquils en la seguretat que cap jutge becari podrà, si se’ls agafa amb els pixats al ventre, deixar-los en calçotets al mig de la plaça. D’aquesta “protecció” se’n diu aforament  i s’aplica amb generositat a varis centenars de ciutadans que es creuen estar tant per sobre del bé i del mal, que un jutge ordinari no és prou bo per furgar en les seves misèries, sinó que ha de ser la santíssima trinitat judicial l`única que hi pugui ficar el nas. Perquè entenguem bé la befa els ciutadans pelacanyes, els aforats son aquells personatges - “honorables” per definició - que com a pagament en espècie afegit a la generosa compensació econò mica per exercir funcions públiques de rang elevat, si s’unten els dits, fan favors prevaricant o, senzillament, es passen per l’arc del triomf la honorabilitat que anava inclosa en el càrrec de “servidor del poble” – no us en rigueu -, les seves presumptes relliscades no les pugui analitzar un jutge o jutgessa de primera instància sense pedigrí ni currículum, encara que la seva vocació de servei i d’imparcialitat siguin immaculats, sinó que només ho pugui fer l’establishment judicial, que per més vergonya, s’ha enfilat a l’alta magistratura gràcies als vots dels “aforats”. A la meva manera de veure, mantenir aquest privilegi per a tants ciutadans com passa en aquest país – deu mil i escaig no són una excepció raonable – converteix una justícia que hauria de ser ràpida, imparcial i igual per a tothom, en un exemple pràctic de la llei de l’embut. I si afegim que el ministeri de justícia, des d’uns interessos i criteris exclusivament polítics, pot administrar indults a tort i a dret, deixant en ridícul sentències fermes i raonades, la sensació de presa de pèl de que som víctimes, ens fa molt de mal a la ciutadania de bona fe.

A MI EM SEMBLA QUE AMB UN 51% ENS QUEDAREM CURTS

Suposo que molts, després de llegir el titular d’aquesta reflexió, passaran pàgina fent cas dels que recomanen no escoltar ni llegir els que portem la contraria, perquè ara que s’està en capella del partit decisiu no es pot perdre la concentració. Però aquesta excusa de la concentració, per a no parar atenció a les veus sensates que avisen honestament per evitar que es prengui mal, no em sembla raonable. Malgrat sé que els raonaments moderats tenen les de perdre quan a la moderació i al seny s’hi oposa la rauxa i el “no tenir espera”, crec que precisament per a la consolidació de l’anomenat procés sobiranista hi ha opinions que no s’haurien de llençar a les escombraries, simplement perquè no s’exposin des dels cercles propers al “pinyol”. L’altre dia, un tertulià amb qui comparteixo debat va introduir un perillós qualificatiu, precisament comentant que unes matisacions d’en Raimón, a les poques hores de pronunciar-se varen fer bullir la xarxa amb tuits emprenyats, al deixar caure que els “purs” - referint-se suposo al sector talibà de l’independentisme - no podien deixar passar certes “alegries”, les tingués qui les tingués. Francament, no anem bé si en la llarga marxa que ens espera fins a conquerir un Estat propi, comencem a despatxar credencials de pedigrí, segons el grau de “puresa ideològica”. I tampoc no pinta bé la cosa, si un home tan ponderat com l’Oriol Junqueras – potser perquè es va passar a política activa amb una sòlida formació en història –, afirma que la victòria del moviment sobiranista en té prou amb aconseguir un 51% dels vots favorables a la secessió. A la meva manera de veure, una hipotètica declaració d’independència, abonada només per la meitat de la població, sobretot considerant l’arrel llatina del nostre capteniment social, ens portaria a un joc de bastons de pèssimes conseqüències. Per tant, opino com ja he reflexionat altres vegades, que l’objectiu que s’haurien d’imposar els líders del procés seria que un percentatge molt més inqüestionable que un escarransit 51% votessin a favor de trencar peres amb Espanya. Ni tan sols el 55% que proposa Convergència em sembla un bon resultat, per desactivar una més que probable marxa enrere, en tombar la cantonada. I com s’aconsegueix això: evidentment mobilitzant-se no només per portar gent al carrer en un moment determinat o omplint d’estelades els balcons, sinó fent pedagogia porta a porta, persona a persona, de que en un nou Estat propi, l’establishment que el lideri no neixi contaminat pels vells tics, corrupteles, privilegis i diferències socials que justifiquen avui i aquí les presses per desenganxar-se de l’Estat antic. Us deixo, en aquesta diada de sant Joan que servia per cremar a les fogueres trastos vells i purificar l’ambient, una reflexió que m’agradaria us fes pensar en la conveniència d’assegurar-nos caure dempeus si, finament, fem un salt històric sobre la foguera.  

DE NEURÒTIC A CRETÍ

Un tal senyor Bono, que ha ocupat molts de càrrecs importants durant els darrers quaranta anys de democràcia – ignoro si també durant els de dictadura va llepar algun xupa-xup - , i que en política la sap molt llarga, en va dir una l’altre dia que em veig obligat a prendre’m com una ofensa personal: sense preguntar-se quant val ni quant costa, va titllar de neuròtics els catalans que demanem que se’ns reconegui el dret a decidir com s’ha de resoldre el matrimoni malavingut amb Espanya. Jo, que no sóc cap referent sobiranista sinó un simple escriptor que fa de notari de la vida en general, però que segurament, com molts d’altres, m’hauria conformat trobant-me a gust en un Estat que no em maltractés la butxaca, la llengua, la cultura, la història i els sentiments nacionals, tinc penjada al balcó l’estelada des d’ençà que el Tribunal Constitucional va carregar-se un instrument de convivència com volia ser l’Estatut, el qual malgrat un amic del senyor Bono - un altre exemple patètic de demòcrata: l’Alfonso Guerra - el va masegar i aprimar a cops de ribot tant com va poder, l’ingenu poble català el va votar majoritàriament en referèndum. O sigui, sóc un dels molts que hem acabat entenent a garrotades polítiques que quan a un lloc fas nosa, val més que fotis el camp. De manera que jo sóc un d’aquests neuròtics, en opinió de l’oracle socialista, que estem tocats del bolet. Com que, jo sàpiga, el senyor Bono no és metge psiquiatre he de suposar que quan va dir el que va dir no feia un diagnòstic sinó que directament insultava. Simplement per aquesta raó, tinc tot el dret de respondre-li – sense ànim de controvèrsia, només perquè a sobre no ens prengui per burros - que qui gosa insultar-nos als catalans titllant-nos de neuròtics, s’ha guanyat tots els números per ser considerat un cretí. Potser també hauria d’afegir que per culpa de les “gracietes” continuades d’alguns cretins espanyols, augmenta imparable el cens dels neuròtics catalans que volen decidir. Però no cal que m’hi esforci: no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.      

EL CIUTADÀ JOAN CARLES

Mentre el govern no li faci una cuirassa a mida, el ciutadà Joan Carles, llevat del tractament protocol•lari i vitalici de "sa majestat", s’ha quedat durant unes hores o uns dies sense privilegis davant la llei i, per tant, a efectes legals s’ha convertit temporalment en un subjecte tan responsable dels seus actes com vostè o jo. Ja se que això només es tracta de pura ficció: sóc conscient que no es pot pretendre que algú que porta sang blava a les venes, sigui igual que uns mandingues com nosaltres, contaminats de sang vermella sense pedigrí, sobretot ara que el vermell no està de moda i passa per hores baixes (la "roja", je, je). Però abusant del parèntesis en que l’aforament de l’ex-monarca s'està acabant de teixir al taller del prestigiós especialista en vestits a mida "Gallardón & Cia", perquè no quedin serrells, m’agradaria aconsellar-li amb tot respecte i sense cobrar-li l’assessorament, que no permeti que el regnat del seu fill quedi esquitxat per la brama que circula dintre i fora del país, sobre la quantia d’una presumpta fortuna personal acumulada els darrers quaranta anys, ja que les xifres que es fan córrer són, francament, una mica preocupants, en cas que fossin certes. No li envejo pas el seu patrimoni ni pretenc que l’hagi de repartir amb ningú, com de ben segur li exigirien alguns esgarrapacristos que estan de moda; però a la meva manera de veure, el poble que segons la lletra de la Constitució es més sobirà que el propi monarca, perquè el poder neix de les seves entranyes encara que passi gana, hauria de tenir la certesa que a la seva salut no s’han fet jocs de mans i que la fortuna personal acumulada pel monarca, sigui la que sigui, és més legal que una llicència de caça i pesca? Si el ciutadà Joan Carles quan va jurar el càrrec el segle passat sobre una bíblia constitucional acabada de parir, hagués pensat en fer una declaració de bens, ara ens estalviaríem tots plegats uns maldecaps emprenyadors: n’hi hauria prou comparant les xifres de sortida i les d’arribada, i tot estaria més clar que l’aigua. Però com que no hi havia tradició democràtica en una monarquia tan rància com la borbònica - al poble només se'l considerava en versió "súbdit" no com a "sobirà" - a ningú se li va ocórrer prendre precaucions per si cap d'aquests súbdits-sobirans li passava pel cap demanar explicacions algun dia, i ara passa el que passa. Si resulta que les xifres fossin les que es murmuren o aproximades, no sé com, però alguna explicació s’hauria de donar des de Palau, per tallar d’arrel les suspicàcies. Ah!, i veient el pa que s’hi dóna, potser no estaria de més que fes veure al seu fill que no caigui en el mateix error i, ara que hi és a temps, faci una declaració de bens per curar-se en salut i, també, ja que ahir en la seva presentació de credencials és va definir com el primer servidor públic, sigui també el primer en donar exemple voluntariament de transparència. I perdoneu les molèsties, que aquesta reflexió més que mai l’escric amb tota la bona estima de sempre, de ciutadà a ciutadà.   

UN PAS ENRERE, COM ELS CRANCS

Molts, més dels que ens pensem, desitgen que el relleu del vell monarca per un recanvi de refresc, suposi un pas endavant, un revulsiu, una excusa perfecte per fer net i començar de nou la partida. Però no és tan senzill com sembla, dit d’aquesta manera. La corona ha canviat de titular, sí, però res canviarà profundament en el país si els que escriguin els discursos del rei d’ara endavant, són de la mateixa escola  i estil que els anteriors. Un rei parlamentari sempre parla per boca d’altres, ja que el pacte constitucional consisteix en que regni tan com vulgui, mentre no li passi pel cap governar. Els que especulen, doncs, que el discurs amb que avui s’estrenarà el flamant rei pot desbloquejar expectatives i alguns atzucacs, es fan trampes al solitari. No siguem il•lusos: el rei, per iniciativa pròpia, no podrà afegir-hi ni una coma al text que llegirà avui o en dies successius, si no és que hagi estat consensuada abans amb el govern de torn. Per tant, en el suposat cas que insinués canvis d’alguna mena, s’hauria d’entendre que és l’executiu qui li hauria dictat les paraules del  compromís i, per descomptat, si així fos seria una excel•lent notícia. Però com diuen els que no acostumen a  fer volar coloms, és improbable que en Rajoy baixi del burro i renegui de la seva gansoneria de viatjant de gra cuit. Sobre la patata més calenta que l’Estat té davant del nas - el perill d’escissió traumàtica d’una part del territori, quina ciutadania s’ha cansat de ser l’ase dels cops -, els dos principals partits que fins esgotar la legislatura tenen la paella pel mànec, han renovat el pacte constitucional de la transició: en qüestions de sobirania nacional mai una part del territori pot decidir per la totalitat. El que passa, però, és que l’hegemonia bipartidista té els dies comptats i quan el país torni a passar pel sedàs de les urnes potser, com va dir un dia el malparlat de l'Alfons Guerra, “a aquest país no el reconeixerà ni la mare que el va parir”. Però com que la Constitució - Tribunal Constitucional dixi - no és un dogma de fe granític i intocable, sinó quelcom susceptible de tants de retocs com es vulgui, mentre es segueixin les normes que la pròpia carta magna preveu, tot plegat es basa en una simple qüestió de majories. Per tant, si al capdavant de l’executiu i de l’oposició, hi haguessin vertaders homes d’estat enlloc de xarlatans de fira, no desaprofitarien la gran oportunitat del primer discurs del nou rei per fer creu i ratlla d’un estil de governar arnat i apuntar-se, sense prejudicis ni fent ganyotes, al carro de la modernitat democràtica i de la “realpolitik” que fa prosperar les nacions quins dirigents tenen quatre dits de seny, enlloc d’un grapat d'interessos creats. Mentre les regnes d'un país estiguin en mans de viatjants de gra cuit i no pas d'estadistes, els ciutadans només faran passos enrere com els crancs, fins que en tinguin el pap ple i diguin prou. Tant el nou rei com qui li escrigui els discursos, haurien de recordar, perquè no prengui mal ningú, que la primera lliçó que ensenya la “realpolitik” és que allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa.    

EL PAS DEL TEMPS

En Goethe no hi tocava del tot quan va escriure que “res no resulta tan difícil de suportar, com tot un renglerall de dies feliços”, perquè l’experiència ens fa palès cada dia que els bons moments passen rabent i, en canvi, els que fan pena o fàstic es fan més llargs que un dia sense pa. I és que quan t’ho passés bé, el temps vola; mentre que quan és a l’inrevés sembla que s’hi recreï el pocavergonya, anant a poc a poc. I és que malgrat ens pensem que el temps el tenim ben atrapat, esmicolat en hores, minuts i segons, la veritat és que el pas del temps depèn de cadascú i no pas del rellotge on està empresonat, raó per la qual una assignatura que, a la meva manera de veure, no hauria de faltar a cap escola seria aquella que eduqués en la tècnica de mimar cada minut i cada segon de la vida, ja que les hores, rai, ja s’apanyen soletes. Però en comptes d’ensenyar a aprofitar el temps com una eina per ser feliços, hi ha qui es guanya la vida ajudant massa gent avorrida a “matar el temps”. Jo en conec uns quants d’aquests assassins del temps, i la paradoxa és que quasi bé tots es queixen de que la vida es curta, predicant que se li ha de treure tot el suc possible, però en canvi troben els dies tan llargs que els han de “matar”. El pas del temps és inexorablement exacte, és la nostra percepció la que sovint va a tres quarts de quinze. I de la mateixa manera que a alguns els hi sembla que el temps no s’acaba mai, d’altres només viuen per “guanyar temps”, I aquí és quan el pas del temps pot tornar-se dramàtic; perquè el temps no es compra, ni s’estira, ni s’arronsa, simplement fa el seu curs i qui el deixa passar descobreix, tard o d’hora, que el temps perdut no es recupera mai, que cada cosa vol el seu temps, que hi ha un temps per cada cosa i, sobretot, que quan es vol forçar el pas del temps, per arribar abans d’hora o més aviat que els altres, sempre se’n paguen les conseqüències. El problema és quan tot això s'acaba entenen, ja no queda temps per posar-ho en pràctica.      

MAS-COLLELL I MONTORO: DUES CARES DE LA MATEIXA CRISI

El professor Mas-Collell ha fet una lectura molt pessimista de la situació financera que espera a Catalunya els dos propers exercicis, avisant que alguns serveis públics no es podran mantenir i que serà molt difícil evitar que els funcionaris tornin a llepar les retallades. Podríem dir que és un acte de responsabilitat pragmàtica, que li hauríem d’aplaudir si ens moguéssim en un escenari purament acadèmic, enlloc de fer-ho en un de polític. El professor Montoro, en canvi, ens llegeix la bonaventura pletòric d’optimisme, i encara que no prometi explícitament lligar els gossos amb llonganisses, pinta un panorama de flors i violes pel que fa a les finances i s’atreveix a ensarronar-nos dient que afluixarà la pressió fiscal, desobeint si cal les instruccions de la seva mainadera alemanya o, inclús, les amenaces de la gendarmeria del FMI. Són dues cares de la mateixa crisi, però si em féu triar quin dels dos professors em mereix més confiança, sense dubtar-ho he de creure’m l’anàlisi del català, malgrat em dolgui, perquè de l’andalús no me’n puc creure res, de tan fals i erràtic com ha demostrat ser durant tota la gestió de la crisi. Ara bé, que en Montoro intenti entabanar la parròquia una vegada més, només s’explica en clau electoral perquè pensa que, com en el Carnaval, tot s’hi val. Però en Mas-Collell tampoc s’atreveix a ser tan apocalíptic perquè sí: una mica hi deu tenir a veure, suposo, la conveniència de tensar la corda amb l’Estat espanyol quan està en joc l’envit de la independència. Però en aquest terreny també li passa un drap per la cara el català a l’andalús, perquè mentre l’ofegament financer de l’autonomia catalana és una realitat indiscutible, administrada amb tota la punyeteria del món des de Madrid, la suposada bonança econòmica que predica en Montoro és un colossal bluf virtual, que el carrer no detectarà ni fart de vi i que en opinió d’economistes assenyats, per molt que el govern s’hi jugui en les properes eleccions, el que toca ara no són jocs de mans de tafurs, sinó augmentar els ingressos de la hisenda pública abolint els privilegis fiscals dels que, emparant-se en una sofisticada enginyeria financera - tolerada pels governants, siguin del color que siguin -, paguen engrunes d’impostos pels seus beneficis reals; no permetent l’economia submergida organitzada per màfies de veritat – no la de pura subsistència, que practiquen quatre pelacanyes amb un esclop i una espardenya -; i escarmentar sense contemplacions la constant evasió de capitals per part de gent d’upa, que hauria de ser la primera a donar exemple de solidaritat patriòtica. Que per fer-se el simpàtic de cara a les eleccions, en Montoro maquilli alguns impostos als pelacanyes, és pa per avui i fam per demà. O com diuen el pagesos murris i sorneguers del meu Empordà: fer-te empassar un aglà, perquè caguis un roure.       

PENSAR SEMPRE EL PITJOR

Pensa malament i l’encertaràs no és un consell assenyat, per molt que ho diguin alguns que es fan passar per entesos murris del comportament humà. Les persones som tan complicades com vulguis, però no naixem amb la dolenteria encastada al clatell. De dolents ens en tornem  i de recelosos ens en fan tornar; però no és sa viure sempre amb l’ai el cos, pensant que tard o d’hora ens la fotran o que ens donaran una mala notícia. I encara menys ho és, amoïnar-se pensant sempre el pitjor, veient a totes hores la cara pessimista de les coses i totes les ampolles mig buides malgrat estiguin més aviat plenes. Avui en dia, que estem tan acostumats a psicoanalitzar-ho tot, trobaríem adjectius a cabassos per qualificar aquests estats d’ànim: misògins, hipocondríacs, avinagrats, pusil•lànimes, desguitarrats... Però, francament, el que m’emprenya del psicoanàlisis és que un cop hem trobat l’etiqueta idònia per penjar a una persona, ja respirem tranquils pensant que tenim el problema resolt, quan en realitat no hem fet més que començar a definir-lo. I el que importa no és la definició del problema, sinó esbrinar-ne les causes.  En el cas concret dels que pensen sempre el pitjor, la causa alguns l’atribueixen a una mena de covardia congènita: “no s’hi pot fer més, tot ho veurà de color negre perquè no té sang a les venes”. A la meva manera de veure, tampoc ningú neix covard, sinó que si per cas se’n torna a còpia de deixar-se anar. Tant és així que, a la llarga, la majoria dels que sempre pensen el pitjor es justifiquen dient: “és que jo sóc així, ni hi puc pas fer res”. I n’hi han uns quants que, fins i tot, en presumeixen com si fos una virtut: “si no vols tenir decepcions, has de ser prou puta per esperar sempre que aniran mal dades. Si t’equivoques, ja ho celebraràs. Sempre és millor riure que no pas plorar”. No us ho creguéssiu pas: el que sempre pensa el pitjor, és un malalt i només ell sap, per molt que hi estigui avesat, el malament que s’ho passa mentre espera que li diguin el què del que sigui. Si es fa al revés, i sempre s’espera el millor la majoria de vegades s’encerta i, en cas contrari, s’està en millor condició d’ànim per entomar l’adversitat perquè, sent positiu per naturalesa ja s’ha donat el primer pas per a superar-la. En el fons, potser només cal canviar el xip i enlloc de pensar que el que va malament encara pot anar pitjor, tenir clar que tot té remei menys la mort i que mentre hi ha vida hi ha esperança. I si encara no aixequeu el cap de terra, aconformeu-vos pensant que no hi ha cap mala ratxa que cent anys duri. Va, sigueu feliços!

REITEREM-HO: NEGAR EL DRET A DECIDIR ÉS ABSURD

Aleshores, perquè tot el sant dia n’estem parlant? No serà perquè algú només pensa en fer pasqua abans de rams i confon la justa reivindicació del “dret a decidir” amb les ganes de deixar establert d’entrada “què s’ha de decidir”? Si és irracional i absurd que ningú amb tres dits de front pugui oposar-se que, en un moment donat la ciutadania exerceixi el dret a decidir - no només sobre temes domèstics puntuals sinó fins i tot sobre la forma d’estat -, tanmateix no és gaire enraonat i pot enterbolir la legitimitat de la proposta que, abans de saber-ne el resultat final de la consulta, s’actuï com si aquest estigués cantat. Filant prim, democràticament parlant, si l’objectiu de la consulta és “decidir” per quina de les dues opcions possibles la ciutadania es decanta, no pot semblar poc respectuós per part de qui convoca institucionalment la consulta, manifestar d’antuvi les seves simpaties? Penso que a quins més interessa ésser primmirats és als partidaris de l’opció SI-SI, perquè no hi hagi la mínima ombra de dubte que enteli, en el suposat cas que es produeixi, la victòria dels que abonen iniciar el procés cap a la independència. A la meva manera de veure, no distingir sense ambigüitats entre l’exercici del dret a decidir i l’inici del procés legal perquè la decisió guanyadora s’executi, deixant passar una mica d’aire entre el “fet de consultar” i el “fet d’endegar” els mecanismes legals per proclamar la independència, pot resultar un llast molt pesat per a l’èxit del procés. ¿No seria més convenient que des de les files del sobiranisme militant es fes el gest democràtic d’admetre que hi poden haver ciutadans que no pensen en clau sobiranista i, per tant, precisament per aquesta raó, cal escatir, votant, quants són els que pensen d’una manera i quants de la contraria, estimulant i animant que tothom té dret a participar en la consulta, siguin quines siguin les seves preferències. I que, per descomptat, és legítim que cada part és mobilitzi tant com pugui per empentar la seva opció, explicar-la i fer-ne propaganda, sense desqualificar qui legítimament pensi en sentit contrari. Per això, em sembla exemplar el gest del president Mas l’altre dia: “jo, com a ciutadà, votaré SI-SI, però com a president només em preocupa que la consulta es pugui celebrar a l’empara d’un marc legal i que els defensors de cada opció tinguin les mateixes oportunitats de defensar-la”. En una consulta prèvia a una secessió les formes i els terminis són molt importants i les presses o les histèries col·lectives, sempre seran males conselleres. Voldria no haver trencat el plat bonic de ningú, amb aquesta reflexió d’avui; en tot cas, prego que si us costa de pair, la rellegiu dues vegades. I si no hi esteu d’acord, sempre podem debatre-ho tranquil·lament, compartint una tassa de til.la.    

UN MINISTRE CATEJAT, QUE NO ESCARMENTA

Què n’hem de fer del tossut del senyor Wert? Ja sabíem que no s’escoltava les protestes de la xusma. El que passa és que aquells rebecs que l’escridassen no són xusma, sino representants de la comunitat docent, alguns d’ells molt més o tant ben educats, en tots els sentits, que ell mateix; i algunes de les persones que avui a Barcelona es manifestaran per posar en relleu, per enèsima vegada, l’atemptat a una escola catalana de prestigi reconegut arreu, li donen cent voltes en ètica i pedagogia al ministre. I és un atemptat el que representa la patota de la LOMCE, sobretot perquè que el ministre vol fer-la empassar, si us plau per força, als docents de tot l’Estat. Perquè no són només els catalans separatistes i díscols els que no el poden veure ni en pintura, a en Wert, sinó que arreu d’Espanya se senten veus engegant-lo a dida, a ell i als seus invents pedagògics. Però al ministre tant se li’n donen les carbasses que li cauen de totes bandes. Ell, que es considera un clàssic i un elitista, deu pensar que només carbasseja qui pot i no qui vol. I entén que “qui pot” és únicament el seu president Rajoy, i com que aquest mira cap a una altra banda sempre que hi ha un conflicte, perquè està convençut - des de la seva disfressa o cuirassa de viatjant de gra cuit - que els problemes sempre es resolen sols i a còpia de temps -, no es capaç de parar-li els peus al seu ministre ni quan la reprimenda li arriba des d’instàncies judicials o d’òrgans consultius de tan prestigi, com és el Consell d’Estat. Dóna la impressió, mirant-ho des de certa distància, que en Wert és un home tan cregut i narcisista, que no sap veure que es converteix en la riota de tothom quan vol fer passar garses per perdius, interpretant com elogis del Consell d’Estat el que són inequívoques bufetades per la maldestre costum de fer entrar els claus per la cabota, valent-se de la majoria absoluta. Del ministre, algun dia la història dirà que durant el seu pas pel ministeri d’educació d’Espanya, va fer més mal que una pedregada a Catalunya. Encara hi seria a temps a rectificar i redreçar el judici pòstum de la història, però no és prou intel•ligent ni valent per adonar-se’n que està equivocat. Què li farem! Les dèries dels ministres passen, però les conviccions dels pobles perduren.   

ESPANYA NO ENS ROBA, NOMÉS ENS ENTREBANCA

El conseller Mas Collell, en haver presentat les balances fiscals, va matisar amb el seu característic aplom d’home savi, que quan parla de números sap de què parla, que potser no es pot dir que Espanya robi a Catalunya, però que no té volta de fulla que frena el nostre desenvolupament. Siguin 15 mil milions d’euros o 11 mil, la diferència entre el que paguem a l’Estat i el que l’Estat ens retorna, el cas és que el territori no hauria de passar angúnies i, en canvi, s’han de fer mans i mànigues perquè, com aquell que diu, no ens tallin la llum o l’aigua. Aquesta riquesa que es produeix aquí - amb l’esforç, l’enteniment, la iniciativa i l’estalvi dels que viuen i treballen aquí -, no ens la poden regatejar allà i fer-nos gruar cada euro, dels nostres, que necessitem per no només per avançar, sinó per no quedar-nos enrere. Per a una societat que s’ha distingit sempre per la innovació i la investigació, no és de rebut que hagi de reduir el seu pressupost en I+D, simplement perquè Madrid ha intervingut els nostres comptes sanejats i grassos, que administra amb tanta gasiveria i pocavergonya que, després de posar les mans a la caixa, només deixa anar amb comptagotes la xavalla suficient per tapar quatre forats. La històrica equivocació d’Espanya envers allò que a Madrid, des del temps de la picó, han etiquetat com “el problema catalán” és que ens veuen com una canalla ploramiques i massa consentida, que es mereix un mastegot de tant en tant perquè deixi de fer rebequeries, i que s’acontenta amb un caramel, per fer bondat. Potser si que com prefereix el professor Mas Collell cal ser elegants, com correspon a persones educades, i no donar motius perquè no puguin sentir-se ofesos aquells que es comporten com a lladres, fent constar a cada pas que ho són perquè ens roben. Molt bé, siguem políticament correctes i fem servir eufemismes, com la paraula “frenar” enlloc de “robar”. Al final de l’obra, per molta comèdia que fem per mantenir les bones formes, un porc sempre serà un porc i un lladre, llevat que es rehabiliti de cor, també. O com diria un castís madrileny: malgrat que la mona es vesteixi de seda, mona es queda. I si voleu que us digui la veritat, a la meva manera de veure, a vegades per desencallar els malentesos és millor parlar clar i si el sentiment més estès entre la societat catalana és que els governs centrals sistemàticament es queden part del que és nostre, val més no disfressar o dissimular les paraules gruixudes: si el sentiment és que se'ns roba, no ens ho quedem al pap. I després, parlem tant com vulguem per mirar d'entendre'ms si és que ens volen escoltar.     

