EL PLAT FONDO

         A la gent que ha passat gana se la clissa de seguida quan entra a un restaurant: són gent de “plat fondo”. I és que com diuen que deia Sancho Panza, quan es té fam de cap bocí de pa se’n fan rosegons. I encara que avui dia sembli que la cuina contundent, la de subsistència, la de plat fondo ha passat de moda, eclipsada per tanta estrella Michelin com il•lumina el panorama gastronòmic del país, la veritat és que es poden trobar no només a pagès, sinó també als barris antics o vells de les ciutats, fondes o cases de menjar econòmiques, que ofereixen un ampli repertori d’estofats regionals servits en plat fondo, d’aquells que fan reviscolar un mort des de la caixa estant, sense gaires camàndules culinàries més enllà de respectar religiosament l’estona que cada cassola necessita per un xup-xup com Déu mana, i de tibar del receptari de la iaia, esclar, aquelles que tenen la sort de guardar-lo com una relíquia familiar.

De manera que em dona la impressió que amb una mica de bona voluntat poden conviure perfectament la cuina casolana i generosa amb la cuina elitista però garrepa en quantitat, perquè seria pecat endrapar-la a cullerades doncs s'ha de degustar quasi amb pinces, sense presses, en porcions de miniatura, vestint els comensals de vint-i-un botó o d’etiqueta – vull dir portant ben a la vista l’etiqueta de la marca de la roba -, si no fos que als aviciats al plat fondo els hi costa d'acostumar-se a porcions de pardal. A part de per una qüestió de peles (la cuina d’autor o autora es cotitza), els partida-ris del plat fondo han fet córrer la brama que els plats sofisticats no atipen, faula o butllofa que a la meva manera de veure és una llegenda urbana que no es mereixen les vertaderes delícies en miniatura que surten d’alguns fogons. Seria més correcte dir que no enfarfega, que és diferent d’atipar. A la meva manera de veure, però, s’haurien d’endreçar alguns estereotips com ara que qui és de plat fondo té retirada de pagerol i que, en canvi, qui aprecia les bocades de nova cuisine servides en plat petit és un esnob. Ni una cosa ni l’altra, la veritat normalment sempre es troba al bell mig del camí.

           Tanmateix, s’ha de tenir en compte en els temps que ens toca viure, que coexisteix un tercer model o escola de cuina. Parlo de la que s’assorteix de productes subministrats pels bancs d’aliments o la que “inventen” amb la millor bona voluntat del món cuiners i cuineres no professionals, en els menjadors socials, la qual no sempre és suficient per omplir més d’un àpat al dia el plat fondo de la gana dels que s’aixopluguen sota el paraigua de la caritat, no pas per ganes ni per vici, sinó perquè no tenen cap altre remei i ja es conformen en comptes d’un plat fondo amb un plat únic. El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda i se la posa pels núvols, quasi a la mateixa alçada que el patrimoni cultural d’un país, sobre la cuina d’aprofitament s’hi passa de puntetes i els que fan miracles per allargar les racions i omplir, si poden, tants plats fondos com hi hagi, no passaran mai a la glòria de l’Olimp culinari, perquè aquest honor sembla reservat als funambulistes o mags dels fogons, mentre que a qui es limita a donar bé de menjar, a bon preu i si pot ser en plat fondo, no se li reconeix el mèrit que té cuinar amb amor i amb fonament, com diria aquell benaventurat de l’Arguiñano, que a vegades hi toca més del que sembla.

             Reconec que no sempre és fàcil decantar-se entre unes llenties estofades amb tastets de xoriço o botifarra negra, o cuinades vídues només amb un sofregit, però servides en plat fondo, i un escarransit i renoc requisit de cuina-laboratori. Però aquest és l'etern dilema de la vida: haver de decantar-se entre una cosa o una altra. Ara bé, mentre puguem triar, donem gràcies a Déu per la sort que tenim; pensem que hi ha més d’un terç de la humanitat que aquest plaer se l’han de pintar a l’oli. Pel que fa al menjar, per molta gent ja no és una qüestió de triar entre plat fondo o plat menut, perquè per a ells la vida només els hi ha reservat un plat únic, que a vegades no és ni un plat sinó un bol o una simple llauna. Pensem-hi, ara que amb això de la pandèmia sembla que se’ns acabi el món perquè no podem sortir amb la colla a fer un bon esmorzar de forquilla o a fer un tiberi amb la família i la seva xerinola, i no valorem la sort que tenim de fer tres àpats calents a casa i, de tant en tant, que la mestressa ens posi la teca en un plat fondo. No és un consol pensar que sempre n’hi ha de pitjors, però sol anar bé per tocar de peus a terra.

 Nota: Mentre pugui, intentaré tocar quant menys millor el pal de la política, no perquè no m’interessi sinó perquè els polítics que tenim no es mereixen que en parlem, ni que sigui per posar en evidència les seves contradiccions i la seva poca gràcia, perquè alguns són tan mesells que ja en tenen prou amb que se'n parli d'ells encara que sigui malament. Doncs procuraré fer-los tan pocs favors d'aquests com pugui. 

EL MÓN ÉS UNA GRAN CASA DE BARRETS SENSE MESTRESSA. I ESPANYA, MÉS QUE ENLLOC.

             Podria ser distret i tot, viure en un desgavell continuat, on tants caps tants barrets, si no fos que la ballem al bell mig d’una pandèmia, que cada dia tomba milers de persones contaminant-les amb una merda de virus fastigós, i n’arrossega uns centenars més cap al canyet. El món, de fet, una casa de barrets ho ha estat sempre; però, més o menys cada casa la controlava la seva mestressa, L’única cosa que canviava de tant en tant, és que en determinats períodes de la història, potser més perllongats del que la humanitat es mereixia, les mestresses perquè estaven despistades, desencantades o senzillament cansades s’avenien, en alguns casos si us plau per força a traspassar la propietat de les seves cases a una colla de pinxos, goril·les, perdonavides, trinxeraires i algun tros de “quòniam”, amb fuet a la mà perquè tothom llaurés dret i recte.

     Però no us penséssiu pas que durant aquests parèntesis d'abandonament o desídia de la mestressa, sota la batuta dels nous gestors les cases de barrets deixessin de ser-ho; l’únic canvi palpable, fou que la gent anava més a rotllo, la qual cosa no vol dir que a les cases s’hi visqués millor ni que fossin més interessants. Molts encara us en recordareu dels quaranta anys que a Espanya a cap casa els “barrets” pintaven res: es tractava d’aquella Espanya segrestada, que ja no era una casa de barrets perquè hi hagués renunciat voluntàriament ningú, sinó perquè en tot el país només comptava un únic gran barret, que portava encastat un militar gallec, panxut i de veu escanyolida, que havia tancat totes les cases menys la de Madrid. No obstant això, no hi havia cap dubte que les cases de barrets sempre estigueren millor dirigides per una mestressa, encara que fos en negligé, que per un militarot amb pistola. Però aquestes són figues d’un altre paner.

     Ara bé, quan després de passar la quarantena, les mestresses van recuperar el control de les seves cases, tot i que els barrets un cop recuperats més o menys, van anar tirant gràcies a una temporadeta de dies de vi i de roses, però quan la crisi va estomacar de valent la societat, moltes cases de barrets es van quedar altre cop sense una mestressa com cal al davant, i en canvi aparegueren més barrets que mai, delirants, frenètics i descontrolats. I tot plegat perquè una Espanya mal sargida es va transformar en una gran comunitat que ajuntà disset cases de barrets amb deliris de grandesa cadascuna, quines mestresses, quan n’hi havia que no passava sempre, tiraven per on els hi rotava sense encomanar-se a la resta, ni coordinar amb ningú les actuacions respectant unes mínimes regles de joc, per assegurar una convivència en pau amb tants de barrets escampats a la bona de Déu.

     Avui, amb tot això de la pandèmia el panorama ha degenerat a tot arreu encara més, i enlloc on mirem totes les cases de barrets dona la impressió de no tenir mestressa. Només se’n salven d’aquesta apreciació aquells països que no tenen cap empatx per treure a passejar el santcristo gros perquè això de tants caps tants barrets, per molt democràtic que sembli, no els mola massa. Xina, per exemple, esvalota el galliner cada dos per tres fanfarronejant que la seva “nova normalitat” cada cop s’assembla més a la “vella normalitat”, i omplen de turistes la gran muralla per fer dentetes, si no fos pel morrió que el xinesos no es treuen quasi ni per anar a dormir. I a la resta de països fan el que poden per estacar curt els seus barrets. Però a Espanya, rai, pel que fa a aquest assumpte pinten bastos i com s’està veient a Madrid, si hi hagués un rànking Espanya hauria acumulat tots els mèrits per batre el rècord de pitjor casa de barrets sense mestressa, ruïnosa i patètica. Tanmateix, cap de la resta de cases que comparteixen la comunitat de cases de barrets a l’espanyola, pot treure pit; més aviat al contrari. I si no que ho preguntin als empresaris de l’oci nocturn de Barcelona, que després que les mestresses de torn els animessin a omplir de begudes fins a dalt de tot els frigorífics, i de redissenyat l’espai de les antigues discoteques per reciclar-les a auditoris pagant les obres de la seva butxaca, les mestresses han canviat d’opinió i els han deixat amb una mà al davant i una altra al darrera. Francament, què voleu que us digui? A la meva manera de veure, no sé si és millor que les cases de barrets en tinguin o no, de mestressa, mentre qui hi porti els pantalons siguin els barrets.

Avís: No penjaré cap reflexió aquest cap de setmana, si no és que en passa una de grossa, que en aquesta casa de barrets mai se sap. Però tornaré a pencar el dilluns, dia de la Hispanitat, ja que jo aquesta mena de festes no les celebro.

NO US AGRADARIA QUE US FESSIN UNA ECO PER SI US TROBEN L’ÀNIMA?

        Ahir, em varen fer l’ecocardio preventiu, de rutina, que em devien des de fa un any i mig – vaig ser víctima com molts altres dels ajornaments de proves clíniques no urgents -, i mentre estava tombat a la llitera deixant que la metgessa em passegés els sensors de la maquineta per mig cos, en ple exercici de relax se’m va acudir quelcom que vaig considerar una ximpleria de moment, però que a mesura que hi vaig anar pensant em va semblar que podia ser un bon tema de reflexió per avui: ¿per què, aprofitant que ja hi estava posat, la metgessa no aprofitava per mirar si em trobava on tenia amagada l’ànima? Si li arribo a confessar a la metgessa la meva repentina idea, estic segur que m’hagués pres per sonat. Però, francament, m’ha quedat el cuc a dintre: ¿seria possible amb una eco detectar la presència de l’ànima en els rebrecs d'un cos humà?

        Diuen que un dia li van preguntar al doctor Denton Cooley, pioner en el transplantament de cors artificials, què era l’ànima. I sembla que aquest científic no va dubtar ni un minut en respondre: “un concepte”. Per acabar-ho d’adobar, el doctor Kantrowitz, pioner dels marcapassos i durant molts anys una eminència mundial de la cirurgia cardíaca, va ser més agosarat que el seu col·lega, trencant el plat bonic de molta gent que amb tota bona fe del món es refiaven que les seves ànimes eren immortals i pujaven al cel, quan el cos se n'anava a criar malves: -“jo no he trobat l’ànima en cap cor i si molt em burgeu, no crec que tampoc aquest òrgan tan mitificat pels poetes romàntics tingui res a veure amb l’amor”. Un poeta, de quin nom ara no me’n recordo, però que no és cap vacil·lada de les meves, va escriure que l’ànima era com “una au lliure, volant arran de mar”. En alemany –- aquesta ànima-gavina – “seele” - perfectament es podria identificar amb el mot francès – “áme”- l’accent circumflex del qual dibuixa la imatge d'una ala batent el vent. Però, qui sap si no és en anglès – “soul” – com es defineixi millor l’essència idealitzada de l’ànima, de l’esperit: buf, alè, aire que omple de sentiments.

       La confusió entre ànima i cos devia estar força assumida en l’antiguitat, puix així ho palesen les construccions funeràries egípcies. El cristianisme recull, en aquest aspecte, les doctrines de Plató i d’Aristòtil, abans de Crist. Plató introdueix la idea que l’ànima s’ha de concebre com a divina, malgrat estigui tancada i presonera en el cos, i el cristianisme li compra la tesi escombrant cap a casa: el cos el va crear Déu, a la seva imatge i semblança. Pregunta: i l'ànima, què? El document vaticà sobre la vida humana (febrer de 1987), es referma en el caràcter sobrenatural d’un concepte d'ànima que, a la meva manera de veure, ja havia definit a bastament l’Aristòtil, que n'estava tan convençut de la seva existència, que li féu exclamar: “l’ànima ho és tot”.

        Personalment, estic més a prop de l’amargat poeta i lúcid espectador de la vida, en Paul Valèry, quan escriu desenganyat de tanta polèmica: -“si vostè veiés la meva ànima, li passarien les ganes de menjar!” No sé, la meva no crec que s’hagi tornat negre i per aquesta raó em faria gràcia de veure-la a la pantalla de l’aparell d’ecografies. Llàstima que enguany diuen que els Reis d'Orient no passaran per culpa també de la pandèmia, que sinó fos així els hi demanaria que em fessin aquesta eco. No se sap mai, el no ja el tinc. I, què voleu que us digui, enmig de tot aquest guirigall de desencontres expressats a crits i amb gesticulació corporal pels nostres cossos, ves si no ens aniria millor que enlloc de parlar per la boca o féssim per la de l'ànima. Hóstia quina passada un Parlament ple d'ànimes! O al plató de les punyeteres tertúlies substituir tota aquella gent que no para de desbarrar per ànimes. Ara, primer fa falta que ens la trobem. Aposto per un invent que ajudi aquesta recerca tan important per la humanitat

RECORDEU AQUELLS FARTS DE RIURE AMB EL GRAS I EL PRIM?

        Després de donar voltes per la graella de la tele un cap de setmana qualsevol, on hi pots trobar un ampli repertori de pel•lícules on la pistola i el sexe comparteixen protagonisme amb actors i actrius d’una discreta fama, enyoro aquella parella de còmics – Stan Laurel (el prim) i Oliver Hardy (el gras) – que m’havien fet petar de riure quan els de la meva generació a la pantalla només hi buscaven una excusa per oblidar-nos dels maldecaps de cada dia, rient pels descosits amb aquella parella de pallassos tan malgirbats com intel·ligents sorneguers. Segons els entesos, l'humor de Laurel i Hardy era per naturalesa “slapstick”, és a dir: un tipus d'humor on s'exagera la violència física candorosa, molt comuna en els dibuixos animats. Com a exemple, una escena típica: la parella està treballant en la construcció d'una casa; Hardy aguanta uns claus entre les dents, en Laurel li dóna un cop amistós a l'esquena i en Hardy s'empassa els claus. Una imatge tan simple com aquesta era usada per entrellaçar un darrera l’altra divertits gags.

     En alguns casos, les seves pel•lícules pels seus continguts gairebé màgics fregaven el surrealisme. Per exemple: Laurel mou el polze com si encengués un encenedor i dels seus dits surt una flama, amb la qual encén una pipa; Hardy, ferit en el seu orgull, també intenta imitar-lo, i després de diverses temptatives fallides aconsegueix encendre els dits però se li crema la mà. Un famós recurs còmic és el conegut a l’argot com “this-for-that”, traduït: “això per allò”. Exemple: enmig d’una baralla la parella comença a destrossar un objecte que deuen considerar aprecia molt el seu contrincant, mentre aquest observa sense cap intenció aparent d’intervenir-hi ni d'impedir-ho. Ara bé, quan acaba la trencadissa, vet-aquí que el contrincant, amb calma i gairebé parsimònia, comença a destrossar en reciprocitat un objecte que deu pensar que Laurel i Hardy també s’estimen, mentrestant ells s’ho miren impassibles. I així, successivament. Primer els uns i després els altres, van intensificant la destrossa, fins que ja no queden més objectes per trinxar i aleshores cadascú se’n va alegre i content del camp de batalla.

       És possible, com asseguren els que sempre busquen tres peus al gat, que tots els gags duguessin un missatge subliminal infiltrat, inclús donant a entendre suggestions lletges. Jo no ho sé, no sóc tan recargolat i, sobretot, no vull ser-ho, perquè em sembla que no ens podem passar el dia malfiant-nos de tot i de tothom. A la meva manera de veure, si els gags del gras i del prim portaven missatge, diria que en tot cas servia per posar en relleu que la vida té uns valors més sostenibles que no pas la llei del més fort o del més descarat, obrint-se camí amb una pistola als dits o rebolcant-se de llit en llit relegant el paper de la dona a simple objecte sexual. Els fans del gras i el prim potser érem ingenus i ens conformàvem amb poc; però, ens aixecàvem de la butaca amb la moral reeixida després d’haver-nos fotut un fart de plorar, de tan riure. Ojalà ens posessin alguna d’aquelles pel·lícules enlloc de passar-nos vídeos esperpèntic com el del retorn de Trump a la Casa Blanca, de no trobar-nos cada dia a la sopa misèries polítiques o noticies tan falses com que ara el contagi del covid-19 s’escampa a través de l’aire.

        Faltarien uns quants Hardys per fotre fora tota aquesta colla de dròpols de l’escena pública, i per clavar un bon gec d’hòsties als que espargeixen des de darrera el canyer covard d’Internet, afirmacions tan infundades com aquesta del virus circulant per l'aire, que fan molt de mal a la gent crèdula i morta de por. Però el que em fa més ràbia és que alguns presentadors de televisió se’n facin ressò “de passada” d’aquestes notícies falses i no dediquin ni un minut a desmentir-les amb contundència d’immediat. I no parlo de la tele-escombraria. Fa quatre dies, al magazine “tot es mou” de TV-3, el presentador va referir-se a aquesta “gracieta” de la contaminació per aire. Però no va matisar-la, ni categòricament va replicar-la dient que era un rumor fals i temerari. Hi ha gent que s’ho creu tot el que diu la tele o li tuitejen pel mòbil, encara que només sigui “de passada” i sense donar-hi importància. Francament, a vegades seria millor que poséssim una pel·lícula del gras i del prim, no us sembla?

CONFINAR-LA EN UNA ILLA SERÀ LA MANERA DE TREUREN’S LA MIGRACIÓ DE SOBRE?

       Quan una cosa es comença malament sol acabar en desastre i, pel que sembla, la febre acollidora de refugiats o immigrants que era quasi motiu d’orgull en tantes capitals occidentals, abonant la majoria d'elles el bonisme de la societat amb una certa màniga ampla i dosis calculades de tolerància. Però des que successives i profundes crisis econòmiques, bèl·liques i demogràfiques han devastat el tercer món, el drama dels refugiats – per causes econòmiques o polítiques -, s’ha massificat i desbridat de tal manera que els països en principi favorables a acollir indiscriminadament malden com uns desesperats per afluixar l’entusiasme per les per portes obertes. Sobretot des que arreu del món occidental les economies estan en fallida, els governs no sabien què fer-ne d’una eixam de nouvinguts totalment descontrolada i famolenca. De primer, la cancellera Merkel va intentar vendre als alemanys, i per extensió a la resta d’Europa, que aquestes riuades de persones podien fer créixer l’economia com a mà d’obra més barata - aquesta confessió només es feia amb la boca petita, esclar -, dòcil i resignada a tirar endavant totes aquelles feines que els autòctons finolis rebutjaven per brutes, feixugues o mal pagades. Però ni posant-hi tot l’interès en aprofitar-se d’aquests reforços productius inesperats, era sostenible absorbir la gentada que venia de totes bandes, a la recerca de la terra promesa.

     Per tant, l’Alemanya mig engrescada amb la idea d’aprofitat la immigració en benefici propi, en veure que aquella allau de fugitius no tenia aturador va veure’s obligada a dir prou! I seguint el seu exemple, tota la resta de països europeus varen enginyar-se la manera de posa’ls-hi tantes traves com pogueren als refugiats, com si enlloc de persones que tenien dret a buscar-se la vida, fossin una plaga. I com que el problema més gran probablement d’aquest segle no els hi va donar la gana d’aturar-lo en origen, procurant que les persones no haguessin d’exiliar-se, enlloc d’oferir-los una casa i mitjans per guanyar-se la vida varen proliferar en indrets més o menys discrets dels respectius territoris tendes de campanya o barracons, en el millor dels casos, configurant uns campaments de concentració més o menys camuflats per aturar els escrúpols de consciència. Es va pagar una morterada a Turquia perquè retingués a la frontera milions de refugiats, i a la Grècia empobrida i subjugada se la va comprar amb calderilla perquè en racons marginals d’unes quantes platges emblemàtiques en temps de turisme, s’hi amunteguessin de qualsevol manera centenars de milers de refugiats mesos i mesos, a l’espera de fugir cap a l’Europa que lligava els gossos amb llonganisses. Uns espera fracassada gràcies al zel d’un exercit que només tenia per missió que d’aquelles gàbies no s’escapés ningú. A Calais, en ple civilitzat territori francès, un rosari de petits campaments de la vergonya - la jungla de Calais, se’n diu -, retenia els emigrants que es delien per “saltar” el canal de la mànega a la recerca del paradís somniat en terres britàniques. I a molts altres indrets d’Europa hi podem trobar rateres semblants.

     Tanmateix, quan no es mou ni un dit per reparar la causa de la immigració curant les profundes ferides que l’egoisme explotador occidental ha causat al tercer món, precisament els civilitzats fills de la gran Bretanya que fardaven de les seves polítiques d’acolliment i d’integració, ara pretenen enviar els que sol·liciten asil a l’illa de l’Ascensió, aïllada i desolada al mig de l’Atlàntic, allà on hi deportaren Napoleó després de Waterloo. De fet no es tracta de cap invent. Austràlia ja fa mesos que aplica a casa seva un sistema duríssim antiimigració: deporta els estrangers que aspiren a entrar al país sense visat, a les illes de Manus i Nadal, situades a les antípodes de la metròpoli. Els britànics en dubto molt que se’n surtin del seu projecte, perquè les protestes els hi plourien de tot arreu; però, potser per si de cas, perquè ja s’ho veuen venir opten de moment per engabiar els immigrants en un recinte penitenciari del comptat de Lincolshire, en unes condicions de vida denigrants. Els immigrants, francament, han fet nosa sempre, encara que s’hagi dissimulat amb més o menys mà esquerra; però, ara, entre la crisi econòmica i la pandèmia pinten bastos per establir unes polítiques raonables d’acolliment i, per desgràcia, a les anteriors crisis se n’hi afegirà una de nova: la de convivència. La solució és complicada, però per trobar-la, a la meva manera de veure, primer s’hauria de respondre amb sinceritat aquesta pregunta: ¿qui en té la culpa que el tercer món, després de l’espoli per la força de la seva riquesa natural per part dels colonitzadors, s’hagi convertit en un món inhòspit gràcies a les continues guerres ètniques atiades per l’armament de les grans potències i dels seus països satèl·lits, entre ells el nostre? 

L’HISTÈRIC DEBAT DE LES VACUNES

             Recordo que cada vegada que hi ha hagut una alarma sanitària, tant si es referia a un brot de diftèria com enmig del sarau de l’èbola o ara, empantanegats en el coronavirus, les veus dels metges queden ofegades per les de tertulians experts o no en malalties infeccioses – però tots espontanis o professionals de la pelica -, que sempre es consideren capaços d’opinar de tot com si fossin vertaderes autoritats en totes les matèries per guanyar-se les garrofes amb l'esquena dreta. És curiós, també, que sempre que sorgeix una notícia sanitària alarmant els ciutadans reaccionem si fa o no fa igual a tot arreu: dirigint-nos un pel histèrics als que manen per demanar-los explicacions i reclamar-los garanties. Som els mateixos ciutadans, però, que no sempre ens posen nerviosos davant l’escalada de morts causats per una malaltia determinada - posem per cas l’ebola -, sempre que passi a centenars o milers de quilòmetres de distància del pati de casa nostra, però que en canvi ens esveren i movem el cul de la cadira quan sentim flaire de socarrim sota el balcó.

     A començaments dels noranta hi va haver un brot de diftèria a Rússia, el qual segons diuen va afectar a més de cent-cinquanta mil persones; però passava relativament tan lluny que no recordo pas que els mitjans d’aquí en fessin massa escudella. Ni que Sanitat aprofités l’avinentesa d’aquell toc d’atenció llunyà sobre la fragilitat dels cordons sanitaris laxes, per fer pedagogia de la vacunació obligatòria en tots els supòsits de malalties infeccioses de fàcil contagi. I és que amb això de la vacunació preventiva no tothom hi combrega, començant massa sovint per una part del mateix personal sanitari que sovint fent-se el llest aconsellava la gent del seu entorn a fer-se el longuis. Però, ai las!, vet-aquí que arrel d’uns brots de diftèria l’any 2018 en varies escoles, una d’elles a Olot, es va qüestionar la irresponsabilitat dels pares que decidien no vacunar els seus fills, i s’obrí la caixa dels trons en forma de debats sobre llibertats individuals i col•lectives. Una polèmica que, a més a més d’arribar a misses dites, era falsa i hipòcrita. Entre d’altres raons, perquè en les mateixes tertúlies que llavors blasmaven dels pares partidaris de no vacunar els seus fills, uns mesos abans es feia propaganda i proselitisme dels “profetes” del boicot a la vacunació, talment com si fossin l’encarnació del progressisme. I es destacava la valentia i independència intel·lectual d'aquests pares en gosar plantar cara al sistema sanitari nacional i a la dictadura de les farmacèutiques en particular.

     I com que de moment aquella doctrina no feia mal, la classe política no s’hi amoïnava gaire perquè una part de la població, la majoria no per convicció sinó per desinformació, es prenguessin a la fresca les recomanacions de la classe mèdica. I s’ho prenien a la fresca no només per mandra, sinó sobretot perquè els hi feia cosa trencar el plat bonic a una progressia mal entesa, que basava els seus arguments en un sofisma: els nostres pares no necessitaven vacunes perquè sabien curar-se sols fent dietes naturals. Cap, però, d’aquests “profetes” que es definien com imparcials i que asseguraven no tenir el cul llogat a cap mena d’interessos, era capaç de reconèixer una veritat de pissarrí: que gràcies a les vacunes s’havien hivernat epidèmies i que al segle vint-i-ú l’esperança de vida superava, de llarg, la dels ciutadans del segle divuit, per exemple. Però aleshores sí, amb els brots de diftèria a casa nostra, com que els polítics havien sentit l’alè del llop al clatell, portaren al parlament lleis que trinxessin tot aquest enrenou de tants de caps tants de barrets en qüestions tan sensibles i recurrents al llarg de la història, com si la llibertat individual ha de prevaldre sobre els interessos col·lectius, per exemple quan hi ha una crisi sanitària.

     I avui resulta que tot el món, inclús els militants del negacionisme com Trump i altres il·luminats, espera amb candeletes la vacuna del covid-19. No només hi somnien, sinó que pressionen com bojos els seus laboratoris perquè corrin tant com puguin per ser els primers en sucar el melindro. Els xinesos i els russos, fent servir de conillets d’índies als militars i a la població que no s’hi pot negar. En Trump ha pressionat descaradament una farmacèutica casolana perquè es pugui subministrar a dojo abans d’aquí a un mes, ja que aquest sòmines ha barrejat la vacuna temeràriament en la campanya electoral. I quasi tots els països han donat pagues i senyals per assegurar-se el subministrament de milions de dosis. Ara, vet-aquí que tothom es vol vacunar per deixar enrere confinaments i totes les seves seqüeles catastròfiques. Tant li fa si no s’ha pogut assajar prou la potinga i, sobretot, tant li fa si no n’hi haurà per tothom, perquè per molt que s’hi afanyin les farmacèutiques no donaran abast a una demanda histèrica. Llavors començarà l’epíleg dramàtic d’aquesta història, l’autèntica lluita per a la supervivència: com s’establiran les prioritats per punxar-se? No cal que hi doneu gaires voltes: els poca-roba i els pelacanyes ens haurem de conformar amb les escorrialles del banquet. Com sempre. vaja.

LES OENAGÉS HAURAN DE FILAR PRIM A L’HORA DE SELECCIONAR COOPERANTS

La dona de César no només ha de ser honesta, sinó sobretot semblar-ho. Per la mateixa regla de tres, no n’hi ha prou que les oenagés estiguin com aquell qui diu per sobre del bé i del mal, també els seus cooperants i empleats han de portar la cara més neta que una patena. Però, per desgràcia, sembla que no sempre és així, sinó que hi ha un rajolí força continuat de rumors sobre conductes poc ètiques, per dir-ho embolicat amb paper de plata. Entre d’altres organitzacions d’aquest ram, els darrers anys han quedat esquitxades per conductes poc exemplars des de l’OMS fins Oxfam, Unicef, World Vision, Metges sense Fronteres, Save the Children i Pla Internacional, per citar només les de més renom. Ep! Parlo de “rumors”, perquè és cert que no sempre aquestes brames s’han traduït en denuncies concretes; la majoria de vegades, també cal dir-ho, perquè les víctimes sembla que tenen por de patir represàlies si se’n van del bistec, com es diria en el castís vocabulari mafiós. Però, no obstant això, d’escàndols confirmats n’hi ha més dels que m’agradaria, per seguir creient en la bondat humana.

          Sense anar més lluny, a Haití fa un parell d’anys es va acusar Oxfam de tapar sota una catifa que alguns dels seus cooperants havien llogat o exigit serveis sexuals, inclús de menors, després del terratrèmol del 2010. I fa quatre dies, més de 50 dones van denunciar que treballadors de diverses organitzacions humanitàries en van abusar i les estaven explotant sexualment des del 2018, d’ençà de la crisi de l’èbola, a Beni, a l’est del Congo. Els cooperants assenyalats són de diverses nacionalitats: Bèlgica, França, Canadà, Burkina Faso, Costa d’Ibori i Guinea. I tant l’OMS com la mateixa ONU asseguren estar indignades per aquests fets. Ara bé, es tem que el nombre de víctimes pugui ser molt superior ja que, tal com ressenya “La Vanguardia” de dijous passat, fent-se ressò d’un informe de l’agència Reuter: “... els xofers de les oenagés trobaven tan normal portar les víctimes als hotels per a les trobades sexuals com comprar menjar en un supermercat”. Segons aquest informe, “la majoria eren cuineres, netejadores o empleades amb contractes temporals que cobraven sous de misèria... Diuen algunes que les feien beure alcohol, d’altres asseguren que van ser emboscades en oficines i hospitals, i altres que van ser tancades amb pany i clau en habitacions on els homes, la majoria metges, sanitaris o administratius de les oenagés amenaçaven d’acomiadar-les si no s’hi posaven bé”.

No sé quanta merda es trobarà després d'aixecar la catifa i de burxar-hi en aquesta bassa de porqueria, però a la meva manera de veure és molt important que se’n tregui l’entrellat el més aviat millor de tot plegat. Perquè en un món ple de pessimisme i desenganys per les barbaritats de tot ordre que s’hi cometen, tan contra les persones com contra el mediambient, a les oenagés molta gent encara les té en un altar com a referent i exemple de solidaritat i justícia social, i només en parla bé, amb respecte i admiració dels seus voluntaris. Per tant caldrà que cadascuna d’aquestes organitzacions procuri passar per una cura de desintoxicació de la seva reputació i afini la selecció i acollida de cooperants, perquè no se’ls hi coli al cistell del voluntariat cap poma podrida que acabi contaminant les altres i enterbolint una imatge que necessitem que es mantingui impecable. Perquè si tampoc poguéssim creure en l’honestedat d’aquestes organitzacions altruistes, desinteressades i valentes, ¿què ens quedaria per seguir confiant que, a pesar de totes les misèries, aquest món es salvarà gràcies a les bones persones?

EN TRUMP A L’HOSPITAL, MADRID FENT VEURE QUE ESTÀ TANCAT I LES MASCARETES DE’N PIQUÉ.

 

        Més d’un deu haver pensat, quan s’ha assabentat que en Trump havia estat evacuat a un hospital contagiat del virus de moda, que a tots els porcs els arriba el seu sant Martí. I és que aquest home ha fet més mal que una pedregada des que, ves a saber a través de quins encanteris, va atrapar la presidència de l’encara primera potència mundial malgrat cada dia va més pota ranca, sentint l'alè de la Xina al clatell. Concretament, pel que fa a la pandèmia s’ha convertit en l’oracle mundial dels que se’n fotien de totes les recomanacions sanitàries per aturar els contagis, fins a l’extrem d’aconsellar que qui tingués tos es prengués un cullerot de lleixiu en dejú i que la mascareta la llencés a la bassa perquè no servia de res. En el darrer debat electoral va ridiculitzar la costum del seu contrincant de protegir-se sempre la boca i el nas, quan ell segurament ja estava covant la malaltia. Costa de creure que un dirigent tan important fos tan sapastre i bocamoll de dir totes les bajanades que va dir i fer totes les bestieses que va fer, començant per tallar relacions amb l’organització mundial de la salut, no parlar-se amb el seu principal assessor sanitari i felicitar els que van anar amb rifles al Capitoli de Michigan per intimidar la governadora – demòcrata, per descomptat – i forçar-la a aixecar el confinament pel virus. Potser ara l’aplacaran a l’hospital, però en dubto perquè ja sabeu què se’n diu de les males herbes.

     Des de mitjanit, el perímetre de Madrid es queixa la premsa cavernícola de la capital que per odre del ministre Illa, “català tindria de ser” segons alguna precisió poc afortunada d’un escolà de l’Ayuso, està precintat. I escric “precintat” expressament perquè que hi posin un precinte no dir que tanquin els accessos a pany i forrellat, com va passar a l’Anoia. Sobretot si els que han de vigilar que el precinte no es violi tenen ordre de la presidenta desguitarrada de la Comunitat d’estar-se de braços plegats mentre els jutges no ratifiquin el confinament. I com que la Justícia no va a preu fet, llevat quan se li mana que treballi inclús les festes de guardar per aixafar alguna iniciativa dels separatistes, aquest assumpte del tancament de fronteres territorials quedarà en paper mullat. I a aquesta presidenta tan coratjosa, alumna avantatjada de la FAES, no la faran canviar d’opinió ni els clams dels metges que diuen que no donen l’abast per atendre els contagiats ni, tampoc, el degoteig implacable de morts. Quan s’és de la ceba no s’escolta ningú ni es vol veure la realitat. Em pregunto si quan tots aquests drames s’hagin acabat, algú s’atrevirà a acusar de genocidi a alguns dirigents polítics de països especialment delmats, per la seva negligència en prioritzar la ideologia i el sectarisme al benestar de la seva gent.

Finalment, veient les parades dels mercats de venda ambulant i els aparadors de molts comerços xinesos saturats de mascaretes, em recordo de quan vuit mesos abans la gent anava de cul buscant morrions sanitaris i no se’n trobaven enlloc, tenint d’improvisar tapaboques amb qualsevol mocador o retall de roba, per anar a comprar o a fer les gestions imprescindibles. Ara sabem que enmig d’aquella angunia col·lectiva, la inefable presidenta de Madrid es va dirigir al futbolista del Barça, Piqué, per demanar-li la seva intervenció com empresari que toca molta tecles, per aconseguir desbloquejar una partida d’una burrada de milions de mascaretes made in Xina, per distribuir-les gratuïtament i fent demagogia barata entre els madrilenys. No sé si l’escrupolosa Isabel Ayuso va tapar-se el nas a l'hora de tractar amb una icona de la rebequeria separatista catalana. Segur, però, que es va rentar les mans dues vegades. Ara ho ha explicat, ves a saber perquè ja que aquesta dona no mou un dit ni obre la boca per res. I també ves a saber perquè en Piqué diu que en aquesta operació de mediació no va emportar-se’n ni un cèntim de comissió. Que tingueu un bon cap de setmana i no us hi amoïneu gaire, perquè pararíeu bojos, mentre els altres es fotrien un tip de riure. I per riure, tot el sainet entorn del "trinco" Mainat...

QUI SE LA CREU LA VIRGINITAT DELS MITJANS D’INFORMACIÓ?

     Sovint ens omplim la boca d’elogis a la llibertat d’expressió, i ens en felicitem d’haver-la aconseguit amb l’esforç de molts empenyent la transició des d’una societat intervinguda i emmordassada manu militari, envers una democràcia que en teoria permetria tothom pensar i opinar sense sotmetre’s a cap censura. Que maco! Si no fos que en el moment donat que algú de l’establishment democràtic acabat d’estrenar li varen tibar les costures perquè, practicant la somniada llibertat d’expressió, li tragueren uns quants draps bruts a la llum del sol, aleshores es regiraren tots els esquitxats i escarnits i plantaren cara als vehicles i missatgers imprescindibles per exercir el dret fonamental a pensar i dir el que es pensa sense por de llepar: empreses editorials, escriptors, periodistes, historiadors, filòsofs, etcètera.

     Des del poder mateix, llevat de comptades excepcions, la qüestió de la llibertat d’informació es garbella amb sedassos massa selectius, amb l’excusa que s’ha de filar molt prim per aturar l’escampada indiscriminada de manefleries crítiques amb la gent que pertany a l’establishment, de xafarderies impertinents o de simples enraonies. Per dir-ho sense embuts, des de la peanya del poder les coses es veuen molt diferent que des de peu pla o mirant-les des de la vorera del davant. Vet-aquí, en conseqüència, que el concepte “llibertat d’expressió” és el primer que nota la mordassa maquiavèl·lica de la subtilesa repressora del que ells en diuen “llibertinatge”. És a dir: que sense boicotejar descaradament que se sàpiga la veritat, qui s’ho pot permetre, sense renunciar al pedigrí democràtic s’envolta sibil·linament d’intel·lectuals i d’influencers “de confiança”, de manera que, amb més o menys elegància, des dels que fanfarronegen d’integritat professional a prova de suborns com els impertinents, murris o sorneguers reporters d'ofici, es presten a rebaixar els seus fogots a canvi de tenir un plat calent a taula i donar-se “un gust”, de tant en tant.

     Fins aquí seria suportable i comprensible, des del punt de vista de la dèbil condició humana, tant el tracte de favor envers el periodisme complaent i servicial com la cara de set jutges envers aquells borinots que volen ficar el nas on no toca. Collar “els missatgers” de la informació ha estat la prioritat indiscutible de les dictadures; en canvi, les democràcies són més subtils en aquesta mena d’afers. Les democràcies domestiquen els mitjans d’informació esquerps amb subvencions i exclusives. Ja s’han convertit en un clàssic d’aquesta mena de mercadeig informatiu les misterioses filtracions judicials de continguts “sota secret de sumari” o d’avanços de decrets tot just enfornats. Si realment es volguessin tallar en sec aquesta mena de “favors”, en poques hores es podria fer. Perquè no es tracta de quatre funcionaris xoriços que es volen treure un sobresou passant informació delicada, sinó d’una autèntica màfia organitzada de “fonts ben informades”, gràcies a la complicitat interessada de moltes baules judicials o governamentals d’aquest particular safareig.

     Ara bé, no obstant el meu pessimisme sobre la independència dels mitjans d’informació, inclús en el cas més emprenyador de tots, la “caverna mediàtica”, dec reconèixer que el periodista per molt carronyaire i irreverent envers l’autoritat que sigui, no fa altra cosa que aprofitar les filtracions que li deixen sobre la taula de redacció. Només se li podria recriminar al periodista, que publiqués el material regalat sense comprovar-lo ni investigar-lo abans, per tal de no participar de cap cadena de transmissió de calumnies. Però si es rigorós i ètic amb la informació que s’ha trobat, no hi tindria res a dir encara que col·labori de grat o per força a destapar merda per interès d’altres. Els fastigosos delinqüents són els que fabriquen aquesta merda i, si molt m’apureu, els que la comercialitzen distribuint-la al millor postor, aprofitant-se que els medis ballen sobre un dit per aconseguir una exclusiva judicial o del govern.

     El periodista no pot guardar-se la informació que li arriba, perquè els ciutadans tenen dret a saber tot el bo i el dolent que afecta a l’establishment; però, això sí, investigant el material regalat per separar el blat de la palla, i encara que es tingui el cul llogat, no fer-se ressò conscientment de cap informació tòxica o desestabilitzadora, per molt de dubtosa actualitat que sigui. I d’aquí plora la criatura: que aquesta escrupolositat no sempre caracteritza que envolta el món de la informació política.

                                                                                                                        

EL VENT ENSUMA ALÈ DE CAMPANYA ELECTORAL

 

            A 125 dies de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, ja ha començat de sotamà la campanya i en pocs dies veureu com es farà palès, una vegada més, el punt flac que pateixen les democràcies a mig embastar: que els polítics parlen massa, que s’escolten massa poc entre ells quan parlen i, sobretot, que no paren gens d’atenció a allò de que realment el poble vol que es parli. I la nostra democràcia, malgrat no ens agradi reconèixer-ho perquè alguns pensen que és eterna i més antiga que Matusalem, en realitat és tendre, ingènua, fràgil, vulnerable i figaflor. I ho seguirà sent mentre estigui empeltada d’esqueixos heretats per una España entossudida en fer-nos de jardinera pels segles dels segles.

             Dintre de no res els aparells dels partits polítics posaran en marxa tota la maquinària per caçar, pescar o recollir vots. I encara que faltin tants de dies, els que aspiren a ser candidats com qui no hi toca es prodigaran per les tertúlies i redaccions intentant fent-se simpàtics a la clientela potencial, però en el fons aprofitant qualsevol aparició pública en els mitjans audiovisuals - si poden triar, en hores de gran audiència o acaparant titulars de la premsa més influent -, per fer mèrits de cara als aparells dels partits que hauran de col·locar-los "a dit" a les candidatures, recitant un guió precuinat pels estrategues electorals a base de tòpics i eslògans cridaners, que repetiran com cacatues infatigables, refiant-se que a còpia de reiterar els mateixos missatges subliminals, aquests acabin entatxonant-se fins el cervell dels ciutadans per tots els porus del cos.

           En teoria, aquest temps d’impàs entre la convocatòria d’eleccions i el dia de treure les urnes a passejar s'hauria d’aprofitar-se per contrastar idees i sensibilitats, establint ponts de diàleg i fins i tot de coalició futura en base a coincidències programàtiques. Ara bé, quan aquest “estar en capella” es fa durar tant com quatre mesos seria massa bonic que la partida es jugués amb la dosi de bona fe necessària per envoltar les urnes d’un clima respirable i molt em temo que cada dia que passem a partir d’ara fins al febrer vinent ens eixordarà el brogit de monòlegs insípids o potser abraonats, però que no incentivaran la mínima oportunitat de diàleg constructiu a l’entorn de consensos. I això passarà així per una qüestió molt senzilla. I és que deixant de banda el bon rotllo personal entre determinats candidats, el llibre d’estil dels aparells de cada partit en temporada de zel electoral, deixa clar com l’aigua que sense remenar un bon marro per empastifar fins on calgui la reputació dels adversaris i dinamitar les seves propostes, no es fa bullir l’olla de cada casa.

             Esclar que mai serà reconeguda aquesta llei de doctrina dels llibres d’estil, perquè aquesta norma de règim interior també recomana que de cara a l’aparador cal fer veure sempre que en l’escenificació de la política tot són flors i violes, no obstant darrera el teló volin ganivets i les cancalletes estiguin a l’ordre del dia. Per tant, a la meva manera de veure, una temporada d’impàs electoral tan perllongada com la que ahir es va encetar oficiosament permetrà, i gairebé diria que estimularà el joc brut i la bronca diària. Però, el que més m’amoïna és que des d’avui fa tres anys el simulacre de governança d’aquest país s’ha tirat endavant entre empentes i rodolons amb un govern capat pel fet de tenir un president legítim a l’exili, un president vicari “en funcions” i una majoria parlamentària tan pírrica, que poques vegades s’han posat ses senyories punyeteres d’acord per resoldre precisament allò que treu la son al poble. Avui mateix, tercer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre i del seu “mandat”, els partits sobiranistes cadascú pasturarà les seves ovelles per prats diferents i els únics actes unitaris els convoca una societat civil cada vegada més desenganyada. ¿Creieu, de veritat, que si els parlamentaris es preocupessin tant pel futur de la gent que pateix cada dia la retòrica eixorca dels polítics, haurien de permetre – estant a les seves honorables mans evitar-ho –. mantenir el simulacre de govern deixant-lo en funcions quatre mesos que se’ns faran més llargs que un dia sense pa? ¿Algú em vol donar una sola argumentació lògica i entenedora per a la gent del carrer que mira amb incertesa el seu futur en mans d’incompetents, demagogs i somiatruites? Creieu que faríeu un gran favor a molta gent que no clapa tranquil·la cada nit, pensant que demà serà un dia millor. I que quan es lleva i es mira al mirall té la sensació que li han caigut a sobre deu anys.

ISABEL DIAZ AYUSO, EL DARRER EXEMPLAR DE LES NEFASTES TIGRESSES POLÍTIQUES DE MADRID

 

        Ja fa dècades que a Madrid la calderada política la remenen dones que no deixen indiferent ningú – Esperanza Aguirre, Ana Botella, Cristina Cifuentes i ara Isabel Diaz Ayuso, que les supera a totes en llurs reconegudes capacitats d’engalipar i de fer farfolla -, i que han contribuït a cobrir, segons elles de gloria i segons altres de merda, la capital d’Espanya. No hi he afegit la Manuela Carmena a la relació, perquè aquesta sí que era una “gran dona”, encara que en calçar sempre sabata plana mai podia fer la competència ni estar a l’altura dels talons d’unes tigresses com les esmentades. A més a més, la capacitat de sorprendre d’aquestes il·lustres prestidigitadores ha desdibuixat, i gairebé empetitit injustament, personatges de la categoria humana i política d’un Joaquin Leguina o del professor Tierno Galvan. Però l’actual mestressa del galliner polític madrileny, si no rebaixa la faroneria acabarà mocant a totes les seves predecessores, malgrat el càrrec a ella li caigués de carambola una nit de fortes apostes, en que va jugar a fons totes les seves dots de manipulació i d’encanteri.

Des que aquesta dona “singular” escalfa la butaca de presidenta de la comunitat més castissa de l’esperpèntic mapa autonòmic espanyol, n’ha fet de l’alçada d’un campanar i s’ha disfressat de tots els papers de l’auca, però cap de les victòries pírriques aconseguides per imposar-se als seus competidors es pot comparar amb la gesta d’aconseguir amorrar el govern d’un Estat tan orgullós com l’espanyol, i de rebot a tota la resta de territoris autònoms – inclosos els històrics a causa del seu pedigrí -, volent imposar a tots plegats les seves regles de joc per unificar la lluita nacional contra la pandèmia. S’ha de tenir molt de valor i poca vergonya per gosar proposar que tot el país accepti prendre’s les seves receptes de meritòria d’apotecari enlloc de les assenyades dels experts per vèncer el coronavirus. Sobretot considerant que aquest país disposa de científics molt ben considerats arreu, que no veuen de bon grat que els polítics per interessos de partit vulguin fer-los combregar amb rodes de molí. Per aquesta raó, la mitja dotzena de gent com cal que s’ha vist amb cor d’engegar-la a pastar fang i no ha dubtat ni un moment plantar-la amb la boca plena de demagògia; però, n’hi ha molts d’altres que no es poden permetre aquestes llibertats i que no tenen cap altra remei que riure-li els acudits. D’aquesta dependència maleïda és valen els reis del mambo – sobretot si porten la pell de tigressa -, per continuar menant el remat lluny d’espernecs i sollevaments. Les tigresses sempre s’envolten de gent dòcil, que no porti problemes, a canvi de tenir la menjadora plena.

La Diaz Ayuso, doncs, s’ha proposat rebaixar les ínfules de la resta de territoris autonòmics “unificant” la política sanitària de contenció dels contagis als seus criteris, normes i paràmetres. La vella i nefasta solució del “cafè per a tothom” per desbloquejar el conflicte de les nacionalitats històriques, l’ha reivindicat ara com a condició sine qua non davant el ministeri de Sanitat, per fer veure que Madrid no era intervinguda sinó que se li aplicaven les mateixes normes de confinament que a la resta de ciutats de més de cent-mil habitants, que compleixin els següents requisits: 500 x 100.000 de contagi, més d’un 10% de resultats positius en les PCR i fregar el 35% d’ocupació de les UCIS. La fantasiosa i histriònica Isabel Diaz Ayuso està venent aquesta claudicació del govern d’Espanya com una victòria política seva; però, és tan insensata com ho foren la resta de les tigresses madrilenyes: en cap de les 17 autonomies aquests paràmetres d’intervenció immediata es donen llevat de a Madrid, posant de relleu la incompetència flagrant de la seva gestió.

El més lamentable i vergonyós de tot plegat és que Sanitat acoti el cap davant els capricis de la tòtila integral que presideix Madrid i perquè aquesta hiperventilada no s’esvaloti i obligui la Montcloa a “intervenir” la capital – que poc s’hi van pensar, per cert, per endinyar el 155 o l’estat d’alarma a Catalunya! -, que la resta de comunitats acceptin passar pel tub d’homogeneïtzar els criteris sanitaris de confinament a imatge i semblança de Madrid, que segons la seva presidenta no és cap autonomia sinó l’essència d’Espanya. Però quan entre el govern de l’Estat i la Comunitat de Madrid fan autèntica pena i ens fan sentir vergonya aliena, és quan després de tirar-se els plats pel cap pacten uns indicadors d’alarma en 500 contagis per cada 100.000 habitants, quan a tota Europa tots els llums vermells s’encenen a partir dels 200 i a Alemanya, per exemple, s’ha fitxat aquest matí en 50 contagis quan tothom té de començar a moure el cul. Però, aquí som diferents i amb dirigents com la “gran dona” Isabel Diaz Ayuso anem de cap al precipici. Però aquesta dona no en té tota la culpa, els culpables són els que li riuen les gràcies i li fan costat. Salvant les distàncies, és el mateix que passa amb Trump que, malgrat el paper d’estrassa com a persona i com a dirigent d’un país que ha donat aquesta nit en el primer debat, encara serà capaç de guanyar de carrer. Francament, és ben veritat allò de que els pobles tenen la classe política que es mereixen des que el poble no sap parar-los els peus.

ELS 34 ABSOLTS DE BANKIA VERSUS ELS INHABILITATS TORRA I PESARRODONA

         Ni se us acudeixi dir que la justícia és una conya! Perquè el que passa és que vosaltres no en teniu ni punyetera idea de lleis, ni encara menys del que costa enfilar-te fins als més alts esglaons de la magistratura. I no diguem d’asseure’s a una de les butaques del Tribunal Suprem o del Constitucional, que això ha de ser l’hòstia! No tothom hi pot arribar a aquest súmmum professional! ¿Us imagineu les hores esmerçades covant jurisprudència a tremuja, enlloc d’anar de farra amb amics de carrera que es conformaven amb una simple llicenciatura en dret per tenir dret a usar la toga i fer bullir l’olla? Qui assoleix la magistratura, sobretot quan més alta aquesta sigui, té molt de mèrit i no només es tracta de quelcom extraordinari o genial, sinó que gosaria a dir que a la magistratura, al meu parer, el mot que la defineix o qualifica millor és el de sublim. El magistrat no s’esforça tant per arribar-hi al cim de la judicatura perquè n’estigui enamorat de la justícia, el seu cas és molt més impressionant: s’hi vol casar. Semblant a les monges que consagren la seva virginitat per desposar-se amb Jesucrist!

Per tant, les sentencies dels magistrats no s’han de considerar mai, amb el desdeny i menyspreu propi dels ignorants, com una “parida”. Àdhuc en la sentencia més poc encertada d’un magistrat d’upa, sempre s’hi pot aprendre alguna cosa sobre les infinites maneres com es pot interpretar la justícia, depenent del vent que bufi. A més a més, les sentències que fa un magistrat de categoria no es resumeix amb quatre folis sinó que pot superar el centenar o més. I és que la sapiència jurisprudencial d’un magistrat d’upa és inabastable, raó per la qual normalment triga més en redactar-la que un simple jutge de primera instància. Per tant, s’han de llegir de cap a peus aquestes sentències tan carregades de “considerandos” i no córrer a criticar-les, després de passar-se només quatre minuts donant-hi una llambregada al “fallo”.

           Però, tampoc és pot caure en el vici tan propi dels illetrats, ganduls i dropos periodistes o tertulians, opinant a tort i a dret, sense haver estudiat ni un petricó de la jurisprudència que s'ha empassat el magistrat que l'ha dictada, que es tracta una sentencia aberrant o injusta.¿ Qui en sap més dels cops amagats de la justícia que qui s’hi ha casat? Però com que no temin respecte ni consideració als que s’han cremat les celles, passant-se nits de vetlla sobre tractats de Dret, hom emet judicis de valor sobre sentències en teoria exemplars venint d'on venen. A la meva manera de veure, però, no és que la gent que reacciona d’aquesta manera tingui el dit a l’ull als magistrats o se li’n refot de la justícia. No, el que passa és que com que no ha estudiat tant com un magistrat d'upa, vol amb orelles de ruc entendre els ets i uts d’una resolució tan meditada, sospesada i primmirada que, a vegades, fins i tot té regust de maquiavèl·lica.

            Però, tanmateix, el que es llegeix les sentències dels magistrats d’upa des de la ignorància supina d’un simple ciutadà ras, que per apamar les situacions recórrer més al sentit comú que als racons i subtileses legalistes, li costa d’entendre la sentència que ha “destituït” literalment i sense pal·liatius un president electe d’un govern autonòmic per una desobediència venial, si voleu pròpia d’un activista o d’un fatxenda idealista, sense haver causat cap altre estrall que una confrontació civilitzada de maneres d’interpretar els límits de la llibertat d’expressió. I sobretot li costa d’entendre si la compara amb una altra sentència dictada l’endemà, en la qual un tribunal constituït per magistrats d’upa absolt la banda de lladres de coll blanc, capitanejats pel bandoler Rato, que segons la Fiscalia van robar bous i esquelles a milers de petits inversors d’una entelèquia anomenada Bankia, la que va blanquejar les pèrdues generades per la Caixa Madrid emparada sota les faldilles d’Esperanza Aguirre, primer des de la Comunitat i després des de l’Alcaldia madrilenyes. I que, per postres, als quatre dies de sortir a Borsa va fer fallida, causant als contribuents espanyols una llufa de quasi quaranta mil milions d’euros, sense que n’hagi tornat ni una engruna. Totes les comparacions son odioses però comparar aquestes sentències fa fàstic. I, franca-ment, s’ha de tenir molt de respecte i consideració pels magistrats d’upa que les han dictat per empassar-se-les aquestes dels darrers dies d’una altra manera que com a autèntiques “parides” jurídiques. Des de la meva confessada admiració pels magistrats d’upa, només em puc consolar de la decepció pensant que un mal dia el pot tenir qualsevol. El problema és que una veueta perepunyetes que em surt de l’estómac sempre que quelcom se m’empatxa em xiuxiueja que darrerament de “mals dies” ja n’hi comencen a haver-ne massa. 

EL PRAGMATISME NO ÉS DE COVARDS NI DE TRAÏDORS

           S’atribueix al xinés Deng Xiao Ping un acudit que resum, en poques paraules, la millor definició del dirigent polític pragmàtic: “que el gat sigui blanc o negre no té cap importància, el que ens ha de preocupar és que sàpiga caçar ratolins”. No és com dir que el fi justifica els mitjans; però, francament, poc se’n falta. Per aquesta raó, al revés de com opina molta gent que legítimament pensa el contrari, encara que m’equivoqui jo crec que el pragmatisme és més aviat una virtut i una eina imprescindible per a la bona governança, no pas un símptoma de flaquesa, d’inestabilitat o de desequilibri emocional. No us defensaré pas per enèsima vegada la necessitat de governar sempre tocant de peus a terra i d’actuar amb sentit comú, perquè em retrauríeu que aquesta reflexió es podria convertir en la cançó enfadosa; però, no em puc estar de reconèixer que quan la prudència esdevé una pràctica habitual, tant per governar com per pactar acords sigui a nivell polític com o en pla familiar i social, hom viu molt més tranquil que pretenen entrar claus per la cabota, emparant-se en la intransigència i la manca d’empatia.

No us negaré pas que quan no queda cap altre remei que tocar de peus a terra, el fet de de donar-se per la pell a darrera hora no és fàcil i que aquest gest pot deixar mal regust de boca; no obstant sempre és millor rectificar a temps, encara que sigui tard, que no donar el braç a tòrcer mai. Hi podríem afegir per convèncer-vos que el pragmatisme sovint és un encert estratègic, dient allò que rectificar és cosa de savis. Però, admeto que els tossuts de mena, els que representen estar convençuts sempre de les seves idees i de les seves creences, els hi ha de costar de pair que es vegin constrenyits, per les circumstàncies, a fer un pas enrere per evitar una d’aquelles confrontacions que se sap com comencen i poques vegades com acaben, després de la trencadissa corresponent. El pragmatisme, doncs, sovint és un gripau difícil d’empassar; però, mai dels mais quan enmig d’un conflicte es toca de peus a terra, esdevé cap tragèdia.

           Ara bé, no confonguem “confrontació intel·ligent” amb pragmatisme, encara que pugui semblar el mateix: en el primer cas, es busca desgastar algú a pessigades, sense causar-li ferides o danys irreparables; en canvi, en el segon cas es tracta de saber no tibar més la corda quan està apunt de trencar-se. Poques vegades - com Pau camí de Tarso -, hom cau del cavall víctima d’un rampell de pragmatisme, perquè ésser pragmàtic no és un impuls momentani, sinó una manera de ser, de pensar i de viure. Si no ho fan, les escoles de negocis haurien d’ensenyar que qualsevol que tingui responsabilitats – siguin polítiques, empresarials o simplement familiars –. ha de considerar la flexibilitat i la ponderació com els ingredients imprescindibles per lligar una bona estratègia de gestió.

         A la història en trobarem carretades d’exemples de personatges radicals, que han amansit els seus fogots a còpia de prendre’s, si us plau per força, tasses de pragmatisme i que els tarannàs utòpics, hiperventilats o somiatruites s’acabin domesticant. A la meva manera de veure, a tocar de peus a terra sempre s’hi és a temps, sobretot si tenim en compte, com deien els avis, que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. El que importa és que el pragmatisme no es consideri una claudicació, i que el pragmàtic no sigui titllat de covard ni de traïdor a cap causa. El vertader animal polític, aquell que pensa que per liderar s’ha de treure el geni i si convé el fuet per fustigar l’adversari, ha de procurar portar sempre amagat a la faixa el roc del pragmatisme, perquè si realment vol fer amics i tancar negocis, en un moment donat haurà de ser valent i transigir. Aquesta reflexió d’avui no pretén donar lliçons a ningú, perquè no seria pragmàtic; però, estaria bé que qui fos frare, prengués candela.

Avís de servei: Perdoneu, però necessito carregar piles. Porto 67 dies seguits de reflexions diàries ininterrompudes i si vull tocar de peus a terra he de reposar. No faré, com altres vegades he fet, de fixar una data per tornar-m’hi a posar; ho faré de seguida que les piles se m’hagin carregat, operació que pot trigar quatre dies o quatre setmanes. Com que em conec i necessito escriure com el pa que menjo, en-cara que digui que la tornada és impredictible, no crec que s’allargui massa. 

EN PLENA VAGA DELS MIR, ¿I SI LES CROSSES DE LA SANITAT PÚBLICA PETEN?

             ¿Fins quan la dedicació exemplar del personal sanitari, servirà de crossa a la sanitat pública perquè vagi tirant, salvant la cara dels polítics encara que sigui fent tentines? L’esllanguiment del que ha-via estat un robust i esperançador servei català de salut, abans de les retallades a cops de destral del 2008, ha arrossegat el sistema a una anèmia difícil de dissimular amb cataplasmes perquè la pèrdua de múscul és constant. I com que quan van maldades si no vols caldo, tres tasses, la Covid-19 ha posat dramàticament en evidència la fragilitat i vulnerabilitat d'una sanitat pública esquinçada des de la política.

         ¿Què va passar, doncs, en la darrera dotzena d’anys perquè de fer relativa bona cara que feia ara tingui una fesomia de pomes agres? Doncs, que els pressupostos públics a partir de la crisi financera i immobiliària, seguint criteris polítics d’austeritat salvatge, no arribaven per tapar tots els forats de la gestió corrent del sistema hospitalari i - diguem-ho tot -, també perquè a més a més no sempre els escassos recursos disponibles s’administraren d’acord amb les prioritats demandades pels professionals sanitaris, sinó que tota la xarxa assistencial, des de la hospitalària a la primària, es feia ballar amb la musica neoliberal que “tocaven” els polítics, escombrant descaradament a favor de les privatitzacions.

Per poc observador que fos, l’usuari de la sanitat pública, tant si es tractava d’anar d’urgències o a l’ambulatori, calava “detalls” de com s’aplicava l’austeritat que “cantaven” i sorprenien, malgrat no semblaven perjudicar massa el resultat de l’atenció dispensada degut que tant el personal d’infermeria com el mèdic afegien un plus important de responsabilitat i dedicació perquè la qualitat de la sanitat pública d’aquest país, totes i les mancances materials i dèficits estructurals pogués “aparentment” superar, inclús amb nota en opinió dels polítics que es penjaven la medalla, el sotrac de les retallades. Però el progressiu aprimament del sistema era alarmant com a símptoma de decadència.

En primer lloc, a urgències, servei en el qual convergien dues realitats: la dels malalts que a pesar d’acumular-se més del compte en les sales d’espera, esperaven resignats a carregar-se de paciència perquè sabien que quan els hi toqués la tanda serien ben atesos; i la dels sanitaris angoixats per arribar a tot arreu, sobretot el personal d’infermeria que sovint es veia desbordat, havent de posar els cinc sentits per no perdre els nervis. En segon lloc, les llistes d’espera quirúrgiques o per consultes especialitzades no urgents, de mica en mica s’anaven estirant. I, finalment, als ambulatoris els metges cada cop es veien obligats a perdre més l’estona destinada a visitar malalts a desempallegar-se d’obligacions burocràtiques sobrevingudes per estalviar-se personal auxiliar.

            Però, malgrat tot, amb la força de voluntat característica del personal sanitari, el sistema de salut públic encara que anés coix i trontollés, l’aguantaven amb crosses els propis sanitaris fins que la inesperada sotragada de la pandèmia va posar en evidència que, sense proteccions adequades ni recursos terapèutics que estiguessin a l’altura, els sanitaris menystinguts per l'administració van haver de sobreactuar cada dia per apuntalar l’edifici, i alguns hi varen deixar la pell fent mans i mànigues per tapar les vergonyes d’una sanitat pública atrapada amb els pixats al ventre per la pandèmia, gràcies a la gasiva i nefasta política sanitària desenvolupada des d’aquell fatídic 2008, que es va aprofitar una crisi financera aliena al sector, per aplicar unes directives destinades a aconseguir aprimar la sanitat pública en benefici de la privada, fastiguejant a pessics la resistència del personal que no s’hi avenia, al qual a més a més els usuaris mal servits feien pagar la seva mala lluna amb els que tenien més a prop que, lamentablement, eren les infermeres i els metges que, malgrat tot, encara maldaven per donar un servei el màxim de digne possible.

          Quan les polítiques de precarietat van començar a aplicar-se a casa nostra, en llocs estratègicament visibles de molts hospitals, el personal sanitari hi va penjar cartells desesperats: “si matem la sanitat, matem la vida”. La vaga que els MIR han fet aquesta setmana és una prolongació d’aquell mateix malestar, que potser avui té la seva màxima expressió en el desmantellament de l’assistència primària. Però no oblidem, com dirien els castellans que “aquellos lodos trajeron esos barros”

AMB MULTES PER NO PORTAR MASCARETA PASSARÀ COM AMB LES CAQUES DE GOS

En vistes que els contagis no s’aturen i estan desllorigant els nervis i la paciència d’alguns polítics que no saben com sortir-se’n de l’embolic en que s’han ficat, per no deixar el trencacolls pandèmic exclusivament en mans dels epidemiòlegs i experts en sanitat, deixant-los actuar sense pressió política i no regatejant-los cap dels recursos indispensables per fer la feina els sanitaris, als hospitals, residències de gent gran i CAPS. Però com que estan perduts en la seva petulància, per fer veure que fan alguna cosa amenacen amb unes multes irreals, tan espatarrants com incobrables, als presumptes culpables de propagar el contagi del virus, per no portar mascareta, per no mantenir la distància social i per no respectar les normes de civisme sanitari, en general. Però, aquest enduriment de la repressió administrativa no soluciona l’avanç de la pandèmia perquè, en el fons, no és altra cosa que una covarda i eixorca fugida cap endavant, fent servir les multes i els càstigs com a penyora de que els polítics s’ho prenen en serio, però sabent de sobres que poques, per no dir cap d’aquestes multes, arribaran a cobrar-se i, per tant, no serviran per gaire més que per generar més burocràcia inútil.

             Això em recorda quan estaven de moda, a causa de les recurrents queixes ciutadanes per les caques de gos que embrutien carrers i places de molts municipis, les presumptuoses “ordenances de civisme”. Els regidors, sobretot els que no havien "tocat" mai poder anaven de corcoll per aprovar unes ordenances de civisme que fossin la panacea en vers, amb les quals pretenien carregar-se totes les males costums de convivència ciutadana d’una revolada. Suposo que us en recordareu que molts ajuntaments, potser a falta de recursos per emprendre projectes més ambiciosos, varen entretenir-se engiponant ordenances de civisme a mansalva, d’allò més primmirades i exigents, buscant la complicitat de les associacions de veïns per desenvolupar aquella croada cívica. En tots els projectes d’ordenança, el capítol reservat a eliminar les tifes de gos escampades arreu hi tenia reservat un lloc d’honor, per la senzilla raó que sempre que es convocava una reunió de participació ciutadana per posar a rotllo l’incivisme, era inevitable que el tema de les caques de gos consumís bona part del debat i de l’anecdotari del dia.

           El bo del cas és que tot sovint hi havia alguna ànima de càntir que, anant de perdonavides o de setciències, deixava parat tothom, assegurant: - “això rai, té ràpid remei. Farem una crida als veïns i, si cal, els motivàrem imposant multes a dojo”. No tardaren gaire a descobrir aquells il·lusos regidors, que apel•lar al sentit de responsabilitat dels ciutadans quedava molt bé sobre el paper, però que a la pràctica era paper mullat, en part diguem-ho clar, perquè els que havien de multar els propietaris de gossos que no feien el gest de ajupir-se per arreplegar la caca de les seves bèsties, la veritat sigui dita s’ho agafaven més aviat a la fresca i mirant cap a una altra banda. Qui sap si per una simple qüestió d’autoestima professional: es van fer guàrdies municipals picant més alt que per perseguir els que no recollien les cagarades del seu gos. Per tant, poques multes es van imposar i l’articulat, en general, de les ordenances no va passar d’una declaració de principis voluntarista.

           I me n’he enrecordat d’això, perquè em sembla que les multes per infringir les normes del confinament o per prevenir contagis, van pel camí del fracàs com en l’assumpte de les caques de gos. Amb l’única diferència que ara no és per desídia dels agents que les han de posar, que prou van demostrar la seva implicació i zel durant els confinaments perimetrals, sinó perquè poques d’aquestes multes s’han arribat a cobrar degut a la manca d’empara jurídica que una eixam d’espavilats professionals en Dret va posar de relleu, aprofitant per fer bullir l’olla a copia de recursos. A la meva manera de veure, doncs, com que allò que està relacionat amb la pandèmia li ve de nou a tothom - inclús desconcerta als experts -, pretendre amb multes fer creure la ciutadania resulta una qüestió molt temerària i delicada perquè enfronta l’exercici de determinades llibertats individuals amb el deure de no atemptar contra la salut pública; és a dir: s’haurien de lligar prèviament molts de melics perquè les sancions fessin creure als acostumats a desobeir, per sistema, quasi per convicció.

             Francament, cal molta pedagogia per aconseguir que tothom faci cas de les recomanacions encaminades a doblegar la cèlebre corba dels contagis. El problema és que la cultura de respectar allò que mana l’autoritat – no perquè sigui l'autoritat, sinó perquè en una democràcia qui mana ho fa perquè el poble l’ha escollit perquè mani -, no s’improvisa en un cap de setmana, fent quatre xerradetes. D’altra banda, aquesta cultura democràtica de respectar l’autoritat té una altra vesant encara més preocupant: que s’ha de tenir també molt en compte que qui mana sàpiga manar; sobretot que hi entengui una mica d’allò que mani. Em sembla que a l’hora d’analitzar les causes de que no es controlin els contagis, i de que en alguns territoris s’estigui al caire del caos, hauria de pesar tant o més que la desobediència puntual del jovent en nits d’oci o la relaxació dels contactes socials en trobades familiars, la supina incapacitat per manar de massa dirigents polítics, que per fer creure es refien més de fer anar el garrot o d’agitar espantalls, que de practicar l’autoritat moral. Tenim mala peça al teler si, per aplanar la corba de la pandèmia, els que manen es refien més de les xurriacades que de la pedagogia. A Madrid, per exemple, que hi hagi polítics que assegurin que per fer callar els incordis de Vallecas, la solució és portar al barri l’exercit, vol dir que amb aquestes mentalitats tan retorçades el coronavirus en té per temps de campar per on li roti i de fer festa major i tot.

  

PER FER EL FATXENDA, UN PRESIDENT MEREIX LA DESTITUCIÓ? NO!

             Mireu, a mi com a polític el senyor Quim Torra no em fa el pes; però, és el president legítim de la Generalitat. I com a tal em mereix el mateix respecte que li vaig atorgar al senyor Pepe Montilla, per exemple, que tampoc era sant de la meva devoció, però en tant que president tenia tota la meva consideració. Fet aquest preàmbul, amb tota franquesa li preguntaria al Tribunal Suprem si creu, de veritat, que negar-se a despenjar una pancarta testimonial del balcó del Palau de la Generalitat pot costar el càrrec a un president autonòmic, exposant-se a desestabilitzar tot un país? A mi em sembla que la vara de mesurar el presumpte delicte perd oli per alguna juntura, ja que qualsevol estudiant de primer de Dret s’adonaria de la desproporció entre l’acte de desobediència imperfecte inicial i el càstig que se li demana i que, a més a més, tothom dona per descomptat com si el TS no hi tingués res a dir. I que si se li fa pagar un preu tan exagerat no és per fer intrínsecament justícia, sinó per endossar-li una factura d’una altra índole. Política? Segurament, perquè no li trobo cap altre interès possible a encolomar-li un correctiu tan sever.

           De fet, tampoc va moure el president Torra a desobeir la Junta Electoral cap altra motivació que la política. Posar la pancarta reivindicant la injustícia de tenir presos polítics en un Estat democràtic, tenia unes connotacions polítiques indiscutibles. Tanmateix, molts balcons de ciutadans particulars exhibien pancartes semblants, en senyal de protesta i de denúncia. I si bé alguns ajuntaments en varen retirar de les seves façanes, a la mateixa plaça major d’aquests municipis, des de finestres o balcons de simples veïns, s’hi penjava una pancarta calcada a la que hagués penjat del balcó municipal. I si se n’escaquejava l’ajuntament fent aquella petita trampa, era només per raons polítiques. Més clar, l’aigua. Cadascú va administrar el seu pols particular amb la Fiscalia com va creure escaient, no per covardia sinó per conveniència, evidentment, política. El president Torra, que ja ha fet palès infinitat de vegades que és del morro fort, va tardar uns quants dies a obeir els requeriments i ho va fer a mitges, tapant la pancarta prohibida amb una altra no tant cridanera. D’acord, doncs, el president va fer el fatxenda davant una autoritat que no reconeixia. Però, fou un acte polític, no un delicte. Potser es mereixia una multa com escarment, però no tallar-li el cap una temporada, inhabilitant-lo per governar.

           La desproporció entre una cosa i l’altra és tan evident que, repeteixo, un simple meritori del Bufet més modest reconeixeria la barrabassada. Per què, doncs, la causa ha arribat al Suprem? Doncs, simplement per interessos i conveniències polítiques. I no se m’entengués que els magistrats que han intervingut en aquest assumpte, des del Tribunal Superior de Catalunya fins al Suprem, insinuo que tinguin interessos polítics, que no ho he dit mai. Els magistrats no van iniciar el procediment. Qui ho va fer va ser la Fiscalia a instàncies del govern de qui depèn orgànicament – Sánchez dixit: a les ordres de qui està la Fiscalia? -, que atenent la queixa de partits polítics espanyols – el mateix Vox figura com acusació particular -, varen fer-li costat a tramitar-ho com a delicte penal enlloc d’arxivar-ho com a simple falta administrativa. Recordem que en totes les sentències que han tombat legislació autonòmica, el Tribunal Constitucional no va iniciar els procediments d’ofici sinó sempre a instància de part, sigui d’un partit polític o del propi govern. Si l’Estatut de Catalunya del 2010 no hagués sigut denunciat pel Partit Popular, el Constitucional mai hi hagués ficat cullerada. Tinguem-ho present, per ser objectius!

         Per tant, aquella ximpleria de la pancarta no tenia més transcendia que la que els adversaris polítics del president Torra li volgueren donar, i si la Fiscalia s’hi va afegir a l’aquelarre fou perquè “des de dalt” ja varen veure bé de remenar-li la cadira a Torra. El que passa és que si els polítics que estan al darrera d’aquesta mena de creuada contra el procés haguessin tingut una mica de vista se n’haurien adonat que la rebequeria del president era una provocació política en tota regla, i enlloc de caure de quatre potes en el parany d’insistir en la tramitació com a delicte ho podien haver ventilat amb una multa i prou, no complicant més les coses. D’acord que el president Torra va fer el tossut i que s’ho podia haver estalviat de tensar més la corda, però cadascú és com és i en tot cas l’electorat ja li tindrà en compte les seves decisions polítiques, en un sentit o en altre. Però a Madrid, com que sempre que s’entrebanquen amb els catalans sobiranistes només veuen dimonis per tot arreu, no saben reaccionar amb la finezza pròpia dels polítics amb vocació d’estadistes. Si el Suprem no hi posa remei amb una mica de sensatesa – encara hi és a temps -, ja la tindrem armada una altra vegada! I com que estem en temps electoral i hi ha massa interessos, tibantors i gelosies en joc, la “tonteria” de la pancarta ens pot costar un ou als ciutadans que sempre paguem els plats trencats. Almenys tinguem-ho clar què va passar en aquest afer maldestre, i no ens esverem precipitant-nos a repartir culpes; del que acabi passant, tots n’hauran estat culpables, els d’aquí i els d’allà.

 

NO M'AGRADA LA TARDOR, I MENYS EN TEMPS DE PANDÈMIA

           És una mania com una altra, potser, però confesso que la tardor és, des que vaig tombar la crisi dels cinquanta, l’estació de l’any que vaig tenir més entravessada i que em feia venir urticària només de posar-hi els peus. I no era pas per allò de la caiguda de la fulla, ni per la boira que sovint embolcalla el paisatge o per la pluja que quan s’hi posa no para de fastiguejar les passejades. És, suposo, per una mica de tot plegat; i qui sap si no té relació amb el meu tarannà una mica llunàtic, si voleu descriure’l d’aquesta manera, que reparteix l’any entre dos temporades, marcades pels solsticis d’estiu i el d’hivern. Sóc dels que, i afortunadament sé que no en sóc pas l’únic que sent aquestes percepcions, no m’agrada la revetlla de sant Joan perquè encara que aquella nit tingui fama de ser la més curta de l’any, precisament és també quan els dies comencen a escurçar-se i, en canvi, aquella melangia que em regalima tota la tardor des de tots els porus del cos, el 21 de desembre desapareix per la senzilla raó que el meu rellotge biològic m’avisa que els dies iniciaran la seva recuperació lumínica, és a dir que la fosca recularà, de mica en mica a passos de puça, de pardal i de llebre.

La tardor des de tota la vida ha interessat els poetes i rar és el rapsoda que no li hagi dedicat unes quantes pinzellades més o menys sentimentals. En Joan Maragall, per exemple, entre d’altres referències, va escriure en un poema: “Ah!...l’octubre... primeres fredorades. / L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent. / Comença com un gran ressecament / i les grogors de sol en les fatxades. / Comença el desmaiar en els passeigs / de la fulla, i el cel queda buit d’orenetes”. I en Martí Pol, que s’estimava la tardor perquè havia acabat identificant-s’hi amb els seus colors i la seva serenor, assegurava que: “Amb la tardor vindré i ens partirem de nou / el pa de quietud a la mateixa taula. / Jo hauré envellit i ploraré sovint / i essent de nit passejaré en silenci / pels carrers, pels jardins, / per les cases antigues.../

             Tanmateix, el refranyer ens ofereix un ampli repertori d’adagis sobre la tardor. N’hi ha per donar i vendre en el seu calaix de sastre, perquè la saviesa popular es fixa amb tot i no para de donar sorpreses subtils, però en general aquestes dites tardorenques estan impregnades de malenconia sense estridències, simplement deixant-ne constància d’unes xarrameques a la vora del foc, la majoria pròpies de pagès. N’he seleccionat uns quants com aperitiu de la tardor, que demà dilluns 21 comença: “ A casa del vinater, bona tardor i mal hivern”. – “A la tardor fulles, castanyes i cargols amb banyes”. – “A la tardor, el dia porta espardenyes”. – “ A la tardor, cauen les fulles a muntó”. – “ A la tardor, la foscor fa por”. – “ Febres de tardor, parentes de la mort”. – “ Diarrea tardoral, sovint mortal”. – “ La bona tardorada, per Sant Bartomeu la primera remullada”. – “ La tardor és la primavera de l’hivern”. – “ Per la tardor no feu festa major”. – “ Tardor i hivern, per al vell temps d’infern”. – “ Tardor entrada, panxa tibada”. – “Les mosques, per Tots Sants, mortes o menjades, són acabades”. – “Novembre calent, maig gelat”.

             Enguany, però, la tardor serà més difícil d’entomar, amb la pandèmia remenant la cua. Serà com ploure sobre mullat. Per aquesta raó, em permeto repetir allò que us deia el març passat, quan tot va començar: que hem d’esforçar-nos encara més que aleshores per no deixar-nos abatre pel decandiment estacional afegit al degoteig pervers de notícies alarmants, puix estic convençut que si ens arronsem estem perduts. Cal plantar cara, amb tots els recursos morals que tinguem a l’abast, a les temptacions de baixar la guàrdia i abandonar la partida. És una qüestió de força de voluntat - recordeu la reflexió de fa quatre dies? – per omplir totes les hores del dia d’obligacions i deures certs o inventats per tal d'estar ocupats i no estressar-nos menjant-nos el coco; per clapar de nit totes les hores necessàries per llevar-nos descansats; per arreglant-nos cada matí com si haguéssim de sortir, encara que sigui per estar per casa; per no tenir mandra de cuinar enlloc de fer-nos qualsevol cosa i, sobretot, no estant pendents de la tele més enllà del que sigui imprescindible per mantenir-nos informat, si no volem enfilar-se per les parets comprovant com una colla de dirigents es fiquen cada dia de peus a la galleda envaint competències que no els hi pertoquen en temps de crisi sanitària, i que a tot el món ens porten a un atzucac sanitari, econòmic i social sense precedents. Encetem, doncs, la tardor en temps de pandèmia amb el cap clar, com un repte personal a superar per tal de sobreviure i poder-ho explicar. Perquè només depèn dels ànims com ens ho prenguem nosaltres mateixos. Vinga, endavant les atxes!

SOBRE PADRINS, BATEJOS I RECOMANACIONS

         Sempre s’ha sentit a dir que qui no té padrins no es bateja i que per batejar-se bé, millor que els padrins siguin dels bons, no de pacotilla ni uns fantasmes. I la majoria de la gent s’ho creu, com si fos paraula de Déu. Però, com passa tan sovint en aquesta vida, es donen per fetes dites populars que s’haurien de posar en quarantena i fer-ne, com a mínim, una anàlisi desapassionat i crític. Per exemple: ¿tothom que no es bateja, és perquè no té o no troba padrins o perquè algú decideix no decidir per ell una qüestió tan important com amb quin Déu acomboiar-se? Però encara hi ha una pregunta més decisiva que penja en espera de resposta concreta: si el fet d’estar o no estar batejat juga a favor o en contra de la felicitat, de la salut, de la prosperitat o de la categoria moral i ètica de les persones.

           El cas és, però, que dementre cada dia sembla que hi ha més mainada que fa campana a l’hora de passar per la pila baptismal, per Pasqua segons el gremi de pastissers cada any es consumeixen més mones; la qual cosa significa al meu parer que hi ha molts padrins clandestins que fan el paperot per mantenir la tradició, o molts fillols que per tal de menjar mona, no els hi ve d’aquí fer contents participant en la comèdia a avis, tiets o amics de la família que per un dia es disfressen de padrí encantats de la vida, encara que no hi hagi hagut cap bateig pel mig.

         Apa va, embolica que fa fort! En quin jardí m’estic ficant aquest matí, per deixar que la mà dreta m'escrigui la reflexió d’avui, no escoltant-se ni una vegada les advertències de la mà esquerra de que no m’emboliqui amb llibres de cavalleria! De fet, per acabar dient que res és veritat ni és mentida, sinó que tot depèn de les ulleres amb què es mira, no cal donar-hi tantes voltes ni malgastar tantes paraules. Però sempre he sentit curiositat per no dir que m’ha fet certa angoixa, o potser sigui vergonya, descobrir que una “frase feta”, d’aquestes que es fan servir més que un mocador en ple hivern, té més forats que un colador. I pel que fa a aquesta implicació dels padrins espirituals en afers terrenals, em temo que qui va començar a fer-la córrer aquesta guatlla, es portava l’oli. És més, quasi gosaria assegurar que el primer que va sortir amb aquest ciri trencat devia estar rabiós perquè la vida no parava de donar-li unes carbasses ben merescudes, però com que no volia que fos dit que era pel seu mal cap, no se li va acudir cap més excusa que donar-ne la culpa del fracàs a que ell era un pobre desgraciat que no tenia padrins.

        És a dir, la llegenda de que qui no té padrins no es bateja, va escampar-la a la meva manera de veure un malfadat que tenia un bon tros d’os a l’esquena. I darrera d'ell, s’hi varen apuntar uns quants ganduls més, que bescantaven i menystenien sistemàticament els legítims èxits aconseguits pels que no s’entretenien caçant mosques enlloc d’estudiar, esquitxant-los amb la sospita que els seus triomfs no eren fruit de l’esforç, del mèrit o de la constància, sinó d’un cop de mà d'influents padrins. No dic pas que en algun cas no sigui veritat que alguns arriben abans a la meta perquè agafen una drecera poc catòlica, que algú els hi posa en safata; però, és injust que aquestes “trampetes” o “ajudetes” es carreguin als bonifacis dels padrins, encara que sigui simbòlicament i amb segones de canvi, enlloc d’emprar sense embuts els mots adients: corrupteles, amiguismes, retorns de favors, etcètera.

         Qualsevol altre qualificatiu, abans d’encolomar als pobres padrins canònics una llufa que no els pertoca. Ara que els batejos religiosos estan en franca decadència, potser tocaria reivindicar la figura entranyable dels pocs padrins autèntics i tradicionals que encara porten la mona i estan disposats a fer de recanvi dels pares en cas de necessitat, i no refiar-se tant del padrí polític, influent, sovint un estómac agraït, que a base de recomanacions mai desinteressades ni de franc, treu les castanyes del foc, en un moment donat, als amics dels seus amics o coneguts. En qualsevol cas, com diria en Pla: “vagis on vagis, que dels teus n’hi hagi”.