diumenge, 4 de gener del 2015

DESPRÉS DE L'ULTIMÀTUM QUÈ VE, LA PAU O LA GUERRA?

Entre el repertori d’allò que en podríem dir “paraules majors” n’hi ha algunes que esgarrifen més que altres, i jo penso, francament, que “ultimàtum” està entre les que fa més mal de trascolar. Per dues raons de pes: en primer lloc, perquè planteja un pols en tota regla a l’adversari després d’estripar les cartes i, en segon lloc, perquè una vegada donat aquest “cop d’home” per una de les parts, es fa molt difícil la marxa enrere, ja que afluixar podria ser considerat per la parròquia com una mostra de flaquesa o de covardia. Per desgràcia, doncs, en el cas de l’ultimàtum llençat per l’Oriol a la cara de l’Artur em temo que cap dels dos s’arronsarà, per molt que hi hagi veus que s’alcen des de la societat civil per impedir una confrontació de conseqüències perilloses pel procés iniciat amb tanta il•lusió – des del carrer i no pas des de les seus socials dels partits o del mateix palau de la Generalitat, cal que no s’oblidi -, cap a la sobirania nacional. Ens volen fer creure que l’escull on estan embarrancats els dos polítics, consisteix en si es convoquen eleccions sota el signe de la unitat de tot el sobiranisme sense etiquetes, o si és millor que cada partit campi pel seu compte, embolicant-se l’estelada on li roti com a mínim comú denominador. I no és ben bé així com han anat les coses, si ens ho mirem sense prejudicis:  la qüestió no és l’embolcall ni, molt menys, l’objectiu final que, ja seria massa, de moment ningú discuteix. Si cada part enfrontada en aquesta picabaralla de col•legi de pàrvuls, respongués amb tota sinceritat a la pregunta de si ser tan repatanis respon a un interès real per protegir el resultat de la consulta o bé per protegir els interessos del seu partit, estaríem al cap del carrer de la raó de l’embolic. El problema és que aquesta sinceritat no la tindrà mai la cúpula i bastants militants d’ambdós partits, mentre no s’hagin esporgat del cor, del fel i de la pell les clapes de malfiança, de retrets i de rancor acumulat en els darrers quaranta anys per les repetides infidelitats que s’han hagut d'empassar mútuament. En resum, està més clar que l’aigua, malgrat disfressin els sentiments de cara a la galeria, que cap dels dos es refia que l’altre no li posi banyes així que giri l’esquena, ara que s’hi juguen qui remenarà les cireres en una hipotètica Catalunya independent. Em faig càrrec que aquesta reflexió li farà rebombori a més d’un lector i que potser tindré pocs compradors, ja que cantant les veritats es perden les amistats. Però la veritat sempre acaba surant, sobretot en política, perquè tard o d’hora els mateixos protagonistes acaben confessant les travetes, ressentiments i joc brut que hi hagué a les bambolines dels escenaris on representa que s’escriu la història. Però, què voleu que hi faci, no m’agraden els ultimàtums ni els xantatges i si tinc de ser fidel al lema del blog d’explicar-vos les coses a la meva manera de veure - netes de pols i de palla - no puc mirar cap a una altra banda. En definitiva, el temps dirà qui tenia raó. I una darrera advertència: si després de l'ultimàtum resulta que hi ha una abraçada inesperada, no us creieu que tot seran flos i violes: els claus que entren per la cabota no duren gaire i, per desgràcia, és condició humana que de l'abundància del cor en parla la boca. I quan el cor es fa agre...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada