LA IGUALTAT ASIMÈTRICA

Quan tantes famílies no saben com s’ho faran per arribar a fi de mes  resulta que l’antic president de Caixa Madrid no passa ni un vespre a la cangrí perquè en menys de 24 hores ha reunit 2.5 milions d’euros per pagar la fiança. No sé si és més escandalós el fet que el principal culpable de l’enfonsament financer d’una Caixa per mala administració surti de la presó en un tres i no res o que ho faci gràcies a disposar d’una quantitat tan important de diners, com qui diu sota la rajola. Almenys l’expresident de la patronal, en Diaz Ferran, va tenir la decència de no pagar la seva fiança de 30 milions i segueix a Soto del Real, segons sembla la mar de bé, com diuen que s’ho va passar l’únic banquer engarjolat, en Mario Conde, durant la curta temporada que va estar a l’ombra. Malgrat la seva condemna com a persona sense escrúpols ni principis ètics a l’hora de fer negocis amb els diners dels altres, ara va de tertúlia en tertúlia predicant moralitat i honestedat i, inclús, es va presentar a unes eleccions a representant a diputat. Em fa riure que, veient aquests exemples, encara perdem el temps debatent si tothom en aquest país és igual davant la llei. Esclar que sí, ja ho va dir el rei solemnement. El que va callar és que la igualtat a que es referia s’aplica asimètricament.

            I en què consisteix l’invent? Doncs, molt senzill. Que al pobre desgraciat que no pot pagar l’hipoteca o el lloguer se’l fot fora de casa a puntades de peu, mentre que a l’imputat com a presumpte culpable que milers de famílies estiguin a la quinta pregunta, pugui estalviar-se d’anar a la presó comprant la llibertat a cop de talonari. En tots dos casos la justícia actua, però ho fa amb criteris asimètrics. A vegades se’ns fa mala sang perquè no ens parem a analitzar la realitat des del principi de l’asimetria. S’ha d’acabar d’una vegada amb la llegenda urbana de les dues vares de mesurar, perquè no és veritat: les vares són asimètriques i res més. Tan difícil és d’entendre aquesta llei de l’embut? Si no fos per això de l’asimetria, a un duc que no té diners per pagar la hipoteca del seu palauet ja li haurien llançat els mobles al carrer o un mecenes i patriota com en Millet ja estaria purgant les malifetes a Can Brians. Per aquesta raó al rei no li cau la cara de vergonya quan diu que “tots som iguals davant la llei”. Ja ho va dir el clàssic: tot és del color del vidre amb que es mira. Potser, doncs, la revolució pendent consisteixi en fer miques tots els vidres que distorsionen la realitat i consagren l’asimetria com a regla de joc en els regnes dels pocavergonyes.  

DEMOCRACIA ENCAPUTZXADA?

            Estic veient una fotografia publicada als mitjans d’ahir sobre l’ocupació del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona per part d’un grup d’estudiants, i m’ha xocat que pràcticament tots els que apareixien a la foto anessin encaputxats. No entenc perquè per participar en una concentració o en una manifestació de protesta, i menys en una ocupació d’un centre universitari, s’hagi d’anar amb la cara tapada. Quan vaig saber que, a més d’ocupar el rectorat, havien cremat contenidors i trencat vidres i caixers automàtics ja vaig començar a entendre perquè l’ús del passamuntanyes era indispensable. I em va doldre. El que no sé és si es tractava d’estudiants camuflats de “comandos” o eren “comandos” que feien la feina bruta per compte dels estudiants. Però sigui quina sigui la resposta una imatge com aquella, empastifa els valors democràtics que els universitaris haurien de ser els primers en respectar. Amb la cara tapada no hi ha diàleg possible i, si no vaig errat d’osques, parlant a cara descoberta és com s’han d’entendre les persones que volen conviure en pau.

            Ara bé, alguna cosa deu fallar quan tan sovint veiem a arreu encaputxats barrejats en manifestacions presumptament democràtiques, sense que els responsables polítics de convocar-les en blasmin més enllà del que toca per conveniència i per quedar bé de cara a la galeria. Ja sé que no és un problema només nostre, però del què plora la criatura és pel que veu arran de casa i no es pot dispensar cap manifestant encaputxat ni que s’emboliqui amb una senyera. Em dol, repeteixo, que una societat tan apassionada a l’hora de demanar respecte pels drets de tothom, no renegui amb fets i no amb paraules d’aquestes pràctiques. Una caputxa, pel sot fet de portar-la crispa i genera malfiança. I aquesta consideració també val pels membres de la policia. Sóc conscient que encara s’està lluny de la normalització democràtica plena que suposaria que els membres dels cossos de seguretat fossin ben vistos i no tinguessin de tapar-se la cara al defensar les llibertats, per por de represàlies; però, almenys hem de tenir clar que sota una democràcia no hi tenen res a fer els encaputxats. I que mentre no s’aconsegueixi aquesta fita, tindrem una democràcia ranca. Perquè igual que passa amb les armes, les caputxes són males companyies i tempten a fer coses que a cara descoberta segurament no es farien.               

ELS IAIOFLAUTES

            Cada dia els mitjans ens bombardegen amb notícies que fan venir calfreds; la veritat és que en els darrers temps, es necessita coratge per pair el devessall de fraus, enganys, corrupcions, empreses que fan fallida, desnonaments, imputacions de personatges públics... N’hi ha per tirar el barret al foc, francament. Per aquesta raó són d’admirar aquesta colla de gent gran que va decidir prendre-s’ho a tall de conya i denunciar amb sornegueria els culpables de que anem a mal borràs. En democràcia, les protestes al carrer són necessàries per pura higiene natural del sistema, malgrat hi hagi tantes persones estretes de cervell i de talla que s’escandalitzen de que es faci tant de soroll, de que s’assenyalin amb el dit polítics descafeïnats o perquè es facin concentracions a les portes dels bancs que han arruïnat el país. I ja podem estar contents que la quantitat d’ira escampada, gràcies a col·lectius com els dels iaioflaures es canalitza sense fer massa trencadissa. I enmig d’aquest panorama depriment, es d’agrair sobretot el gest dels iaios que, a sobre, s’ho passen bé denunciant les injustícies i ridiculitzant els culpables.

            En moments delicats com els que vivim cal que tothom mesuri les seves paraules i els seus gestos, perquè n’hi ha massa de gestos i paraules que semblen una provocació. En aquest sentit, potser la gent gran sigui l’única que està legitimada per donar lliçons d’experiència, d’economia i de sentit comú als quatre pipiolis que volen arreglar el món a còpia de teories de laboratori i d’experiments descabellats. Valdria la pena que en fessin una mica de cas dels iaios i no se’ls miressin com un anacronisme del paisatge. I si a més a més se‘n foten del mort i de qui el vetlla amb gràcia i de forma ordenada, oli en un llum. El problema és que l’establishment polític, sigui del color que sigui, no té gaire desenvolupat el sentit de l’humor i, sobretot, si està decantat cap a la dreta confon l’escarni amb l’anarquia i veu revolucions on només hi ha mofa, i no s’està de reclamar més autoritat i mà dura amb els blasfems. El que dol, i no es té massa en compte, és que la majoria de iaios que protagonitzen simpàtiques accions de protesta selectiva, duen a l’esquena el gep dels fills que han d’ajudar a mantenir perquè no tenen feina o l’angoixa de veure les seves pensions congelades i en capella de ser escantonades. No obstant això, demà tornarem a veure’ls, donant la cara amb el somriure als llavis i alguna branca de regalèssia a la boca, a aquests iaioflautes murris que volen mostrar el camí al jovent que té el futur a les seves mans. Si us hi topeu, no deixeu d’agrair-los que malgrat les seves xacres i maldecaps, no es quedin a casa tombats a la fresca.                

ELS PRESSUPOSTOS DE LA VERGONYA

ELS PRESSUPOSTOS DE LA VERGONYA

            Després de fer tots els papers de l’auca per aconseguir que el govern central ens flexibilitzi l’objectiu de dèficit, al final la Generalitat ha hagut de passar per l’adreçador de prorrogar els pressupostos de l’any passat. Això vol dir que es mantindran totes les privacions i sacrificis a la ciutadania i, a més a més, ens espera una segona tongada de purgants per tal de fer quadrar un balanç impossible. Per tant, penso que aquesta no és una decisió encertada per a un país que ja treu el fetge per la boca i en el qual una part molt considerable de la població està a punt de viure de caritat. Em pregunto què passaria si enlloc d’estar tant obsessionats pel dèficit féssim mans i mànigues per exigir que se’ns retorni la part que ens correspon dels impostos retinguts a la brava en funció del dret de cuixa al qual mai han renunciat els senyors feudals de Madrid quan es tracta de Catalunya. I és que la qüestió no és com domesticar el dèficit sinó com estroncar l’espoli, ja que la partida del dèficit, per molt que ens hi esforcem i per molt hàbils que siguem fent jocs de mans, jugant amb les cartes marcades no hi tenim res a fer i mai l’eixugarem.

            El país no està en condicions de suportar una nova xurriacada i si la classe política no es deixa de romanços i s’arremanga, ensenyant tots junts les dents de veritat a tots aquells que de l’Ebre cap avall es passen el dia bescantant-nos, el carrer s’embotirà cada vegada més de marees de gent indignada perquè està a la quinta pregunta. Plantejar un tancament de caixes, suposo que molta gent de l’establishment ho trobaria una radicalitat forassenyada, malgrat potser sigui l’única mesura que si tothom – polítics i societat civil – la recolzessin sense fer-se el tiquis-miquis, preocuparia seriosament a les esfinxs del passeig de la Castellana. Em sembla que si no es fa quelcom que eviti el progressiu desmantellament de tots els factors de creixement econòmic i de la cota de benestar social que ens havíem guanyat a pols, aquesta tossuda resistència  dels polítics a empènyer plegats el mateix carro pot acabar fent perdre la paciència als ciutadans disposats a fer net d’una vegada. Amb uns pressupostos de vergonya, no es va enlloc més que a convertint-nos en més pobres que ahir allunant-nos de la sortida del túnel, ja que el dèficit inflat pels abusius interessos d’usura que s’han de pagar pels préstecs de la banca i del propi govern central, no el redreçarem mai.          

SAP GREU TENIR LA SENSACIÓ DE FER NOSA

La viceconsellera de sanitat de la comunitat de Madrid ha escopit una pregunta d’aquelles que fan mal d’escoltar: “és just que els malalts crònics escanyin la sanitat pública?” De mica en mica, a pessics però sense treva, es va desmuntant una de les potes essencials de l’anomenat “estat del benestar”: la sanitat pública. I és que amb el pretext de la santa inquisició merkeliana que predica austeritat, es camuflen mesures de dubtosa eficàcia pràctica per dissuadir als “beneficiaris” de la seguretat social que no tot pot ser gratis, sobretot si la despesa és elevada i dura massa. A finals d’any una mica d’amagatotis a través d’una simple disposició el govern va autoritzar un cartonet de copagament a disset medicaments apropiats per tractar malalties greus com càncer, hepatitis C o sida. La majoria d’aquests medicaments són molt cars, alguns valen més de dos mil euros i per aquesta raó es subministren amb comptagotes després de fer moltes gestions per aconseguir-ne la dispensa pagant-ne una part. Però el pitjor de tot és que avui això i demà una altra cosa, un quants ximples murmuren i bugonen perquè se’ls senti, si la sanitat pública pot permetre’s tractaments cars per malalts que ja van camí de les tres pedretes.

            A ningú no se li escapa que la situació econòmica exigeix prendre mesures per capejar el temporal, però quan no es tenen definides les prioritats socials ni quines són les línies vermelles que no es poden trepitjar, es produeix un conflicte inevitable entre les raons econòmiques i les raons ètiques, entre si els drets de les persones han de passar davant de qualsevol altra consideració o s’han de posar a la cua de les engrunes. El problema, quan es tracta de sanitat, és que cada vegada es té més la sensació que determinats col·lectius fan nosa perquè costa molt de mantenir les seves xacres. I és que la cosa ja pinta malament des que al referir-nos a usuaris de la sanitat pública parlem de “beneficiaris”. Sovint la semàntica juga un paper més important del que sembla en la discriminació: no és igual “gaudir d’un benefici” que “tenir un dret”. El malalt crònic, el dependent, el terminal no s’haurien de sentir com uns mendicants que paren la mà després de contribuir i cotitzar tota la vida, perquè han adquirit amb escreix el dret a ser tractats com a mínim amb ètica. I a la viceconsellera madrilenya i als que pensen com ella, potser que es plantegin estalviar en compres estratègiques i obligades d’armament o en estructures administratives obsoletes i corcades, enlloc de posar la por al cos a jubilats, malalts crònics i dependents, fent-los sentir que fan nosa.      

CANVI DE LA ROBA DE TEMPORADA

            L’àvia i la mare tenien una data pràcticament fitxa per reemplaçar a l’armari la roba d’hivern per la d’estiu, que gairebé sempre s’esqueia amb el primer dissabte de la segona quinzena de maig. Era una cerimònia, quasi un ritual, que s’aprofitava no només per fer canvis en l’accés a la roba sinó per repassar els fons d’armari, posar boles contra les arnes i escollir alguna peça passada de moda per portar-la a la parròquia; malgrat que l’àvia s’hi resistia tant com podia perquè deia la moda sempre torna i feia mans i mànigues per endreçar-la en algun racó on mai més la trobaria. Aquest ritual de primavera i a l’inversa quan arriba la tardor, el primer dissabte d’octubre, era una tradició respectable sobretot als pobles, en la que hi participava de pico de picada tota la família en un moment o altre, sigui per condemnar a l’ostracisme definitiu un jersei, una camisa, una faldilla o uns pantalons que es tinguessin avorrits o sigui per assegurar-se que les peces preferides es posessin més a l’abast. Tanmateix, sempre sorgia la sorpresa de trobar alguna cosa sense estrenar que ni se’n recordaven d’haver-la firat en les darreres rebaixes.

Avui aquesta costum tan recomanable de “fer armaris” s’ha perdut com tantes altres i encara que es manté per necessitat, es fa quan se pot i a mitges. Com passa amb molts altres aspectes de la vida domèstica també hi ha dues maneres d’entomar això d’actualitzar l’estoc de roba en funció de la temporada: una de més conservadora que procura prendre-s’ho seriosament això de renovar els armaris i la dels que no hi pateixen massa i es refien que quan necessitin quelcom ja ho trobaran remenant una mica. De fet, a la pràctica es fa palès que els que miren tan prim a vegades tampoc no troben a la primera el que es volen posar per molta endreça que hagin fet i, en canvi els que com deien les àvies tot ho deixen a “la pila del greix” resulta que sempre acaben trobant el que buscaven, realitat que abona l’opinió dels que creuen l’ordre no és tan perfecte com es vol fer veure... En fi, si voleu que us sigui sincer, avui estic divagant a la babalà, perquè ja n’estic tip de parlar de corrupció, objectiu de dèficit i no de creixement, crisi, frustració i atur. De tant en tant també ens aniria bé de ventilar els armaris on amunteguem les notícies i treure’n la fortor de resclosit i d’arnat.    

LA BUTLLA DELS MILLET I COMPANYIA

            Suposo que un presumpte delinqüent perd la butlla de la presumpció d’innocència a partir del moment que reconeix amb la boca petita que és culpable, per beneficiar-se de tenir més bon tracte. Sembla una obvietat, però, no us precipiteu! Que en aquest país el boixos fan bitlles i el que semblaria evident a tot arreu, aquí pot acabar deixant-te de pasta de moniato. Per exemple, en plena polèmica,  encetada precisament pel rei, de si tothom és igual davant la justícia ara s’hi ha afegit la mateixa pregunta respecte d’hisenda. Tot plegat perquè al carrer es té la sensació que ni la justícia ni hisenda tracten amb la mateixa severitat que al carterista o al que fa trampa a petita escala per estalviar-se quatre euros d’impostos, al lladre de coll blanc o a l’estafador de milions que, a més a més, se’ls emporta lluny del país. I és que s’ha vist massa sovint, ara i abans, que personatges empaperats com a sospitosos d’haver-se untat no només els dits sinó el braç sencer, la justícia i la hisenda els tolera certes facilitats, per no dir directament tractes de favor, que els hi permetin sortir-se’n del mal tràngol pactant no sé quina mena de reparació calculada fent un generós capmàs per estalviar-se de posar els peus a la garjola. És a dir: que els rumors no desmentits i algunes evidències palpables abonen la percepció que entre els xoriços també hi ha categories.

            De totes maneres, si el plantejament anterior és correcte, no acabo d’entendre que a un lladre confés se li hagi de donar un tracte de favor. Però encara em costa més d’empassar, si el pecat d’haver-se apropiat del que no era seu té l’agreujant – per dir-ho d’alguna manera – de l’escàndol degut a la posició social o política del presumpte imputat. Em penso que hauria de tenir el mateix càstig un pobre desgraciat que roba per vici o per necessitat, que un paio de mira’m i no em toquis. Encara que en teoria tots els xoriços són idèntics, portin sang blava o pixin colònia, a l’hora de la veritat no són tan iguals com els pòtols. Per higiene hauria de ser a l’inrevés quan el presumpte delinqüent enlloc d’un palangana sigui un duc, un banquer o un suposat mecenes a través de fundacions-tapadora, ja que se suposa que qualsevol personatge conegut, precisament per la seva presumpta bona educació rebuda, hauria de donar exemple de comportament cívic i honorable. Per tant, en cas que em preguntin si a un duc, a un banquer, o a un filantrop - i no en senyalo cap, parlo per parlar - se li pot fer un vestit a mida perquè no trepitgi la presó o no en surti gaire matxucat, jo mai canviaré d’opinió: que purguin com tothom i de pressa, perquè serveixi d’escarment, no eternitzant les instruccions ni tolerant descaradament  tots els tripijocs dels advocats de quatre estrelles als quals, tot i haver-se declarat insolvents els seus clients, miraculosament d’alguna butxaca surten les misses per pagar les provisions de fons que els hi endinyen aprofitant-se que l’Ebre passa per Saragossa .

UNA JOVENTUT A LA RECERCA DELS VALORS PERDUTS

Alguns es queixen de la joventut d’ara perquè, diuen, no té els mateixos valors d’abans. Error garrafal al meu entendre, i tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els tenien a flor de pell, avui són intermitents, fluixos, apagats, adormits, enterrats, alguns fins i tot fossilitzats. Els més reverenciats en temps reculats, avui estan pràcticament estabornits: el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància i la generositat. Però, per què ens trobem d’aquesta manera? Hi ha qui opina que és perquè el jovent a partir del darrer terç del segle passat ha crescut desconeixent que vol dir “poc” i què significa i comporta “passar privacions”. Uns altres ho atribueixen a que se l’havia acostumat a “guanyar” i desconeixia el pa que s’hi dóna quan toca “perdre”. Bé, tingui qui tingui raó i sigui de qui sigui la culpa, vet aquí que cada vegada són més els joves indignats per haver perdut de renunciar als privilegis i facilitats de quan tot eren flors i violes i s’han atipat de fer el paper de convidats de tercera en un banquet on abans podien menjar de tot i ara s’han de conformar amb plat de sopa, que també els hi volen racionar, perquè els qui porten l’organització diuen que no n’hi ha per a tothom. No és estrany que aquest jovent frustrat reaccioni dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina i ja procurarem que de ranxo no en falti per ningú”. De manera que si aquesta classe política que es reparteix els millors llocs del banquet, inclús abans que se la cridi a taula, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, com resaven les nostres àvies quan veien acostar-se la tempesta.  

Circulen molts estereotips interessats en fer creure que per una majoria de joves la seva filosofia de la vida es basa en gaudir del plaer mentre es pugui, en mitificar un concepte de l’heroisme molt particular, en sentir-se immortals, en passar de les "batalletes" de la gent gran, perquè la decrepitud i la mort de moment són pura teoria. És cert que els joves varen acostumar-se a viure en una voràgine, mentre vàries veus els deien a cau d’orella que mai no podia passar-los res de dolent, que eren invencibles; però, no tota la joventut s’ha oblidat dels seus valors autèntics. Des de fa molt de temps, a partir d’aquell maig del 68, trobem joves darrere de tots els moviments que han mogut  l’opinió pública de la inèrcia. El darrer exemple el tenim en les plataformes de societat civil en peu contra  injustícies i abusos arreu del món. Però el desencís de la joventut d’avui és que cada vegada constata que mentre anys enrere s’afartaven de reivindicar el futur, potser com una manera retòrica i elegant de subratllar que no tenien present, ara, amb la pitjor crisi desbocada, una bona part de la joventut descobreix que el futur el té negre. I, per aquesta raó, intenta apoderar-se del present per canviar un sistema que no els hi garanteix, precisament, aquell dia de demà que els hi pertany per llei de vida i que avui, alguns governants miops voldrien treure’ls-hi de les mans per por que en facin miques, quan la joventut és l’única esperança de regeneració que ens queda.

QUI S'ESTÀ CARREGANT LA DEMOCRÀCIA?

            Comprovo, estupefacte, que en aquest país on les mes altes instàncies de l’establishment tenen la barra d’omplir-se la boca amb la pretesa igualtat de tots els ciutadans davant Justícia, Hisenda i Sanitat, per exemple; s’està caient en la perversa fal·làcia de presentar les víctimes de la manca de democràcia com a desestabilitzadores del sistema. I s’està fent córrer la veu que els participants en la mobilització ahir de totes les generacions de l’ensenyament públic, pretenien carregar-se la convivència. Potser cal respondre enèrgicament als manxaires d’aquestes insídies, que té més números com a candidat a dinamitar la democràcia el ministre Wert, que no pas els mestres i pares que ahir varen blasmar a bastament de la política educativa que impulsa aquest mal educat que es creu en possessió de la veritat per la gràcia de Déu. L’essència de la democràcia és que s’ha d’escoltar a tothom i mirar d’entendre els raonaments dels altres, posant-se en la seva pell. El poble té la possibilitat de fer-se sentir presentant iniciatives legislatives populars o sortint al carrer a expressar a crits perquè arribin als sords les seves reivindicacions. Mentre el poble actuí pacíficament l’empara tota la legitimitat democràtica. En canvi, quan un ministre o un govern en pes passen olímpicament de parar atenció a les protestes legítimes dels ciutadans, els que estan burlant-se de la democràcia són ells, per mesells i per prepotents. Que quedi clar, per evitar malentesos.

            Tanmateix, quan un Tribunal Constitucional perd els papers d’àrbitre imparcial i xiula d’acord amb les seves conveniències subjectives o pressions objectives, esquerda el concepte que de la democràcia s’hauria de tenir en un país normalitzat políticament i en el qual, realment, es practiqués el “fair play” que consagra les democràcies amb solera: que la sobirania popular rau en els Parlaments, dels quals emanen les lleis. Si aquesta lliçó aquí es tingués ben apresa cap partit polític ni cap representant de la societat civil hauria de gosar recórrer al TC lleis ratificades en seu parlamentària, amb una majoria qualificada. En cas contrari, s’obliga al TC a convertir-se en una segona cambra legislativa, quan les seves funcions són les de protegir els drets individuals de les persones i no a posar pals a la roda de la legislació que el poble s’atorga a través dels seus legítims representants. Si en una democràcia els àrbitres és deixessin comprar ideològicament i no sabessin inhibir-se davant consultes enverinades, el sistema ja es podria calçar. Un TC que s’atrevís a esmenar, per exemple, una llei aprovat per tres cambres (Congrés, Senat i Parlament) i ratificat en referèndum per majoria absoluta del poble, perdria la credencial d’àrbitre  a tot arreu. I és que sense àrbitres justos i independents la concòrdia d’un país  pot acabar en caos.                     

QUE NO PRENGUEM MAL

            Si no parem, uns de confondre els desitjos amb les realitats i els altres de ser més tossuts que una banya de marrà, no crec que ens en sortim sense prendre mal. Mentre el banc d’aliments està escurat i cada dia a més gent se li fa més difícil arribar a fi de mes i covar una esperança en el demà, la classe política com si no fos d’aquest món perd el temps en debats eixorcs de contingut pràctic i productiu i farcit de solucions inútils o inaplicables. I en les tertúlies alimentades per la ràdio i la televisió, com a parlaments de paper que donen audiència i beneficis a les cadenes, hi desfilen tot un reguitzell de personatges exòtics que es veuen capaços de ficar cullerada en qualsevol tema que es deixi sobre la taula esbudellant-los cadascú des d’una perspectiva diferent i a vegades sorprenent. Entre els uns i els altres queda clar no només que tants de caps tants de barrets, cosa que sabíem, sinó que la majoria dels que més criden tenen el cul llogat i ensenyen el llautó. I d’aquesta manera no anem enlloc perquè, per començar, ni es tenen clares les prioritats del país ni es vol arribar a acords perquè sembla que fa bullir l’olla millor la picabaralla que no pas el respecte, almenys intel·lectual, per les opinions dels altres i en més d’una ocasió qui fa les propostes més assenyades, tant al parlaments de veritat com als de fireta és qui rep més patacades i desdenys.

            Quan un país es dessagna, el que no es pot fer és donar-li aspirines, prendre-li la pressió, posar-li cataplasmes o fer-li fregues. El que s’ha de fer es parar l’hemorràgia de seguida, això ho sap fins i tot un analfabet. Però, en canvi, el saberut director de l’hospital no sap ni com fer un torniquet i recomana  paciència que es barata als que estan amb un peu a l’altra barri o els hi recepta una lavativa més forta, mentre la resta d’eminències mèdiques el critica i el bescanta per darrera però no mou un dit per destituir-lo o inhabilitar-lo, conformant-se penjant a la cartellera pública propaganda de les seves panacees, totes contradictòries, per poder dir quan el malalt s’escoli: “jo ja ho vaig dir!” A la meva manera de veure, en un país on la prioritat immediata es procurar que tothom es guanyi la vida, si pot ser suant la cansalada i no a l’empara del subsidi o beneficiant-se d’una rectoria, que els rics no s’emportin els diners a pasturar a fora, que la justícia sigui exemplarment ràpida i igual per a tothom (què és això d’ajornar set mesos el primer judici del cas Palau, perquè un advocat té l’agenda plena?), que als jubilats no se’ls estafi i se’ls robi després de cotitzar tota una vida i que l’accés a una sanitat de qualitat no estigui condicionat pels diners, prendre’m mal. Quan els carrers van plens de sentit comú i qui hauria d’escoltar els clams indignats li rellisca el que diguin, perquè la raó només la té ell, estem ben apanyats.                

REFORMES D'APARADOR

Per què després de tanta recepta, contrarecepta, dieta i lavativa el país està cada dia més abatut, el carrer s’omple de gent protestant i les institucions trontollen? Doncs, senzillament, perquè la classe política que quan no toca poder s’ho menjaria tot, quan té la paella pel mànec no fa res ni troba mai el coratge d’anar a l’arrel dels problemes, sinó que només es dedica a maquillar les aparences. Agafar el toro per les banyes és impopular i fa perdre vots, per tant ja se’n guarden bé prou de fer res que els pugui perjudicar encara que sigui socialment necessari. Totes les reformes que ha endegat el govern que “sabia què s’havia de fer” porten el vistiplau dels manxaires de l’austeritat, però no obstant això a hores d’ara ja haurien d’haver tingut algun efecte positiu. Si no és així es deu a que en aquest país si una cosa sabem fer bé és daurar la píndola i en el cas de les reformes les venem en una capsa atractiva acompanyades d’un prospecte de faula, però les capsules no estan plenes de la medicina que necessitem sinó de placebos. Potser per aquesta raó se’ns acumulen les reformes i les revolucions pendents.

            Amb el ròssec de sis milions i escaig de gent que no té feina i amb tota una generació de joves pràcticament a les portes de l’exclusió social n’hi ha prou per comprendre que la reforma estrella de l’equip del gallec – la Reforma Laboral - només ha servit per enverinar l’ambient, afegir clients a l’atur a punta pala i posar en mans dels empresaris especuladors els instruments per tancar empreses però no les eines per crear-ne.  Com és pot parlar seriosament de reformar si no s’extirpa primer el tumor que consumeix la credibilitat financera, industrial i, sobretot, dels dirigents polítics d’aquest país? I si la Reforma Laboral ha estat un bluf i una impertinència. I la Reforma Financera ha estat una befa imperdonable malgrat que, segons el ministre de Guindos no ens costaria ni un euro, i el sanejament de la banca va en camí d’acabar-nos costant un ronyó i part de l’altre. Quants bancs rescatats tornaran algun dia el préstec manllevat per fer-se la cirurgia estètica? Ni un. Al contrari, no trigarem gaire a veure com els tripijocs per sostenir Bankia i el Banc Dolent que s’ha quedat els actius tòxics necessitaran una nova injecció de capital. Que a nosaltres ens surti gratis la reforma financera no s’ho creu ningú ni mamat i en quan s’implanti la taxa als dipòsits bancaris pitjor. Per tant aquesta Reforma també serà inútil per desencallar el crèdit a pimes i famílies, perquè res que s’aguanti sobre una mentida continuada pot acabar bé.   

APEDREGAR LES ESTELADES

Les xarxes socials ha anat plenes aquest cap de setmana  d’una campanya incitant a apedregar les estelades penjades de balcons i façanes. Fins i tot un regidor, fill “polític” de l’Anglada del PxC, apareixia fotografiat sota una estelada mostrant la mà sostenint una pedra a punt de ser llançada, il·lustrant el lema: “una estelada, una pedrada”. A més a més, segons vaig llegir a Regió-7, els capsigranys dissenyadors d’aquesta impresentable parida reprodueixen  una frase amenaçadora que Ramon Cabrera, el cap militar a les revoltes carlines del segle XIX, va pronunciar quan van afusellar la seva mare: “Veureu córrer rius de sang per les muntanyes”. Potser el que s’escau és ni parlar-ne, perquè aquesta gent s’alimenta de la indignació que les seves provocacions desperten entre la gent que se sent agredida. Però penso que sí que s’ha de dir alguna cosa, sobretot quan avalen aquest tipus de campanyes càrrecs electes infiltrats en el sistema democràtic. En democràcia totes les idees es poden defensar però una pedra no és una idea sinó una agressió en potència i qui hi hauria d’intervenir seria la fiscalia.

            Convidar a tirar pedres a les estelades no és una simple expressió retòrica, sinó una incitació a la violència perquè moltes pedres anirien a parar als vidres i, per tant, la fiscalia hauria ja d’haver reaccionat per escapçar de rel aquesta amenaça i havent-hi implicats un o varis càrrecs electes en la seva difusió, amb més raó. ¿Per què enlloc de tirar pedres no aprenen a comportar-se en democràcia recolzant, per exemple, el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur? Doncs en aquesta consulta s’hi han de sentir cridats també tots els contraris al sobiranisme ja que el vot de cada persona, pensi el que pensi, té el mateix valor. Aquesta és la grandesa de la democràcia: que el veredicte de les urnes decideix la jugada, renunciant els perdedors a posar pals a les rodes en el desenvolupament de la voluntat majoritària, i escarrassant-se els guanyadors en administrar la victòria sense amorrar les minories. A cops de pedra no es resolt res, i a qui defensa aquest recurs, a part de que socialment se l’ha d’avergonyir, no per les idees sinó pel mètode que proposa per combatre les dels altres, la justícia té d’intervenir d’ofici. I que ningú despengi l’estelada per por. La meva, per si de cas, ja porta un any i escaig clavada a la façana i si la trec serà per altres raons, no per un cop de pedra.     

AMB ELS DINERS DELS ALTRES

            Quan el ciutadà es queixa dels polítics perquè li sembla que no administren bé, ho fa creient que hi té dret per la senzilla raó que els diners que remenen els polítics no són seus sinó dels contribuents. I parlo d’administrar, no d’untar-se els dits que seria una altra qüestió. Qualsevol administrador de patrimonis que no són seus ha de posar-hi els cinc sentits, quasi més que si els bens fossin propis, perquè en això es basa la reputació de l’administrador de fiar. Ara bé, si el que toca són diners públics encara s’hi ha d’esmerar més perquè aquell diner no és de ningú en particular, però de tots en general. I del que plora la criatura és precisament que quan les vaques estaven de bon any no es mirava prim, per exemple, muntant “dinars de treball” cada dos per tres o encarregant informes a dojo per tenir una segona o tercera opinió, i de que ara que a les vaques ja no els hi queda llet per munyir també es fa algun joc de mans que se’l podrien estalviar, per complir amb aquell principi de que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada sinó també semblar-ho.