POLITICAMENT CORRECTE

He arribat a la conclusió que una de les causes que algunes democràcies portin plom a l’ala, es la importància que es dóna a ser “políticament correcte”, perquè aquesta obsessió malaltissa a no ensenyar l’orella, aboca directament a la hipocresia, a l’ambigüitat, al si és o no és, a fer la puta i la ramoneta. Quan el primer que cal fer en política és parlar clar, resulta que els gats vells en la matèria aconsellen la cadellada a anar amb peus de plom quan s’obra la boca i, perquè cap portaveu, gros o petit, s'embranqui amb llibres de cavalleria, tenen sempre a la seva disposició, perquè no caigui en el perill de “ser políticament incorrecte”, un bugader de frases fetes i de discurs convencional passat pel sedàs del fariseisme il•lustrat de l’aparell, amb l’objectiu que tothom pugui parlar pels descosits, sense dir res que comprometi els interessos, però sobretot les conveniències, del partit. Possiblement per aquesta raó, els ciutadans que ja n’estan farts d’empassar-se cada dia plats de farro ideològic sense substància aprecien i fan rotllana, embadalits, a l’entorn d’aquells nouvinguts que, a part de tenir pelica, parlen un llenguatge planer que tothom entén i que arriba al moll de l’os perquè passa de la correcció a l'hora de deixar les nafres socials a la vista de tothom, enlloc de tapar-les. L’abús del políticament incorrecte, naturalment que abona i fa créixer el populisme o com se li vulgui dir a aquesta proliferació de moviments i plataformes que posen a l’aparador tots els problemes socials sense contemplacions, encertant quasi sempre en el diagnòstic de la malaltia o inclús en la determinació de la seva causa patològica, per tal de prevenir nous contagis, però embolicant-se amb remeis de dubtosa eficàcia degut, en bona part, a que la dosis d’allò “políticament incorrecte” és fa de mal digerir i assimilar a uns organisme massa acostumats als placebos receptats pels partidaris del “políticament correcte”. És a dir: dels partidaris de la divagació enlloc de la concreció, de deixar per demà allò que es pot fer avui i, en definitiva, de que la distància més curta entre dos punts sigui la línia recta. Perquè els que es vanten de fer sempre allò que sigui políticament correcte, sovint fan tantes giragonses que sempre arriben on se'ls espera, a misses dites. No sé si en temps d’abdicacions massives, aquesta reflexió és la més adequada. En tot cas, perdonin les molèsties.

ES GRASSOS SÓN BONA GENT

Sempre he sentit a dir que una persona grassa sol ser més optimista i de bon ferrar que no pas una d’escanyolida, però com en molts altres apriorismes tan rodons, creu-te’n la meitat perquè hi deu haver de tot. La setmana passada es va morir un mexicà malalt d’obesitat mòrbida, el qual malgrat la seva massa corporal superior a la mitja tona, no va perdre mai un somriure encomanadís ni un peculiar sentit de l’humor, que alguns envejosos de la felicitat dels altres, titllaven de macabre. No obstant això, era tan autèntic que es divertia fent broma de les seves severes limitacions físiques, encoratjant els malats com ell a lluitar per sobreviure al malson resignant-se a la millor qualitat de vida possible en les seves circumstàncies. Quan va morir tenia 49 anys, i des dels vint arrossegava la seva creu. Quan tenint 20 anys es va casar, a Texas, pesava uns discrets 130 quilos i tenia una feina interessant i de futur: tècnic informàtic; però tot just cassat la corba de la felicitat se li va disparar per culpa de factors genètics i, sobretot, per empassar-se per un tub hamburgueses, patates fregides, pizzes i coca-coles. A mesura que es convertia en un monstre, la seva dona el va deixar, de la feina el varen acomiadar perquè no guanyaven per cadires i se’n va tornar a Mèxic, amb la mama, decidit a etzibar-se un tret al cap: va ser l’única etapa de la seva vida que es va deprimir, però ho va superar dient-se que la vida era massa bonica, inclús vista des del seu llit, com per engegar-la a parir banderes i va decidir demanar ajuda per reviscolar. Era l’any 2006, pesava 570 quilos en canal i la seva història va commoure mig món al ser divulgada per uns espavilats reporters sensacionalistes del canal de televisió Discovery Channel. Se li varen oferir dotzenes de cirurgians, entre ells el barceloní doctor Ballesta, però ell va preferir posar-se en mans d’un sanador i gràcies a una dieta miraculosa i molta força de voluntat va perdre més de dos-cents quilos. L’èxit el va animar a casar-se per segona vegada. Va sortir de la seva casa de Monterrey tibat per sis amics forçuts, que li varen empènyer el llit de ferro amb rodes fins al carrer, des d’on amb un muntacàrregues el varen pujar en una plataforma remolcada per una furgoneta i fent-li de comparses uns maria chis es va presentar davant el jutge de pau. Les seves ganes de viure les va estroncar una crisi hepàtica, però des del llit estant es va passar els darrers vuit anys de la seva vida fotent-se del mort i dels que el vetllaven, aprofitant la curiositat mediàtica per recalcar que els malats d’obesitat mòrbida no són fenòmens de fira i que la malaltia no fa riure, encara que ell se la prengués a tall de conya, de portes enfora, per animar als que la patien a no deixar-se abatre. Suposo que quan es quedava sol, devia plorar com tothom; però el fet d’amagar les llàgrimes en públic fa més entranyable la seva història i, potser, justificaria que se'l fes sant. Però em temo que no li faria gaire gràcia pujar als altars. Ah!, per si us interessa, el paio es deia Manuel Uribe i, com tots els grassos, era un bon jan.     

