L'HOME DEL SAC

A Europa i a tot l’establishment capitalista mundial l’alarma s’ha tornat boja pel que pot passar si a Grècia, Syriza – la darrera versió de l’home del sac – acaba guanyant de carrer les properes legislatives. També la franquícia espanyola d’aquest personatge de l'imaginari fosc de totes les infanteses – Podemos – tindrà en les properes quatre setmanes els ulls clavats en el resultat que obtingui l’esquerra radical grega en els comicis per escollir els diputats que hauran de legislar i governar. Sorprenentment, a les borses comunitàries no s’ha contagiat encara l’atac de basarda del FMI i s’han comportat amb calculada serenitat, però estic convençut que la processó va per dintre i la serenitat és postissa. Penso, sense por d’equivocar-me, que en qualsevol moment les aigües de la prima de risc es començaran a remoure obeint els poders fàctics de les oligarquies, terrabastall que tindrà un únic objectiu: que es calguin a les calces una part dels presumptes votants indignats i desesperats que estan de part d’intentar una revolució de butxaca, sempre que no es faci massa trencadissa i, sobretot, ells no hi perdin en la bugada cap dels pocs llençols que els hi queden de l’aixovar o, com ho expressaríem més barroerament per aquests verals: que no s’acabi canviant pets per merda. Si Syriza rebenta les costures del sistema capitalista i el posa de genolls a demanar perdó pels seus excessos, malgrat les revenxinades i les pressions de tots els poders fàctics del món, podrem escriure que haurà triomfat la democràcia. Fet que  tindria un valor polític i sentimental afegit al produir-se el miracle en la Grècia mítica, per raons obvies. Però no podrem estar-ne segurs que l’experiment arriba lluny, si els nous governants emborratxats d'eufòria tiren pel dret i els creditors rics veuen perillar la devolució del sagrat deute amb que tenen collats els pobles pobres. Si al final de l’obra, el joc brut per sota la taula aconsegueix que fracassi la posada en pràctica, per enèsima vegada en la història, de la utopia que “els de baix” imposin la seva llei “als de dalt”, els que hi reflexionin resignadament - com ha passat també sempre després d’una derrota -, posaran en relleu totes les pífies, esguerros i errors d’estratègia que hauran impedit la victòria. Potser, doncs, que abans de començar la partida, els capitans de la revolta es rumiïn bé cada passa que donen, començant per no especular ni fanfarronejar i, sobretot, desfent-se de la disfressa d’home del sac perquè no els escau i, si ho pensen bé, forma part de l'estratègia de l'adversari.