            Us posaré un exemple fàcil on la quantitat mal administrada és insignificant, però tant se val: el bon administrador tant ha de ser curós si administra cent euros com si són deu milions. Al contrari, si és escrupolós amb els deu euros segur que no hem de patir pels deu milions. Vet-aquí l’exemple: al batlle d’un poble el partit l’ha promogut a delegat del govern i com que la nòmina li pagarà la Generalitat enlloc del municipi, el sou que l’ajuntament s’estalvia se’l repartiran els regidors per acord majoritari de tots els grups que formen el cartipàs, menys d’un que no compta perquè malgrat el vot en contra cobrarà la part que li toca. Val a dir que aquest cartipàs municipal s’havia retallat l’assignació fa quatre dies en un 50% per solidaritat i ara se l’ha apujada un 218%. Estem parlant en aquest exemple de 20 mil euros l’any en total, però del que es tracta no és de la quantitat sinó del criteri. Es pot justificar aquesta operació pel fet que a fi de comptes eren quatre rals i la despesa municipal és la mateixa? Si fem el compte de la vella, considerant que el delegat que relleva el batlle passarà a ocupar un càrrec d’assessor del govern (se suposa que mantenint el mateix sou de delegat o més), no acabo de veure l’estalvi per enlloc. A fi de comptes, a la meva manera de veure el balanç global d’aquesta operació és un mal exemple d’administració, ja que surtin els diners de la Generalitat o de l’ajuntament, el cas és que es tracta de diners dels altres.  

EN EL DIA DE LA MARE

            Com en tants de casos de la vida quotidiana, també pel que fa a la figura retòrica de la mare, la dictadura del consumisme juga amb els sentiments més purs per treure’n benefici. Aquest invent del “dia de...” quan es podien comptar amb els dits de les mans feien gràcia i tot, avui en dia degut a l’abús d’aquests recursos de màrqueting per fer calaix, pràcticament no es dóna abast a recuperar-te d’un que ja te n’espera una altra: ahir va ser la rosa de l’amor i avui és la mare, el pretext. La qüestió es vendre en un marc ensucrat de flors i violes, enmig d’un món feliç que no sempre es correspon amb la realitat. Ja es fotut tot plegat, però en alguns casos, com al referir-nos a les mares, molt més. La imatge de la mare, independent de la relació que s’hi hagi tingut en vida, sempre es porta al pensament i aquesta emoció difícilment canviarà. Si que pot començar a ser un dilema per algunes criatures resoldre amb equanimitat un problema que pot semblar una tonteria però què es porta l’oli, i que anirà més: a quina faig l’obsequi el dia de la mare, a la que em va parir de veritat o a la dona amb qui s’ha tornat a casar el pare, que viu amb nosaltres i que tampoc em cau malament?

            No és cap frivolitat especular que dintre d’uns anys aquella frase de que “de mare només n’hi ha una” pot haver perdut tot el seu carisma i que hi hagi vàries “mares”. Posats en aquesta tessitura, si proliferen els matrimonis gais i les adopcions, quina de les dues mitges taronges rebrà en un dia com avui el regal? Ara bé, en aquesta reflexió d’avui voldria centrar-me no en les mares del clixé standard que embolcalla “el dia de...” sinó en aquelles altres mares que estan lligades de per vida a fills discapacitats, a les que conviuen cagades de por amb fills adolescents enganxats a la droga, amb les que reben maltractes o vexacions i se’ls empassen en silenci perquè mai denunciaran un fill, a les que vetllen a la capçalera de fills engrapats per un càncer infantil, a les que cada matinada de festiu esperen despertes que la clau giri a la porta d’entrada, a les que no saben com fer-s’ho perquè els fills no passin gana o no s’adonin que els pares han caigut de l’abundància a la misèria i que s’han d’estar de moltes coses que ahir eren normals... Totes aquestes mares i moltes més que no he citat els hi tocaria doble ració de petons i d’afecte. I no totes ho aconseguiran perquè no és a elles en qui els promotors “del dia de...” pensen: les mares que no fan bullir l’olla del consumisme no compten en aquest món virtual de depredadors. Però són les que fan rutllar el món de veritat.       

EN DEFENSA DEL NACIONALISME CATALÀ

            L’espot que teleMadrid ha engiponat per embrutar el nacionalisme català de la manera més barroera, relacionant-lo amb el nazisme, no es pot quedar sense resposta per part de ningú que se senti demòcrata. Perquè ser nacionalista es aspirar a l’autodeterminació d’un poble, es voler la seva sobirania plena. I aquesta pretensió llegítima no té res a veure amb exterminis ni holocausts; per tant relacionar el nacionalisme català, en concret, amb els crims comesos per en Hitler contra la humanitat resulta ser una falsedat i un insult que no podem tolerar. I no som només els catalans els que hauríem de demanar una rectificació en tota regla, sinó que els incitadors polítics d’aquesta guerra bruta ja haurien d’haver destituït fa temps de manera fulminant els irresponsables incitadors a l’odi i a la confrontació. Recórrer al nazisme per desqualificar el sentiment nacionalista és repugnant i ningú amb quatre dits de front tindria de consentir-ho com si sentis ploure. Però quan resulta que no només des d’una televisió pública es vomiten porqueries, sinó que també significats dirigents polítics s’hi apunten al carro afegint llenya al foc, és evident que aquest país està sent devorat per un corc que en qualsevol altre país no burxaria ni un sol dia.

            El nacionalisme és, sens dubte, un tema delicat i complex o, si ho preferiu, compromès i comprometedor. No és fàcil posar-lo sobre la taula i dissecar-lo tranquil·lament, car és un fenomen viu, dinàmic, canviant i a voltes contradictori. No és fàcil, però hauria de ser possible. Tot nacionalisme se sustenta en l’existència d’una nació. El fet nacional és la base de tot discurs nacionalista. Per nació s’entén un conjunt d’homes i dones d’origen i condició social molt diversos, amb una autoconsciència col·lectiva de grup diferenciat enfront d’altres. En altres paraules, el nacionalisme va lligat a l’existència de l’estat i per aquesta raó, ara que a Catalunya hi ha una majoria que ha aparcat el folklore i reivindica ser un estat d’Europa amb tots els drets i obligacions, és quan des de Madrid perden el món de vista i, enlloc de mirar d’entendre’ns, ens atien els gossos i ens comparen amb els nazis, sense que ningú de la seva parròquia jacobina tingui el gest democràtic de desautoritzar-los. Perquè de nacionalisme se’n pot parlar, però amb desbarrades tan colossals no val la pena perdi el temps. El debat democràtic no es pot centrar en la paraula “nazi”, perquè aquesta paraula maleïda ningú se l’hauria de posar a la boca si fóssim una societat sana, però quan s’utilitza tan sovint sense que es piqui els dits al temerari que gosa fer-ho, vol dir que vivim en una societat podrida.        

NO ES POT CAURE MÉS BAIX QUE ESCARNIR LA DEPENDÈNCIA

            Tenint la pocavergonya i la barra de portar a Brussel·les com a penyora de reduir el dèficit, el cadàver de la llei de la dependència, el govern ha fet palès que se’n fot del mort i de qui el vetlla i que es indigne de cap confiança. Un país que es desentén dels més desvalguts de la societat, com són els vells dependents, és un país que ja no té respecte per ningú. Després de martiritzar els pensionistes contínuament amb rumors catastròfics sobre l’única font d’ingressos de què disposen, ara treuen als vells que no es poden valdre per si mateixos la il·lusió de viure una vellesa suportable. Perquè amb la retallada de mil milions i escaig del pressupost destinat a la llei de la dependència el que fan és una canallada sense pal·liatius i ningú hauria de mossegar la llengua dissimulant-ho per ser políticament correcte. Les porcades no es poden tapar, perquè fan molta pudor. I aquesta decisió unilateral del govern del gallec no només es tracta d’una porcada amb majúscules, sinó d’una manca d’ètica, de sensibilitat i de respecte a la gent gran com mai s’havia vist.

            No se li pot demanar paciència al vell perquè el temps passa volant i per qui es troba desvalgut físicament anar-li amb aquestes camàndules són ganes de fotre-se’n o de donar-li a entendre que els vells fan nosa. No pot ser que uns governants que es piquen el pit cada dia tres vegades i que defensen fins a l’absurd el dret del fetus a viure, no moguin un dit per evitar que enlloc de facilitar una vellesa sostenible s’empenyi els vells cap a una situació dominada per una por constant, a més de a caure o a relliscar, a que la pensió no els hi arribi o que no puguin estar ben atesos si un "patatús" els deixa baldats. L’André Maurois deia que l’art d’envellir bé es correspon amb no perdre l’esperança. Aquest govern maldestre ha robat als vells fins i tot l’esperança i els ha condemnat a sobreviure amb la por ficada al cos. A més a més, quan el poble reclama que es retalli de moltes altres partides abans de carregar-se l’estat del benestar i no se li’n fa cas perquè el governant té les orelles a cal ferrer, això només pot acabar en un ball de bastons. Però no ho diguem gaire alt, perquè sinó la gent gran encara tindrà un altre motiu perquè li tremolin les cames.   

SOBRE ELS CÀRRECS DE CONFIANÇA

SOBRE ELS CÀRRECS DE CONFIANÇA

            Costa de creure, però encara hi ha persones que tenen una visió romàntica de la política i t’engeguen els gossos quan els hi senyales uns quants femers. Ara que el xarop “austeritat” s’ha posat de moda i alguns polítics s’hi renten la boca cada vespre per treure’s el regust de retallada, potser sigui el millor  moment per parlar dels càrrecs de confiança que conviuen amb funcionaris de carrera i que, a diferència d’aquests que tenen feina assegurada fins que es morin, la rectoria d’aquells s’acaba quan el padrí polític se n’ha d’anar amb els patracols cap a una altra banda. Tot i que jo no sóc dels que vaig amb el lliri a la mà, he de confessar que em vaig quedar parat de l’organigrama de càrrecs de confiança que tenen la menjadora en una de les nostres Diputacions: cap de gabinet de presidència, adjunt al cap de gabinet de presidència, comissionat de presidència, cap de comunicació, assessor de medi ambient, coordinador aeroportuari i transport aeri i un coordinador per cada grup polític... Això representa, per dir-ho sense embuts, que quan parlem d’administració pública no hem de comptar només amb els càrrecs electes i els funcionaris de carrera, sinó que s’han d’incloure també els càrrecs de confiança que el president, conseller o alcalde de torn es busca entre la seva colla perquè pugui estar tranquil que ningú li farà el llit.

            Quan el president Mas va assumir el govern de la Generalitat va acordar reduir en un 40% el nombre d’assessors i càrrecs polítics: en números rodons, dels 218 del tripartit va indultar-ne 130. No dic ni si em sembla bé o no, només em pregunto, en la meva supina ignorància de com es trafiquen aquestes qüestions, si els 130 que queden són realment imprescindibles o la seva responsabilitat la podria assumir tant o més bé qualsevol funcionari ja en plantilla. Quan es va anunciar aquesta “retallada” estètica el conseller Homs la va vendre com un estalvi “notable”. Ja sé que m’exposo a que em titllin de demagog, però no em puc estar de preguntar-me quantes ajudes a la dependència no s’haguessin tingut de suprimir si l’escabetxinada de càrrecs de confiança i assessors polítics hagués estat total i sense contemplacions? I no només a la Generalitat, sinó a Diputacions, ajuntaments i empreses públiques. A la meva manera de veure, mantenir-los és una vergonya a més a més d’un greuge comparatiu que mentre un jubilat o un parat que es busqui la vida per complementar la pensió miserable està mal vist, bastants d’aquests assessors i càrrecs de confiança tenen ingressos professionals a banda dels oficials. Potser, doncs, que quan es justifiquin més retallades a metges, mestres o bombers, per posar un exemple, es garbelli una mica millor el blat de la palla.  

MÉS GOLS A LA SEGURETAT SOCIAL

            Què passa amb la Seguretat Social perquè tothom s’hi atreveixi a endinyar-li gols, alguns de pissarrí? És una pregunta adequada per un primer de maig consagrat al món dels treballadors, entelat per l’atur. Com pot ser que cada dos per tres es desarticulin bandes de xoriços de coll blanc que s’emporten a l’hort a la Seguretat Social? Ahir ens assabentem que la policia ha detingut 143 estafadors per falsificació documenta i frau de més de 8 milions d’euros, a través de 19 empreses creades únicament per a formalitzar contractes falsos a treballadors que mai pencaven, perquè les empreses vivien dels subsidis d’atur que generaven aquests barruts quan s’apuntaven a l’Inem. El que em sorprèn d’aquesta història és que el “modus operandi” es repeteix una i altra vegada i que la Seguretat Social no ho detecti fins després de molts de mesos i, quasi sempre, per casualitat. La qüestió, a la meva manera de veure, no té volta de fulla: o és que no té mecanismes de detecció ràpida d’estafadors o és que els funcionaris que han de controlar aquests tràmits tenen pa a l’ull.