LA MÚSICA HA DE TORNAR A L'ESCOLA

Des de fa dies, avui aquí, demà allà, es van fent tocs d’atenció imaginatius i tossuts, en el marc de la campanya “Dona la Nota”, que tenen per objectiu que el ministre d’educació rectifiqui la rucada de proscriure la música de les aules públiques, menyspreant així, per supina ignorància, la música com a estímul didàctic de la convivència, la integració, la creativitat i el sentit d’equip. No sé si el model d’aquests actes reivindicatius tenen sempre la mateixa posta en escena, però el que he vist m’ha encantat: un mosaic humà en forma de clau de sol i alumnes i mestres de l’escola cantant plegats “Mirall de pau”, una poètica cançó que explica com n’és d’indispensable la música, en la formació del caràcter dels infants. Fins ara els infants podien accedir a l’educació musical des del preescolar fins al batxillerat, ja que en els cursos que no era matèria obligatòria, els alumnes la podien escollir com assignatura optativa; però des que el ministre Wert hi va posar la grapa en els plans d’estudi, a cop de roc anomenat LOMCE, s’ha acabat el carbó. En Gabriel Coll, director de la Jove Orquestra de la Catalunya Central (JOCC), en feia una anàlisi preocupant, en una entrevista recent, de la magnitud de la tragèdia: “... uns nois de la JOCC, en tornar d’un viatge a Finlàndia contàvem que els finesos que se’n feien creus que aquí no féssim musica a l’Institut, quan allà fins i tot el conservatori superior és gratuït fins a les acaballes! Aquí si l’ensenyament de la música no ha desaparegut del tot és gràcies a l’esforç i la iniciativa dels pares. Una altra cosa: els horaris escolars. Acabem la jornada lectiva a les cinc o a les sis de la tarda i llavors els nens i nenes han de fer música, anglès i no sé què més, i els pares amunt i avall?... Vaig estar un temps a Bèlgica i a les cinc de la tarda estava tot tancat: havia començat el temps destinat a la família. El nostre és el país que té les jornades de treball més llargues i que menys produeix, i les hores lliures que ens manquen són les que necessitaríem per tenir més formació de tot tipus... Aquesta setmana he estat a l’audició d’uns alumnes de Vic que ja han acabat, i malgrat que possiblement cap d’ells no s’hi dedicarà professionalment a la música, el que han aprés ho portaran sempre i amb aquesta formació complementària a cap d’ells no el veig cremant contenidors...” Recordo que quan jo començava a escriure als diaris, vaig entrevistar per a la revista “Canigó”, de Figueres, uns joves que havien tornat d’un viatge a Berlin oest i m’explicaven que una de les experiències de la postguerra que més els van impressionar, és que a les llars alemanyes, algunes farcides de rellogats, havent sopat improvisaven un petit recital casolà, ja que tothom sabia tocar almenys un instrument, encara que fos d’oïda. La música amanseix les feres, segons una antiga dita. No ho sé pas, però el que sí tinc per segur és que contribueix a formar millors persones. Un ministre d’educació que no fos sectari, ho hauria de saber apreciar. I una persona que presumeixi de culta, no diguem. Però sembla que des de fa massa anys a Educació hi destinen els més sabatots que troben a l'armari. Per aquesta raó es retraten tot sovint – empastifant la “marca Espanya” – amb sortides d’emblanquinador com confondre una tal senyora Sara Mago amb el Nobel portuguès o dinamitant les parts més nobles de l’edifici docent, com ara carregant-se les classes de música. Que Déu els coroni de merda d’oca!

SE'NS HA ACABAT LA TRANQUIL.LITAT

Quantes vegades no hem sentit aquesta exclamació, en boca de gent que veu a venir que un canvi experimentat en el seu entorn, no els hi portarà res de bo. És cert que moltes vegades les primeres impressions són equivocades i que les aparences sovint enganyen, però també ho és que l’anomenat setè sentit no es dispara perquè sí. El que passa és que, potser hauríem d’aprendre a no deixar-nos influenciar massa per les primeres impressions i esperar - per a jutjar una situació sobrevinguda que temem alteri la nostra tranquil.la quotidianitat - a veure si es confirmen les sospites del prejudici. Aquesta situació es dóna en moltes circumstàncies de la vida, però de ben segur es nota més en aspectes que toquen de prop la convivència, sobretot de veïnatge. La vella dita diu que val més tenir un bon veí al costat, que no pas un parent a la cantonada; però la realitat és que si et toca un veí repatani o un dels que la convivència se la passa per l’engonal, es pot arribar a viure un calvari i, segons com, fer-se’n la pell i tot. No obstant que d’aquestes coses no se’n parla massa, el cert és que hi ha molta gent, sobretot gran, que si ensopega a l’escala amb un veí bord, la vida li pot canviar completament i en no saber com treure’s l’angoixa de sobre, descompensar-li tant la seva estabilitat emocional com física. Més que res, en constatar com n'arriba a ser d'impotent per resoldre la situació de tibantor. És clar que es poden denunciar les conductes incíviques de veïns incordis, però de què serveix? La resposta que dóna l’administració és insuficient, tardana i eixorca:  en la majoria dels casos, la víctima és qui ha de provar amb pèls i senyals la mala fe del que es passa les regles de la convivència per on li rota. La víctima és la que ha de donar la cara i exposar-se a que l’endemà de "xivar-se", els incívics a qui denunciï li compliquin encara més l’existència domestica, a la qual té tot el dret i a que algú tregui el santcristo gros per a restituir-li immediatament. Els que han de conviure a diari amb el cretinisme dels incívics, es queixen que l’administració, els serveis socials i la mateixa policia posen a l’abast de la víctima molts de protocols de pa sucat amb oli, però cap d’ells serveixen per treure'els-hi la por de sobre, ni per recuperar la tranquil•litat d’esperit. És amb aquesta por penjada a l’esquena que la gent va a votar i amb la que es pregunta, ingènuament, si quan siguem independents, ja mai més perillarà la tranquil•litat dels ciutadans i que als incívics tindran el que es mereixen. D'aquestes coses també se'n parlen al Consell de la Transició, o les foteses ara no toquen?  

TEMPTANT LA SORT

L’altre dia, al passar davant d’una loteria vaig veure una dona gran que coneixia i que viu pràcticament de la caritat, amorrada sobre el taulell, posant el cinc sentits en omplir una butlleta. Me li vaig acostar i al veure’m va deixar el llapis d’una revolada, i com si s’avergonyís de que l’hagués enxampat fent alguna cosa dolenta, dissimulant va escorres portes enfora sense donar-me cap explicació, abandonant la butlleta a mig omplir damunt del taulell. En sortir, un cartell a l’aparador m’ho va aclarir tot: a la rifa en que volia jugar la pobra dona, apostant dos euros podia guanyar 100 milions. Quina temptació! Quina oportunitat per qui estava més pelada que les rates i li posaven tan fàcil sortir de la misèria! No sé si només hi havia anat aquesta setmana a tustar la sort dels desesperats o ja ho tenia per costum, però mira per on em va venir a la memòria una reflexió sobre la sort que li havia llegit aquell mateix matí a en Gaziel – pseudònim del periodista empordanès Agustí Calvet -, mentre fullejava les seves memòries per confirmar que ell va ser el primer - i no pas el líder de “Podemos”, el partit avui de moda - qui va utilitzar l’adjectiu “casta” per referir-se a la classe política, en el seu cas la de principis del segle passat. No he trobat encara la cita exacta, que estic segur que hi és per-què la recordo perfectament, però aprofitant la seva divagació sobre la sort, la hi manllevaré per a la meva reflexió i així aprofitaré per mandrejar una mica, avui que és diumenge. De fet, jo no sabria pas explicar-vos, millor que en Gaziel, que arreu hi ha homes i dones que “tenen sort”, o “n’han tinguda”, o “esperen tenir-ne”; i d’altres que “no en tenen ni en tindran mai”. Tots n’estem cansats de sentir parlar d’algú a qui “totes li ponen” o d’algú altre que “no n’ensopega ni una”. Però en Gaziel fa una observació que m’ha deixat parat: afirma que no són els pobres i humils de la terra, com la dona de qui us parlava,  els qui més hi pensen i hi es refien de la sort, sinó els superbs carregats de poder i de diners. A qui res no té per a guardar, ni res per a conquerir, li és gairebé indiferent que la sort bufi d’un cantó o d’un altre, mentre no li prengui el mos de pa diari, la salut o la vida. En canvi, són els rics els qui més temen per la sort, i els poderosos no paren de preguntar-se si ho seguiran sent demà. Els líders, els aventurers, els que van forts d’armilla estan obsessionats per la sort, quasi supersticiosament, perquè com que juguen més fort que ningú, sempre han d'estar pendents del dring que fa la boleta atzarosa rebotent per l’embut. Segur que si hagués estat en Gaziel qui s’hagués trobat la dona, enlloc d’esparverar-se i venir-li de nou, comprendria la seva flaquesa davant de les mil i una oportunitats de temptar la sort que avui estan a disposició de la gent que mai sortirà del pou, però li trencaria el plat bonic recordant-li una màxima, a la qual també hi estaria d'acord en Pla, un altre sorneguer empordanès com ell: que el diner fa diner i la rifa sempre toca a qui menys necessita tenir sort. Hi ha excepcions, esclar; les justes per a confirmar la regla. Gracies, Gaziel, pel cop de mà; com que és festa ja em tocava descansar de pensar.

UN TRET PER LA CULATA HISTÒRIC: LA PORTADA DE "EL JUEVES"

No sé qui se l’apuntarà el mèrit d’haver aconseguit que una portada censurada perquè ningú la veiés, hagi acabat sent la més vista i comentada del món. Suposo que no hi haurà massa candidats a penjar-se aquesta medalla de l’esperpent, però encara que ningú doni la cara, a la història d’aquest país de les meravelles i dels estirabots sempre hi constarà com un dels grans nyaps dels espantaocells papa nates que “mangonegen” des dels consells d’administració de les editorials de mitjans de comunicació, l’autonomia de la feina professional de les redaccions. Els editors del setmanari satíric “El Jueves” varen decidir fer la farina blana amb la monarquia i, per suggerència àulica de qui sigui, potser de l’esperit sant, prohibir que mai més cap portada es dediqués a fotre-se’n de cap membre de la família reial. “A les planes interiors féu el que vulgueu, però a la portada ni parlar-ne” – sembla que va ser la consigna editorial als ninotaires. Amb aquesta estirada d’orelles als mandingues de la redacció, els capitalistes pensaven que quedarien bé amb tothom amb la vianda al plat; però els ninotaires no es varen deixar comprar la dignitat intel·lectual per un plat de llenties, i la portada proscrita que ells havien parit la varen filtrar a la xarxa i a les poques hores la criatura que s’havia d’avortar – una sàtira sobre l’abdicació del rei -, l’han conegut fins i tot a la Xina, que ja és dir.  Mai a través del setmanari popular i iconoclasta dels dimecres hagués fet tanta fortuna un ninot que acabarà sent antològic. De manera que el tret els hi ha sortit per la culata als censors. Em pregunto si el ninotaire Fontdevila té dret a cobrar drets d’autor, per les infinites reproduccions que tots els mitjans d’informació del món n’han fet del ninot de la seva propietat, condemnada al quarto de les rates pels inquisidors. Si el que es volia era emmordassar la llibertat d’expressió d’un ninotaire irreverent i crític amb l’establishment, han quedat ben servits i els que no volien caldo se n’han hagut d’empassar tres tasses. Deuen quedar poques persones que no hagin tingut davant del nas la maleïda portada i centenars de milers, que era impossible que hi accedissin com a simples lectors de “El Jueves”, s’han petat de riure amb la difusió urbi et orbi de l’acudit a la salut del rei. Valia la pena ensenyar l’orella tan maldestrament, una vegada més, la “marca Espanya”?