PAPA NEGRE I PAPA BLANC

            Si no fos una irreverència, diria que l’esperit sant ha volgut gastar una broma a ses eminències reverendíssimes, reposant sobre el cap d’un jesuïta mig distret. Roma de sempre, amb més o menys ravenxinament, ha estat escenari de les tibantors entre el papa de blanc i successor de sant Pere, i el papa de negre i general dels jesuïtes. Vés per on, d’una revolada s’haurà acabat el tradicional mal rotllo entre la cúria vaticana i el superior dels de la Companyia de Jesús. Però, l’encert de l’esperit sant no s’acaba aquí: de la mateixa manera que l’elecció del papa Francesc ha deixat parats tots els experts vaticanistes, també s’han quedat bocabadats varis dels cardenals més intrigants de la cúria, que havien fet unes altres càbales. Des que he vist aparèixer el nou papa al finestral m’ha commogut la seva senzillesa, inicialment inclús la seva aparent manca de taules escèniques; però, quan m’he fixat en el seu rostre i, sobretot, en la mirada decidida amagada darrera unes ulleres d’intel·lectual sense pretensions, he pensat que ens podríem trobar amb la sorpresa d’una reencarnació del papa Roncalli.

            Jo no sóc gaire de missa, si voleu que us ho digui; però, amb Joan XXIII m’hi hagués arribat a entendre i em va doldre la seva mort. I ara tinc el pressentiment que aquest home, que té retirada entranyable amb un pagès de les nostres contrades, pot fer la neteja que molts, pel que sento dir, creuen que li fa falta a l’aparell de l’església. La seva formació evangelitzadora, pròpia del Francesc Xavier de qui ha manllevat el nom, afegida a les inquietuds alliberadores que han arrelat a llatinoamèrica i al Brasil, pot posar de moda un còctel que dinamitzi els moviments cristians de base i ventili una església massa poruga per assumir que els temps han canviat. La seva edat i el seu distanciament de la cúria romana podria fer pensar que en l’ambient d’intrigues i manipulacions que li espera, té els dies comptats. Aleshores, recordeu el papa Roncalli que va ser titllat de papa de transició, eclipsat per l’ombra de Pius XII i sense que ningú en donés un ral, va engegar un Concili i va reconciliar amb l’església milers d’indiferents. Jo, de moment, aposto per Francesc I, i si vaig lluny d’osques ja en parlarem quant toqui. Deixem-lo respirar!  

DON JORGE HA FET EL PRÉSSEC

            Que un ministre de l’interior faci el paper d’estrassa de confessar que, després de quatre mesos de trencar-s’hi les banyes, no ha pogut trobar el desllorigador d’un informe confidencial que, amb el presumpte aval d’una branca de la policia va publicar un diari de la capital, només pot passar en un país tan surrealista democràticament com Espanya. Francament, la darrera cosa que ens podíem esperar ahir de la compareixença del ministre, en seu parlamentària, per passar comptes de la brama que es va filtrar amb malícia, en plena campanya electoral catalana, amb la clara intenció d’empastifar de merda dels dirigents d’una determinada candidatura, és que ens digués que no podia treure’n l’entrellat sobre la seva autoria perquè de les investigacions internes practicades es deduïa que el document calumniós ni era “oficial” ni fill de pare conegut, ja que havia passat per tantes mans i departaments policials, que vés a saber d’on havia sortit. Ara bé, segons el ministre, no cal que els afectats es posin pedres al fetge i en facin un sagramental, ja que tenen la seva paraula com a responsable de la policia, en totes les seves versions i camuflatges, havia arribat a la conclusió que està tan embolicada la troca que el nus gordià, al seu costat no hi toca vores.

            El ministre, però, hauria de preguntar a companys de gabinet, que varen fer manifestacions sarcàstiques com que “ells no amagaven res a Suïssa”, ¿per què n’estaven tan convençuts que aquell informe apòcrif anava a missa, si no era perquè creien que vertaderament l’avalava la policia? El que sí no es podrà saber mai amb certesa és si aquella merda que es va escampar, va influir o no en el resultat electoral. Qualsevol diagnòstic en aquest sentit no passaria de pura especulació. En canvi, tibar el fil de la filtració, fins descobrir els autors de la canallada, no és una qüestió especulativa sinó una simple qüestió de voluntat política per investigar a fons tant en els despatxos com en les clavegueres. I un ministre de l’interior no pot permetre’s tancar una investigació oberta per depurar les presumptes responsabilitats dels seus subordinats amb l’excusa  que hi ha tanta gent complicada que es millor no remenar el femer. Un ministre de l’interior no pot donar excuses de mal pagador: si és incapaç de furgar el que calgui en una qüestió tan delicada, a la meva manera de veure no li queda més remei que dimitir. Prengui-s’ho bé, don Jorge, que aquest consell és de franc.    

ESCORTES I PALLASSADES

            Arrel del sidral que ha organitzat la presidenta de la sucursal catalana del PP amb tot això dels escortes, se m’ha desvetllat la curiositat: quant ens deu costar als contribuents tota aquesta comèdia de la protecció personal dels polítics? Si després de més de trenta anys de democràcia els legisladors haguessin trobat un forat a la seva agenda per engiponar una llei de la transparència, avui enlloc de perdre el temps lamentant-me que prement una simple tecla no em pugui baixar les dades que m’interessen, podria afinar la punteria i no tirar a les palpentes. O bé deixar-ho córrer i fer-me retratar al no tenir manera de rebre respostes per a unes preguntes tan innocents com aquestes: a quant puja la partida destinada a pagar escortes? Quantes hores de treball de les distintes policies de l’Estat es distreuen fent d’espelma a polítics? Quins polítics i alts càrrecs, inclosos familiars, gaudeixen del privilegi de portar escorta? Em conformaria que només em contestessin aquestes tres senzilles preguntes, sense entrar en més detalls de moment. Però es veu que els ciutadans no som dignes de ficar-hi el nas, malgrat els escortes els paguin amb els nostres impostos.

            Però la meva protesta no s’acaba aquí, en la despesa. Em preocupa per quins set sous un polític ha de tenir dret a portar escorta. Per sentit comú, sembla que un càrrec electe en una democràcia, pel fet de ser-ho, no està més exposat al perill que qualsevol altre ciutadà amb responsabilitats i maldecaps. Aleshores, em pregunto a què ve la discriminació positiva en favor dels polítics? Francament, no em sembla que la seguretat d’una pallassa histriònica com la senyora Camacho, tingui més importància o risc que la d’un competent cap de cirurgia de qualsevol hospital, per exemple. És a dir, la meva protesta es basa en una qüestió conceptual més que no pas econòmica, que també. Per aquesta raó reclamo que tots els ciutadans puguem tenir accés a les dades que ens aclareixin “on line” com i en què es rebenten els nostres impostos. Quan es va remoure el mal efecte que feien cotxes oficials estacionats a la porta o pels voltants de restaurants, ara se’n veuen pocs. Però, males llengües botzinen que els “dinars de treball” que abans es feien en reservats discrets - entre que avui s’hi ha d’anar a peu o amb cotxe particular i que s’ha d’anar en compte amb els centres de flors - ara s’han traslladat a domicilis particulars, assistits per un servei de càtering d’aquests que a més dels plats inclouen el cambrer. M’agradaria saber si això, com quan anaven a restaurants, es carrega a dietes o cadascú s’ho paga a prorrata.            

MIG ANY DESPRÉS

            No seria just dir que sis mesos després que una borratxera de catalans s’arrengleressin darrere una pancarta reivindicant una Catalunya nou Estat d’Europa, el més calent estigui a l’aigüera; però, si hem de reconèixer que queda molt de camí per córrer. Malgrat aquesta vegada CIU, com a força majoritària al Parlament, sembla que s’ha pres en serio - jo diria que perquè no ha tingut més remei - el toc d’atenció del carrer i que, al revés d’altres vegades, no s’ha limitat a prendre’n nota en públic i fer el sord en privat, els darrers sondejos palesen que encara queden molts mèlics per lligar. Per exemple, es perllonga massa el debat dels arguments de la societat civil catalana a favor i en contra de la viabilitat de la secessió i la relació cost/benefici de la independència. A la meva manera de veure, i no és la primera vegada que ho dic, una gran majoria dels que fa mig any es tiraren al carrer volien creure’s que realment hi havia una drecera catalana per sortir de la crisi. Però, avui hi ha més gent de la que ens pensem, que tem que la via sobiranista ens porti a un cul-de-sac social i polític i sap greu reconèixer que en té la culpa, començant pel propi govern, no es donin respostes contundents, que convencin de veritat i no facin tuf de resclosit.

En aquests últims sis mesos hem vist de tot: des d’arengues patriòtiques fins a fredors sospitoses. I és que les adhesions al sobiranisme no es calculen passant llista en uns moments d’eufòria puntual, sinó procurant que sigui un tema recurrent de conversa en el dia a dia de molts de ciutadans. I que no es pot perdre de vista la burgesia catalana, que té un historial esgarrifós d’abandonament de les causes populars, perquè si observeu bé el panorama es comencen a detectar símptomes sospitosos de tebior. Una persona gens sospitosa d’indiferència sobiranista com és en Salvador Cardús, el març del 2011 escrivia: “No cal fer un gran partit independentista, sinó tenir molts independentistes a tots els partits. Però, sobretot, cal adonar-se, des d’una perspectiva estratègica, que la feina principal dels independentistes es aconseguir la majoria social sense la qual no sortirem de l’espectacle de l’oportunisme aventurista i de la fragmentació”. En aquest sentit, penso que la campanya endegada des de l’ANC i Òmnium Cultural, fent pedagogia creïble de com seria l’endemà d’una declaració unilateral d’independència, és un gran pas endavant per assegurar els fonaments de l’edifici. O, francament, de no començar la casa per la teulada i deixar-la empantanegada quan trontolli, perquè aquesta empresa no té marxa enrere.

QUI NO PLORA, NO MAMA

            És molt decebedor que en una societat que es considera ben administrada s’hagi de plorar per aconseguir que t’atenguin com cal o que es respectin els teus drets. Si per “plorar” també hi entenem sortir al carrer a protestar, ens adonarem de les moltes vegades que “plorar” en aquest sentit tan ampli ha servit perquè els savis que havien pres decisions amb caràcter irrevocable, acabessin revocant-les. El darrer exemple el tenim amb la proposta de tancament de Flix, que quan la gent s’ha posat a plorar i a picar de peus, els responsables s’han tret la son de les orelles. I així, tantes vegades! La qual cosa ens porta a la conclusió, amb tota la raó del món, que moltes de les decisions que es prenen i es notifiquen amb cara de set jutges com si fossin la bíblia en vers, amb quatre crits i una mica de publicitat es desinflen i s’hi troben solucions. Aquesta realitat, a la meva manera de veure, ens fa palès que massa sovint els que decideixen no es prenen la molèstia de consensuar amb els afectats directament, tractant de minimitzar les conseqüències i els danys col·laterals.

            Ningú hauria de plorar ni de sortir al carrer a defensar els seus drets, si realment les decisions es prenguessin tenint en compte les persones i no els interessos, els beneficis o els galons que s’hi juguen intermediaris o comissionistes, per fer empassar l’embolada sense massa retocs. Quan els plors o les protestes no s’aturen, els assessors dels que prenen decisions solen aconsellen als seus clients polítics o particulars: “s’haurà d’afluixar una mica”. Francament, em sembla fastigós que una societat democràtica es regeixi per la llei d’e l’estira-i-arronsa, obligant a omplir el carrer de crits i d’alguna trencadissa perquè “s’afluixi”. No seria més democràtic “no collar” tant l’administrat des de bon principi i enraonar una mica més? Però, encara hi ha molts de llestos, tant en la vida política com en afers civils, que aconsellen la tàctica de l’executiu agressiu: “si cola cola i en cas de protesta, ja en parlarem”. Suposo que moltes encolomades de preferents, per exemple, es varen consumar en aquest context poc ètic. I ara, quan les primeres víctimes van posar el crit al cel per l’enganyifa, els bancs es treien les puces de sobre amb un: “ara no s’hi val a plorar! Però, vet-aquí, que com que la ploranera no es va estronca, els que deien que no s’hi podia fer res s’han tret cartes amagades dessota les mànigues de l’americana. Com us ho dic, amb aquest procediment de prendre decisions a la babalà, el ciutadà aprèn que plorant o cridant aconsegueix més resultats que acotant el cap i generalitza aquest comportament. El problema rau en que hi ha un grapat de gent que tot i fer-se un fart de plorar pels racons de casa seva, té por de fer-ho en públic, per no “molestar” potser als que prenen decisions injustes.               

"L'HONORABLE BALDIRI ROC" - capítol onzè

11

En Quico esperava en Miquel al porxo de la casa de les ànimes.

Baldament no s’havien fet gaire, no era pas per culpa de la lleugera diferència d’edat que es portaven; més aviat era perquè arrossegaven penjat de l’esquena un bon farcell de les atàviques desavinences encarnades en les respectives nissagues dels Poll i dels Llibre. La relació entre els supervivents de Can Pasqual i els del refugi de la conselleria no havia passat mai de ser un casori de conveniència, en que les dues parts mai s’havien deixat de mirar de reüll: ja des de bon principi de la relació, mentre en Llibert i, sobretot la seva dona, la Montse Mallorquí, eren partidaris que la veu cantant al poblat la tinguessin els Poll, en Bernat Llibre es decantava més per una entesa franca entre ambdós col·lectius, començant per fixar de mutu consentiment les regles bàsiques d’una convivència estable.

 La branca dels Poll, doncs, s’hagué d’empassar les seves pretensions hegemòniques; però, malgrat que no feren la guitza descaradament, només per mantenir les formes de portes enfora, tampoc no van estalviar-se mai de mormolejar de biaix, comentaris sarcàstics o ressentits. La nissaga d’aquesta família, en Miquel n’era la mostra més genuïna, mantenien el tarannà inconformista, rancuniós i abassegador de l’avi Llibert, com una mena de senyal d’identitat difícil d’esborrar.

- Quan et sembli podem quedar per escollir l’equip i posar-nos d’acord sobre com complir l’encàrrec de l’assemblea – li oferí en Quico.

- Doncs sí, quan més aviat mos ho traguem de sobre, millor – respongué en Miquel, aturant-se al seu costat -, ja vos he advertit abans, que aquesta misteriosa aparició de forasters no mos fa cap gràcia. I mira que jo ensumo la malastrugança d’una hora lluny, creu-me!

- Home, no et diré pas que a mi no em fessin perdre l’esma aquell grapat de borinots; però no penso prendre-m’ho a la valenta, abans de saber-ne de cert l’entrellat. Sempre hi serem a temps de plantar-los cara, si molt convé.

- Mira, Quico, no et pensis que natros volem arreglar-ho tot a patacades, tal com tot sovint mos retragueu. No som uns destralers, natros; però comencem a estar-ne tips de tanta resignació i cordura com predica mestre Mateu, a totes hores. Del què s’hagin tingut les famílies en el passat, ningú se’n recordaria, després de tants anys, si no fos que sembla que eternament mos en vulgueu passar factura, com si mos haguéssim de sentir culpables de no sé quin pecat original.¿Quantes vegades hem proposat d’anar a veure què hi trobem més enllà del turó, i mos ho heu tret del cap, sense contemplacions?

- Això no és veritat – respongué en Quico –. Jo i en Juli treballem en un programa d’investigació de les condicions ambientals del nostre entorn i vosaltres vareu passar-ne de participar-hi

- Vaja! D’una iniciativa tan carrinclona, en dieu recerca? Al pas que aneu, d’aquí a cent anys encara no en sabrem re de re del què s’amaga més enllà del merdós turó. Existeixen o no d’altres supervivents? Vatros voleu que no sigui dit, mentre vos mireu el melic convençuts i satisfets, pel que sembla, d’haver quedat per mostra. Natros pensem, en canvi, que no podem conformar-nos fent la piu-piu, entre d’altres raons perquè mos sembla que sí que hi ha vida més enllà de can Pasqual i que dementre mos gratem la panxa, més tard o més d’hora mos caurà al damunt gent més espavilada, que mos trepitjaran i mos obligaran a fer-los de criats.

- Miquel, em sembla que en fas un gra massa i aquesta manera de pensar et portarà algun dia un disgust. Tu saps tan bé com jo que, per desgràcia, estem més sols que la una.

- Sí, home, som el centre de l’univers, natros! Les generacions de mestres Mateus vos han corsecat la imaginació i no voleu veure-hi més enllà del nas. Segons vatros, no hi hagué gent tan llesta o amb tants pebrots com els avis, que sobrevisqueren de la manera que sigués, i que poden estar escampada pel territori, oi? Si vam ser capaços d’aconseguir-ho natros, per quins set sous no podrien haver-ho aconseguit els demès?

- Mira que n’ets de pesat! No pateixis, ara tindrem ocasió d’esbrinar les cabòries que tant us treuen de polleguera, i ja veuràs com tinc raó.

- I una merda! Com pots ser tan mesell, que neguis l’evidència? Em vols dir d’on van sortir aquella colla que dieu vos van espantar l’altre dia? O és que vos ho heu empatollat tot, només per cridar l’atenció? – li va etzibar en Miquel, conscient que li tocava el voraviu.

- No perdem més el temps amb bajanades i anem per feina! –el va tallar en sec en Quico-. Demà, de bon matí, ens trobem aquí. Tu vine amb quatre dels teus i jo faré el mateix. Ens emportarem la tartana, un parell de matxos i provisions per uns quants dies.

- Doncs, apa, fins demà. A trenc de dia?

- Va bé.

- A reveure, doncs – En Miquel se’n va anar reculant d’esquena, fent-li una reverència a cada pas, mentre somreia amb cara de pillo. En Quico, va engegar-lo a dida amb la mà, però apuntant un somriure per sota el nas, al fer-li gràcia aquella pallassada.

AL LÍMIT DE LA PACIÈNCIA

            No m’agrada insistir-hi, però a la meva manera de veure els que intentem filosofar sobre la realitat diària des d’una perspectiva positivista, no podem amagar el cap sota l’ala passant de puntetes sobre les constants provocacions que hem de suportar. Per exemple: ¿fins quan la gent tindrà la paciència de parar l’altra galta veient com els que manen, del rei cap avall, se’ns rifen amb escàndols i disbarats als ciutadans d’aquest país, la meitat dels quals estan a la quinta pregunta? I d’enrarir l’aire en tenen tant la culpa els mitjans de comunicació que no es limiten a ficar el nas en els embolics, sinó que se’n fan ressò posant-hi més pa que formatge i no pas a benefici d’inventari, com també  s’haurien de demanar responsabilitats a la maquinària judicial que no acaba de donar-se brillo per no tardar un segle en instruir un cas de malversació, de prevaricació o d’apropiació indeguda de cabdals públics. La gent que ha de passar el mes vivint quasi de caritat no entén com els estafadors, defraudadors i corruptes declarats, gamben lliures pel carrer, dedicant-se alguns d’ells a dir vertaderes xorrades, que puntualment esbomben els que viuen dels estirabots dels altres i que només serveixen per escalfar més els ànims.

            D’entrada, fa molt mal d’ulls que mentre gent atrapada per la crisi no sap d’on treure les misses per pagar la minuta d’un advocat, la majoria de panxacontents que se’n foten del mort i de qui el vetlla, disposen de lletrats d’upa per marejar la perdiu i allargar els procediments a base de tracamanyes. Una justícia lenta repèl, però una justícia que permet tallar el gas o la llum a qui deu quatre xavos i es pren tota la parsimònia del món per engarjolar un xoriço emmerdat en la política, és una justícia temerària jugant amb pólvora. No em cansaré d’advertir-ho: si no s’hi posa mà ràpidament per acabar d’una vegada amb aquest degoteig constant de merda, per simple sentit comú, el sistema pot fer un pet com un gla, i pel dia després del cop de geni no crec que ningú en tingui escrit el guió, però tots els possibles acaben en desastre. Ara, si ho preferiu no em parlem, no ens posem pedres al fetge i esperem a veure-les venir. Per si de cas, però, encomanem-nos al sant Job.

DÉU ÉS MASCLE

            Podria ser una reivindicació de pancarta, avui dia de la dona treballadora. Les femelles, com a gènere, sempre han hagut de lluitar aferrissadament perquè se’ls hi reconegués el dret a tenir la mateixa consideració social que els mascles. I és que la discriminació, més o menys dissimulada, sempre ha existit. I avui, quan sembla que les dones han arribat a cotes professionals, d’influència i de responsabilitat més altes que mai en la societat, és indiscutible que mantenir-s’hi en llocs de privilegi costa molt més dedicació i exigència de resultats que als seus col·legues masculins. En qualsevol cas, negar que unes quantes flors no fan primavera, seria una estupidesa. Des de l’antiguitat, el magma misogin ha marcat el destí de la dona, i d’aquest capteniment ni ha exemples per donar i per vendre. Sense anar més lluny, un dels teòlegs de capçalera de la cultura cristiana, en Tomàs d’Aquino, va escriure una bestiesa com aquesta: “la imatge de Déu només es troba reflectida en l’home i no en la dona, perquè l’home és el principi i el fi de la dona, així com Déu és el principi i el fi de tot. L’home no és de la dona, sinó la dona de l’home, ja que l’home no va ser creat per la dona, sinó la dona per a l’home” No podia ser d’altra manera, si Déu era mascle.

            Durant un bon grapat d’anys, sobretot la dona treballadora, fou l’ase dels cops, quasi una bèstia de càrrega, i quan es va anar alliberant una mica, encara va trigar molt de temps a compartir la feina més feixuga amb l’home. Però, malgrat que els homes estaven convençuts que si el món rutllava era gràcies a ells, en realitat el pal de paller de la societat era la dona, no obstant se la tingués per res en general i, en massa casos, se la tractés inclús des de la llar estant com un escarràs. A la meva manera de veure, el millor homenatge que avui podem fer a les dones, és reconèixer que ha semblat massa temps normal que caminessin, en tots els sentits de la paraula, dues passes per darrera de l’home, quan moltes vegades no tenien res que envejar-los. Tanmateix, crec que si bé en aquest aspecte de la igualtat entre gèneres s’ha millorat molt, no ha estat perquè la dona s’hagi “emancipat” – quina paraulota tan lletja! -, sinó que la dona, simplement, pels seus propis mèrits ens ha passat la mà per la cara. La llàstima és que, massa sovint, aquesta igualtat teòrica mesurada en oportunitats de manar o en nivells salarials, resta absolutament desequilibrada. Hi tindrà alguna cosa a veure que Déu segueixi sent mascle?   

CONSIGNA: NO DEIXAR-NOS-EN PASSAR NI UNA

            Des de Madrid ja no s’amaguen d’ensenyar les cartes: no ens en deixaran passar ni una als catalans, fins que els ciutadans no en arronsem en la  pretensió d’exercir el dret a decidir. La consigna està donada i tothom s’ha posat mans a l’obra per fer-nos-en desdir, posant-nos totes les travetes del món i jugant brut sense escrúpols. El gallec té la barra de dir que està disposat a parlar de tot amb el nostre govern, però fa com tots des de 1714 quan es tracta del “fet català”: tira la pedra i amaga la mà. Potser sí que vol parlar, però de les condicions de la nostra rendició incondicional, com si això del dret a decidir fos quelcom tan fastigós com el terrorisme. La darrera andanada que ens han enviat per demostrar que van a totes ha estat la destitució fulminant del fiscal superior de Catalunya, simplement perquè va parlar més del compte. Si el que va dir era o no assenyat, compta poc quan del que es tracta és de defensar-se panxa enlaire i perpetuar, si poden, un sistema polític corrupte, cada vegada més allunyat del que s’entén per democràcia.

            No sé si se n’adonen, els que abonen aquesta consigna d’intransigència radical, de l’error històric que estan perpetrant al abocar conscientment un poble a la desesperació de sentir-se impotent, al veure com trepitgen els seus sentiments i, a més a més, li roben la cartera. A la meva manera de veure, allò que em preocupa més de tot plegat és que endevino cada vegada més clarament que els rampells d’histèria que els hi agafen als “patriotes espanyols” no es basen en una simple discrepància política, sinó que s’estan contaminant d’aquell odi ancestral i ranci per tot allò que fa flaire de català. Que un militar gosi vantar-se de que la pàtria està per damunt de la democràcia i no el posin de cara a la paret, és per fer-s’ho mirar qualsevol govern demòcrata. I és que quan algú està disposat a fer totes les putades del món per sortir-se’n amb la seva, vol dir que els més febles seran els primers a rebre, utilitzant mesquinament les retallades socials i l’empobriment de les classes mitjanes perquè reneguin de l’independentisme, removent l’espantall que si prospera la secessió encara serem més pobres. Molt m’hauria d’equivocar, perquè les properes pressions no vagin en aquesta direcció. Quan l’odi i el sectarisme pugen al cap, l’home pot ser capaç de qualsevol salvatjada. Tinguem-ho present i no caiguem en la trampa de menystenir la seva dolenteria il·lustrada.          

ELS CAPRITXETS DE SA MAJESTAT

            A mi, francament, que el rei es diverteixi com vulgui m’importa ben poc; sempre que els seus capritxets se’ls pagui. Cadascú és lliure, en principi, de gastar-se els seus diners com li roti: en tot cas, ja passarà comptes després amb la seva consciència, si té migranya o ressaca moral. Ara bé, no m’agrada gens assabentar-me que contribueixo a pagar les seves xefles. Ja vaig arrufar el nas més d’una vegada, de jove, veient la família reial movent el cul per Mallorca, amunt i avall d’embarcacions d’upa, que mai vaig tenir clar qui se’n feia càrrec de la despesa de mantenir-les. Ara, a les velleses, no em fa cap gràcia tenir la nassada que, en la part alíquota que em pertoca com a contribuent, pago la dispesa d’una amiga “entranyable” entretinguda en un pavelló ubicat en una finca propietat del Patrimoni nacional, és a dir: de tots. Si això que esbomben tots els mitjans d’informació amb pèls i senyals és cert, a la meva manera de veure ens trobem davant una versió moderna i més enllustrada, del medieval i feudal dret de cuixa.

            A mi, francament, cap monarca em cau bé, ja ho he confessat infinitat de vegades; però, comprenc que tinguin “necessitats” com qualsevol altre nindungui i trobo natural que es desfoguin com els hi vingui de gust, sempre que a mi ni directa ni indirectament no em costi ni cinc cèntims. Amb l’exemplaritat no m’hi fico, perquè entenc que les qüestions morals són molt personals i cadascú es corda el sentit de la decència a la mida que li convé. Tampoc no hi voldria posar cullerada perquè sempre he pecat de tolerant, però admeto que tractant-se del rei, potser si que hauria de filar més prim i apujar el llistó de l’exigència, preguntant-me si tenir un comportament digne - com correspon a una persona educada en els principis de la decència, dels deu manaments i de l’amor i lleialtat a la família - no és el mínim que se li ha d’exigir a qui representa una institució cabdal. Potser sí que per molta màniga ampla que es tingui, no se li pot permetre l’escàndol de donar fum enlloc de llum. Una relliscada sempre es pot perdonar la primera vegada; però, quan relliscar es converteix quasi en el pa de cada dia, si a més tinc de pagar part de la festa, amb mi que no hi compti més ni ell ni cap amiga entranyable. I no per falta de respecte, sinó perquè sóc un jubilat - punyeta! - a qui la pensió congelada no li permet gaires fal·leres ni, molt menys, pagar les de ningú.        

FENT EL CORCÓ DE BON MATÍ

• Per què, tenint en compte que l’esperança de vida d’una persona a Espanya frega quasi els 80 anys, no s’acostumen els mitjans a titular les notícies que es refereixen a una “persona gran”, limitant-se a dir sexagenària, septuagenària, etcètera?

• Per què si el valor de l’habitatge està desplomant-se any rere any, l’IBI no para d’apujar-se enlloc d’actualitzar els ajuntaments el metre quadrat de sòl del seu municipi al valor real, abaratint tanmateix l’impost de transmissions?

• Considerant que del rebut de la llum, la mateixa companyia subministradora adverteix que un percentatge considerable correspon a impostos, recàrrecs i taxes, per què l’IVA repercuteix sobre aquesta part impositiva? No tenia de carregar-se l’IVA els impostos en cascada, emparats per l’antic ITE?

• Si SEAT va tenir pèrdues el 2012 i no es preveuen beneficis el 2013, ¿quan trigarem a viure un altre mal de ventre sota el xantatge emocional d’emportar-se’n producció a altres plantes, si la companyia no rep compensacions laborals i fiscals adequades?

• Per què Hisenda es va entestar que els capitals pròdigs que tornessin penedits a “la casa del pare”, després d’haver-li fet el salt fiscal quedessin perdonats pagant un miserable 10% de recàrrec, enlloc de gravar-los almenys amb un 60% perquè els hi servís d’escarment?

• Per què quan CIU manifesta, per boca del seu màxim dirigent, que al senyor Martorell no se li exigirà dimitir, malgrat tots els dits l’assenyalen com a responsable d’espiar a companys de viatge, el conseller Puig reclama fermesa pel director general de presons si aquest no explica les seves aficions de perdiguer?

• Per què, ara que tothom farda de transparència, no ens treuen de dubtes als ciutadans sapastres sobre quina és la vertadera raó perquè bastants alcaldes o regidors, elegits per a la mesa de govern de la Diputació, renuncien al sou com a batlles o regidors, a càrrec del pressupost dels respectius municipis i prefereixen cobrar de la caixa de la corporació? I ja que hi estem posats, ¿com s’explica el do de d’ubiqüitat que els hi permet plena dedicació a l’organisme provincial i ocupar-se a l’ensems dels problemes del seu municipi?

• ¿Com s’explica que el BCE l’any 2012 obtingués un 37% més de beneficis que l’any anterior, gràcies als interessos de cartera per la compra de títols de deute públic a països escanyats pel dèficit i castigats a treure el fetge per la boca, obtenint rendibilitats molt superiors a les del mercat d’emissió?

Apa, aquest corcó ja us ha donat xeixa per les neurones! 

ELS LLOCS DE TREBALL NO PENGEN D'UNA FIGUERA

            Continuant la reflexió d’ahir, em sembla que la qüestió de qui posa els llocs de treball no té volta de fulla: la feina ni es troba dessota d’una col ni la sortegen en cap tómbola. La majoria de llocs de treball neixen perquè algú ha arriscat el seu capital per muntar un negoci, del qual espera que ragi prou per viure’n tant els capitalistes com les persones que necessita llogar perquè rutlli. És a dir, perquè hi hagi feina a dojo cal una emprenedoria ferma que estigui disposada a llogar mà d’obra, una expressió per cert que, com moltes d’altres de l’època en que es parlava clar i català, s’ha disfressat amb succedanis neutres. A Europa, que no són tan primmirats, el vocabulari del món del treball l’han reduït a “empleadors” i “empleats”. I aquí s’acaba el carbó: si no n’hi ha força dels primers, els segons ho passen magre. Ben al contrari de quan la feina surt per les orelles, que es relaxen les condicions per llogar empleats i tothom es veu amb cor de convertir-se en emprenedor. En canvi, quan com ara la feina escasseja, els pocs empleadors que resisteixen, trien i remenen els candidats abans de llogar-los. És la vella llei de l’oferta i la demanda.

            Però, tornant a allò que va dir aquell sindicalista sobre que en Rajoy s’ha de preocupar més per crear llocs de treball que no pas per fomentar l’emprenedoria, del que acabo d’explicar abans es desprèn que si no hi ha emprenedors no hi ha llocs de treball, per moltes manifestacions que es facin i per molts eslògans cridaners que s’escriguin a les pancartes. El que sí tenien de procurar els governs com els sindicats fa anys és que situació econòmica no es podrís de tal manera que el país quedés entrampat fins el coll i els creditors europeus, per evitar-nos la fallida ens fessin acceptar coma penitència una austeritat salvatge que va asfixiar per manca de recursos una emprenedoria que se n’hagués sortit i no hagués tingut de baixar portes i destruir centenars de llocs de treball, davant la indiferència de polítics, bancs i sindicats. I, per acabar-ho d’arreglar, alguns empresaris impresentables van posar aquest col·lectiu indispensable per sortir de la crisi a la picota. Tampoc va ajudar gens una Reforma Laboral que, en tot cas, podia servir en moments d’eufòria no de depressió, perquè ha fet més nosa que servei. Per tant, senyor Fernàndez Toxo, sí que cal fomentar i mimar urgentment l’emprenedoria, si és que es volen crear llocs de treball; perquè si no els posen els emprenedors, ningú ho farà.   

QUI ELS HA DE POSAR ELS LLOCS DE TREBALL?

Fa una setmana que el secretari general de CC.OO. a l’Estat, Fernández Toxo, després ser reelegit en el càrrec per quasi majoria absoluta, va dir que l’executiu de Madrid “havia de centrar-se més en la necessària creació de llocs de treball que no pas en el foment de l’emprenedoria”. Que una patum sindical d’aquesta magnitud, “ex càtedra” congressual, digui aquest disbarat em sona a bestiesa impròpia d’un sindicalista responsable, en un país on l’atur aviat no deixarà respirar. Tant és així que abans de creure’m –ho vaig contrastar la informació d’Efe amb la d’altres fonts, i es veu que sí que ho va dir tal com raja. Aleshores ja estem altra vegada davant l’etern dilema de qui va ser primer, si l’ou o la gallina. En una economia de mercat, ¿qui posa els llocs de treball, o digueu-li ous, si no són els empresaris de totes les dimensions, inclosos els emprenedors autònoms? O potser el senyor Toxo està fent una regressió a les teories marxistes de l’empresa estatal i planificada?

            Qui crea llocs de treball és l’empresari que necessita mà d’obra per tirar endavant la producció amb que fa negoci, per dir-ho sense embuts. Si volem que soni més fina la realitat, podem dir que cap emprenedor que no pot desenvolupar tot solet qualsevol projecte industrial, de serveis o d’investigació, sense comptar amb col·laboradors a sou. La gallina és la que posa els ous i no a l’inrevés. I quan l’Estat vol fer de gallina, l’experiment acaba sovint anant de mal borràs. Per què, doncs, un sindicalista experimentat com el senyor Toxo, s’esbrava dient una barbaritat semblant? Evidentment, perquè no es refia de la bona fe d’una emprenedoria a la que l’executiu ha pretès estovar el restrenyiment d’ous amb una reforma laboral feta a mida de les seves exigències, i enlloc de crear llocs de treball a tremuja, com seria d’esperar trascolant un pinso tan exclusiu, n’esclafa cada dia a milers com si anéssim sobrats d’ous o de llocs de treball, digueu-li com vulgueu per seguir la broma. Amb un instrument de relacions laborals que engruna els drets del treballador i posa el mànec de la paella en mans de l’empresari, sembla inexplicable que aquests no aprofitin l’ocasió per crear llocs de treball, ara que poden fer-ho  en unes condicions de precarietat quasi immillorables. Francament, aquesta incongruència requereix que a l’empara de la calma  dominical hi reflexioni una mica més, per a no vessar-la abans d’exposar-vos demà el que en penso de tot plegat, com sempre a la meva manera de veure.        

UN DIA SABÀTIC

            De tant en tant va bé prendre’s un descans, desconnectar i escampar la boira, encara que només sigui per un dia. Un dia sabàtic seria una bona cura de repòs, si realment l’entorn et facilités una desconnexió absoluta; però llevat que te’n vagis a una illa deserta o et perdis en una fageda immensa o a dalt de tot d’una muntanya, es fa difícil de sostraure’t dels maldecaps quotidians, perquè si no hi poses molta distància a cada cantonada et topes amb gent que les passa tan magres com els teus veïns de cada dia. Ja queden pocs paradisos terrenals verges de preocupacions i d’estrès. Inclús en aquells ambients més sofisticats i snobs, on sembla que tots els gossos els lliguen amb llonganisses, si grates una mica el maquillatge, al darrera hi trobés fins i tot cucs.

Per tant, muntar-te un dia sabàtic només per fugir de la realitat que t’envolta no surt a compte, perquè suposant que aconsegueixis desconnectar una estona, fer-ho vint-i-quatre hores seguides no resulta fàcil, llevat que t’apuntis a una cura de son. Tanmateix, un dia sabàtic no és per passar-te’l clapant, sinó per amarar-te d’altres paisatges, d’altres maneres de fer, d’altres debats, d’altres flaires. Però com que el temps juga en contra, arribés a la conclusió que fugir per un dia no serveix de gaire, i que potser pots inventar-te un dia sabàtic de conya sense sortir de casa, dedicant-te a una bona lectura, a escoltar musica, a cuinar aquell plat que tant t’agrada i que mai t’acaben de fer al teu gust, a esporgar les flors de la terrassa o del balcó, a deixar fondre’s les hores sense estar pendent del rellotge cada cinc minuts, a posar en silenci tots els mòbils i a no engegar cap televisió. Les vint-i-quatre hores d’un dia sabàtic, llavors, donen per molt, no obstant et sembli que són més curtes.           

L'HONORABLE BALDIRI ROC - capítol desè

10

  En Climent no podia agafar el son. Li remordia la consciència el compromís que havia pres d’amagar als pares l’incident d’aquella tarda. A cop calent, li va semblar que era una bona idea; però, quan més estona transcorria més se’n penedia de no haver-s’hi plantat, amb una mica més de geni. Abans de posar-se al llit, tingué l’impuls de sincerar-se amb son pare. Només el retingué el dubte de si aquest mantindria en secret la seva confessió de bona voluntat o correria a esbombar-la de seguida als seus socis del plenari. Vet-aquí el quid de la qüestió, la mare dels ous com si diguéssim. Finalment, decidí que no n’estava prou segur que entre ambdós hi hagués un grau de complicitat tan arrelat com per refiar-se’n l’un de l’altre, fins a aquest punt.  De manera que es va tapar el cap amb la flassada, i a la poca estona ja clapava.

  En Josep Oriol rumiava els darrers esdeveniments, i totes les sensacions que percebia eren excitants. La possibilitat que al sud s’haguessin trobat indicis d’altres supervivents trencava, almenys, la monotonia diària, encetant perspectives interessants. Perquè no tenia cap dubte que al soterrani algunes persones hi havien trastejat aquella mateixa matinada: les restes de brases i l’enginy per dissimular i protegir el forat d’entrada, ho feien palès. El que calia esbrinar era si es tractava només d’uns quants individus a la deriva o d’una mena d’escamot organitzat. La imaginació de l’Oriol s’estava posant a cent, i produïa una quantitat aclaparadora de fantasies.

Com que no estava preparat per acceptar que ningú hagués sobreviscut a la gran patacada sense estar tan entrenat i equipat com ho estaven ells, es decantava més aviat per un hipotètic envaïment de vés a saber qui.

Però, la pregunta que li pujava consecutivament a la gola, amb angoixa, era si de pico de picada, aquells individus tenien alguna relació amb la SVR, o si eren figues d’un altre paner.

Son pare li havia explicat que la Corporació tutelava altres districtes bessons del de Barcelona, però que a causa d’una inoportuna, irrecuperable i fatal avaria a la xarxa de comunicacions, ells n’havien quedat desvinculats. Potser es tractava, doncs, d’investigadors enviats des de la central per restablir el contacte perdut? Era una explicació que, malgrat semblar-li poc versemblant degut al temps transcorregut, de confirmar-se que fossin dels seus, s’ensumava que tampoc no li estalviarien complicacions i maldecaps.

Ara bé, si es tractava de gent del tot aliena a la SVR, que era el més probable, l’Oriol endevinava que la cosa podia ésser bastant preocupant. Però, no obstant l’angunia, aquesta darrera hipòtesi era la que més l’excitava, perquè li feia somiar en inesperats escenaris d’acció, en els quals es veia representant, per suposat, un destacat paper de manefla compulsiu.

Només el fastiguejava actuar a esquenes de son pare, tot per respectar el pacte de silenci compromès a contracor amb els companys. I és que hi mantenia una relació de molta confiança i admiració, agraint-li que l’hagués tractat com un adult de ben petit, i no pas com una criatura. D’aquí ve que li hagués fet tantes confidències sobre la SVR, les quals no gosaria trair mai; dubtava molt que existís tanta bona relació entre els demés company i els seus respectius pares. Per això li sabia greu mantenir-lo al marge d’una aventura com aquella.

  En Daniel Noales decidí a mitja tarda indagar pel seu compte en el magatzem, on calculava que hi trobaria les bicicletes; no volia demanar ajuda a son pare, si podia evitar-ho. La Maria Paz, s’apuntà a la recerca – aprofitant, com sempre, qualsevol excusa per a no separar-se de la seva parella sentimental, encara que no ho haguessin esbombat -, suggerint anar-hi abans de sopar, per a no cridar tant l’atenció si algú els veia rondant a aquelles hores. No trigaren gaire a descobrir-les, ben amuntegades dintre d’un contenidor, al final de la nau. Ni l’un ni l’altre n’havien tocat mai cap, de bicicleta. En Daniel en va tibar una i quan la tingué a terra es va concentrar per aclarir-ne el funcionament correcte d’una màquina que només havia vist dibuixada: l’arrossegà amb les mans, prenent-la  pel seient i pel manillar. Quan va veure com els pedals pujaven i baixaven a mesura que la tibava endavant o endarrere, comprengué el sistema de tracció. Amb un somrís distès, li digué a la seva companya: -Vós provar-la? 

- Em deixes? – féu la noia impressionada per l’atenció, però amb posat indecís.

- No pateixis, que jo t’aguantaré – l’encoratjà en Daniel, amb fums de suficiència.

TONI CANTÓ, UN DIPUTAT DESINFORMAT

Les intervencions desafortunades del comediant Toni Cantó, des que li han regalat un escó al Congrés dels Diputats, m’han fet dubtar, a l’hora de titular aquesta reflexió, entre “desinformat” o “pallasso”, i si m’he decantat pel primer qualificatiu ha estat per respecte als pallassos, que és un dels oficis més nobles. El senyor Cantó vol imitar l’histrionisme de la seva cap de files, la Rosa Diez, però no li arriba a la sola de la sabata, perquè almenys aquella senyora és una mica llegida i, encara que sigui a cops de punxó, sol dir veritats com temples fotent-les pel broc gros, malgrat sigui més amb intenció d’escantonar que de construir. En canvi, el seu aprenent s’ha especialitzat en dir poca-soltades. Només voldria saber si les engega per emprenyar o per ignorància; ja que si fos per tocar el botet amb tota la intenció, substitueixo el “desinformat” directament per “cretí”.

De totes les bajanades que ha dit el darrer any aquest comediant fracassat, destaca la que fa referència a la violència de gènere i, més concretament, a la seva apreciació negativa sobre la sinceritat de les denúncies de les dones que diuen que són víctimes de maltractes domèstics. Si abans d’obrir la boca s’hagués informat millor no hagués pixat fora de test, però quan després de desqualificar per falses més de la meitat de les denúncies per maltractes, hauria de retractar-se i demanar perdó; però, enlloc de tenir aquest acte de dignitat, prefereix fer mutis per darrera les bambolines. Amb segons quines coses no s’hi pot jugar, per molt diputat que un sigui. I una d’elles és la violència de gènere, amb l’agreujant que, en contra de les seves manifestacions, la realitat és que una quantitat important de maltractaments i vexacions no es denuncien i es queden tancades de portes en dintre de les cases. Per tant, minimitzar aquesta lacra social emparant-se en la immunitat de representant del poble, no ajuda gens al poble i, per dignitat, la Cambra no hauria de permetre que un seu membre menteixi descaradament en una qüestió tan sensible. I el que m’estranya més es que una política de raça, tan estricta i justiciera com la seva cap de files, no l’hagi reprovat públicament. A final hauré de creure que és cert allò de que “Dios los cria, y ellos se juntan”     

PINTEN BASTOS

            Quan hi ha tantes alarmes d’incendi disparades, els que ens haurien de treure les castanyes del foc no poden perdre el temps amb ximpleries. Ja fa massa temps que dura aquesta cantarella de retallar o congelar sous als funcionaris i als que no en són, prestacions socials als ciutadans en general, i de deixar que tanquin o fugin empreses, per fallida o per deslocalització. Se suposa que un govern com cal hauria de servir per trobar solucions més imaginatives per capejar el temporal que tirar per la borda el llast o abandonar la tripulació a la deriva no com a últim, sinó com a únic recurs. De fer anar les tisores tothom en sap sense tenir cap màster, per això el que se li demana al govern és que s’empesqui com crear ocupació productiva perquè la gent pugui guanyar-se la vida, desencallant la roda del consum familiar i industrial, i tants projectes d’obra pública aturats per manca de finançament. Projectes que, a part de crear llocs de treball, són imprescindible per ser més competitius en infraestructures de tota mena, un valor afegit que motivaria de ben segur importants empreses foranes a “descol·locar-se” cap a casa nostra.

            Ja sabem que el repte és difícil i que no es pot donar la volta al mitjó de la nit al dia, però és que del que plora la criatura és que des que ha començat aquest sarau dóna la sensació que els polítics del que convé no tenen temps ni ganes de parlar-ne amb serio entre tots, perquè prefereixen dedicar-se a pentinar el gat, a confabular els uns contra els altres o a tirar-se directament els plats pel cap. I els governs, enlloc d’estimular l’aportació d’idees constructives vinguin d’on vinguin per entre tots trobar el desllorigador, semblen donar prioritat a marejar la perdiu fent i desfent, bescantant els uns dels altres com criatures de pati d’escola, omplint-se la boca de què s’hauria de fer sense especificar mai exactament en què consisteix aquest remei miraculós que proposen. Però el que sap més greu és que enlloc de parar-se a escoltar els retrets del poble que els ha posat als llocs de privilegi des d’on pontifiquen, el foragiten i l’emmordassen convençuts que el poble no són els col·lectius que s’esgargamellen per carrers i places, sinó ells: els elegits, els ungits per les urnes, o alguns potser inclús pensen que “per la gràcia de Déu” i tot.   

I SI NO FOS CAVALL?

            Cada dia es va incrementant el repertori de menjar precuinat quin ingredient principal hauria de ser la carn d’origen boví i resulta que hi ha barrejada carn de cavall. Aquesta diguem-ne irregularitat afecta cada dia que passa a més marques conegudes i prestigioses, que retiren cuita-corrents de les prestatgeries dels mercats el gènere que, en principi, oficialment considerat només “mal etiquetat”, per treure-li importància al frau. Catalunya és una de les primeres comunitats que es va penjar la medalla de tenir controlats els productes alimentaris, i les autoritats sanitàries han repetit per activa i per passiva que el consumidor no tenia de patir per res, perquè la carn de cavall és si fa o no fa més saludable que la de vaca i que tot l’enrenou venia per un error en l’etiquetatge. Inclús varen peregrinar per varis estudis de televisió i radio alguns propagandistes de com n’és de bona aquesta carn, deixant de banda els perjudicis dels llepafils, i que el seu cost era similar al de la vedella. Aleshores, com s’explica que no pari d’aparèixer cavall on només s’hi hauria de trobar vaca? I si no fos carn de cavall?

            Mireu, jo sí que n’he menjat de carn de cavall. Gairebé durant deu anys tres vegades per setmana em cruspia un bon entrecot del poltre que a Figueres venia la carnisseria Nierga, quina propietària, la Pilar, era una excel·lent poetessa. La carn de poltre mai va portar clembuterol ni altres porqueries com la de vaca, i al poltre mai se’l sotmet a un procés d’engreix intensiu com el vedell, sinó que pastura per la muntanya al costat de l’euga que l’ha parit. Per aquesta raó, em sembla que la carn de poltre es pagava igual o una mica més cara fins i tot que la de vaca. Si això és tal com ho explico, ¿quin interès pot tenir un fabricant de precuinats en barrejar carn de cavall amb la de vaca? Abaratir els costos, sembla que no. L’única explicació lògica, doncs, seria que no fos carn de poltre la que s’hi barreja, sinó de cavall atrotinat i vell o, potser, de mula. Actualment el mercat està saturat de cavalls que no es poden mantenir, que no pasturen a la muntanya i que s’alimenten com poden. Voleu dir que les analítiques d’aquesta carn okupa dels precuinats de vaca s’han fet correctament? Perquè encara que la gallina vella diuen que fa bon caldo, enlloc queda escrit que la carn d’un cavall en la tercera edat es pugui comparar amb la carn tendre i saludable d’un poltre. Ambdues serien d’equí, però vaja quina presa de pèl!   

TRANSPARÈNCIA EN LES PENSIONS

            Fins fa quatre dies asseguraven la majoria d’entesos que l’envelliment constant de la població faria insostenible la “generositat” dels programes de pensions si no s’hi posava remei, ja que pel que fa a les contributives es preveia, matemàticament, un considerable dèficit pressupostari per la pèrdua massiva de cotitzants. D’aquí varen venir les tímides mesures, degut a la impopularitat, aplicades en els països del sud més tocats per la crisi, en el sentit de retardar l’edat legal d’accés a la jubilació o de retallar amb mesquinesa les pensions vigents. De fet, amb Espanya al capdavant, aquestes decisions varen ser tan poc raonables i buides de sentit comú, que es podrien considerar més aviat un maquillatge per fer callar el corcó de la senyora Merkel, que no pas exponents de la ferma voluntat de garantir el dret del treballador a percebre en el moment de la jubilació la pensió per la qual hagi cotitzat religiosament tota una vida laboral, lluny de la perversa utopia d’entestar-se en fer possible un benestar universal idíl·lic, per damunt de les possibilitats reals del país.

            Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre entre els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions, al adonar-se que el sistema clàssic de repartiment estava tan esgotat que provocaria un desequilibri patrimonial creixent, en cas de no definir tocant de peus a terra, un nou model mixt assenyat i sostenible. En canvi, aquí els governants varen preferir “tirar milles” per a no perdre els vots que els hi asseguressin la menjadora d’avui. La covardia dels polítics per a no perdre quotes de popularitat fent el que toca fer quan toca fer-ho, és de jutjat de guàrdia, i en el cas de les pensions més; ja que Espanya serà dintre de quaranta anys l’estat d’Europa amb una població més envellida per metre quadrat i alguna decisió amb sentit comú es deu haver de prendre perquè els pensionistes de demà no hagin d’anar a cobrar la pensió a cal mestre armer. Però el que fa vessar el got de la paciència és que, a més de no prendre mesures per garantir l’increment de cotitzants indispensable per equilibrar el sistema, no aclareixin ipso facto rumors cada vegada més insistents sobre la mala gestió del fons de reserva. Si en qualsevol àmbit de l’administració pública la transparència és indispensable, en el tema de les pensions és sagrada i, deixant de banda les declaracions de cara a la galeria i per consum intern, cal que es desmenteixin certs titulars de la premsa estrangera, que posen en qüestió l’ús que se n’està fent del fons de reserva de les pensions contributives.   

LA MAREA PUJA

            Des de fa uns dies la marea puja sota els efectes de la mala lluna que, també des de fa dies, s’ha instal·lat al nostre firmament polític; però, com que puja i recula pacíficament, els vigilants de la platja no semblen massa preocupats ja que, a part, de vigilar els fluxos de prop per intervenir en cas de necessitat, la marea aparentment no els treu el son ja que continuen jugant a nyaus o fent escapades a la neu, perquè ells no viuen pendents de la lluna i no fan cas dels quatre llenguts catastrofistes que avisen que potser aquestes marees no són tan previsibles com es pensen i que poden ser avisos de que es prepara un gran tsunami. Un amic meu em deia ahir, observant que el fenomen de la marea cada vegada s’estén a més territori: “diguem poruc si vos, però m’agradaria que els vigilants de la platja m’asseguressin que ja ho tenen tot apamat i calculat, per si de cas en passa una de grossa”. Home, li vaig contestar, m’estimaria més saber que estudien perquè es formen les marees i que fan quelcom pràctic per desactivar-les.

            A la meva manera de veure, la marea que puja i envaeix les places més simbòliques del país no hauria de deixar indiferents ni als polítics ni a les institucions, i posar fil a l’agulla per donar un cop de timó exemplar a la santa patxoca que demostren a l’hora d’agafar el toro per les banyes. Si la veritat absoluta no la té ningú, dispenseu-me que us ho digui, potser ni Déu; no acabo d’entendre que quan tantes veus s’oposen amb arguments diversos i assenyats a reformes que no porten enlloc més que al caos, els governants s’entestin en fer entrar els claus per la cabota. ¿Serà perquè els que haurien de prendre en consideració les mesures alternatives que se’ls hi proposen, ni tan sols tenen la cortesia d’examinar si són possibles? Quan estàs fumut de veritat fas confiança al metge i et prens les potingues que et recepta perquè el refies de la seva experiència i del posat de suficiència amb que et mira; però, si després d’un temps prudencial et trobes cada dia pitjor i quan li demanes explicacions el metge et deixa per ignorant i d’aquella medecina que no et vols prendre perquè et regira l’estómac te’n fa empassar tres tasses, com creus que pot acabar la història? Doncs penseu-hi, perquè és un exemple de com comencen les marees que acaben en tsunamis.