EN LLIBERTAT AMB CÀRRECS

Al pas que anem, aquest país tindrà més presumptes delinqüents al carrer en llibertat amb càrrecs o sota fiança en espera de judici, que delinqüents sentenciats en ferm i engarjolats. L’explicació és molt senzilla: com que l’administració de justícia no pot engolir la quantitat de xoriços que la policia enxampa cada dia, opta per deixar-los anar en règim de llibertat sota paraula, vigilats a distància a través de compareixences periòdiques, a l’espera que els hi toqui la tanda. Les llistes d’espera a les portes dels tribunals aviat seran tan llargues com les cues davant les sales d’operacions de la seguretat social, però amb la diferència important que mentre els malalts en capella només tenen el recurs de mossegar-se les ungles a l’espera que el cirurgià posi remei a les seves xacres abans no la dinyin, molts dels presumptes delinqüents “en estandby” no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar-se de la confiança, per atemptar contra la propietat i la sagrada llibertat d’algun altre ciutadà innocent. Per aquesta raó ens trobem tan sovint amb l’escàndol d’assabentar-nos pels diaris que tal o qual xoriço agafat amb les mans a la massa, era un reincident “en llibertat amb càrrecs” perquè mentre no se’l jutgi la presumpció d’innocència l’immunitza i se l’ha de considerar “sant”, mentre no es demostri el contrari. Quan es respira a l’ambient que qui la fa pot trigar anys a pagar-la, la sensació d’inseguretat aclapara i desestabilitza emocionalment, tant a les persones com a la societat. La justícia és, francament, kafkiana quan enlloc de pronunciar sentències ràpides es despenja amb ciris trencats garantistes dels drets humans del delinqüent professional, tals com decretar la llibertat amb càrrecs per a ciutadans que han estat arrossegats reiteradament davant el jutge de guàrdia, amb les mides ben preses per la policia. Però, és clar, el jutge té les mans lligades per lleis que permeten a les defenses dels empudegats, encara que siguin lletrats d’ofici, allargar els procediments invocant i recorrent a totes les martingales legals per posar pals a les rodes de la instrucció del cas. És raonable, doncs, a la meva manera de veure, que la gent es fiï cada dia menys d’una administració de la justícia ranca, que no té mitjans materials ni sistemes d’organització productius capaços de buidar calaixos, armaris i taules d’expedients saturats de paperassa inútil per reiterativa, que satura i entorpeix la resolució dels procediments més simples amb tàctiques legals utilitzades en abús de dret, per embolicar la troca. I no parlem del llenguatge judicial, un argot per a iniciats, fosc i que sembla destinat a fer que els ciutadans preguin encara més consciència de la seva indefensió. Si penseu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels atracats a casa seva, en fi, dels que recorren a la justícia per força, amb la bona fe d’esperar consol, suport i reparació, i acaben penedint-se de que se’ls hi hagués passat pel cap, entre d’altres raons perquè és tan complicat el recorregut un cop se n’és presoner, que cap jutge ha dictat encara per a les víctimes una providència d’empara, efectiva i creïble, que les protegeixi dels seus presumptes agressors, en llibertat sota càrrecs. La paradoxa comença des que la presumpció d’innocència allarga la imputació definitiva del presumpte delinqüent, mentre que la víctima declarada es consumeix esperant que se li faci justícia, sense haver superat moltes vegades la por de sortir al carrer o de fer vida normal, sabent que els seus agressors s’hi passegen frescos com una rosa, amb la butlla de la “lliure amb càrrecs” a la butxaca.