Entre
el repertori d’allò que en podríem dir “paraules majors” n’hi ha algunes que
esgarrifen més que altres, i jo penso, francament, que “ultimàtum” està entre
les que fa més mal de trascolar. Per dues raons de pes: en primer lloc, perquè
planteja un pols en tota regla a l’adversari després d’estripar les cartes i,
en segon lloc, perquè una vegada donat aquest “cop d’home” per una de les
parts, es fa molt difícil la marxa enrere, ja que afluixar podria ser
considerat per la parròquia com una mostra de flaquesa o de covardia. Per
desgràcia, doncs, en el cas de l’ultimàtum llençat per l’Oriol a la cara de
l’Artur em temo que cap dels dos s’arronsarà, per molt que hi hagi veus que
s’alcen des de la societat civil per impedir una confrontació de conseqüències
perilloses pel procés iniciat amb tanta il•lusió – des del carrer i no pas des
de les seus socials dels partits o del mateix palau de la Generalitat, cal que
no s’oblidi -, cap a la sobirania nacional. Ens volen fer creure que l’escull
on estan embarrancats els dos polítics, consisteix en si es convoquen eleccions
sota el signe de la unitat de tot el sobiranisme sense etiquetes, o si és
millor que cada partit campi pel seu compte, embolicant-se l’estelada on li
roti com a mínim comú denominador. I no és ben bé així com han anat les coses,
si ens ho mirem sense prejudicis: la
qüestió no és l’embolcall ni, molt menys, l’objectiu final que, ja seria massa,
de moment ningú discuteix. Si cada part enfrontada en aquesta picabaralla de
col•legi de pàrvuls, respongués amb tota sinceritat a la pregunta de si ser tan
repatanis respon a un interès real per protegir el resultat de la consulta o bé
per protegir els interessos del seu partit, estaríem al cap del carrer de la
raó de l’embolic. El problema és que aquesta sinceritat no la tindrà mai la
cúpula i bastants militants d’ambdós partits, mentre no s’hagin esporgat del
cor, del fel i de la pell les clapes de malfiança, de retrets i de rancor
acumulat en els darrers quaranta anys per les repetides infidelitats que s’han
hagut d'empassar mútuament. En resum, està més clar que l’aigua, malgrat
disfressin els sentiments de cara a la galeria, que cap dels dos es refia que
l’altre no li posi banyes així que giri l’esquena, ara que s’hi juguen qui
remenarà les cireres en una hipotètica Catalunya independent. Em faig càrrec
que aquesta reflexió li farà rebombori a més d’un lector i que potser tindré
pocs compradors, ja que cantant les veritats es perden les amistats. Però la
veritat sempre acaba surant, sobretot en política, perquè tard o d’hora els
mateixos protagonistes acaben confessant les travetes, ressentiments i joc brut
que hi hagué a les bambolines dels escenaris on representa que s’escriu la
història. Però, què voleu que hi faci, no m’agraden els ultimàtums ni els xantatges
i si tinc de ser fidel al lema del blog d’explicar-vos les coses a la meva
manera de veure - netes de pols i de palla - no puc mirar cap a una altra
banda. En definitiva, el temps dirà qui tenia raó. I una darrera advertència:
si després de l'ultimàtum resulta que hi ha una abraçada inesperada, no us
creieu que tot seran flos i violes: els claus que entren per la cabota no duren
gaire i, per desgràcia, és condició humana que de l'abundància del cor en parla
la boca. I quan el cor es fa agre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada