En el tercer any de la fastigosa crisi en que estem empantanegats fins a
les celles, aquella vella dita dels nostres avis s’ha tornat aiguapoll, i cada
cop veus menys gent que la porti escrita
a la cara, amb alegria i il·lusió. Avui, més aviat notes una certa fredor en
això d’engegar projectes, com si hagués anat calant en l’ànim de la gent una
certa por a abusar de l’optimisme, a temptar la sort i, en definitiva, a conformar-se
que la vida segueixi igual i no empitjori més que l’any que hem acomiadat. És
indiscutible que la passa de pessimisme malaltís, conseqüència del constant
bombardeig de previsions i noticies desastroses, a tombar d’any s’han convertit
en epidèmia, i els que haurien de posar-se al davant de la corrua de desorientats
fent llum per trobar el camí de sortida, només són bons per generar cortines de
fum que primer ens irritem els ulls i després acaben asfixiant-nos. Si no fos
que és molt gros el que vaig a dir, a vegades penso que tot plegat forma part
d’una conxorxa gens improvisada.
I és que si hi penso
detingudament, m’adono que qui l’hagués ideat aquest pla hauria de tenir arrels
del Maquiavel més recargolat. I és que no pot ser que portem anys practicant
l’austeritat com a única teràpia per vèncer la crisi, aquesta mena de pesta del
segle XXI, no notem cap millora. Al contrari, cada dia que passa fem més cara
de pomes agres i l’únic remei que ens recepten els metges és una dieta més tova
i prendre tasses de paciència. La senyora alemanya que capitaneja la creuada de
l’austeritat amb una força de voluntat luterana, ens ha felicitat (?) l’any
esbandint tota esperança de “vida nova”, assegurant que el que ens espera són més
desenganys.
Un dels dirigents europeus abduïts per aquesta dona
de titani, el primer ministre portuguès, ha revelat un axioma dels nous temps:
“mireu de no posar-vos malalts, perquè ho teniu fotut”. Penso que ja n’hi ha
prou! Que ens hem de plantar d’una vegada, reaccionar i recuperant amb la vella
dita “d’any nou, vida nova”, la confiança que ens volen prendre. Si no ho fem a
temps, aviat estarem anímicament més morts que els morts del cementiri, doncs sembla
que el que busquen és tenir-nos collats, després de sodomitzar-nos, al haver
arribat a la conclusió que a l’estat del benestar, només hi tenen dret uns
quants que se’l puguin pagar. No esperem que qualsevol dia un altre savi com el
ministre portuguès ens reveli un altre axioma: que la solució per a l’atur és
que uns quants es facin l’haraquiri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada