QUI HO DIU, QUE NO HI HA CONXORXA?

            Si féssim treballar una mica més el seny i no estiguéssim tan domesticats pels telediaris, potser ens adonaríem que els números no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet que munyien les vaques, perquè tenia clar que: “no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis”. Ves a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però, mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos empordanesos que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans, de tot arreu, pequem d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als que remenen les nostres cireres, no donant per fet que no ens fotran, per si de cas. Què coi vol dir, que això fa lleig? Més lleig és que, per no fixar-t’hi prou a qui fas confiança, acabi buidant-te la casa, deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai s’acabaria, no senties gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, que prediquessin sensatesa. Potser sí que algú remugava alguna cosa en veu baixa, però la majoria s’apuntaven al carro de l’abundància. És ara, que li han vist el cul a la gallina, que tots s’han tornat savis.

            Però, i si tot plegat forma part de la mateixa comèdia? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar de forma freda i calculada, i no després d’una nit boja? I si els que s’han inventat aquests embolics de les bombolles, de l’atur, dels mercats, de la prima de risc, porten de cap fer-nos desesperar tant que acabem empassant-nos l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volen fer creure, el deute acumulat de la factura de l’estat del benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa pendent no és el capital sinó que són els interessos? ¿No serà que alguns usurers s’estan fent d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests usurers són els mateixos que recepten a cabassos la medicina de la resignació i la penitència, ¿què hem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si hi hagués al món una unça de la bona voluntat que aquests dies tothom predica, tant si és del gremi del pare Noel o dels del pessebre, la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda. Però, com passa sovint, quan els que anem amb el lliri a la mà ens adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que el que es cotitza a l’alça és la carronya, amb les branques d’olivera ningú, en els temps que corren, s’hi pot guanyar la vida. 

ANY NOU, VIDA NOVA

En el tercer any de la fastigosa crisi en que estem empantanegats fins a les celles, aquella vella dita dels nostres avis s’ha tornat aiguapoll, i cada cop veus  menys gent que la porti escrita a la cara, amb alegria i il·lusió. Avui, més aviat notes una certa fredor en això d’engegar projectes, com si hagués anat calant en l’ànim de la gent una certa por a abusar de l’optimisme, a temptar la sort i, en definitiva, a conformar-se que la vida segueixi igual i no empitjori més que l’any que hem acomiadat. És indiscutible que la passa de pessimisme malaltís, conseqüència del constant bombardeig de previsions i noticies desastroses, a tombar d’any s’han convertit en epidèmia, i els que haurien de posar-se al davant de la corrua de desorientats fent llum per trobar el camí de sortida, només són bons per generar cortines de fum que primer ens irritem els ulls i després acaben asfixiant-nos. Si no fos que és molt gros el que vaig a dir, a vegades penso que tot plegat forma part d’una conxorxa gens improvisada.

            I és que si hi penso detingudament, m’adono que qui l’hagués ideat aquest pla hauria de tenir arrels del Maquiavel més recargolat. I és que no pot ser que portem anys practicant l’austeritat com a única teràpia per vèncer la crisi, aquesta mena de pesta del segle XXI, no notem cap millora. Al contrari, cada dia que passa fem més cara de pomes agres i l’únic remei que ens recepten els metges és una dieta més tova i prendre tasses de paciència. La senyora alemanya que capitaneja la creuada de l’austeritat amb una força de voluntat luterana, ens ha felicitat (?) l’any esbandint tota esperança de “vida nova”, assegurant que el que ens espera són més desenganys.

Un dels dirigents europeus abduïts per aquesta dona de titani, el primer ministre portuguès, ha revelat un axioma dels nous temps: “mireu de no posar-vos malalts, perquè ho teniu fotut”. Penso que ja n’hi ha prou! Que ens hem de plantar d’una vegada, reaccionar i recuperant amb la vella dita “d’any nou, vida nova”, la confiança que ens volen prendre. Si no ho fem a temps, aviat estarem anímicament més morts que els morts del cementiri, doncs sembla que el que busquen és tenir-nos collats, després de sodomitzar-nos, al haver arribat a la conclusió que a l’estat del benestar, només hi tenen dret uns quants que se’l puguin pagar. No esperem que qualsevol dia un altre savi com el ministre portuguès ens reveli un altre axioma: que la solució per a l’atur és que uns quants es facin l’haraquiri.    

MISSATGE DE L'HOME DELS NASSOS

            Com home dels nassos tinc tant dret com el rei o el president Mas a fer balanç de l’any, que a mitja nit cremarem sense massa sentiment, amb un missatge de benvinguda al ninou. Però, francament, no em fa gaire gràcia de fer-ho, perquè la veritat és que de cara a l’any vinent sóc optimista, si no fos que:

• massa gent continua conformant-se sent espectadors del què passa, perquè diuen que no tenen prous motius per sentir-se’n protagonistes, i es miren el futur amb la mateixa curiositat i estoïcisme amb que vetllen el resultat d’una rifa: vejam què ens tocarà!

• que moltes de les persones que es jubilen no són velles ni se’n senten i, no obstant això, veuen com la seva energia i experiència és llença a les escombraries.

• que el país no veurà brots verds fins que no es reparteixin els sacrificis i no hagin de pagar els plats trencats sempre els mateixos pelacanyes.

• que ni la democràcia els demòcrates ni el respecte pel dret a decidir d’un poble surten com els bolets al Berguedà, i que un tarannà històricament esquerp envers determinades sensibilitats no es canvia en quaranta vuit hores.

• que no deixa de ser curiós que, mentre qualsevol projecte educatiu apunta a una formació global de l’adolescent, com si fos irrellevant per aquesta educació de l’administració de l’oci se’n parla, i posen les urpes en aquest buit majoritàriament els que en fan de l’oci un instrument gens cultural.

• que el sosteniment del muscle del país, a mesura que passa el temps, recau sobre menys persones productives i emprenedores.

• que el drama de les dones en qüestions íntimes i personals - per posar un exemple, en el cas de la reforma l’avortament - no és que l’opinió dels homes sigui la que dicti la llei, sinó que els homes reguladors mai avortaran.

• que possiblement estant a la cruïlla d’un dels moments històrics més il·lusionants, tot i estar aclaparats per l’atur, la inseguretat, la violència, l’encariment de la vida, encara n’hi ha molts que dubten de que s’ha de fer foc nou, amb seny per a no encendre tot el bosc, per sortir-nos-en d’aquest maleït atzucac. Per tant, amics meus, encara que ja m’agradaria brindar directament per a l’any 2014, poseu-vos al cap que hem de passar com sigui el 2013, i val més fer-ho cantant que no plorant.

Perdoneu aquesta petita broma de fer-me passar per l’home dels nassos i fins demà passat, que per cap d’any tancaré la barraca per inventari.    

FA FALTA QUE MORIN INNOCENS?

            ¿Feia falta que la jove universitària Amanat, la filla de l’Índia, morís violada perquè - correm-hi tots! - ara es trobi solució al menyspreu absolut per a les dones, en el país que les vaques són sagrades, i una dona es violada cada divuit minuts? Ep!, poca broma; que aquesta noia no és més que la punta de l’iceberg de la poca sensibilitat dels governants d’arreu del món per prevenir  infinitat de patiments o riscos innecessaris. Sense anar més lluny, a tocar de casa, em venen a la memòria punts negres a carreteres mal dissenyades; discoteques o sales de festes on ningú controla l’aforament; boscos que no es netegen i són polvorins en potència; residències de gent gran que no passarien una revisió elemental; presons on no se sap com, però la droga circula a tremuja; cases que es lloguen amb cèdules d’habitabilitat pintades a l’oli; proliferació d’atacs cada cop més violents contra la propietat i la constància que s’estan covant els ous de quadrilles urbanes antisistema, que qualsevol dia ens donaran un ensurt del qual costarà refer-nos-en. Però, repeteixo: ¿és necessari que algú mori o que hi hagi un escàndol perquè es reaccioni i, a corre-cuita, es trobin solucions que quatre dies abans es deia que eren impossibles?

            Em sembla bé que quan hi ha una desgràcia es procuri que mai més es repeteixi; però, això no dispensa de responsabilitat als que són capaços de trobar remei en vint-i-quatre hores a problemes que s’havien fet crònics perquè durant mesos o anys ningú va moure el cul de la cadira per prendre-se’ls en serio. Em fa molta ràbia pertànyer a una societat on fa falta que petin innocents perquè es comencin a arreglar les coses. I que als governants els hi vingui fred de peus si no poden amagar les víctimes sota la catifa. En el cas de la noia india, els testimonis de la brutal violació van reaccionar muntant un escàndol que, gràcies a les xarxes socials, ha transcendit fronteres, evitant que s’hi tirés terra a sobre com era costum des de dotzena d’anys, amb les 80 violacions que cada dia es consumen amb total impunitat, a aquell país. Salvant les distàncies, encara que segons qui llegeixi aquesta reflexió s’esquinçarà les vestidures i dirà que sóc un exagerat, moltes morts o patiments d’innocents es podrien evitar si es poses la bena abans que la ferida; però, el que passa molt sovint és que la bena no es posa perquè costa diners i s’apura el risc fins que una mort o un escàndol justifiquen una partida extraordinària en el pressupost. Ara, a l’Índia, els legisladors diuen que no se n’aniran a dormir fins que no hagin parit lleis que crucifiquin els violadors i agressors de dones. Jo penso que tots aquests legisladors ganduls haurien d’anar de pet a la presó, per incompetents, hipòcrites i panxacontents. I el mateix escarment haurien de rebre els polítics de casa nostra, sempre que hagi de morir un innocent - o perdre un ull, tant se val! -, perquè s’hi posi remei ràpid al problema.     

DELS MILLORS ALS NOTABLES

            Per molt que es volgués fer veure el contrari, ningú es creuria que encaixar les peces del trencaclosques del nou govern ha estat fàcil. I si bé no hi ha hagut pressions expressament manifestes, és evident que el president ha hagut d’estat molt a l’aguait de les “quotes” i “peatges” que tenia de respectar o pagar, per mig acontentar tothom. Degut a aquests equilibris i filigranes, no ha tingut de bon tros les mans tan lliures com en la primera legislatura, i per aquesta raó els consellers cridats a la taula rodona ja no podran presumir de ser els millors, sinó que s’han de conformar sent els notables. El mig soci - i no sé si també mig amic del president ja ha dit, per mantenir les distàncies, que no és el govern que ERC hagués fet: una veritat com un temple, que fa palès fins a quin punt aquest executiu de 13 persones haurà de mirar prim per a no xafar cap ull de poll, mentre estigui en llibertat vigilada. No m’agraden les especulacions gratuïtes, però a vegades ajuden a acabar d’entendre les jugades en el tauler de la política. Per tant, em sembla pertinent preguntar-se si en cas de no haver tingut de fulminar la legislatura a mig camí, el president hauria fet els mateixos moviments estratègics en les conselleries.

                 Entre les coses notables que es fan notar en la formació d’aquest equip de govern, n’hi ha tres que, en aquest marc de la pura especulació en que ens movem, justifiquen certes maldats. ¿El relleu dels consellers de Benestar i de Justícia obeeix a que tenien posat preu al seu cap, més que no pas a errors de gestió del seu departament? Veient-li caure les llàgrimes a en Cleries, sospito que ben bé de gust no va plegar, i més d’un explica la seva caiguda en desgràcia, per haver-li fet pagar les diferències amb l’antiga consellera republicana de Benestar i Família. ¿Mantenir al govern, en una altra cartera estratègica, a un Puig més que socarrimat a Interior, suposa que malgrat no pertànyer al pinyol del partit, la seva influència es més “notable” del que sembla? I, finalment, la pregunta que tothom es fa i no confessa: ¿adjudicar Interior a un home d’Unió, ha estat el preu que Mas ha fet pagar a l’altre mig soci, en Duran, per tapar-li la boca amb un caramel enverinat tanta insistència en disposar de tres conselleries, conservant la vicepresidència nominal de l’executiu? I dic “nominal”, perquè pocs dubten que qui tallarà el bacallà, realment, serà el bessó del president, el senyor Homs. En definitiva, no és el govern dels millors, però tampoc són una colla de becaris. És un simple govern de “notables”, del qual només s’espera que facin la feina bé, sense fer-se “notar” massa.    

EN MEMÒRIA DELS INNOCENTS

CARTA AL VENT

Als innocents degollats per l’Herodes se’ls va fer sants; però, els innocents que vint-i-un segles després són martiritzats i escorxats cada dia no pujaran pas als altars i, a més a més, de ben segur es moriran sense veure-li mai la cara al seu botxí. Perquè els Herodes d’avui dia oculten darrera sofisticades màscares la seva fesomia: “mercats”, “crisi”, “concursos de creditors”, “ajustos pressupostaris”... Són les caràtules que els hi permeten tirar la pedra i amagar la mà. Els Herodes d’avui es tapen uns als altres les vergonyes i la identitat, per evitar passar a la història amb nom i cognom, com el  burro del seu avantpassat rei de Judea. Per aquesta raó, precisament, els innocents contemporanis mereixen que se’n conservi la memòria, doncs encara que la història només l’escriguin els triomfadors, també els derrotats en formen part i no és just que acabin escarnits com a cornuts, perquè són incapaços de seguir pagant el beure. Només n’he seleccionat una dotzena com exemple, però podeu afegir-hi tots els que vulgueu:   

• Els sense sostre i perdularis que no varen néixer sent pelleringues de persona, sinó que s’hi han tornat després de perdre, un darrera altre, tots els trens de la vida.

• Els malalts crònics de certes patologies severes, desesperats perquè han sentit a dir que la Sanitat pública es planteja deixar-los de subministrar gratuïtament disset medicaments molt cars però efectius, prosseguint com mesells una insensata política de retallades, que només afegeix vulnerabilitat als més vulnerables. I els malalts incurables, respecte dels quals també la Sanitat pública rumia, en veu alta, si és sostenible posar al seu abast tractaments caríssims que, al final, només serveixen per endarrerir una mort anunciada, renegant així del principi que “mentre hi ha vida i ha esperança”. I els que es refiaven de la seguretat social per quan tinguessin un mal de ventre i ara es rosseguen acollonits els punys, quan escolten algú del “govern dels millors” dir que “la salut és un bé privat, que depèn d’un mateix i no de l’Estat”.

• Els ciutadans estafats, que s’han assabentat que aquest país, que va polir-se una fortuna en subvencions rebudes d’Europa a fons perdut per posar-se al dia, té hipotecat el futur i la confiança com a potencia, havent de comprar a l’exterior el 98% dels hidrocarburs que necessita com el pa que menja; pagant diàriament, per ara, una factura de 100 milions d’euros en concepte de petroli i gas.

• Els que han perdut la feina perquè el lloc de treball l’han trinxat freds executius especialistes en deslocalitzacions industrials, basant-se únicament en criteris d’explotació de mà d’obra i destrucció del medi ambient, per fer-se més rics i depredadors.

• Els que degut a l’estrès que suposa sobreviure amb l’ai al cos, cauen abatuts per desequilibris nerviosos que els anorreen la personalitat, la confiança i les ganes de riure.

• Els que veuen denegades progressivament prestacions socials imprescindibles, perquè cap polític és capaç d’optimitzar recursos per mantenir l’estat del benestar, reduint despesa militar, múscul administratiu corcat o venent gran part de les 4.000 empreses públiques que arruïnen governs i comunitats autònomes.

• Les dones fartes de comprovar que, a igualtat de coneixements, de responsabilitat i d’empenta, segueixen cobrant, de promig, un 16% menys de sou que els homes.

• Els jubilats que han vist perplexes com, tant els governants de dretes com d’esquerres, han esquinçat el contracte social subscrit de bona fe amb l’Estat, i després d’haver aixecat el país sense queixar-se, ara veuen les dents al llop de la misèria a quatre passes.

• La gent gran, a qui els governants havien promès una vellesa confortable gràcies a una llei de la dependència insostenible i propagandística, i ara es troben que els hi treuen la mel dels llavis i els abandonen covardament a la seva sort i a la solidaritat de la societat.

• Els desnonats de casa seva pel terrible delicte de no pagar la quota de l’hipoteca a la mateixa banca que, al tallar l’aixeta del crèdit, ha precipitat infinitat d’empreses solvents a la fallida més ignominiosa, deixant de passo sense ingressos a milers de treballadors honrats, convertits en morosos a contracor.

• Els sense feina que s’han d’arrapar al primer ferro roent que troben, per arribar com sigui a final de mes i portar el pa a taula, malgrat sigui a costa d’engreixar una economia submergida que els fa recular a l’època de l’esclavitud.

• Els que els hi cau la cara de vergonya cada vegada que han d’anar a pidolar ajuda als serveis socials, per menjar calent o escalfar-se, i els que s’han suïcidat pel camí en un rampell de desesperació, o s’han deixat esllanguir en un racó de casa seva, sols i corsecats, al haver perdut la fe en tot.

NO EM FÉU RIURE AMB LES SICAV

            Els governs preparen pujades d’impostos per als més rics, però ho fan amb peus de plom i amb més por que goig. En Mas mateix, sovint ha defensat que els rics catalans ja tenen els impostos més alts d’Espanya, ja que a Catalunya el tipus màxim de l’IRPF és al 56%, un nivell que en tot el món mundial només igualen Suècia i Aruba, una petita illa del Carib que pertany a Holanda. Curiosament, però, l’Oriol Junqueras s’ha mostrat partidari de rebaixar l’IRPF i compensar-lo amb la recuperació de successions i la creació d’un nou impost sobre els dipòsits bancaris que, per cert, està més mort que els morts del cementiri. A Europa, un dels impostos més polèmics és el de transaccions financeres, conegut també com a taxa Tobin, perquè els governs temen que implantar-lo foragitaria els capitals cap a indrets sense tants d’escrúpols, com Luxemburg, Suïssa o Londres, que deixa’ls anar als britànics quan hi ha diners pel mig. I davant d’aquesta simple perspectiva molts agafen fred de peus. I perquè no es matxuquin els “més rics” de veritat - per cert, on s’amaguen? qui són? – alguns governants titelles s’inventen els arguments més tronats.

            En Montoro, per exemple, l’altre dia quan li varen preguntar si pensava fer alguna cosa amb la vergonya de l’1% que grava l’activitat de les SICAV espanyoles, va sortir amb el ciri trencat que les deixessin en pau, que per Hisenda suposen uns ingressos segurs de tres o quatre mil milions d’euros. Jo que sóc de lletres i els números m’esborronen, encara hi arribo per fer una pregunta de pissarrí: si aquestes societats d’inversió tributessin un 30% en l’impost de Societats enlloc de l’1%, ¿quan ingressaria Hisenda si les Sicav no tinguessin un tracte de favor? I aquí ve quan em perdo, perquè mentre no em demostrin el contrari, aquests híbrids financers a cavall entre una societat anònima i un fons d’inversió, que exigeixen un capital mínim de 2,4 milions d’euros i 100 accionistes i que són les favorites dels rics i dels que totes els hi ponen, crec que fan pam i pipa al govern passant-li sota el nas l’espantall que si s’emprenyen giraran cua, i a Luxemburg falta gent. Però com que aquí deixen les engrunes, en Montoro opina que més val no toca’ls-hi el botet, explicant amb la seva gràcia andalusa allò tan castís de que: “vale màs pàjaro en mano, que ciento volando, mi arma”. Que no em faci riure! Em sembla que aquest manso es mereix que li dediqui algun divendres una Carta al Vent, que el deixi ben retratat. Encara que només serveixi per a desfogar-me i treure’m de sobre la indignació per com ens tracta, als que els quatre estalvis que tenim, els hem fet suant la cansalada honradament.       

EL MISSATGE ESTANTÍS D'UN REI ENCARCARAT

            No li compro al monarca el seu missatge de Nadal. Francament n’esperava més del missatge anual del cap d’un estat immers en vàries crisis greus i de pronòstic incert, i m’he hagut de conformar amb un monòleg carregat de tòpics i de frases mastegades per algú altre, llegides sense inflexions de veu significatives, a ritme de telepronter. Però, sobretot, m’ha semblar notar tant en el posat del rei com en la ridícula posta en escena una certa inseguretat, com si ell mateix o els que l’aconsellen fossin conscients de l’afebliment de la seva capacitat d’influència moral i de credibilitat, des del Nadal de l’any passat. Llavors, tocada la línia de flotació de la monarquia pels efectes del torpede Urdangarin, es va espolsar les puces de sobre amb aquella manifestació tan contundent de: “tothom és igual davant la llei”, que poca gent es va empassar,  però que almenys feia patxoca que es desvies de la monotonia del discurs institucional com a rei per entaforar-hi referències personals com a sogre.

            Amb un país potes enlaire, indignat, empobrit, a punt d’un d’una fractura  social i en capella d’encetar un any que els polítics més optimistes pinten més negre que l’anterior, amb més impostos i amb més retallades barroeres de l’estat del benestar, m’hagués agradat que el cap d’estat no pretengués animar-me amb declaracions de principis tan estèrils i puerils com aquesta: “vull reivindicar la política perquè el seu paper és fonamental en la sortida de la crisi”. En efecte: un cap d’estat que vulgui exercir vertaderament d’àrbitre i de desllorigador de conflictes, no pot ignorar el divorci creixent entre la ciutadania i la classe política. Ni tampoc és de rebuda que el cap d’estat recepti “promoure valors com el respecte mutu i la lleialtat recíproca”, quan, si és que no mira cap a una altra banda, ha de saber que hi ha territoris perifèrics - eufemisme centralista per aigualir els nacionalismes català i basc -, que precisament del que es queixen és de la falta de respecte i de lleialtat institucional del govern central envers ells. En fi, si jo li hagués escrit el missatge al rei mai li hagués recomanat que hi inclogués amenaces subliminals sobre la consulta d’autodeterminació del poble català, perquè per reclamar a una part que s’atingui a la llei, primer s’ha de tenir clar que l’altra part no se la passa per l’arc del triomf quan es tracta de negar el pa, l’aigua i l’oxigen als que reclamen el dret a decidir.      

PER NADAL S'ESCAU PARLAR DE SOLIDARITAT

            Vet aquí la paraula solidaritat, que expressa un dels sentiments més colossals de la humanitat. Solidaritat, però, s’ha convertit en una bandera o en una pancarta que alguns es creuen amb dret d’arrambar-la cap al molí dels seus interessos. Normalment, la solidaritat més ferma i efectiva es fa palesa  sense fer-ne propaganda. Allò que fa la mà dreta sense que ho sàpiga l’esquerra té força sentit avui que, encara, hi ha massa gent que vol saber, abans d’embolicar-se, quin profit personal en traurà de tot plegat. L’altre dia vaig sentir un que preguntava: “escolti, això ens ho podrem desgravar?” Aquesta gent, esclar, practiquen una mena de solidaritat de conveniència. Són dels que confonen el colze contra colze amb donar copets a l’esquena. Dels que es munten la solidaritat com una representació dels pastorets. I el que em sap més greu és constatar que n’hi ha uns quants que en viuen, per desgràcia, de predicar que ens hauríem d’ajudar com bons germans, i et passen pel costat sense donar-te ni el bon dia.

            N’hi ha uns altres, que no dic que hi vagin de mala fe, que es plantegen això de la solidaritat com si fos la reencarnació de la “repartidora”. Aquests són els que surten amb més ciris trencats, venent grapats d’utopies per les cantonades. N’estic segur que la majoria ho fan convençuts, perquè no puc dir enganyats. Malgrat penso que sovint no toquen massa de peus a terra, no almenys no són tan fastigosos com aquells altres que prediquen el que no creuen, amb tota la barra del món. Als de la solidaritat versus repartidora, només se’ls hi pot retreure que no han après que solidaritat vol dir donar, més que no pas rebre. Però, avui dia de Nadal, no pretenc pas ficar-me en llibres de cavalleria, sinó reivindicar la solidaritat planera, la que passa desapercebuda, la que no té claca a punt d’immortalitzar la “bona obra del dia”. La solidaritat de l’anà fent cada dia el que es pot i més, amb una rialla a flor de llavis. La solidaritat que suposa passar una estona amb un vell o un malalt, sabent que mai més podran tornar-vos el favor. La solidaritat que suposa anar per tot arreu sense treure les xurriaques de la crispació o del mal geni. De ben segur que el gran objectiu d’un món sense violència de cap mena començaria a bastir-se si tothom “solidàriament” renunciés a la seva petita parcel·la de mala llet. Que passis un bon Nadal Llúcia Caram que, en el fons, aquesta reflexió l’escric pensant en tu, que no has inventat la solidaritat, però que has ensenyat a molta gent com practicar-la. 

LES CLAVEGUERES DE MADRID FAN MOLTA PUDOR

            Quan les clavegueres fan pudor, vol dir que plourà; però, a vegades de les clavegueres surt una fortor que no es deu a causes naturals, sinó que algú la provoca expressament. Allavonces no és pluja el que designen, sinó una passa de mals de ventre que són producte d’una intoxicació massiva i maligna que ataca les reputacions de persones. Patir un càncer de reputació és una cosa molt seria, ja que si aquesta malaltia no mata deixa baldada la víctima per sempre, ja que és una malaltia de la qual hom mai se’n pot refer del tot. Inclús encara que la reputació només hagi quedat esquitxada lleugerament, la persona planarà sempre l’ombra de la sospita de sí tenia o no el virus i, per si de cas, la gent l’evitarà. El més fumut és que no hi ha vacunes ni antídots per combatre el virus de la difamació o de la calumnia que provoca, a part de lesions irreversibles a l’afectat, danys col·laterals imprevisibles, ja que la seva mutació és constant i les rates que l’escampen són masses. Només s’hi podria fer alguna cosa per eradicar-lo si es trobessin els pocavergonyes que les inoculen, però això és fa difícil entre tanta gent com es passeja per les clavegueres de la capital.

            No obstant això, des de fa uns mesos, alguns diaris rata de Madrid van atrevir-se a esbombar els noms i cognoms de persones presumptament portadores del virus de la corrupció, i com que aquestes difamacions i calumnies tan descarades i temeràries són figues d’un altre paner, si als de la capital els hi quedés una mica de decència la manca d’ètica d’aquestes publicacions rata ja s’haurien d’haver investigat sense miraments Doncs per molt que es demostri passats uns quants mesos - perquè “las cosas de palacio van despacio” - que la reputació dels bescantats estava més neta que una patena, el mal ja estarà fet i, com he dit abans, el dubte sobre si estava infectada o no una persona, li pot arruïnar la vida. Però el problema s’ha fet més gros, quan des d’ahir s’ha sabut que, al contrari del què creiem fins ara, qui provoca la malaltia que ataca les reputacions no són les rates, precisament, sinó els propis vigilants del clavegueram, obeint ordres dels de dalt. I que l’escampada del virus no és indiscriminada sinó selectiva: ara mateix la gent més propensa a arreplegar el càncer de reputació són polítics i personalitats catalanes, defensores del sobiranisme. Si les informacions aparegudes ahir al diari EL PAIS van a missa, caldrà fumigar de seguida les clavegueres de dos o tres ministeris, netejant-les de rates, però també de vigilants.           

PORTO BARRET PERQUÈ TINC FRED AL CAP

            Quan era jove, a Figueres es veia molta gent de la meva edat portant barret tirolès, mentre que la gent més gran preferia la boina o la gorra. Quan vaig anar a viure a la Catalunya central em varen fer veure que això de portar barret no feia, si és que no eres una persona important. Em va deixar parat aquest argument tan fals, doncs a Figueres, com us deia, al barri gitano possiblement més integrat de Catalunya, el Garrigal, tots els homes portaven barret. Però, a contracor, per no desafinar el meu tirolès va anar a parar a les golfes, al fons d’un armari. Els primers hiverns, tot i la meva considerable mata de cabell, el vaig enyorar molt perquè, francament, passava fred. A Figueres solia anar a dormir més tard de mitja nit perquè era qui tancava la radio, una de les primeres emissores de la Cope – que allavonces era una altra cosa – a Catalunya. A part de la meva feina a la fàbrica, treballava de redactor i locutor a l’emissora local de set a dotze de la nit, de manera que quan sortia, el barret m’era de molta utilitat per a no passar fred, malgrat quan feia tramuntana me l’havia d’encasquetar ben fort.

            I quan els diumenges recorria els camps de futbol de tercera divisió retransmetent en diferit el partit del Figueres, el tirolès anava de conya. De manera que el barret no era una qüestió d’elegància sinó simplement de supervivència sentint-me còmode. I tothom ho entenia. Va ser, precisament en un territori que feia un fred que pelava, on el barret estava mal vist i se’n feia un objecte classista reservat només als “senyors”. El barret fa senyor, deia la meva mare; però, esclar, no parlava dels mateixos senyors. Total, com que jo no era prou “senyor”, me’n vaig haver d’oblidar. Hi va haver una època que es van posar de moda per escalfar el cap unes gorretes cosaques que per allò de portar-les els russos devien semblar més proletàries que no pas els capitalistes barrets. Va durar bastant aquella moda, però no m’hi vaig adaptar mai: jo sóc empordanès i no pas rus. Tampoc ni a la boina ni a la gorra, perquè t’esclafaven el pentinat. El barret és, en aquest sentit, més còmode i quan vaig considerar-me prou gran per deixar-me de punyetes i d’agafar un refredat de cap cada dos per tres vaig recobrar el barret, passant de comentaris. Inclús he fet varis adeptes, que no s’hi atrevien per vergonya i ara amb el terrat calent passen uns hiverns esplèndids. Si no hi hagués tanta hipocresia no sé si en veurien més de barrets, però segur que molta gent tindria les idees menys congelades o engripades.       

SALUT HI HAGI!

            Avui és aquell dia de l’any tan ximple que a primera hora ens desitgem bona sort, i a partir de migdia ens conformem amb un: salut hi hagi! És clar, si no ens ha tocat una bona picossada de la rifa, doncs tots els que embogeixin fent xerinola perquè trauran el ventre de penes, no se’n recordaran pas de la salut. En Picasso, que en qüestions filosòfiques era més aviat dels de la repartidora, quan es tractava de diner ja era més tocat i posat: “m’agrada viure pobre, però amb el ronyó cobert”. I és que avui, d’alguna manera, es representa com el misteri de llevar-se pelat com les rates i anar-se’n al llit com si es fos el rei del mambo. El diner transforma tant les persones, que de tenir-ne a no tenir-ne alguns pensen que en depèn la felicitat, i n’hi ha de més il·lusos encara, que es creuen que també la salut. Els portuguesos tenen una dita: “el diner és la medecina de totes les coses”, molt pròpia de països deprimits, convençuts que una bona pluja de diners és el millor que els hi pot passar a la vida.

            Enlluerna tant el diner caigut del cel, que si la fessin triar entre “valors” i “diner”, molta gent no dubtaria gaire en decantar-se per la segona opció; entre d’altres raons, perquè en plena borratxera de sentir-se ric, hom arriba a creure’s que amb diners es poden comprar, fins i tot, els valors. Però la veritat és que hi ha gent tan immensament pobre, que només té diners. Tanmateix, hi ha molts pelacanyes immensament rics en valors humans, alguns tan importants, en els temps que vivim, com la solidaritat. La generositat d’un pobre no toca vores amb l’almoina d’un ric. En Salvador Dalí, un figuerenc que havia trobat el secret de convertir en or tot allò que tocava, es va inventar també una cantarella, per justificar la seva provocadora avarícia: “estimar el diner, com jo l’estimo, no és res més que misticisme. El diner és la gloria, com diuen els estudis d’alquímia”. I avui la televisió ens mostrarà molta gent creguda que ha arribat a la glòria, i que amb les butxaques plenes farà saltirons. No vull xafar cap guitarra, ni trencar plats bonics als nous rics del dia de la grossa de Nadal, però no trigaran a adonar-se els afortunats que ara tindran més maldecaps que mai, ja que una de les seqüeles de la fortuna inesperada, és la por que te la prenguin.       

LA CURSA COMENÇARÀ AMB IL.LUSIÓ D'ARRIBAR A LA META

CARTA AL VENT

Aquesta tarda es tallarà la cinta de sortida de la cursa del segle, amb la particularitat que dels 135 atletes inscrits, més de la meitat s’han encastat un mallot sobiranista i no se n’amaguen d’admetre que el seu equip malda per arribar a la meta quan més aviat sigui possible. Però, de la resta no n’estic tan segur que tinguin tanta pressa ni que els faci tanta il.lusió el premi que espera a la meta, més aviat el contrari. L’equip que farda de mallot espanyolista ja ha declarat per boca de la seva capitana i de l’estaquirot que li fa costat, que faran tot allò que calgui perquè els sobiranistes s’entrebanquin i es fotin de lloros quantes més vegades millor, fins que es rendeixin i abandonin. Uns altres, que reconeixereu pel seu mallot lila, confessen que pensen agafar-s’ho amb calma, com qui va a passejar més que a córrer; és un equip delmat per les desercions, que està baix de forma i que tant se’ls en dona d’arribar fora de control, ja que ells somnien amb altres metes. I finalment n’hi ha uns quants que tot s’ho agafen amb paper de fumar i que s’han calçat un mallot de color d’ala de mosca i no se sap si donaran relleus als sobiranistes en moments crítics o deixaran que treguin el fetge per la boca perquè, per entendre’ns, són d’aquells individus tan emprenyadors que volen i dolen.

Si entre tots els que es proposen sabotejar la cursa, d’una o altra manera, es sortissin amb la seva, i els del mallot sobiranista es donessin per la pell i rebaixessin les seves pretensions, podríem assistir a un dels espectacles més esperpèntics i antiesportius mai vistos en els anals d’aquests tipus de competicions: que els corredors espanyolistes, enlloc d’anar cap a la meta s’entornessin cap al punt de sortida i que els liles i els ala de mosca s’asseguessin a terra, reprenent uns el seu etern debat intern sobre la qüestió de les dues ànimes o desfullant la margarida existencial, els altres.  Els espectadors no sé pas com se la prendrien aquesta presa de pèl, però de ben segur que els organitzadors de la cursa serien la riota de tot el món. I això, penso, que no s’ho podem pas permetre tenint tant a prop com mai un trofeu, pel qual s’han delit els seus avantpassats més de tres-cents anys. L’11 de setembre, en el transcurs d’una impressionant manifestació, el poble va reclamar al govern la competició i que un equip sobiranista tenia de participar-hi amb opcions de guanyar-la entrenant-se a fons per a no defallir i ser prou valents per, malgrat tot, arribar a la meta, pujar al podi i emportar-se cap a casa el premi que es reclamava: una plaça entre les nacions d’Europa. Si avui no peta el món a migdia, aquesta tarda una singular marató d’obstacles, travetes i cops baixos començarà des del Parc de la Ciutadella; uns entrebancs que la majoria d’atletes sobiranistes han de neutralitzar jugant net, suant la cansalada i no perdent la concentració.

Pel que hem anat escoltant aquests darrers dies, ja serà un èxit que els atletes prenguin la sortida aquesta tarda des del Parc de la Ciutadella, uns amb més entusiasme que altres tot sigui dit; però, com que el camí serà llarg, vés a saber si al final la il·lusió per aconseguir la fita s’encomanarà a d’altres equips: tot dependrà de mirar de fer amics enlloc, de trepitjar-se els ulls de poll mútuament. Que sigui difícil aquesta empresa, no vol dir que sigui impossible: de més verdes en maduren. Però, el problema d’aquesta competició tan singular no és ben bé el joc brut que puguin practicar els propis corredors, sinó que des de fora de la cursa grups de holligans organitzats escalfin l’ambient més del compte i algun incontrolat s’animi a fer un disbarat, o que els managers dels equips abonin tàctiques agressives, sotmeten els adversaris a una pressió constant. Si els que realment estan decidits a arribar a la meta per emportar-se’n el premi, no s’encanten i no perden el temps barallant-se amb provocadors, és possible que aconsegueixin per primera vegada el cobejat trofeu.

Tanmateix, aquesta cursa té dues particularitats que la fa més atractiva i apassionant, però a la vegada complicada: que és una cursa per a corredors de fons i que els espectadors també hi tenen un paper destacat. Els corredors sobiranistes tenen a les seves files especialistes bregats i amb capacitat de resistència contrastada, però aquesta vegada, a més a més, compten amb l’ajuda d’atletes disposats a sacrificar-se voluntàriament per fer de llebres llançadores, perquè han assumit que el que importa no és qui aixequi el trofeu ni a quin preu, sinó que el trofeu caigui al sac. I pel que fa als seguidors sobiranistes serà imprescindible que no se’n refiïn de la victòria i que estiguin preparats per avituallar i animar el seu equip a qualsevol hora, ja que els promotors de l’equip contrari no estalviaran pas esforços ni putades deslleials per menjar-los la moral, tallar-los el subministra i, si no n’hi ha prou, empresonar-los descaradament pel delicte de rebutjar posar-se el mallot unificador per defensar els colors nacionals.

Jo estic molt content que la cursa comenci, però en les condicions que ho fa i pensant en com es desenvoluparà em fan patir, sincerament, dues coses: que alguns atletes de l’equip sobiranista es deixin convèncer pels cants de sirena dels espanyolistes o dels liles, i es facin el ronsa a mig camí o que, en un moment donat, els seguidors sobiranistes, aquells que varen manifestar-se en favor d’emprendre aquest repte es cansin de rebre patacades, envaeixin el circuït i s’alcin amb el trofeu, perquè els que observen la cursa des d’arreu del món els desqualificarien per sempre. Per aquesta raó prego perquè els atletes no s’arronsin i perquè tothom respecti i faci  respectar les regles de joc fins al final, si convé mossegant-se la llengua.           

UNA VAGA DE FIRETA A TV3

            Ahir vaig quedar espaterrat quan encabada l’emissió del capítol de la Riera, va aparèixer en la pantalla un avís que entre les 16 i les 18:30 hores cap dels canals de la televisió autonòmica emetria la programació normal, perquè els treballadors estaven de vaga. Tenint en compte que es tracta d’una televisió pública i patriòtica quins dèficits crònics eixuguem entre tots, em sembla pertinent dir-hi la meva. I en primer lloc, a part que aquesta vaga de fireta va començar mitja hora més tard de l’horari previst, el que se m’acut dir és que no sé a què treu cap una vaga que és més testimonial que efectiva. Des d’un punt de vista estratègic em sembla un nyap, amb tots els respectes per a les reivindicacions que puguin justificar-la. Però, que jo sàpiga, les vagues es valoren en funció de la seva eficàcia. Aturar unes quantes hores l’emissió de programes, havent-hi quasi cinquanta possibilitats de triar-ne d’altres en la mateixa franja horària fent zàping, francament em sembla surrealista. Llevat d’uns pocs casos de fanatisme malaltís per un programa concret, als televidents aquesta protesta no els hi fa ni pessigolles al melic. Llavors, com és possible que perdin el temps amb una mesura tan ingènua com eixorca?

            Si mirat des del punt de vista de l’espectador aquesta vaga passarà pràcticament desapercebuda, la següent pregunta seria si a l’empresa li cou, de veritat, la rebel·lió dels seus empleats. Si no m’ho expliquen molt bé, entenc que pèrdues econòmiques en generarà ben poques. Tanmateix, una vaga en una empresa pública del sector comunicacions no és una vaga convencional, de les que es pressiona l’empresa fent-li perdre ingressos i es fastigueja els usuaris perquè ajudin a tombar la resistència de l’empresa . Amb les aturades de quatre a dos quarts de set estic segur que la factura publicitària se’n ressent poc. Ara bé, la imatge de la cadena sí que pot quedar tocada i, sobretot, el voraviu d’algun dels seus gestors. Malgrat els promotors no s’hi han lluït gaire, francament, ni en el guió ni en la posta en escena, potser seria interessant saber quina és la causa del rebombori i quin és el malestar que es cova dins la televisió que contribuïm a mantenir. És econòmic? És ideològic?  O no és cap de les dues coses?       

A LA CLASSE MITJANA SE LI ACABEN ELS TORRONS

A LA CLASSE MITJANA SE LI ACABEN ELS TORRONS

            Enmig d’una crisi econòmica esfereïdora i amb una classe política enfrontada i allunyada de les inquietuds de la gent, pinten bastos si els ciutadans que sempre han tibat del carro, la classe mitjana, acaben els torrons, cansats de nedar contracorrent i de que els baquetegin des de l’esquerra i des de la dreta. He escrit que la institució que fa rutllar de veritat un país és la seva classe mitjana, i no ha estat un error ni cap estirabot. La classe mitjana formada per menestrals, funcionaris rasos, jubilats, professionals (mestres, metges, etc) i, els treballadors en general que amb feina assegurada han pogut viure molt millor que els seus pares, donar carrera als fills, comprar una casa i tenir uns estalvis pel dia de demà,  és la qui històricament ha impulsat arreu del món el creixement, perquè sempre ha ajudat a empènyer la prosperitat, impedint que la societat s’estimbés pel camí del pedregar. M’atreviria a assegurar, francament, que cap democràcia és factible sense una classe mitjana pròspera.

Però, ai las!, si la classe mitjana perd oli pels quatre costats, masegada i asfixiada per polítics miops, qui queda per apuntalar l’edifici democràtic? Ara mateix, quin és el principal problema que entortolliga la nostra economia? No us creguéssiu pas que tot el que ens passa es degut a la mala llet dels “mercats” o d’aquella senyora alemanya: la crisi no s’aixeca així com així dels països que s’han acarnissat amb la seva classe mitjana perquè durant molt de temps era l’única mamella que rajava. I com que amb els rics els polítics no  s’hi atreveixen perquè són titllats de revolucionaris, i amb els pobres no s’hi pot comptar, que prou feina tenen a viure; i com que tampoc la classe política no vol sacrificar cap dels seus privilegis ni deixar amb el cul a l’aire tota la trepa munyidora de vots, l’ase dels cops torna a ser el que queda de la classe mitjana. No cal anar gaire lluny perquè això quedi palès: els nous impostos i taxes que dintre de quatre dies aplicarà el govern Mas acabarà de piconar-la. ¿Algú és tan ingenu de creure que, per exemple, l’impost sobre els dipòsits bancaris no afectarà als que tenen els estalvis en les llibretes a la vista o a termini? Que un polític responsable defensi aquesta bajanada, en una època que ningú es mama el dit, ja ho diu tot de la seva perspicàcia. En resum: si la classe mitjana no recupera aviat la seva autoestima el país quedarà en mans dels extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.        

EN CAPELLA DE LA FI DEL MÓN

            En capella de la fi del món divendres vinent, esperem que l’endemà dissabte, dia 22, ens toqui la grossa per treure el ventre de penes. És a dir, en fem un cas com un cabàs de les veus de mal averany. No hi ha precedents, és clar, de com estira la pota un món, per dir-ho gràficament; però, normalment els endevinaires sempre es basen en interpretacions de profecies i les seves premonicions giren al voltant de la superxeria apocalíptica més esgarrifosa. Això sí, sense arriscar-se gaire més en els pronòstics per tal de deixar marge, per si de cas l’erren com passa la majoria de les vegades. No sé si els que es dediquen a escampar aquestes brames ho fan de bona fe o es guanyen les garrofes entabanant els ingenus. Però segur que un bon grapat d’espavilats hi fan negoci darrera d’aquestes mogudes. He de confessar que un dels meus llibres favorits de criatura fou “La fi del món a Girona”, una fantasia d’un tal Quimet Creus, veí de Blanes, que es va convertir en Joaquim Ruyra, un mestre de la prosa catalana.

            A “La fi del món a Girona” el pànic gira al voltant de l’expectació creada per la possible aparició d’un fenomen atmosfèric poc freqüent en les nostres latituds, una aurora boreal, i de les diverses interpretacions de què era susceptible. Segons uns, es tractava d’un càstig diví per les disbauxes humanes que tenien en París la nova Babilònia; segons uns altres, era un fenomen científicament comprovat. El protagonista, el propi narrador transformat en nen i parlant en primera persona, escolta els diversos enfocaments i en treu conclusions angoixoses. L’expectació s’allargassa en les descripcions d’un cert aire costumista, sobre la Girona antiga i els seus estadants, fins que apareix l’aurora boreal i totes les supersticions fantàstiques es fonen com un sucre en un vas d’aigua. Allavonces, el nen té un somni apocalíptic en que uns penitents acaben a la plaça de la catedral, on a la vista del “temple gegantí” les seves angoixes troben consol. La religiositat que en Ruyra no pot amagar, serveix en safata al lector el missatge subliminal que la salvació final en qualsevol cas es troba a l’Església. Almenys avui la capellanada s’ha desmarcat de la convocatòria del desastre i el mateix sant pare ha declarat que de fi del món divendres, res de res, llevat dels que els hi toqui l’hora. El que no sé és si el papa parlava “ex-catedra” i, per tant era infalible. En tot cas, ja ens ho trobarem!    

SOM FRÀGILS, PERÒ NO ESTEM SOLS

            Fins i tot el més pinxo un dia o un altre és conscient de la seva fragilitat. No cal que ens en passi una de molt grossa per trobar-nos, en un moment donat, indefensos, sense saber què fer, atuïts. Aquesta sensació de que tremolen les cames pot durar minuts o hores a desaparèixer, i ens fa adonar del febles que podem arribar a sentir-nos davant situacions inesperades. Sense anar més lluny, encara que sembli una ximpleria, un exemple: ahir sortíem a sopar la meva dona i jo, i al tancar la porta de casa el seu sofisticat pany va fer el burro i ens va deixar al carrer, amb la clau voltant com boja dins del bombí. A les vuit de la nit d’un cap de setmana això és un cop fort, perquè no se t’acut on recórrer a una hora tan intempestiva. Però, a la poca estona de quedar-te mig estabornit descobreixes que no estàs sol: en pocs moments ja tenia tres oferiments per passar la nit i un serraller, tot i l’hora, va deixar el que estigués fent per treure’ns les castanyes del foc. Els amics i el sistema, doncs, no ens varen deixar sols i el pànic inicial es va esvair. Aquesta sensació de no sentir-se sol és imprescindible, inclús per als que fardem de tenir-ho tot sota control, perquè som humans i, com a tals, fràgils .

    

            En Demóstenes predicava als seus deixebles de l’antiga Grècia, que “si pretens sobreviure tot sol, pensa que mai ho aconseguiràs”. Per aquesta raó em sembla tan encertat el missatge de la Marató de TV3 d’enguany, adreçada als malalts de càncer: “mai estareu sols”. Després d’un diagnòstic sever o de rebre el cop de destral d’una mala notícia, quan tot se’t fa una muntanya i no saps pas com te’n sortiràs, que et donin la seguretat que no estaràs sol, que sempre tindràs sempre algú que et farà costat en aquest tràngol, és la millor crossa per superar la basarda. Sovint, potser la  mà que t’apuntalarà l’esperança serà la d’un desconegut o la d’algú que mai haguessis pensat que te’n podies refiar. Tant se val! El que compta, encara que sembli mentida, és que en aquest món corcat hi ha més bondat i solidaritat de la que ens pensem. I ja que avui es parla del món oncològic, és just reconèixer que tot el personal sanitari s’hi mou, des de metges a auxiliars, per sobre de la professionalitat freda i asèptica, destaca la seva capacitat de complicitat i d’empatia, fent real i creïble aquesta promesa que avui ens cansarem d’escoltar: “no estareu mai sols!”. I això, malgrat les retallades i les inseguretats personals que també pateixen perquè són, com tots, fràgils. Que Déu els beneeixi!      

NO ASUMEIXO EL DEUTE QUE M'HAN ENDOSSAT

            Amb els grans números jo m’hi perdo i no em faig càrrec de la magnitud de la tragèdia fins que m’assec tranquil·lament i faig el compte de la vella, comptant amb els dits. Allavonves comprovo que necessitaria deixar de cobrar la meva pensió de jubilat durant set anys per fer les paus del gep que m’he trobat penjat de l’esquena. En efecte: si divideixo els 804.388 milions d’euros que diuen devem com a país als creditors, entre els 47 milions i escaig de ciutadans amb denominació d’origen espanyola, aquest és el resultat. Si descompto d’aquest càlcul els menors de divuit anys, perquè no tenen ingressos, resulta que no viuré el suficient per eixugar la part que em volen endossar d’aquesta llufa. I si enlloc d’una pensió que no és res de l’altre món, cobrés una pensió de viduïtat o de mínims, trigaria més de vint anys per fer net. Per tant, mirat des d’aquest punt de vista, pinten bastos. És per això, precisament, que no puc  dir-me: “com que tinc hipotecada la pensió fins que em mori, ja no cal que em preocupi més per les retallades, ni per si m’apliquen o no la revalorització anual de l’IPC, a fer punyetes tot!” No, no, de cap manera! Jo no penso assumir sense picar de peus a terra aquest deute que m’encolomen, perquè jo ni he malgastat ni m’he entrampat frívolament. Qui ho hagi fet, usurpant-me la personalitat, que pagui els plats que hagi trencat!

Però, el que m’emprenya és que estic enfonsat en aquest pou degut a que aquells a qui havia fet confiança perquè vetllessin que no fos víctima de cap enganyifa, resulta que m’han aixecat la camisa fent-me creure, fins fa quatre dies, que en aquest país es lligàvem els gossos amb llonganisses, que érem els que teníem la banca més sanejada i que podíem tirar de beta sense por vivint com reis, encara que no fóssim monàrquics. I això no ho deien quatre pelacanyes indocumentats, sinó que capgrossos destacats se n’omplien la boca i, fins i tot, anaven pel món fent-se el fatxenda i donant lliçons de teoria econòmica als que l’havien inventada. I és que tot era fum, tot era fantasia, tot era un somni de color de rosa que, al caure del llit d’una trompada, s’ha convertit en un malson. I de treure pit i de ser els primers en acudir a tots els merders, encara que no se’ns hi demanés, com si fóssim una potència de les grosses, ara hem de parar la mà si volem menjar calent un cop al dia. I el que em fa més malícia és adonar-me que els mateixos sòmines que m’han arruïnat ara em volen apedaçar l’armilla. I, a més a més, tenen la cara de dir que saben com fer-ho!    

POSEM-NOS A TREBALLAR, PASSANT DE LA PRIMA DE RISC!

CARTA AL VENT

Els que es pensen que hi entenen d’economia, diuen que s’ha d’anar molt en compte amb la prima de risc: sobretot, que no s’esveri. Els berlusconis de la política, en canvi, asseguren que la prima de risc és una farsa inventada pels alemanys per tenir acollonit el personal. I els que no hi entenem ni un borrall d’economia o de política financera, però que encara tenim l’hàbit de pensar per nosaltres mateixos i no ens mamem el dit, som de ben segur els únics que això de la prima de risc ho tenim més clar que l’aigua, des del primer dia que en varem sentir parlar: aquesta paraulota no tracta d’altra cosa que de l’índex diferencial entre el preu que els creditors, altrament coneguts com “mercats”, exigeixen dels països rics o dels països pelacanyes per deixar-los diners. Tan senzill com això! No cal que ens compliquin la vida buscant-li tres peus al gat, ni que ens deixem ensarronar pels que ens ho volen explicar tot, posant-hi sovint més pa que formatge. Els avis ens tenien dit, de petits, que qui té el cul llogat no s’asseu quan vol. Tanmateix, qui viu endeutat fins al coll, quan va al ball ha de ballar la musica que li toquen, i si és tot un país qui ha caigut sota les urpes dels creditors no pot tenir el cul més empenyorat i el futur més de potes enlaire. Doncs el diner no en vol saber res de sentiments ni de romanços: els inversors que s’enriqueixen fent de prestamistes als que no tenen prous diners per pagar-se la festa o la farra, no són, precisament, germanetes dels pobres.

