EN LLIBERTAT AMB CÀRRECS

Al pas que anem, aquest país tindrà més presumptes delinqüents al carrer en llibertat amb càrrecs o sota fiança en espera de judici, que delinqüents sentenciats en ferm i engarjolats. L’explicació és molt senzilla: com que l’administració de justícia no pot engolir la quantitat de xoriços que la policia enxampa cada dia, opta per deixar-los anar en règim de llibertat sota paraula, vigilats a distància a través de compareixences periòdiques, a l’espera que els hi toqui la tanda. Les llistes d’espera a les portes dels tribunals aviat seran tan llargues com les cues davant les sales d’operacions de la seguretat social, però amb la diferència important que mentre els malalts en capella només tenen el recurs de mossegar-se les ungles a l’espera que el cirurgià posi remei a les seves xacres abans no la dinyin, molts dels presumptes delinqüents “en estandby” no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar-se de la confiança, per atemptar contra la propietat i la sagrada llibertat d’algun altre ciutadà innocent. Per aquesta raó ens trobem tan sovint amb l’escàndol d’assabentar-nos pels diaris que tal o qual xoriço agafat amb les mans a la massa, era un reincident “en llibertat amb càrrecs” perquè mentre no se’l jutgi la presumpció d’innocència l’immunitza i se l’ha de considerar “sant”, mentre no es demostri el contrari. Quan es respira a l’ambient que qui la fa pot trigar anys a pagar-la, la sensació d’inseguretat aclapara i desestabilitza emocionalment, tant a les persones com a la societat. La justícia és, francament, kafkiana quan enlloc de pronunciar sentències ràpides es despenja amb ciris trencats garantistes dels drets humans del delinqüent professional, tals com decretar la llibertat amb càrrecs per a ciutadans que han estat arrossegats reiteradament davant el jutge de guàrdia, amb les mides ben preses per la policia. Però, és clar, el jutge té les mans lligades per lleis que permeten a les defenses dels empudegats, encara que siguin lletrats d’ofici, allargar els procediments invocant i recorrent a totes les martingales legals per posar pals a les rodes de la instrucció del cas. És raonable, doncs, a la meva manera de veure, que la gent es fiï cada dia menys d’una administració de la justícia ranca, que no té mitjans materials ni sistemes d’organització productius capaços de buidar calaixos, armaris i taules d’expedients saturats de paperassa inútil per reiterativa, que satura i entorpeix la resolució dels procediments més simples amb tàctiques legals utilitzades en abús de dret, per embolicar la troca. I no parlem del llenguatge judicial, un argot per a iniciats, fosc i que sembla destinat a fer que els ciutadans preguin encara més consciència de la seva indefensió. Si penseu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels atracats a casa seva, en fi, dels que recorren a la justícia per força, amb la bona fe d’esperar consol, suport i reparació, i acaben penedint-se de que se’ls hi hagués passat pel cap, entre d’altres raons perquè és tan complicat el recorregut un cop se n’és presoner, que cap jutge ha dictat encara per a les víctimes una providència d’empara, efectiva i creïble, que les protegeixi dels seus presumptes agressors, en llibertat sota càrrecs. La paradoxa comença des que la presumpció d’innocència allarga la imputació definitiva del presumpte delinqüent, mentre que la víctima declarada es consumeix esperant que se li faci justícia, sense haver superat moltes vegades la por de sortir al carrer o de fer vida normal, sabent que els seus agressors s’hi passegen frescos com una rosa, amb la butlla de la “lliure amb càrrecs” a la butxaca.        

ELS REIS RUCS

De tant en tant tenim de dispeser unes hores el nen de la veïna, de set tendres anys, per fer-li de cangurs. I encara que a mi amb la mainada em costa de connectar-hi, en un moment donat que la meva dona no podia estar per ell, vaig recórrer a un tema recurrent per trencar el gel: - “ja has escrit la carta als reis, Carles?” I vet-aquí que el nano em va deixar parat amb una resposta que no m’esperava: - “els nens del meu col•legi diuen que els reis són rucs”. No em va caldre tibar-lo de la llengua perquè m’aclarís una sentència tan rotunda, ja que de seguida em va donar explicacions sense que els hi demanés; tot i que vaig creure endevinar que, en fer-ho, més que per donar-me informació complementària estava interessat en l’opinió d’un adult: - “els nens diuen que els reis són rucs perquè porten als nens rics, encara que no hagin fet bondat, tot allò que varen demanar i molt més, mentre que els nens pobres que s’han portat bé a casa i a l’escola s’han de conformar amb un parell de joguets, i no massa cars”. Ostres amb la canalla! Sembla que baden i les cacen al vol. No se m’havia acudit mai aquesta imatge del dia de reis, malgrat la tinc al davant dels ulls cada any. En canvi, aquella mainada del col.legi d’en Carles havien notat que es feien diferències, però encara són massa innocents per veure-ho com una injustícia social i les atribuïen a uns reis que feien el ruc o no paraven prou atenció en la feina. O potser és que en té la culpa algun patge corrupte, que es deixa comprar? El cas és que els companys d’en Carles tenen de moment clara una cosa: que les diferències en el repartiment de regals potser no obeeixen a malícia per part dels reis, però que tal vegada aquests personatges xarucs s’haurien de retirar quan arriben a l’edat de fer ruqueries, ja que els escama que el desgavell sempre beneficiï els nens rics i perjudiqui els nens pobres. D’aquí a treure’n conclusions més severes, amargues o indignades, hi ha un pas. La pena és que mentre els nens creguin en la imparcialitat dels reis i que es premia el bon comportament, l’esforç i el respecte a pares, mestres i ancians, a la societat encara li queda un clau on agafar-se per no caure en la depressió col.lectiva. Ara bé, si els nens ja perceben de tan petits que tot és pura comèdia, i que perquè els reis et facin cas no cal portar-te bé sinó ser fill de casa bona, el futur el tenim bastant fotut de cara a conservar uns determinats valors. Tanmateix, qui sap si el que hauríem de preguntar-nos és si els grans també en donem la culpa als reis de les diferències o de les injustícies, o reconeixen que qui mou els fils de tota la tramoia comercial, religiosa i sentimental que envolta les festes (des del tió als reis), abonant o contribuint a que a igualtat de comportament dels nens els premis siguin diferents, són els propis pares i no pas els pobres mags d’Orient que, al cap i a la fi, només fan el que els manen.      

DESPRÉS DE L'ULTIMÀTUM QUÈ VE, LA PAU O LA GUERRA?

Entre el repertori d’allò que en podríem dir “paraules majors” n’hi ha algunes que esgarrifen més que altres, i jo penso, francament, que “ultimàtum” està entre les que fa més mal de trascolar. Per dues raons de pes: en primer lloc, perquè planteja un pols en tota regla a l’adversari després d’estripar les cartes i, en segon lloc, perquè una vegada donat aquest “cop d’home” per una de les parts, es fa molt difícil la marxa enrere, ja que afluixar podria ser considerat per la parròquia com una mostra de flaquesa o de covardia. Per desgràcia, doncs, en el cas de l’ultimàtum llençat per l’Oriol a la cara de l’Artur em temo que cap dels dos s’arronsarà, per molt que hi hagi veus que s’alcen des de la societat civil per impedir una confrontació de conseqüències perilloses pel procés iniciat amb tanta il•lusió – des del carrer i no pas des de les seus socials dels partits o del mateix palau de la Generalitat, cal que no s’oblidi -, cap a la sobirania nacional. Ens volen fer creure que l’escull on estan embarrancats els dos polítics, consisteix en si es convoquen eleccions sota el signe de la unitat de tot el sobiranisme sense etiquetes, o si és millor que cada partit campi pel seu compte, embolicant-se l’estelada on li roti com a mínim comú denominador. I no és ben bé així com han anat les coses, si ens ho mirem sense prejudicis:  la qüestió no és l’embolcall ni, molt menys, l’objectiu final que, ja seria massa, de moment ningú discuteix. Si cada part enfrontada en aquesta picabaralla de col•legi de pàrvuls, respongués amb tota sinceritat a la pregunta de si ser tan repatanis respon a un interès real per protegir el resultat de la consulta o bé per protegir els interessos del seu partit, estaríem al cap del carrer de la raó de l’embolic. El problema és que aquesta sinceritat no la tindrà mai la cúpula i bastants militants d’ambdós partits, mentre no s’hagin esporgat del cor, del fel i de la pell les clapes de malfiança, de retrets i de rancor acumulat en els darrers quaranta anys per les repetides infidelitats que s’han hagut d'empassar mútuament. En resum, està més clar que l’aigua, malgrat disfressin els sentiments de cara a la galeria, que cap dels dos es refia que l’altre no li posi banyes així que giri l’esquena, ara que s’hi juguen qui remenarà les cireres en una hipotètica Catalunya independent. Em faig càrrec que aquesta reflexió li farà rebombori a més d’un lector i que potser tindré pocs compradors, ja que cantant les veritats es perden les amistats. Però la veritat sempre acaba surant, sobretot en política, perquè tard o d’hora els mateixos protagonistes acaben confessant les travetes, ressentiments i joc brut que hi hagué a les bambolines dels escenaris on representa que s’escriu la història. Però, què voleu que hi faci, no m’agraden els ultimàtums ni els xantatges i si tinc de ser fidel al lema del blog d’explicar-vos les coses a la meva manera de veure - netes de pols i de palla - no puc mirar cap a una altra banda. En definitiva, el temps dirà qui tenia raó. I una darrera advertència: si després de l'ultimàtum resulta que hi ha una abraçada inesperada, no us creieu que tot seran flos i violes: els claus que entren per la cabota no duren gaire i, per desgràcia, és condició humana que de l'abundància del cor en parla la boca. I quan el cor es fa agre...

L'HOME DEL SAC

A Europa i a tot l’establishment capitalista mundial l’alarma s’ha tornat boja pel que pot passar si a Grècia, Syriza – la darrera versió de l’home del sac – acaba guanyant de carrer les properes legislatives. També la franquícia espanyola d’aquest personatge de l'imaginari fosc de totes les infanteses – Podemos – tindrà en les properes quatre setmanes els ulls clavats en el resultat que obtingui l’esquerra radical grega en els comicis per escollir els diputats que hauran de legislar i governar. Sorprenentment, a les borses comunitàries no s’ha contagiat encara l’atac de basarda del FMI i s’han comportat amb calculada serenitat, però estic convençut que la processó va per dintre i la serenitat és postissa. Penso, sense por d’equivocar-me, que en qualsevol moment les aigües de la prima de risc es començaran a remoure obeint els poders fàctics de les oligarquies, terrabastall que tindrà un únic objectiu: que es calguin a les calces una part dels presumptes votants indignats i desesperats que estan de part d’intentar una revolució de butxaca, sempre que no es faci massa trencadissa i, sobretot, ells no hi perdin en la bugada cap dels pocs llençols que els hi queden de l’aixovar o, com ho expressaríem més barroerament per aquests verals: que no s’acabi canviant pets per merda. Si Syriza rebenta les costures del sistema capitalista i el posa de genolls a demanar perdó pels seus excessos, malgrat les revenxinades i les pressions de tots els poders fàctics del món, podrem escriure que haurà triomfat la democràcia. Fet que  tindria un valor polític i sentimental afegit al produir-se el miracle en la Grècia mítica, per raons obvies. Però no podrem estar-ne segurs que l’experiment arriba lluny, si els nous governants emborratxats d'eufòria tiren pel dret i els creditors rics veuen perillar la devolució del sagrat deute amb que tenen collats els pobles pobres. Si al final de l’obra, el joc brut per sota la taula aconsegueix que fracassi la posada en pràctica, per enèsima vegada en la història, de la utopia que “els de baix” imposin la seva llei “als de dalt”, els que hi reflexionin resignadament - com ha passat també sempre després d’una derrota -, posaran en relleu totes les pífies, esguerros i errors d’estratègia que hauran impedit la victòria. Potser, doncs, que abans de començar la partida, els capitans de la revolta es rumiïn bé cada passa que donen, començant per no especular ni fanfarronejar i, sobretot, desfent-se de la disfressa d’home del sac perquè no els escau i, si ho pensen bé, forma part de l'estratègia de l'adversari.      

ANY NOU, LES REFLEXIONS COM SEMPRE

El filòsof Eugeni Trias deia que quan es pensa millor és en època de crisi, de conflicte o de tensió; però no n’estic pas tan segur que sigui del tot certa aquesta afirmació. Quan s’ha d’anar escopetejat a contestar, les respostes que es donen a certes preguntes no solen garbellar-se massa. I si el que hi ha damunt la taula són problemes de caire, posem per cas, moral o ètic, llamp me mau que s’hi sol reflexionar ben poc, malgrat sembli que se’n parla molt; per aquesta raó algunes qüestions punyeteres a vegades es “rematen” amb certa frivolitat. Mossèn Tronxo, quan li feia d’intèrpret l’inefable Ballarin, va descriure molt bé el sentit dels mots “pensar” i “filosofar”, reconeixent que venen a ser el mateix, si fa o no fa, amb aquesta explicació: “els grecs passaven llargues estones sota la parra. Els agradava de fer barrila amb els amics, tenint vi i olives a la vora. Xerrant i xerrant, a estones quietes, païen les xerreres. Els grecs són xerraires de mena, però no xerrameques. Després de la xerrera s’aturaven a fer allò que no solem fer gaire avui dia les persones atrafegades: pensaven”. S’ha lluitat molt per la llibertat d’expressió, és cert, però em consta de poques manifestacions, per a no dir de cap, que s’hagi convocat per reivindicar que la gent, sobretot la que té responsabilitats polítiques o és un referent mediàtic, es prengui un xic de temps per pensar abans d’obrir la boca o decidir el que sigui. ¿Potser es demanar massa, avui que s’escau això “d’any nou vida nova”, que enlloc de disparar les opinions pel broc gros es compti, per exemple, fins a cent abans de desbarrar en una tertúlia o de prendre una decisió a sang calenta, que comprometi ciutadans indefensos? Ja no parlo de recuperar la costum, tan carca segons els moderns oracles, de consultar-ho tot amb el coixí. “No t’ho pensis gaire” – m’han pressionat moltes vegades, perquè sembra que l’agilitat mental, l’espontaneïtat sigui el valor que més s’aprecia en un líder, i el detall que distingeix un progre d’un aburgesat. Dels que pensaven les idees abans de d’exposar-les, en temps reculats se’ls coneixia per filòsofs, i si bé en general eren respectats i, sobretot, temuts, sempre se’ls considerava poc o molt incòmodes i, de tant en tant, a algun especialment perepunyetes se’l convidava a empassar-se una xicra de cicuta. Avui la calidesa de la filosofia carregada de dubtes, marida molt malament amb la fredor de la ciència, i encara pitjor amb la promiscuïtat enciclopèdica d’un Internet infal•lible, que presumeix de tenir respostes prefabricades a dojo per satisfer totes les preguntes i angoixes. Aquestes meves reflexions diàries, doncs, que modestament no pretenen res més que fomentar la bona costum de pensar, espero que continuaran fent la punyeta tot l’any que encetem, renegant categòricament de fer bondat i canviar el tarannà crític, seguint el consell assenyat d’any nou, vida nova. Compto que no em deixareu amb la paraula a la boca i que quan us llegui hi donareu una ullada a les meves divagacions de somiatruites.

SÓC L'HOME DELS NASSOS

I com a tal, tinc tant de dret com el rei o el president a cantar-li les absoltes a l’any 2014 que a mitja nit cremarem - per la meva part sense massa recança -, i  brindar pel 2015 que arriba amb un sarró ple d’il·lusions a les beceroles. Francament, no em ve de gust ni un acomiadament desagraït del vell - perquè fins i tot la pitjor de les anyades deixa bons records - ni una benvinguda massa eufòrica al nou, perquè queden molts de melics per lligar abans les promeses que duu sota el braç no es facin realitats. Però sí que des del protagonisme que cada 31 de desembre m’atorga - igual que a la resta d’homes dels nassos -, puc esbravar-me cridant al vent el que penso sobre unes quantes coses. Per exemple:

• que massa gent que s’ha cregut allò del dret a decidir i ha deixat de ser espectadora passiva per convertir-se en protagonista, s’està arronsant d’espatlles i es resigna a llambregar el futur des de darrera del canyer, potser amb la mateixa curiositat i estoïcisme amb que els que mai toca la sort vetllen, mesells, el resultat de la següent rifa: venja’m què ens tocarà!

• que moltes de les persones que jubila prematurament la crisi no són relíquies ni se senten eixorques en cap sentit, però no obstant això veuen com la seva empenta, coneixement i experiència és llencen a les escombraries, com si tots aquests valors els regalessin a la botiga del “tot a un euro”.

• que per molt que els bruixots encalafornats en l’establishment faran brindis al sol enlluernats per la pirotècnia amb que es rebrà 2015, el país no veurà brots verds en els arbres del benestar fins que no es reparteixin els sacrificis proporcionalment al que cadascú posseeixi, i no continuïn pagant els plats trencats els pelacanyes.

● que no deixa de ser curiós que mentre tots els plans d’educació que pareixen els governs a tremuja van de bòlit per aconseguir l’excel•lència a la seva manera, sembla irrellevant com les xarxes socials tenen abduïts els escolars en el seu temps lliure, i durant aquestes festes entre el tió, santa Claus i els reis d’Orient es multiplicaran la venda d’eines sofisticades que permeten estar interconnectats contínuament amb amics virtuals, bastint una generació d’adolescents zombis que enlloc d’aprendre a parlar i relacionar-se com persones, piularan a totes hores autèntiques bajanades superats per una addicció malaltissa.

• que el país perd muscle emprenedor i investigador, a mesura que passem el temps divagant com aplicar els remeis adequats per despuntar en productivitat i inventiva. Sense adonar-nos-en, potser, es va perdent de vista l’objectiu de crear riquesa amb fonaments consolidats, encegats per la urgència de trobar el xollo que ens faci rics en quatre dies sense suar la cansalada ni fer gaire esforç.

Em queden retrets al pap, però més val no remenar-ho més i posar-nos pedres al fetge que ens amarguin la vetllada d’avui. Recupereu la felicitat escrivint la carta als reis, que sempre us alegrarà més que les meves cabòries de corcó perepunyetes, que s’aprofita de lluir un sol nas a la cara, com tothom, aquest darrer dia de l’any. No vull ni imaginar-me com es sentirà demà l’home nou del 2015, amb 365 nàpies, condemnat a no poder-se petonejar amb ningú fins al cap d’any vinent. Aprofiteu-vos, doncs, amics i amigues dels nassos aquesta mitjanit, amb l’excusa de les campanades, d’estimar-vos com cal: els petons són gratis i, de moment, no paguem impostos.

EL TERRIBLE DRAMA DE PERDRE LA CREDIBILITAT

Com deia Nietzche, “el que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara endavant ja no et podré creure ni quan probablement em diguis la veritat”. No sé si us hi heu trobat, però després d’enxampar algú mirant d’enredar-me noto com si entre ell i jo hagués caigut una mena de tel de dubte constant, que sé acabarà espatllant per sempre més la nostra bona relació. Per desgràcia, un dia o altre tots mentim, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat, i amb poques excepcions es pretén emmascarar aquesta debilitat humana amb una excusa tan surrealista com que no es tracta d’una mentida, sinó d’una mitja veritat. Però tots creiem, també, que en un moment donat tenim trucs infal•libles per retratar a qui vol enganyar-nos; alguns, fins i tot, es vanten de conèixer els coixos bo i asseguts. Però aquests que se les donen de tan espavilats, precisament són els primers d’acabar amb la camisa aixecada. L’homenot de Llofriu, en Josep Pla que per cert citava també en la reflexió d’ahir, tenia una teoria que assegurava – vés a saber si era cert - haver après dels seus amics periodistes italians: “per viure tranquil has d’acostumar-te a fer veure que les mentides et rellisquen, però que no perdonaràs mai els mentiders”. Si ho rumieu bé, no crec que ens agradés massa saber a tothora com pensen els altres de nosaltres, sense embuts. Per aquesta raó, quan creiem endevinar que algú ens vol fer passar garses per perdius – una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva de l'empleat o, en general, que el nostre amic no sigui capaç de mirar-nos de fit a fit -, aquestes senyals d’alarma sempre seran circumstancials i subjectives i, per tant, no tindrem mai la certesa de que ens porten a vendre, per molt que ho sospitem. I això que en la vida privada passa tan sovint que s'acaba oblidant, tractant-se de personatges públics, en particular polítics, no es passa per alt tan alegrement i, d’entrada, aquella persona tacada per la sospita del dubte ja ha perdut la credibilitat. I tant si es confirma o no, més tard o més d’hora, el desengany, ja ens el mirarem de reull cada vegada que obri la boca. La credibilitat, doncs, no és una armilla de posar i treure segons les conveniències, sinó quelcom que a partir d’una simple sospita o de la brama que es faci córrer intencionadament, marca la reputació d’una persona per tota la vida; malgrat es demostri la seva innocència, perquè en la vida pública aquesta qüestió de la sinceritat està ferida de mort pel cínic principi de qui fa un cove és capaç de fer un cistell. I encara que sembli que una part del ramat té memòria de peix, n’hi ha uns quants que no en deixen passar ni una als polítics xarlatans, amb l’ajuda inestimable de les hemeroteques on tot el que diguis avui es pot contrastar amb allò que deies ahir. D’aquí ve que per al polític professional perdre la credibilitat sota l'ombra de la sospita, a vegades és molt més important que mentir o robar de veritat. Per aquesta raó, qui tira pedres a la babalà o amb tota la mala llet del món a la teulada d'algú, és una persona menyspreable ja que la credibilitat del bescantat és quelcom que mai es recupera del tot, per molt que es digui el contrari.

PER SI DE CAS, NO US CREGUEU EL DARRER QUE PARLA

Si féssim treballar una mica més el sentit comú i no anéssim tan cremats encaterinant-nos del darrer xarlatà que treu el nas a la fira prometent la lluna en un cove, potser ens adonaríem que quan els números no quadren fent una senzilla prova del nou, vol dir que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que mai va deixar de pensar com un pagès, repetia a tothom que se’l volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet que munyia de les vaques del mas de Llofriu, perquè tenia clar que no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l'estimis. Vés a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos quan avisen que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans d’arreu pequem sovint d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als polítics que ens remenen les cireres, donant per fet que aquell que ens cau bé no ens fotrà si en té ocasió. Què coi vol dir, que desconfiar fa lleig? Més lleig serà que, per a no fixar-nos-hi prou, fem confiança a qui acabarà buidant-nos la bossa, deixant-nos pelats com les rates. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai afluixaria la intensitat, no se sentien gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris o banquers tocats i posats, que alertessin de mirar prim i de no matar tot el que era gras. Potser sí que algú que no sucava prou el melindro remugava en veu baixa; però la majoria s’apuntava, per activa o per passiva, al carro de l’abundància. Va ser després, quan li van veure el cul a la gallina, que tots esdevingueren savis i primmirats. Ara bé, i si tot plegat formava part d’una comèdia? I si, realment, aquell carro s’estimbà pel pedregar perquè estava fredament calculat que així fos, i no per culpa d’una nit boja? I si els que s’inventaren tots aquells embolics de les bombolles, dels mercats i de la prima de risc, ja portaven de cap fer-nos gabiejar, perquè ens empasséssim l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volien fer creure, el deute acumulat de la factura de l’estat del benestar, ¿per quins set sous resulta que la part més important de la llufa no és el capital sinó que són els interessos?  ¿No serà que una colla d’usurers s’estan fent la barba d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests usurers eren els mateixos que receptaven cabassos de retallades, dejunis i paciència, què hauríem de pensar, sinó que ens portaven a vendre? Si quedés al món una unça de la bona voluntat amb la qual tothom s’omple la boca aquests dies de Nadal, no trobeu que la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda?. Vet-aquí, doncs, que com passa tantes vegades, quan els que van amb el lliri a la mà se n’adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que el que es cotitza a l’alça és la carronya, traginar branques d’olivera al bec és una bestiesa i, a més a més, no fa bullir l’olla.

UN CONTE COM A REFLEXIÓ EL DIA DELS INNOCENTS

El duguérem a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita perquè arribés a temps de cagar-li el tió a l'Àneu, per Nadal. Volíem fer-li una gràcia, tenint en compte que els metges no ens asseguraven que la meva germaneta arribés al Nadal vinent. El pare va empènyer el gosset a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà del menjador amb gran remirament, un cop rescatada de sota la manta que escamotejava el miracle-misteri - incomprensible inclús per a una nena tan espavilada com l'Àneu - que un tros de soca corsecada i de ventre tan llis com la fusta de planxar de la mare, cagués aquell bé de Déu de capses embolicades per regal, després d’apallissar-lo a consciència. Va ser festa major per a tothom menys per a la pobre bèstia, esclar, que no parava de somicar com una criatura, tremolant de por fins que l'Àneu se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi havia trobat un ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta necessària per algú, i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, potser semblant al de la maternitat.

A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un afegitó de l'Àneu que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint la histèrica i categòrica prohibició de la mare, la qual s’havia posat tossuda portant-li la contraria; tot i que ho feia ben a contracor, només perquè pensava que el gos podia encomanar-li a la nena una malaltia si dormien ple-gats. L’estira i arronsa entre el desig de la nena i la recança alarmada de la mare, va perllongar-se fins que el metge – revestit del sagrat paper d’àrbitre - va assegurar-li que posant una mica de cura, la intimitat amb en Xispa - així va batejar el cadell la nena, sense demanar parer a ningú - podia tenir a la llarga efectes beneficiosos. L'Àneu patia una d’aquelles merdoses malalties modernes, de les quals se’n saben poques coses perquè com que no emprenyen a prou gent d’upa, a les farmacèutiques tant se’ls en dóna de trobar-hi un remei de pressa, si no en poden treure benefici immediat els seus capitalistes. Una malaltia que, això sí que se sabia de cert, la neularia en pocs mesos. Per això, a la nena li donaven els pares tots els capricis que es podien permetre i més, procurant que l’esllanguiment irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable i li passés el més desapercebut possible, com si es tractes d’un somni de fades, entre coixins de plomalls.

Vet-aquí, però, que ben aviat els pares i jo mateix vam adonar-nos que alguna cosa entre el gosset i la meva germaneta petita no girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, de sobte tenia reaccions una mica estrambòtiques. Per exemple: trigava a obeir quan se’l cridava, llevat que qui ho fes estigués palplantat davant seu. Però el veterinari ens ho va aclarir en quatre paraules, després de fer-li una simple ullada: en Xispa sordejava, segurament des del néixer. El pare, en escoltar aquell diagnòstic, es va sentir estafat i en un primer rampell decidí tornar el cadell a la botiga d’on havia sortit, després de vendre-li per sa i a preu d’or. El pare era un home d’idees fixes i radicals: - "El que vulgui fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es vantava sempre, tant a la feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la seva murrieria.

Ara bé, davant d’aquella sorpresa, la veritat sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un gos tarat i, en principi, tampoc no ens venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que ens havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que l'Àneu se’l va arrapar al pit amb tanta força, que no hi hagué manera humana d’arrancar-lo-hi dels seus bracets. I fins i tot un cadell tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes dents que encara no li havien sortit, als que pretenien separar-lo de la seva amigueta i mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va arronsar-se d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat va prometre-li a l'Àneu, solemnement, que no el tornaríem pas i que se’l podia quedar, malgrat la sordesa. De fet, es mossegà la llengua i féu el sacrifici per amor a la nena, naturalment, però conscient que mai més al cadell se’l podria mirar com abans, perquè el pare era d’aquella mena de persones que voldrien que tot el que toquen, compren o maneguen fos tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que quan la realitat els decep s’exposen a perdre, per un simple punt d’honor, l’afecte tendre, franc i pur de criatures innocents, escantonades sense que elles en tinguin cap culpa per qualsevol discapacitat o defecte físic.

ENS HAN APUJAT EL SMI I LES PENSIONS. VISCA LA PEPA!

El govern del president amb cara de viatjant de gra cuit, ha apujat a la tropa el salari mínim de 3 euros mensuals, deixant-lo en 648 euros. Tenint en compte que aquest home té prou cara per  presentar-nos arreu on va com la desena potencia industrial del món, i que fanfarroneja d'ésser Espanya l’economia europea que lidera la sortida de la crisi amb una expectativa de creixement del PIB superior a la resta de companys de fatigues comunitaris, en qüestió de SMI tothom ens passa la mà per la cara amb escreix i només “potencies” com Grècia, Portugal, Estònia, Montenegro o Eslovàquia ens van a la saga. Per tant, quan avui el govern ratifiqui en consell de ministres aquesta mena d’enèsim escarni il•lustrat a la indignada ciutadania, suposo no esperarà que li fem l’ona i l’eixordem amb un eufòric: Viva la Pepa! Si, a més a més, té la barra d’arrodonir la innocentada apujant 2 euros al mes les pensions contributives, no pot esperar que els "agraciats" saltem d’alegria. L’única manera que els governants tindrien de guanyar-se la confiança del poble pelacanyes, seria que ells fossin els primers en donar exemple d'economia domèstica, fent equilibris uns quants mesos amb els sous i pensions de misèria que encolomen per decret-llei a la majoria de la població. Aleshores sí que ens podrien donar lliçons, però mentre l’establishment polític i financer tingui la menjadora a part del poble no hi ha cap possibilitat d’entesa, ni de que els que remenen les cireres comprenguin l’emprenyament que enceben apujades tan ridícules. La qüestió és fins quan aquests greuges enlloc de fer girar la truita, a l’hora de la veritat, els votants seguiran fent cas a aquella vella dita dels pobles sotmesos: val més boig o lladre conegut que boig o lladre per conèixer. En països on l’establishment acomodatici ha convertit el bipartidisme en bíblia, poques vegades les urnes han passat per l'adreçador els ineptes i corruptes, ja que els canvis de govern alternatius, en definitiva no han servit per gaire més que per consagrar i fer bona aquella altra dita popular, pastada des de l’experiència i la saviesa múrria de la gent gran: uns altres gossos, però amb els mateixos collars. És a dir: no ens en refiem massa de que els savis que hagin de venir, a la llarga ens treguin les castanyes del foc de franc. I no barrinem tant, que prou feina tindrem aquest sant Esteve per quadrar els números de com administrarem els 2 euros mensuals que hem d'agrair a la generositat del nostre inefable viatjant de gra cuit i quant d'aquesta fortuna, després de tapar forats, ens quedarà per a llaminadures.        

TENDRESA I SENTIMENTS PER AMOROSIR LA PUDENTA REALITAT

El papa Francesc en la seva prèdica a la missa del gall ha clamat pel retorn de la tendresa, per combatre l’aspror creixent de les relacions humanes. I el cap d’estat espanyol, que s’estrena com a nou protagonista del tradicional “missatge de Nadal del rei”, amb un discurs una mica menys arnat que els que en anys anteriors pronunciava el seu pare, potser barrejat el "suc" amb suades bones intencions, però sense el "bruc" que servís de revulsiu de veritat. No n’hi ha prou amb reconèixer que el problema que l’Estat té a Catalunya no és només econòmic, sinó sobretot sentimental. Aquesta inèdita afirmació hagués pogut servir mesos enrere com a un bon punt de partida per iniciar un diàleg honest, però avui i en llavis d’un rei presumptament tutelat des de la Montcloa perquè no desafini, té poc recorregut; inclús, com han fet algunes editorials de premsa es pot interpretar de maneres contradictòries. En canvi, la crida a “fer un esforç lleial i sincer perquè no hi hagi fractures entre ciutadans”, sembla més dirigida als sobiranistes que no pas als unionistes, ja que no ve de nou que a la Corona que, en teoria i com a mínim hauria de mantenir-se neutral en un litigi tan antic, se li noti que pensa que de la trencadissa que hi pugui haver només en tindran la culpa els catalans. Malgrat els bons consells de Francesc, doncs, amb tendresa no sempre n’hi ha prou per evitar que els eixos grinyolin i el carro es precipiti pel pedregar. La realitat és molt tossuda i pudenta, per desgràcia, i ni el dia de Nadal estalvia als ciutadans notícies tan poc edificants com aquestes: els Nuñez, pare i fill, després de 38 dies a la cangrí dels vips, ja són al carrer amb el tercer grau, i si bé pot tenir una dispensa en el cas del pare, en que es basa el peixet penitenciari a favor del fill?; la capellanada de la Corunya que tutela Caritas, ha permès que un fulletó editat per aquesta institució, en teoria interclassista, distingeixi els seus parroquians entre “gent normal” i “gitanos”; o que les xarxes socials properes a periodisme de brossa ignorin la invitació a la tendresa del papa, i escampin a tort i a dret la barroera nadala  que la Pantoja ha "creat" des de la presó. Però de totes les notícies singulars que porten avui els diaris, em quedo amb el gran titular a la portada de l’antic diari conservador i catòlic francès, Le Figaro, referit a la teoria d’un tal Frédéric Picard, que posa en dubte que l’infant Jesús, la icona del cristianisme, hagués nascut precisament el 25 de desembre. I, tanmateix, no em puc estar de fer constar que el principal diari bonaerense, “Clarin”, avui ha aparegut farcit de reclams del Banc de Sabadell promocionant Fons de Pensions, deu ser perquè els argentins veient com fa tentines el futur de les seves jubilacions públiques, posin les barbes a remullar com han tingut de fer si us plau per força els europeus.

DEMÀ MATAREM EL GALL I A LA TIA PEPA LI'N DAREM UN TALL?

Fa dies que hi ha una paraula que ronda a dojo, a tort i a dret, que va de boca en boca, i es penja als aparadors i a les entrades de tots els pobles com si enlloc d’un reclam comercial fos una mena de consigna celestial: felices festes! És un missatge estimable, no us ho nego; però de pa sucat amb oli si no es materialitza a la pràctica en fets que ajudin a fer-li perdre el regust horrible de convencionalisme hipòcrita i prefabricat. És potser per això que es fa un esforç per involucrar-hi en el missatge voluntariós nadalenc a les criatures, pensant que en recórrer a la complicitats dels innocents infants, la crida a la pau, la treva i la concòrdia no estarà tacada pel pecat dels adults, que sovint s'han polit els valors eterns de la humanitat, sigui per tant-se-menfotisme o perquè ens se'ls van deixar arrabassar escandalosament de sota el nas. Pregunto: ¿ens farem trampa al solitari, quan fem cagar demà al tió coses bones, amb les quals nosaltres mateixos li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, per desgracia no provoca la resposta que resolgui d’una vegada el dilema que ens turmenta des de temps reculats. Però el fotut i més preocupant de tot plegat, és que el mànec d’escombra amb que la mainada tustarà crèdula la soca portentosa del tió durant la revetlla aquesta nit, o demà abans de menjar-se l’escudella de galets, es un gest que cada vegada copien criatures més granades per estovar la carcanada del tió-Estat i exigir-li, com la mainada però amb la desesperació d’un adult indignat: “caga tió justícia i igualtat, no caguis retallades ni garrotades, que ja n’estem farts de parar l’esquena a les animalades dels que ens governen”. Per ser feliç cal poca xeixa. Potser, el paradigma de la felicitat, especialment en aquestes diades, sigui tan simple com aquella expressió tan nostrada, de que “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. El que passa és que per comprar galls de veritat no arriben les misses, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, sovint no se’n recorden de la rondinaire tia Pepa. La vida s’ha complicat massa, i enlloc d’aquella estrella entremaliada que traçava als mags el camí de Betlem, avui damunt dels nostres caps només voleien aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos els bons sentiments de felicitat i d'amor,  encara no en tenen prou de vampirejar-nos i volen fastiguejar-nos una mica més l’existència, sense respectar ni la treva de Nadal. ¿Ens deixarem prendre l’ànima també, i que ens l’escorxin, amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells, que només pensen en la seva menjadora, i es pixen en la menjadora dels demés? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ¿per què fem tantes giragonses per resoldre una crisi que s’alimenta només de l’afany d’usura d’uns quants aprofitats panxacontents instal·lats a l'establishment? Mai la gent havíem anat tan nets de clatell com ara, és ben cert; però mai tampoc no havíem estat tan envoltats de porqueria aliena que, per a més sarcasme, els porcs que l’han generada ens volen fer empassar com si fos nostra. Em vaig càrrec que no és una reflexió ensucrada, de pessebre burgés; però precisament perquè és Nadal convé dir les coses pel seu nom i desemmascarar els hipòcrites que prostitueixen el seu esperit, per treure’n descaradament profit.     

DIES DE BOIRA, DIES DE DEPRESSIÓ

Cal parar atenció amb la depressió, i plantar-li cara amb totes les forces de flaquesa. L’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada no poden estabornir l’autoestima ni la confiança, per molta boira que embolcalli l’esperit. La depressió és una mala bèstia nihilista, que es caracteritza per tres fastigosos símptomes: la desesperació ( no es veu cap futur); el desemparament (la soledat és mala companyia) i el fatalisme ( el destí el tenim predestinat, està escrit). Una persona angoixada que acaba rendint-se a la depressió es torna eixorca, perd la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert un precipici, que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que ningú, entre tanta boira anímica, gosarà venir-la a treure-la del pou. I quan aïllament i la sensació de pèrdua dels referents esdevé total, és quan es festeja perillosament amb el suïcidi. Des de fa mesos, Sanitat ha admès amb la boca petita que des de l’assistència primària s’havien de detectar, a temps d’evitar-ho, candidats amb el síndrome de rumiar llevar-se la vida; però no és tan senzill com pot semblar sobre el paper descobrir, entre tanta boira baixa abonada per la crisi els que incuben “males idees”, ja que qui confessa a les primeres de canvi les seves intencions esbiaixades segurament mai no tindria pebrots per executar-les: els perillosos de veritat són els que per molt que es grati, es tanquen en banda. La qüestió és que per gratar a fons s’ha de tenir temps i solucions, i com que el temps costa diners i les solucions encara més, la capacitat econòmica de la Sanitat pública, que va amb crosses,  no pot evitar que els que la boira se’ls hi ha infiltrat a l’ànima i ha fet metàstasi al cervell, acabin  tirant-se pel balcó o empassant-se un grapat de pastilles. La poesia i la mística sovint sublimen la melangia, però amb aquest estat d’ànim s’ha d’anar molt en compte perquè és la porta per on es cola la depressió, aprofitant el caos dels dies emboirats. La boira en si mateixa no és més que un fenomen climatològic sense perill; quan esdevé letal per a les persones, és si s'ha perdut l’autoestima, perquè desorienta definitivament a la gent fràgil que fa tentines arronsada pel desànim i els desenganys. Inclús entremig de la boira hi ha vida de qualitat, si hom sap on arrapar-se per a no perdre’s buscant el camí de sortida. Malgrat tot, doncs, el misteri i la intriga de la boira pot ser estimulant, sobretot si no es camina sol, si hom es deixa acompanyar durant la travessia del desert.  

QUE ALMENYS TINGUEM SALUT, SI LA GROSSA PASSA DE LLARG

Avui és aquell dia de l’any tan surrealista en que una gran majoria de la població es lleva somiant amb la sort, i se’n va a dormir consolant-se dient que almenys tenen salut. És clar que també hi ha una minoria que haurà llepat una bona picossada de la rifa i faran xerinola, en privat o en públic, fins a les tantes, perquè podran treure el ventre de penes i aquests no se’n recordaran pas de la salut. Els que ho tenen més fumut avui són aquells que estaven piocs al llevar-se i se’n tornen al llit sense que la sort ni tan sols els hagi mirat, llevat que estiguin vacunats contra la malaltia de fer-se il•lusions. En Picasso, que en qüestions ideològiques es decantava més aviat pel cantó dels de la repartidora, quan es tractava dels seus estalvis ja era més tocat i posat: “m’agrada viure pobre, però amb el ronyó cobert” – confessà sense remordiments. I és que avui 22 de desembre, d’alguna manera, es representa en aquest país la tragicomèdia de llevar-se pelat com les rates i convertir-te a migdia en el rei del mambo o en un fracassat. El diner transforma tant les persones, que de tenir-ne a no tenir-ne per alguns imbècils en depèn la felicitat; n’hi ha de més il•lusos encara, que es pensen que també els hi va la salut.  Els portuguesos tenen una dita: “el diner és la medecina de totes les coses”. Una creença molt pròpia de pobles i persones deprimides, convençudes que una bona pluja de diners és el millor que els hi pot passar a la vida. Enlluerna tant el diner caigut del cel, que si fessin triar entre “valors” o “diner”, molta gent no dubtaria gaire en decantar-se pels quartos; entre d’altres raons, perquè en plena borratxera de sentir-se ric, hom arriba a creure’s que amb diners es pot comprar no només la salut perduda sinó, fins i tot, els valors pignorats. Però la veritat és que hi ha gent immensament pobre, no obstant estigui podrida de diners i, en canvi, pelacanyes immensament rics en valors humans tan importants, en els temps que vivim, com la solidaritat. La generositat d’un pobre que comparteix el poc que té, no toca vores amb la generosa almoina del ric pel qual aquell donatiu representa xavalla. En Salvador Dalí, un figuerenc tocat com tots els empordanesos per la tramuntana, es vantava d’haver trobat el secret de convertir en or tot allò que tocava, i es va inventar una cantarella per justificar la seva proverbial avarícia: “estimar el diner, com jo l’estimo, no és res més que misticisme. L’or és un do diví, com diuen els estudis d’alquímia, i no tothom en pot gaudir perquè als que no estan preparats els sol agafar un empatx”. Avui la televisió ens mostrarà molta gent histèrica, convençuda que amb les butxaques plenes se’n podrà riure del mort i de qui el vetlla. No vull xafar-los la guitarra, ni trencar plats bonics als envernissats per la loteria de nous rics, però malauradament no trigaran gaire a adonar-se que des d’ara tindran més maldecaps que mai, ja que una de les seqüeles de rebre una fortuna inesperada, és la por de que te la prenguin tota la parentela i amics que surten de sota les pedres. I no parlem dels bancs que ja tenen tots els hams parats des de bon matí, per pescar incautes ànimes de càntir perquè els hi guardin els diners. La pregunta és quantes persones avui se n’aniran a dormir realment felices, malgrat no els hagi tocat ni un ral i siguin tan pobres com quan s’han llevat. Si en coneixeu alguna, feu-li una abraçada ben forta perquè la felicitat va escassa, i val la pena de mirar d’encomanar-se’n una mica.

QUE CADASCÚ OBRI LA BOTIGA QUAN VULGUI

¿És que no tenen res més a fer botiguers i polítics que tirar-se els plats pel cap, en plena agonia del consum desbocat i compulsiu de quan les vaques anaven grasses, discutint si els comerços han d’obrir tres festius més o a partir de quants metres quadrats de superfície, podrà tenir llibertat un botiguer d’obrir quan li roti? Francament, que s’ho facin mirar!  Encara aquestes baralles tindrien dispensa si servissin d’alguna cosa, i establissin un marc definitiu de convivència comercial, però de reformes del comerç ja en portem la tira i el que passa és que la majoria de vegades, amb el canvi de solfa enlloc d’una melodia el que en surt és un orgue de gats, ja que sempre hi ha un sector del comerç que s’indigna i es queixa que li han  trepitjat l’ull de poll. Els polítics que apadrinen les reformes, sovint fracassen perquè intenten un impossible: volen fer un vestit a mida d’uns quants i que tothom s’hi senti còmode. Oblidant quelcom que és llei de vida: el que es bo per uns, toca la pera a d’altres. Ja fora hora que s’hagués après la lliçó que sectors econòmics com el del comerç - on és barregen tantes sensibilitats i, sobretot, tants interessos - cada vegada que es mouen els mobles inevitablement salten espurnes. A més a més, mantes vegades les reformes no tenen una justificació objectiva, sinó que simplement són cortines de fum hàbilment administrades perquè no sembli que es vol des del governs afavorir les grans superfícies i perjudicar els petits botiguers, però el balanç tràgic de cada reforma és precisament aquest. I d’aquí plora la criatura! De fet, el comerç és una de les activitats més antigues de la humanitat des que per sobreviure, quan afortunadament els diners no s’havien inventat, es recorria a l’intercanvi. Avui, tot plegat ha evolucionat i des del culte al consumisme frenètic, tots els governs amb més o menys gràcia escombren en favor dels grans mercaders i deixen els petits botiguers que se les apanyin com puguin, moltes vegades cruspits per franquícies o cadenes. Potser no seria massa agosarat, doncs, demanar per a la botiga de barri, com a institució, l’honor de ser considerada patrimoni de la humanitat. Tal vegada ens passaríem de frenada, però almenys seria just. I que cadascú pugi la persiana quan vulgui, ja que en definitiva d’àrbitre i de jutge de l'horari ja en farà el consumidor. Les botigues no es poden obrir per decret: quan no hi entra ningú a comprar perquè els horaris comercials són una merda, els botiguers són prou intel•ligents per saber que els claus no entren per la cabota. Des de l’època dels fenicis se sap que qui mou els mercats no és l’oferta sinó la demanda. No obstant això, que avui qui vulgui s’ho passi pipa comprant com si fos un dia de cada dia, enlloc de reposar com se solia fer els dies de festa, en temps reculats. Ara bé, com que el que importa és que siguem feliços, tothom s’ho pot muntar com vulgui.

PARE NOEL ENCAPARRAT AMB LA INDEPENDÈNCIA

En els establiments comercials d’una hipotètica Catalunya independent, el panxut pare Noel es pregunta si seguirà acaparant el protagonisme de les festes? N’ha sentit a dir tantes darrerament que tem que l’arraconin al quarto dels mals endreços, i que qui talli el bacallà sigui el tió i potser, fins i tot, els reis encara que el nou estat s’hagi cassat amb la república. No us penseu pas que sigui cap ximpleria això que us dic, el pare Noel està realment emmurriat i ja es veu a la cua de l’atur o expulsat del país per estranger indocumentat i sense feina. Sobretot després que uns quants dels bocamolls deixebles de la mona Alicia i de l’eixerit ciutadà Albert, van escampant a tort i a dret, com si no tinguessin res millor per fer, la brama que si els de l’estelada se surten amb la seva, tothom que no sigui català pels quatre costats les passarà tan putes quan manin els de la ceba, que no tindrà més remei que fotre el camp d’una Catalunya independent. Sembla que amb tota la seva retòrica, els d’aquesta colla de escalfa braguetes tenen acollonida molta gent que creu, de bona fe, que els Rodriguez, Fernàndez, Sánchez i companyia tenen els dies comptats quan manin els Mas, Junqueras o Bofarulls. Però que el pare Noel també vagi de cul veient-se extradit a Lapònia, ja passa de taca d’oli i els que no hem perdut la xaveta, a la meva manera de veure crec que hi hauríem de dir alguna cosa. Pel que fa al pare Noel, que no hi pateixi: en un món tan global com el que ens ha tocat viure, per bé o per mal, les exigències comercials universals passen pel damunt de les costums tradicionals casolanes. Però el que importa és que allò tan enlluernador i modern que ens vingui de fora, sapiguem fer-lo conviure  amb les carrinclonades nostrades. I ni ha de ser motiu per estripar-se els vestits que un pare Noel tregui el nas a la cavalcada dels reis amb tota normalitat, o que el tió s’assembli cada dia més a la fesomia de l’home del trineu rebatejat pare Nadal per sentir-lo més proper. Tanmateix, caldria que desmentíssim convincents que ningú es veurà exclòs d’una Catalunya independent, es digui com es digui i hagi nascut a l’altra banda del món. I que, en tot cas, els que prediquin una altra doctrina o toquin una altra musica, siguin del costat que siguin, es poden lligar al mateix sac i posar-los al bany maria fins que la sang els hi baixi als peus i posin una mica de seny.     

L'EXPERIÊNCIA JA NO ÉS UN GRAU, ORA PRO NOBIS

És coneguda l’anècdota que fa temps va transcendir sobre unes quantes entitats financeres que, en vistes de com n’estaven d’empantanegades amb la morositat, va recórrer a treballadors prejubilats per aprofitar-se de la seva experiència i ull clínic per detectar, només mirant els ulls de qui pidolava un crèdit, si era un tipus de fiar i si compliria els terminis d’amortització del préstec. No és que aquesta iniciativa hagi fet forrolla entre l’empresariat en general, però sí és cert que hi ha algunes companyies que per cobrir llocs de responsabilitat directiva ja no es miren de reüll els candidats de més de 50 anys. Ara bé, una flor no fa primavera i la majoria de les consultores especialitzades en caçar talents segueixen rebent dels seus clients instruccions específiques: que els candidats siguin eminències carregades de màsters i que no traspassin la frontera mítica dels 35 anys, ja que segons estúpides convencions de pare desconegut les persones a partir d’aquesta edat ja van de capa caiguda. En canvi, per molt que foti als carcamals i teòrics oracles, cada vegada es fa més palès que el talent no té edat i que a igual capacitat una persona de 50 anys aporta, a més a més, el valor afegit d’una experiència suada sovint a base de fracassos la qual, per molt que s’ho cregui, un xicot de 35 anys no ha tingut temps material d’assimilar, per molta precocitat o agressivitat que figuri al seu currículum. Per aquesta raó sembla que es nota lentament una tendència a pensar-s’ho dues vegades abans de fitxar directius sota el criteri de joventut per joventut. No obstant aquest important canvi de mentalitat, pel que respecta al personal d’alta direcció, a nivells tècnics rasos o de simple producció l’experiència professional acumulada és com si es tractés de paper mullat, a l’hora de puntuar per accedir a un lloc de treball decent. I és que la tecnologia ha avançat a passes tan accelerades que ser “un manetes” en prou feines compta, sense un reciclatge constant demostrable. I ni així és segur que faci més peça un home bregat que no pas un pipioli de la primera volada. A la meva manera de veure, doncs, aquesta experiència llençada tan alegrement a la bassa, algun dia passarà factura a una societat cada vegada més enlluernada pels títols i no per les pràctiques. Si almenys fos més eficient i excel•lent, encara se li podria dispensar el culte insensat al protocol quadriculat, que renega de la serenitat i maduresa dels que en tenen els dits pelats de l’ofici.

MAI PLOU A GUST DE TOTHOM

Carrers molls calaixos buits, es queixen els botiguers. En canvi, els pagesos diuen que quan plou sense fer mal plouen bitllets. Però ni tots els botiguers ni tots els pagesos són de la mateixa opinió perquè, ja se sap, mai plou a gust de tothom, i mentre hi ha botiguers que plovent  ni cinc de calaix, d’altres fan l’agost. Tanmateix, hi ha pagesos que la pluja els hi és bona per a la sementera, a d’altres els perjudica la collita. Igual-ment  passa en tots els ordres de la vida: el que és bo per uns pot portar d'altres a la ruïna. Fixeu-vos amb les seqüeles de la crisi: uns quants, com sempre, han tret el ventre de penes mentre que la majoria s’ha ensorrat en la misèria. El problema és que aquesta història no ve de nou, sinó que és tan vella que quasi és pot dir que es va repetint mimèticament des que el món és món. Ja en temps reculats es donava per descomptat que les guerres eren una manera descarada de regular la demografia i de donar feina als parats de l’època. El negoci de la reconstrucció sempre ha estat un valor econòmic a l’alça, encara que d’aquestes foteses cap dels que en treuen profit en vol parlar massa. Però és la pura realitat, mal que ens pesi o ens escandalitzi. L’atemptat de les torres bessones, per exemple, va deixar un disbarat de morts, ferits i munts de runa i ferralla, però de seguida les empreses constructores de bandera i els bufets d’arquitectes més reputats van anar a bufetades per adjudicar-se els contractes milionaris per a la reconstrucció d’aquell forat a la gran poma. I no ha de fer vergonya explicar-ho, perquè és llei de vida, per desgràcia, que qualsevol tragèdia tingui dos angles des dels quals mirar-s’ho: el dels que la pateixen i el dels que, en el fons, en viuen. La mort és una fatalitat que toca a tothom quan és hora i, sense alegrar-se’n de la mort de ningú, els funeraris s’hi guanyen la vida molt bé, segons diuen, organitzant funerals a tremuja. Altra vegada les dos cares de la mateixa moneda. I també passa amb les opinions: no tot ha de ser blanc o negre. A la meva manera de veure, és important no perdre de vista aquesta dualitat indiscutible per a no fer-se trampes al solitari. La realitat sovint no és com voldríem que fos, sinó com és, malgrat ens requi reconèixer-ho. I, per tant, cal que no ens precipitem condemnant determinades conductes o esquinçant-nos les vestidures davant opinions de les quals blasmem simplement perquè ens trenquen el plat bonic. La pluja cau indiscriminadament sobre el cap de tothom a galledes o a xim-xim, però no tothom la rep com una benedicció de Déu.  

DÈIEM AHIR

He sobreviscut a unes obres de reforma sense acabar amb els nervis destrossats, que ja és dir; segurament tots els que heu passat per una experiència semblant sabeu de què us parlo. I no és pas que els operaris fossin manxols ni que se la decantessin, el que passa és que la percepció del temps d’execució de l’obra no la perceben igual els forasters que tenen la casa ocupada, en el bon sentit de la paraula , i els ocupats que només maldem perquè acabin d’una vegada les obres, el soroll, la pols i la sensació de sentir-te com algú que fa nosa a casa seva. El primer dia ja vàrem començar malament: l’hora convinguda per engegar era a dos quarts de nou, però es van presentar tres quarts d’hora més tard. Ara bé, el més bo fou l’excusa: hem anat a comprar material. El que portava la batuta de l’operació “casa potes enlaire” almenys tenia sentit de l’humor, i em va endinyar una veritat de pissarrí: no pateixi, els paletes ja estem acostumats que ens donin les gràcies quan ens hi posem, però sobretot quan fotem el camp. Després de l’experiència viscuda, francament, crec que el millor consell que puc donar és que situacions semblants més val anar-se’n a escampar la boira una setmana o carregar-se de paciència i de til•la, que és el que em va toca de fer. En qualsevol cas, tot allò que comença acaba i, normalment, el dia en que estava previst perquè no es qüestió d’allargar-ho quan es va a preu fet, de manera que em podia haver estalviar els nervis. Això sí, quan acaben quedés bocabadat del resultat, malgrat et quedi la feinada de netejar a fons i recol.locar mobles i endergues. Aleshores descobreixes el gran misteri de la pols! Quan creus que ja ho tens tot net, no saps d’on, però la punyetera mantellina blanca torna a aparèixer uns quants dies. Però ja no és el mateix: la millora aconseguida amb la reforma compensa les molèsties de les seqüeles. De manera que amb aquest estat d’ànim optimista, reprenc la tasca de reflexionar sobre l’actualitat quotidiana, constatant que en els deu dies que no hem estat en contacte, pràcticament tot està com quan ens vàrem acomiadar: el govern convergent busca parella pel ball per a la dansa dels pressupostos; el preu del petroli continua enfonsant-se tan incomprensiblement que algú pensa que hi ha gat amagat i que ja ens ho trobarem; avui és el primer dia, en set mesos d’anar-se-les fotent, que a Ucraïna no hi ha hagut morts ni ferits; la diàspora socialista continua esfilagarsant un PSC en petits grupuscles que es faran més savis que rics; l’Europa de l’euro té el cul estret tement-se que Grècia està a punt de fer l’ànec per enèsima vegada, arrossegant tot el castell de cartes en que s’ha convertit l’economia comunitària i que el viatjant de gra cuit que pretén governar Espanya es vanta d’haver enterrat la crisi, pretenent posar-se al capdavant de la recuperació econòmica amb un gep de quasi cinc milions de ciutadans que no troben feina i de gairebé mig milió que mengen gràcies als bancs d’aliments. Res més encertat, doncs, que titular aquesta primera reflexió després de l’aturada tècnica amb un objectiu: dèiem ahir. Si no fos que ens ha deixat el mestre Joan Barril, sacsejant l’encefalograma pla de l’actualitat.

ENS RETROBAREM EL DIA 15

Em veig obligat per unes circumstàncies imprevistes – unes reformes a casa que m’han deixat abandonat en mans dels paletes que ho posen tot potes enlaire i un viatge amb el que no comptava – a prendrem una setmana de descans que tampoc em vindrà gens malament per renovar les energies, ja que encara que ho sembli, això d’escriure una reflexió diària procurant no fallar ni un dia, genera un cert desgast. De fet, serà la tercera vegada en quatre anys que m’hauré pres uns dies sabàtics. Espero que com en les anteriors ocasions, quan torni em seguireu fent confiança. Actualment, la mitjana de lectors que es poden comptabilitzar al blog i les lectures contrastades a través de piulades de “m’agrada”, comentaris o comparticions directament des de Facebook, és de 364 persones. Per a mi, tot un èxit que m’obliga a ser el màxim d’exigent amb mi mateix. Per tant, fins dilluns dia 15. Sigueu feliços!