            Fa quatre dies, en l’operació “Túria” la policia de Valencia va detenir 34 persones que havien estafat 1,2 milions a través d’empreses fantasmes de la construcció i de la neteja que donaven d’alta treballadors fuls per repartir-ne el subsidi. El 2010 es va destapar un frau similar, per valor de 94 milions, i es varen detenir 1.111 individus dels quals 626 eren immigrants. A Lleida  i Tarragona, en operacions semblants, els treballadors enxampats cobrant subsidis d’atur que no els corresponien varen declarar que no havien treballat mai i que havien estat donades d’alta a canvi d’entregues de diners als responsables de les empreses. I no parlem de la macro estafa dels EROS andalusos, que han esquitxat a alts càrrecs del govern i de la Seguretat Social. Que passi una vegada té dispensa, però que no n’aprenguin dels errors i permetin que la Seguretat Social sigui violada sempre que els xoriços s’ho proposin, ja passa de taca d’oli. I, si voleu que us sigui clar, fa pudor de socarrim.        

LA COMISSIÓ DEL TRICENTENARI

                 Els actes commemoratius dels fets del 1714 que es van presentar amb tota solemnitat per part de la Generalitat i de l’ajuntament de Barcelona no es té una idea aproximada de quant costaran ni de com es finançaran,  però si se sap quant costa l’encàrrec fet als comissaris de l’efemèride, Miquel Calçada i Toni Soler, de preparar la festassa: un milió i escaig d’euros. No en dubto gens que la commemoració dels fets del 1714 viscuts a Barcelona i que van suposar el final de la guerra de successió espanyola, amb la derrota de les tropes austriciacistes que defensaven la capital catalana davant l’exèrcit borbònic es mereixen fer rebombori i s’han d’aprofitar els tres segles d’aquells fets per fer bullir l’olla del sobiranisme. Ara bé, a la meva manera de veure, seria un gest exemplar i solidari amb els més flagel·lats per la crisi, que aquesta comissió preparatòria, com tantes d’altres de les que en podríem parlar un altre dia, estigués composta de personatges disposats a treballar per amor a l’art. Voleu dir que no es trobarien voluntaris molt competents, entre la tropa de patriotes que figuren al cens d’aquest país?

            Ja sé que més d’un s’escandalitzarà pel què acabo d’escriure i ho considerarà, potser, una blasfèmia botiflera; però, em sembla que ja toca ser una mica autocrítics i reconèixer que a vegades els arbres ens fan perdre de vista el bosc. Penso que hi ha empenta, imaginació i enginy disponible a cabassos, disposats si es demanés com cal a treballar gratis per organitzar un programa d’actes que fes tremolar la terra. En uns moments que el pressupost públic s’ha d’administrar amb comptagotes perquè no arriba per tapar forats molt sensibles, queda una mica lleig que es destini tanta “pasta” només per parir un programa de festes. El voluntariat no només s’ha de referir a aspectes estrictament assistencials: en molts països de tradició cultural més arrelada que la nostra, moltes iniciatives d’aquest caire es tiren endavant gràcies a la col·laboració desinteressada de molta gent que les lidera de cap a peus, sense que ningú els hi hagi d’insinuar, ja que aquest capteniment ja els hi surt del caparró.      

QUE NO S'ATURI LA PRODUCCIÓ!

QUE NO S’ATURI LA PRODUCCIÓ!

            En quan va transcendir la notícia que un dels centres de producció a Bangla Desch s’havia ensorrat, els que des de molts de quilòmetres de distància controlen la logística de les fàbriques escampades pel tercer món només estaven preocupats per una cosa: com cobrir la producció que se n’havia anat en orris, per tal d’impedir que el subministrament de roba a les multinacionals que abasteixen de roba cara o barata a les botigues de mig món no s’aturés. Que la meitat de les quasi quatre mil persones, la majoria dones i nenes, estiguessin sota la runa entre la vida i la mort, pels cervells de la trama d’explotació més fastigosa de mà d’obra en benefici dels grans gegants de la moda no passava de ser un accident lamentable: el vertader desastre seria que es tranques la cadena de distribució i que les botigues dels grans bulevards quedessin desproveïdes de gènere per al consum de la gent d’upa. Correm-hi tots! Que la gent “pija” són els que gasten. Fins i tot aquesta paona reial que exerceix de virreina a Catalunya, creu que la “gent guapa” ens traurà les castanyes del foc perquè mouen l’economia. I com que aquesta opinió està força estesa en els ambients “guapos”, la producció no pot parar. I les màquines ensorrades s’han d’engegar a qualsevol altre indret on la mà d’obra també treballi per quatre rals i no s’encanti amb mesures de seguretat.

            Les persones que hi han deixat la pell, a Bangla Desh, cobraven encara no un euro per una jornada de dotze hores estacades a les màquines, sense temps per l’entrepà de mig matí, ni gairebé per anar a fer les necessitats. Els fabricants explotadors rares vegades han ni vist en les condicions que aquella gent treballa, perquè aquests detalls secundaris es deixen en mans dels socis locals, coordinats des de la central logística d’operacions tota aquesta màfia al servei del negoci tèxtil mundial. És clar que aquesta explotació l’abonen i la toleren els governs locals per donar menjar als seus pàries, però això no excusa als beneficiaris finals, de la seva responsabilitat. La roba de marca que surt a un preu de cost tirat, perquè la mà d’obra que intervé en tot el procés de fabricació i confecció cobra una mil·lèsima part del que cobraria un occidental, no es ven a preu de saldo ni en botigues de tot a cent, sinó que s’exposa en els aparadors més selectes i la compren els que poden permetre-s’ho, no perquè sigui més còmode, més fresca o més higiènica, sinó només perquè ofereix al comprador d’elit com si diguéssim el valor afegit per distingir-se de la patuleia. El diferencial entre la misèria que paguen a la mà d’obra bengalí i el preu final a peu de passeig de Gràcia, se l’embutxaquen intermediaris, comissionistes i fabricants, cap dels quals, de ben segur, ha vessat una sola llàgrima per les seves “productores”, a la tragèdia de Bangla Desh. A més a més, amb la tranquil·litat que cap inspector els hi buscarà les pessigolles pel sinistre.