Un poble pot sobreviure de manlleu una llarga temporada o tota una vida, depèn de la capacitat i l’enginy que tingui de generar recursos per anar pagant els interessos del deute, sense que la corda lligada al coll l’acabi escanyant; però, per desgràcia, tard o d’hora arriba un moment que l’aixeta es tanca. És quan als creditors, uns voltors sota la pell  “d’agències de qualificació”, els avisen que s’hi poden enganxar els dits. A partir d’allavonces, si un país tenint la prima de risc pels núvols ha de pidolar més diners, els hi fan pagar el gust i les ganes; sempre i quant la situació ja no cremi tant, que l’única sortida sigui agenollar-se i demanar directament el rescat. Un rescat que no consisteix en altra cosa que en deixar-se esquarterar, perquè els creditors puguin cobrar-se el deute encara que sigui amb les entranyes i la dignitat, si convé. Les coses pinten d’aquesta manera, no us sembli pas cap exageració. El que passa és que jo ho explico a la bruta, de viu en viu, perquè se m’entengui; no marejant la perdiu com fan els polítics, per daurar la píndola.

Ara bé, aquest panorama que sembla tan negre no ens hauria d’abocar al negativisme, sinó tot el contrari. Recordeu allò que el cap d’uns expedicionaris estimbats a l’Aconcagua a tres mil metres els hi va dir als seus companys: us porto una bona notícia, aquest matí han suspès la nostra recerca. I això és bo? - li varen preguntar sorpresos. Doncs sí, els hi va respondre, perquè a partir d’ara sabem que només depenem de nosaltres mateixos. I és que una vegada es toca de peus a terra cal deixar-se de punyetes i d’agafar el toro per les banyes per donar-li la volta al mitjó, adonant-se que la solució no passa per continuar prenent-nos la purga que “els mercats” i els interessos alemanys ens han receptat com a únic remei. Passar gana no resolt cap anèmia, sinó que l’agreuja. I sinó que expliquin els pares de l’invent de les retallades, Alemanya, com és que després d’empassar-se la medicina a tremuja el seu malalt els hi ha entrat en la fase comatosa de la recessió. ¿No serà que la solució es trobava en direcció contrària i no ho volien veure?

Potser el que convé al malalt no és anar-lo despullant fins que es quedi de pèl a pèl a l’intempèrie, perquè li agafarà una calipàndria que se l’emportarà a l’altre barri de pet. El que els malalts del país potser necessiten són tasses de brou d’optimisme i perdre de vista els enterramorts que donen voltes per les tertúlies amb cara de pomes agres. Hauria d’estar prohibit servir botelles mig buides als taulells. O mig plenes o plenes del tot. I no posar només el focus en la misèria. Malgrat la crisi, hi ha moltes empreses i persones que els hi va bé el seu projecte i que tiren endavant. Potser hauríem de fixar-nos més en aquesta part de la societat que no ha tirat la tovallola i no s’ha abandonat a l’autocompassió. Retallem, sí, però de tot allò improductiu, papanatas, utòpic, prescindible, duplicat, immobilista, fatxenda, immoral, corrupte i, sobretot, d’aquella part de l’administració que només sap posar pals a les rodes i practicar allò del “torni demà”, que d’aquesta genteta encara n’hi ha més de la que voldríem. I per part dels polítics, ja que els hem de suportar i mantenir, exigim-los almenys que es deixin de tanta comèdia, parafernàlia dialèctica i potineria, i que es posin amb la boca closa per no gastar energies en va, a la feina d’empènyer el carro de veritat, tots en el mateix sentit, fomentant la confiança, l’autoestima, la competència, la imaginació, la investigació, la capacitat de la gent a consumir i la possibilitat de guanyar-se la vida gràcies a l’esforç, la tenacitat, els coneixements, no pas empalmant-los al gota a gota de la subvenció permanent.

En fi, potser és hora que deixem de pensar tant en la prima de risc i en el rescat com a única solució i de decidir-nos d’una vegada a jugar aquesta partit portant tots la mateixa samarreta i respectant la mateixa tàctica, aspirant als mateixos objectius. Si aquest país no s’assemblés tant a un galliner o a un pati d’escola, potser es guanyaria un respecte exterior que avui per avui no té. I aquest tarannà també ajudaria a refredar la prima de risc, ja que en fons, els inversors no tanquen l’aixeta només perquè un país les passi magres, sinó perquè no se’n refien que remant contracorrent i desavinguts sigui capaç de tornar els crèdits. No pateixen pas per cobrar tard, sinó per no tenir clar que el deute s’arribi a tornar mai.

UNA REINA EXEMPLAR

            Vaig escoltar l’altre dia, en una d’aquestes tertúlies matinals on sempre hi ha un expert/a en xafarderies de la casa reial, que la reina aprofita les seves freqüents escapades a Londres per comprar els regals de Nadal i Reis per a la seva família. I de seguida d’escoltar-ho vaig pensar: per què la reina no els  compra aquí i d’aquesta manera ajuda a reactivar el consum intern? Potser és una ximpleria, però penso que ja que en tenim, de reina, estaria bé que escombrés una mica cap a casa i donés exemple als que gasten més a fora que a dins del país, perquè donessin un cop de mà per arrancar l’economia. Està clar que tothom pot gastar-se els seus diners on li peti i en el que vulgui, no seré pas jo qui els hi retregui o els hi trenqui les oracions; però, haureu de convenir amb mi que tenint com tenim un atur de ca l’ample, i que la roda del consum està encallada i rovellada perquè les carteres d’una part considerable d’espanyols tenen teranyines, almenys els que tenen la sort de tocar-ne de calents se’ls gastin aquí, enlloc de donar vida als veïns.

            Ja sé que aquesta reflexió d’avui és una mica complicada i fins i tot un pèl demagògica i algú, inclús, pot argumentar-me que si els veïns s’apliquessin aquesta mateixa recepta el turisme tururut viola. Ep!, no barregem pomes amb peres, que això del turisme són figues d’un altre paner. Una cosa és atraure els turistes donant-los allò que busquen, a bon preu i amb un valor afegit que no els hi pugui oferir la competència, i una altra de molt diferent gastar a fora més enllà del just per viatjar en condicions, per veure món. Que arriben molts de turistes russos o xinesos i gasten compulsivament? És el que volem, oi? I si els nous rics de la resta del món deixen els quartos en els comerços i serveis d’aquí, no seria excel·lent per a la nostra economia depauperada? Però, que nosaltres malgastem afora el que ens aniria tan bé que es quedés a casa, no ajuda a reactivar el consum intern que és la mare dels ous per sortir de la crisi. No sé quant s’hi pot gastar la reina en regals aquestes festes, però estaria bé que enlloc de ser notícia per fer-ho a Londres, se la retratés a la sortida d’uns grans magatzems d’aquí. Seria un bon exemple i, suposo, que per fer gestos simbòlics com aquests, serveixen les reines.  .