El
filòsof Eugeni Trias deia que quan es pensa millor és en època de crisi, de
conflicte o de tensió; però no n’estic pas tan segur que sigui del tot certa
aquesta afirmació. Quan s’ha d’anar escopetejat a contestar, les respostes que
es donen a certes preguntes no solen garbellar-se massa. I si el que hi ha
damunt la taula són problemes de caire, posem per cas, moral o ètic, llamp me
mau que s’hi sol reflexionar ben poc, malgrat sembli que se’n parla molt; per
aquesta raó algunes qüestions punyeteres a vegades es “rematen” amb certa
frivolitat. Mossèn Tronxo, quan li feia d’intèrpret l’inefable Ballarin, va
descriure molt bé el sentit dels mots “pensar” i “filosofar”, reconeixent que
venen a ser el mateix, si fa o no fa, amb aquesta explicació: “els grecs passaven
llargues estones sota la parra. Els agradava de fer barrila amb els amics,
tenint vi i olives a la vora. Xerrant i xerrant, a estones quietes, païen les
xerreres. Els grecs són xerraires de mena, però no xerrameques. Després de la
xerrera s’aturaven a fer allò que no solem fer gaire avui dia les persones
atrafegades: pensaven”. S’ha lluitat molt per la llibertat d’expressió, és
cert, però em consta de poques manifestacions, per a no dir de cap, que s’hagi
convocat per reivindicar que la gent, sobretot la que té responsabilitats
polítiques o és un referent mediàtic, es prengui un xic de temps per pensar
abans d’obrir la boca o decidir el que sigui. ¿Potser es demanar massa, avui
que s’escau això “d’any nou vida nova”, que enlloc de disparar les opinions pel
broc gros es compti, per exemple, fins a cent abans de desbarrar en una
tertúlia o de prendre una decisió a sang calenta, que comprometi ciutadans
indefensos? Ja no parlo de recuperar la costum, tan carca segons els moderns
oracles, de consultar-ho tot amb el coixí. “No t’ho pensis gaire” – m’han
pressionat moltes vegades, perquè sembra que l’agilitat mental, l’espontaneïtat
sigui el valor que més s’aprecia en un líder, i el detall que distingeix un
progre d’un aburgesat. Dels que pensaven les idees abans de d’exposar-les, en
temps reculats se’ls coneixia per filòsofs, i si bé en general eren respectats
i, sobretot, temuts, sempre se’ls considerava poc o molt incòmodes i, de tant
en tant, a algun especialment perepunyetes se’l convidava a empassar-se una
xicra de cicuta. Avui la calidesa de la filosofia carregada de dubtes, marida
molt malament amb la fredor de la ciència, i encara pitjor amb la promiscuïtat
enciclopèdica d’un Internet infal•lible, que presumeix de tenir respostes
prefabricades a dojo per satisfer totes les preguntes i angoixes. Aquestes
meves reflexions diàries, doncs, que modestament no pretenen res més que
fomentar la bona costum de pensar, espero que continuaran fent la punyeta tot
l’any que encetem, renegant categòricament de fer bondat i canviar el tarannà
crític, seguint el consell assenyat d’any nou, vida nova. Compto que no em
deixareu amb la paraula a la boca i que quan us llegui hi donareu una ullada a
les meves divagacions de somiatruites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada