RECLAMAR EL DRET A LA PROPIETAT MALVIST A LES COMISSARIES I ALS JUTJATS

En tornar a casa després d’una curta escapada de vacances o d’anar a comprar a la cantonada, molts tenen la desagradable sorpresa de trobar casa seva de potes enlaire gràcies a lladres organitzats, que estan a l’aguait de l’oportunitat a totes hores i que fan palès que, per moltes precaucions que hom prengui, si volen entrar-te a casa, hi entren. Entre d’altres raons perquè no tenen pressa i poden esperar que la víctima escollida cometi un descuit. Només qui s’hi ha trobat enmig d’un d’aquests merders pot entendre que de tots els sentiments que envaeixen una persona quan veu el panorama que li han deixat els pispes – ràbia, histèria, desolació, depressió –, possiblement el d’impotència sigui el que defineixi millor el seu estat d’ànim. Una amiga que va passar dissabte per aquest mal tràngol, em deia: - “tu no saps com te n’arribes a sentir d’impotent veient tota la teva roba íntima, llibres estimats, documents importants i els records de família carregats només de valor sentimental han estat escampats per terra de qualsevol manera a la recerca embogida de diners o joies”.

          I en arribar la policia, que en teoria ens hauria de fer-nos sentir protegits, fora de perill i en camí de la solució, sovint encara ens sentim més poca cosa quan els mateixos agents de l’autoritat confessen la seva pròpia impotència, amb una indignació que multiplica la nostra. Saben qui són perquè reconeixen de sobres la seva forma de “treballar”, ja que la majoria són reincidents, i també saben on els poden enxampar. Però no poden garantir que l’endemà o a les poques hores de detenir-los, tornin a voltar pel carrer. La franquesa de la policia és d’agrair, però tanta sinceritat desenganya i enfonsa la moral. Sense anar gaire lluny, acabo de llegir a la premsa d’ahir que els mossos van detenir aquest passat cap de setmana varis presumptes autors de robatoris amb força i que dilluns el jutge va decretar llibertat amb càrrecs per a tots. No tinc prou dits a la mà per comptar les vegades que un afegitó semblant – al carrer amb càrrecs - remata les cròniques de successos.

             No entenc com polítics que a vegades quasi s'esgarrapen i s’esgargamellen debatent la conveniència o no d’introduir la cadena perpètua o, fins i tot, la pena de mort en el codi penal, siguin incapaços de posar-se d’acord per trobar un simple desllorigador per a un assumpte tan senzill i prioritari com és legislar un sistema que faci possible que els lladregots i atracadors tinguin ben clar que en una democràcia com cal, el dret a la propietat és tan important com el dret a la llibertat d’expressió, per citar-ne un, i que en aquesta vida qui la fa l'ha de pagar. A la meva manera de veure, una democràcia que en matèria de seguretat ciutadana i de protecció a la propietat s’assembli més a can Pixa que a un Estat de dret seriós i solvent, no arribarà gaire lluny si no s’espavila i es posa les piles, ja que les temptacions a agafar-se la justícia cadascú pel seu compte cada vegada són més freqüents – només cal recordar els conats de constitució d’agrupacions de defensa entre veïns i pagesos, aquest estiu -, poden acabar desestabilitzant la societat. I és que per la majoria de persones el concepte paradigmàtic més proper i entenedor de seguretat ciutadana, consisteix en que a casa seva, on viu i resguarda la teva intimitat, entremig de records personals potser de valor material nul però d’incalculable valor sentimental, ha de ser tan inviolable com la mateixa vida.

             Per tant, al meu parer, en enxampar un lladre s’hauria de començar per no limitar la seva responsabilitat penal en funció del valor de la cosa robada, barem sempre sotmès a l'estira i arronsa de pèrits i advocats, menystenint els danys colaterals, per exemple en forma de seqüeles psicològiques que si en casos de gent gran poden perllongar-se una eternitat, tampoc la gent més jove se'n desempallega de seguida. Una societat democràtica no pot permetre’s que sembli que davant la justícia tinguin més garanties els delinqüents que les víctimes, com massa sovint és la sensació que hom té de tot plegat i que, en segons quins casos, sembli que reivindicar la propietat com un dret no cau bé. No pot ser que un lladre, sobretot quan actua professionalment i en colla, surti al carrer a les vint-i-quatre hores de la seva detenció, malgrat sigui sota l’eufemisme de “llibertat amb càrrecs”.

              Els jutges s’emparen en la lletra de la llei per justificar decisions que semblen estrambòtiques als que no entenem de lleis, per aquesta raó cal que els polítics-legisladors parin de discutir sobre el sexe dels àngels i posin fil a l’agulla perquè les lleis no siguin un paper tan mullat que qualsevol xitxarel·lo es veu amb cor d’interpretar-les i decantar-les cap on l’interessa. D’altra banda, posats a fer, també es podria reconsiderar la pena de presó per segons quins delinqüents, en el sentit que no cal que vagin a la garjola a menjar sopa bova pagada amb els impostos de les seves víctimes, mentre maten el temps posant-se al dia “en l’ofici”. Caraina!, que reparin els danys i perjudicis, inclosos els morals, prestant serveis socials a la comunitat i assistint a programes obligatoris i rigorosos de rehabilitació, per convertir-se en persones de profit. Perquè si no s’agafa el toro per les banyes, la democràcia a cada bugada perdrà un llençol, i no ens en sobren perquè tant se’ns en doni.

FINALMENT, L'ARTUR MAS HA TRET EL NAS A ESCENA

             A l’escenari polític català, s’han representat a còpia de tants anys d’història des de drames a sainets, i els actors i actrius que hi ha desfilat han fet tots els papers de l’auca. No obstant això, mai podrà dir cap espectador abonat d’aquest teatre que ja ho ha vist tot, perquè sempre hi haurà algú, en aquest món fantàstic de la faràndula política, en especial en el cas de les companyies que “toquen” exclusivament el repertori sobiranista, que pot sobtar l’audiència amb un “solo” que tant pot fer cargolar-se de riure el públic com flipar d’èxtasi, des de la platea al galliner. Per cert, qui va treure el nas a l’escenari, després de moltes setmanes d’estar-se al camerino probablement rumiant quin guió li convenia més de representar en la seva reaparició, fou qui va ser un dels actors tragicòmics amb més taules que ha trepitjat aquest palau de la dramatúrgia: el senyor Artur Mas.

             No obstant una prometedora carrera li va fer fregar la glòria, mai ho va aconseguir perquè, tot i tocar amb els dits de la mà la corona de llorer que l’hagués consagrat per sempre com un déu permanent de l’Olimp, un involuntari mutis ho va impedir, si us plau per força. Afillat des de la més tendre edat política com hereu ideal, creient i i un pèl manipulable, pel seus mentors polítics, el matrimoni Pujol-Ferrusola, tot i deixar-hi la pell a l’empresa del padrí i ésser el guanyador moral del concurs de mèrits, primer en Pasqual Maragall i després en Pepe Montilla li varen arrabassar el paper de protagonista de l’obra de la seva vida i quan, finalment, a la tercera semblava que ho aconseguiria després de forçar la unió de tots els sobiranistes en una sola companyia, uns tristos meritoris, com aquell qui diu els últims monos de la colla, els incordis de la CUP, li varen negar el pa i la sal per a la seva consagració definitiva, sense cap consideració ni al seu pedigrí ni a que era el preferit de l’audiència, fins obligar-lo a “donar un pas al costat” renunciant, mossegant-se la llengua, al paper protagonista pel qual tants anys portava sospirant, cedint-lo a un llavors pràcticament desconegut actor, Carles Puigdemont.

            No us avorriré amb el reguitzell d'obres estrenades damunt d’aquell escenari els darrers anys, perquè per desgràcia ningú ha pogut oblidar una programació tan accidentada i galdosa, inclosos els balls de bastons i les revenges més escandaloses i rastreres, no només entre enemics radicalment irreconciliables sinó també entre teòrics companys de viatge, quines traïcions, escenes de banyes i cancalletes fastigoses més d’una vegada ens han tret de polleguera avergonyit. com espectadors. I la que et rondaré, morena! El fi crític de teatre polític, l'Enric Juliana, ens adverteix que “passaran unes quantes coses a Catalunya aquestes properes setmanes”. Afegint amb els seus ulls sorneguers: “hi haurà molt de teatre!”. L’obra que s'espera amb més interès, de fet es tracta d'una reposició, això si adaptada a la "nova normalitat": Eleccions al Parlament. Però el director del teatre, recreant-se jugant a la puta i la ramoneta, que és la seva especialitat dramàtica, amaga quan s’estrenarà.

Tampoc s’ha acabat d’escriure el llibret i segons sembla l’elenc d'estrelles està obert a nous candidats a apuntar-se a la gresca i, naturalment, es desconeix el desenllaç del que no se sap acabarà en sainet, tragèdia o òpera bufa, perquè amb tanta patuleia movent-se dalt de l’escenari pot resultar qualsevol cosa menys una obra mestra. De moment, després de treure-hi el nas el senyor Mas, tenim la certesa que l’elenc sobiranista estarà farcit de tenors i de sopranos, francament potser més de les que farien falta per anar bé, i que el repertori argumental i programàtic tocarà totes les tecles, des del nacionalisme moderat patentat pels bascos fins a la “confrontació intel·ligent”, passant pels popurris dels que no sabem ben bé que volen ni com fer-ho realitat. És a dir, en tindrem per triar i remenar. Ara bé, el risc de tanta diversitat cuiners i de receptes és que enlloc de cuinar-nos una bona escudella barrejada, ens portin a taula una indigesta i no comestible olla podrida. 

MENTRE NO TINGUEM VACUNA ENS HAUREM DE REFIAR DE LA FORÇA DE VOLUNTAT

          Als de la nostra generació ens varen acostumar a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun calbot de tant en tant per fer-nos anar drets i molta “força de voluntat”. Això de refregar-nos pel nas la necessitat de tenir “força de voluntat” sempre que ens queixàvem per quelcom que no ens venia de gust o quan no sabíem ni com posar-nos-hi per fer allò que ens manaven, era la canterella recurrent a casa, a l’escola o a la feina. I és que pels nostres avis, mestres o patrons, la recepta per aconseguir l’èxit es reduïa a tenir “força de voluntat”, que és molt diferent a “fer les coses per força”. Tenir “força de voluntat”, tal com ells ho entenien, significava esforçar-se per aconseguir qualsevol fita clavant els colzes a la taula i serrant les dents, enlloc de fer-ho de mala gana o si us plau per força. Ara trobo que en general ens hem tornat tots una mica menys tossuts del que érem de joves i, potser, si una mica més mesells. La “força de voluntat” va caure en desús a partir que hom va descobrir que amb estimulants artificials encara es posava a to més de pressa, quan se sentia deprimit o en baixa forma.

          Tanmateix, si bé és cert que amb aquesta mena d’ajudes artificioses i sintètiques, en les quals intervé més la bruixeria que no pas l’esperit de superació i el suc de canell, la moral i l’eufòria pugen espectacularment, també ho és que la revifalla dura de Nadal a sant Esteve; sovint ni amb prou feines amb temps per sortir del pas. I és que quan s’acaben els efectes de la “vitamina” no queda altre recurs que empassar-se’n una altra cullerada de la potinga màgica o unes quantes pastilles fantàstiques, augmentant si convé la dosi i la freqüència de la ingesta. En canvi, quan la “força de voluntat” cotitzava a l’alça i era l’única forma que hom tenia per treure els carros del pedregar, l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per un mateix de qualsevol contrarietat durava molt més que els efectes passatgers de la química, perquè el que s’estimulava no eren les neurones i el sistema nerviós central, sinó la capacitat d’autoestima, la bona consciència i l’estat d’ànim sempre positiu.

          Eren unes èpoques en que quan algú s’empantanegava en els estudis o en els negocis es deia que no tenia “força de voluntat”. Fins i tot per lligar feia falta tenir-ne més d’un petricó a la faixa, perquè per aconseguir treure a ballar la parella que ens agradava calia perseverança i intercanviar més de quatre pilletes picades d’ullet. I no parlem de la “força de voluntat” que feia falta per aguantar-se les parelles una a l’altre, després de casades sense partir peres a les primeres de canvi. A la meva manera de veure, la “força de voluntat” ha perdut pistonada per la senzilla raó que requereix sacrificis o renuncies, i en una època en que els espavilats predicaven fins fa quatre dies que es podia “triomfar a la vida” fent drecera enlloc de picar pedra, costa d’acceptar que el camí curt i recte que porta al destí segur, està ple de pedres que s'han d'apartar.

           I és que, per desgràcia, l’experiència ensenya a cop de desenganys que la vida està farcida de situacions, individuals i col•lectives, que si no és a base de “força de voluntat” poc es desencallaran mai. En el pla individual, superar mals tràngols sense una força de voluntat a prova de bombes es fa molt i molt difícil, per no dir impossible. Però, en l’àmbit col•lectiu, pobles o empreses sense la força de voluntat suficient per tirar endavant reformes, somnis, projectes o millores, tot acaba anar-se’n en orris. Tenir força de voluntat pot semblar una carrinclonada de temps reculats, que està superada amb escreix per la tecnologia que ens ho deixa tot dat i beneït; però vés a saber si no ens aniria millor com a persones i com a societat no dependre tant cegament de la tecnologia, d’internet i de lideratges improvisats, irresponsables i allunyats del sentit comú. Em fa patir que cada dia ens tinguin informats fins al darrer detall del número relativament insignificant d’incidents que es registren a les escoles i no destaquin, en justa contrapartida, els centenars de milers d’estudiants que van a classe i respectant les normes bàsiques de prevenció amb força de voluntat per part de mestres i pares, poden fer vida quasi normal. Cert que cada dia tenim males notícies i entrebancs, però mentre en sumem més de bones i positives valdrà la pena tenir força de voluntat per anar resistint. Perquè, en definitiva, la força de voluntat només sempre ha tingut el mateix objectiu: sobreviure.

QUÈ VOL QUE LI DIGUI? A MÍ AQUESTS VEÏNS EM SEMBLAVEN GENT NORMAL

No sé si us hi heu fixat, però cada vegada que la policia deté algun malfactor per un homicidi, per violència de gènere, per estar implicat en alguna presumpta conxorxa terrorista o embolicat en algun merder de droga, la majoria de les vegades els seus veïns més propers, quan són ensopits pels periodistes a peu de carrer, tiren pilotes fora assegurant que mai se n’havien adonat que passés res d’estrany a la casa del costat, i hi treuen ferro amb indiferència i cara de sorpresa. No me les puc explicar de cap altra manera aquestes reaccions tan ponderades en públic d'una gent que sembla impossible que no en tingui ni idea de res, que suposant-los afectats per una nova variant urbana del síndrome d’Estocolm i, per tant, aquestes persones haurien de ser objecte d’un estudi psicològic. Ja que no és del tot normal que la majoria de veïns d’un delinqüent, quan se’ls hi posa davant dels morros un micro per recollir les seves impressions en calent, es mosseguin la llengua quan tenen la premsa burjant-los per aconseguir alguna indiscreció que serveixi per fer bullir l'olla mediàtica i, en canvi, es deixin anar amb tota mena de penjaments i retrets quan se’n parlen entre ells, sense roba estesa, del què sabien o s’ensumaven que passava a casa dels veïns conflictius.

           I és que malgrat les relacions entre veïns ja no tinguin avui res a veure amb aquell idíl•lic “val més tenir un veí a la porta, que un parent a Mallorca”; i que en aparença ningú és preocupa de ningú i només es saludin els que comparteixen comunitat amb prou feines si es troben a l’ascensor, la veritat és que tothom sap del peu que calcen i més els que viuen al tercer segona o al quart tercera, incloses les manies, les descaradures i les costums una mica estrafolàries o esbiaixades. Tanmateix, en un considerable número d’escales de veïns, en les que sembla que ningú es preocupa de ningú i tothom fa la seva vida sense entretenir-se fent el badoc i el sedasser, el cert és que pocs desaprofiten, si la tenen, l’oportunitat de xafardejar discretament tant com poden la vida dels altres, de manera que quan hi ha sorolls o terrabastalls a casa d’algú, és mentida punyetera que les conductes diguem-ne desguitarrades, en un sentit o altre, dels que hi viuen haguessin passat desapercebudes dels seus veïns. En cas contrari, ens trobaríem de veritat davant un paradigma del respecte a la intimitat aliena, cosa improbable perquè ser tafaners és una característica molt humana.

El que passa és que a l’hora de retratar-se davant la premsa o dels curiosos, prefereixen fer el paperot de desmenjats i desfer-se en compliments abstractes del veí detingut i de la seva família, amb tanta hipocresia regalimant-los nas avall com quan a l’hora del seu funeral tots els morts, sense excepció, resulta que eren excel•lents persones, fins i tot pels que s’havien tret un pes de sobre quan saberen que aquell mort en concret que no els hi queia gens bé, l’havia palmat. Potser és que aquests veïns tan neutres i primmirats prefereixen no mullar-se, no sigui cas que la policia els fes perdre mig matí anant a comissaria a declarar, o que els amics de la família empudegada els hi passessin factura si desafinaven xerrant més del compte, ja que s'ha d'anar en compte que les parets escolten. Amb veïns tan bons, porucs, miops i considerats, que procuren no xafar ulls de poll per si de cas, aquest país cada dia s’assemblarà més al paradís de les meravelles, on visqué Alicia.

           El problema és que per molt que s’hi esforcin els veïns de l’escena d’un robatori, agressió o incident qualsevol, en seguir per cautela el principi saludable però utòpic que "a boca tancada no hi entren mosques”, la trista realitat és la que és i no es pot maquillar ni amagar, fugint d’estudi. Potser si quan algú aixeca sospites al veïnat, de les quals potser se’n parla discretament per les cantonades o a les poques botigues d’una altra època que queden pel barri, es fessin saber a qui correspon vetllar per l’ordre i la seguretat ciutadana, es previndrien mals majors. Però, esclar, mentre la col·laboració ciutadana estigui malvista com a delació – ara amb la las transgressions sanitàries per evitar l’expansió dels contagis en temps de pandèmia, s’està escarnint i ridiculitzant el ciutadà col·laborador fotent-se’n i estigmatitzant-lo com a “policia de balcó” -, la seguretat pública sempre anirà coixa. Evidentment, és la meva manera de veure-ho. Els que no hi estigueu d’acord, perdoneu les molèsties, però és el que hi ha! 

QUI NO S'ESPAVILI TELEMÀTICAMENT NO SERÀ NINGÚ, NI COMPTARÀ ENLLOC

          No hi ha cap dubte que els avanços en cibernètica i informàtica són un gran què per a la prosperitat del planeta, però té una vessant preocupant: està reduint de manera cada vegada més dràstica, malastruga i defraudant el “toc” humà, fent realitat aquella criatura que fa més d’un quart de segle en Marcuse va parir anomenant-la “home unidimensional”, una criatura que no era res més que una variant semàntica d’allò que Nietzsche havia catalogat molt abans com “l’home-ramat”. La saturació de progressos telemàtics en tots els camps ens arramba, vulgues que no, al mètode científic de domesticació mental i psicològica més perfecte de la història, on una mena d’exercit microscòpic de xips tecno-burocràtics està en condicions d’envair tots els racons de la intimitat personal i d’influir en la presa de decisions de cadascú de nosaltres, sense deixar per explorar ni un pam verge del nostre cervell amb la finalitat de que siguem incapaços de moure un dit i de pensar sense recórrer a influencies externes. Acostumar-se a prémer un botó per obtenir immediatament respostes “on line” per gairebé totes les incògnites, no us negaré que inspira confiança en el sistema artificial que ens han muntat, inclús és una bona crossa en determinats moments d’incertesa, però potser hauríem de preguntar-nos a quin preu estem tan ben servits i si quan ens sembla que prenem decisions, aquestes són realment espontànies i lliures. La qüestió és, al meu parer, en què o en qui dipositem la nostra confiança quan cada dia ens fem més dependents de la intel·ligència artificial?

            En els tècnics? En els fabricants d’hominoides mecànics o en els programadors de cervells robotitzats? La confiança cega, pel que fa a aquest aspecte tecnològic concret, francament, té més de màgia i de ciència que de la fe del carboner. Diuen que la gent que treballa assíduament amb computadors, grans o petits, acaba desenvolupant entre ell i els enginys una mena de relació de dependència apassionada que pot arribar a ser tòxica en el moment que a la màquina se la confon amb “una persona”. Especialment es nota aquest enamoriscament observant el comportament de nens i adolescents. El nen acaba obeint i creient més el que li diu el seu mòbil que no pas allò que li manen els pares o els mestres. Sense entrar en altres consideracions sociològiques d’aquesta extensa i malaltissa relació, d’entrada suposa un trencament amb un dels principis més sòlids compartit per la societat fins fa poc: que s’ha de creure i obeir a qui té capacitat i autoritat per manar i fer la llei. Però, vet-aquí que el problema rau en que la màquina no dóna cap ordre ni dicta cap llei, sinó que es limita a suggerir que es faci allò que qui l’ha programada pensa que és adequat. T’hi pots negar a seguir les instruccions de la màquina, esclar, però ella no es com un de nosaltres que està disposada a discutir la jugada i les possibles alternatives, ella simplement és penja i desconnecta.

             Fa anys, als Estats Units es publicà massivament per la tele un anunci curiós, que em ve com anell al dit per rematar aquesta reflexió d'avui. Hi sortien uns pares que havien decidit regalar-li un ordinador personal al seu fill, en complir els catorze anys. El presentador televisiu, però, els reprenia severament per aquesta decisió: “és massa tard, ja heu perdut molt de temps”. Als pocs moments es repetia l’escena, aquesta vegada amb un nen de sis anys, al qual també l’inflexible l’home de la tele desil·lusionava: "per tenir un ordinador ja se li havia covat l'arròs". Els angoixats pares es preguntaven, llavors: que havíem d’haver fet, comprar.li el trasto quan la criatura tenia tres anys? Si, els hi responia el mestre-tites de la pantalla, però no us penseu pas ... En fi, l’anunci acabava a la nurse d’un hospital, i mentre la càmera es recreava amb els nadons, una veu en off deia solemnement: “aquest era el moment de comprar-li l'ordinador a un fill!”. Originalitat no se li’n podia negar al publicista, tanta com capacitat per a la manipulació.

El nom de Brzezinski potser no us sona, perquè al fi i al cap fou un mediocre assessor polític del president Jimmy Carter; en canvi, si que el coneix molta gent com a professor de la Universitat de Columbia, on engendrà el concepte col·loquial “technotronic society”, amb el qual pretenia definir un país “condicionat culturalment, psicològica, social i econòmica per l’impacte de la tecnologia i l’electrònica”. Funcionant al món occidental més o menys el 80% de màquines computadores del planeta, la teoria de Brzezinski va en camí de convertir-se en un dogma. Faltarà veure, però, si per bé o per mal, si per arreglar-nos la vida o espatllar-nos-la. No patiu, sigui quina sigui la resposta concreta, ens la xafardejarà la pantalla del nostre servicial mòbil, que no ens deixa de petja ni un sol moment, no fos cas que ens acostumessin a prendre decisions autònomament. I més ens estarà a sobre si amb l’excusa de protegir-nos del contagi, ens monitoritzarà tots els moviments i potser fins i tot pensaments nit i dia. En el fons, si voleu que us ho digui francament, a la meva manera de veure tot això de la telemàtica no s’ha inventat per contribuir al nostre benestar, sinó perquè ens estalviem de pensar, de reflexionar, de filosofar: una elit ja pensa perquè la immensa majoria de la població, l’home-ramat, s’ho trobi tot mastegat, dat i beneit. Ara bé, que no ens vulguin colar la guatlla que aquest és el Paradís terrenal que tant enyora la humanitat des del principi dels temps? Perquè si fos així, que se m’acosti la serp que me se li menjaré la poma amb molt de gust. 

CAL RELATIVITZAR ELS CONTINGUTS DELS MISSATGES SOBRE LA PANDÈMIA

            Davant l’augment constant i descoratjador del número de contagis de covid-19, que ens refreguen pel nas com un espantall a totes hores els informatius, estic convençut que caldria urgentment relativitzar aquestes xifres per desinflar l’alarma social entre una població que davant situacions difícils, en especial si afecten a la salut, té reaccions comprensiblement primàries. Si no fem quelcom en aquest sentit, prendrem mal d’esperit i ens passarem el dia angoixant-nos i rossegant-nos les ungles. I se m’ha acudit que la millor manera de contribuir a treure’n l’entrellat de tot plegat, per part d’un inexpert com jo, seria revisar el degoteig de dades de contagis diaris a l’alça aplicant un mètode tan elemental i simple com és el compte de la vella, dit d’una altra manera: el sentit comú.

Si no ho tinc malentès, durant les primeres setmanes de l’esclat de la pandèmia, just ahir es van complir els sis mesos de la declaració oficial per part de l’OMS, i fins que no es van generalitzar molt més tard els tests de detecció de la malaltia, quan hom parlava de contagiats es referia als hospitalitzats, ja que no existia cap altre barem ni referència per comptabilitzar els que presentaven símptomes d’haver empiocat, que repassant els ingressos hospitalaris, afinant l’estadística de la incidència de l’afectació del virus en funció de la gravetat dels malalts, de si tenien necessitat o no de respiració assistida i, en definitiva, dels morts diaris. Aleshores, encara no es parlava d’asimptomàtics i els que comptaven a l’estadística macabra eren els que col·lapsaven els hospitals traginant carregada a l’esquena una motxilla que anava ben servida de símptomes concrets: tos, febre alta, mal de coll, ofec, deixadesa general...

            Seguint aquesta simple pauta de cribratge o decantació de dades natural, pràcticament ens hi vàrem passar la major part de l’etapa més dura del confinament. Va ser cap al final, quan ja estàvem en fase 2 perquè s’havia “aplanat” la corba i ens frisàvem per entrar al paradís de la desescalada, que van recomanar-se els tests selectius, sobretot de cara als que havien de tornar a la feina, per destriar aquelles persones que malgrat no presentessin símptomes d’haver arreplegat la calipàndria, portaven el microbi encalafornat a la gola, a punt d’encomanar-se al primer que passés a la vora i, per tant, tècnicament parlant se’ls catalogava de “positius”, qualificatiu que més aviat era negatiu i no pas una carta de recomanació, ni un premi, ja que automàticament es convertien en un enemic públic i tenien de sotmetre’s si us plau per força a una quarantena desinfectant immediata. En sumar els encarregats de l’estadística aquests “positius” al capítol de contagiats, evidentment aquest ràtio va disparar-se com la borsa quan el capi-tal té una alegria de les seves. I quants més tests es feien i més “positius” es trobaven l’índex de contagiats anava cap amunt i tots els mitjans de comunicació hiperbolitzaven les dades posant-se les mans al cap.

          Ara bé, si els experts asseguren que detectar els “positius asimptomàtics” i rastrejar fins als més remots racons els seus contactes és l’única manera de doblegar el contagi comunitari, dedueixo, en el meu elementarisme científic de parvulari, que és molt bo “caçar” nous positius. Si aquest raonament és correcte ¿per què en fem un castell de que es disparin les llistes de nous contagis, si això és el que pretenem a la recerca del “positiu” clandestí, encobert però latent? Quan més tests fem, més “positius” descobrirem, oi que d'això es tracta? Doncs, a la meva manera de veure, potser tranquil·litzaria relativitzar el contingut dels missatges tan alarmistes que s’estan escampant els darrers dies, avalats inclús per opinions contradictòries d’experts, als quals en alguns casos els hi forcen i provoquen declaracions, inclús diria que miserablement, per aconseguir “un titular”. Si no posem seny i seguim esmorzant, dinant i sopant cada dia amb notícies que contribueixen al desconcert i a la desesperació, potser el virus no ens matarà però acabarem tots bojos.

          Al peu parer, hi ho vinc repetint des de bon principi de tot aquest sidral, recordeu el meu diari d’un supervivent, només superarem en tots els sentits aquests trencacolls si no perdem la confiança, si no abaixem els braços i, sobretot, si no esbandim enèrgicament la boira artificial i sensacionalista amb la que ens volen impedir veure llum al final del túnel o, fins i tot, neguen que hi hagi túnel. L’altre dia els apocalíptics s’esquinçaven les vestidures quasi “celebrant” més que informant, que la vacuna d’Oxfort havia fet figa. Algun diari es permetia inclús la gracieta d’emfatitzar el possible "punt final" de l’experiment, n’estic convençut que mal interpretant i reescalfant les opinions d’un científic per arrodonir el “seu titular”. ¿Per què no repiquem campanes ara que ja se sap que la investigació de la vacuna des d'ahir ja ha continuat, aclarit l'incident? Seria una bona crida a l’optimisme i a la ponderació divulgativa de les notícies sobre la pandèmia, i qui sap si no seria la millor contribució que es podria fer demà per entrar a les escoles amb bon peu, amb ànims, amb responsabilitat i respecte envers la "nova normalitat acadèmica", però renegant de la por i dels que prediquen el catastrofisme per anar fent bullir la seva olla particular, amb banalitats, xafarderies i mitges veritats. 

DEL DIT AL FET, A L'ESCOLA AL PRIMER CRIT, TAL COM A LA TAULA I AL LLIT

 

            Dels bons propòsits de primer d’any – any nou, vida nova – quan fem balanç per Nadal resulta que el més calent és a l’aigüera; el mateix que quan es passen comptes de les promeses dels polítics. I és que del dit al fet, hi ha un bon tret. Al refranyer popular en podem trobar un repertori de dites que ho recolzen: de prometre a complir hi ha molt a dir o molt tros per penedir, perquè una cosa és dir i una altra fer. L’admirat amic Francesc-Marc Álvaro reivindicava en un article de opinió a La Vanguardia la memòria d’un escriptor i filòleg austríac, l’Anton Sieberer, que va publicar l’any 1936, en plena guerra civil, un assaig sobre el catalanisme, que porta per títol: “Catalunya contra Castella”. Precisament, en aquest llibre hi trobo una cita que em va com anell al dit per il·lustrar la reflexió d’avui: “Una altra característica que comparteixen castellans i catalans és una certa frivolitat a l’hora de fer plans, prendre decisions i fer promeses que després no es converteixen en realitat”.

        Si fem un repàs de la situació actual al país – embolicats en una pandèmia que cada cop pinta més malament per incompliment sistemàtic de quasi tot allò que es va prometre que es faria, i en capella d’obrir totes les escoles demà passat, enmig d’un clima enrarit per un caos d’incertesa logística i anímica colossal –, ens adonarem que no respectar els compromisos per part dels que governen no és pot perdonar com si fos un pecat venial confondre cada dos per tres els desitjos amb les realitats. Ja sé que alguns consideraran poc patriòtic retreure ara al president Torra, que s’afanyés a empènyer la desescalada per sortir de les urpes d’un estat d’alarma repressor i fastigós, amb tanta fal·lera que fins i tot es va passar en 24 hores del nivell 2 al 3 del confinament. La comunitat científica havia repetit fins afartar-se’n que aquesta decisió era un disbarat que es pagaria car si, simultàniament, no es tenien preparats i ben dotats uns equips de rastrejadors per aturar des del primer moment qualsevol conat de contagi, per tal d’evitar que els temuts rebrots estabornissin la recuperació. Des del govern, amb fanfarroneria i arrogància, es va assegurar que tot estava controlat i previst, i que de rastrejadors en teníem per donar i vendre. A l’hora de la veritat, va resultar que nanai del Paraguai, i així anem passant els dies amb un esclop i una espardenya, sense ésser capaços ni de controlar que qui hagi de fer quarantena per prescripció facultativa s’estigui a casa, o que gent que ha mantingut contactes amb positius i que així consta en algun registre, encara esperi que algun perdiguer sanitari truqui per assabentar-los de què tenen de fer. ¿No eren una prioritat els rastrejadors pel senyor Torra i el seu oracle de Waterloo? Potser que comencem a dir les coses pel seu nom i no busquem més excuses patriòtiques, per tapar totes les cagades que cometem solets.

         Ja sé que a altres verals també couen faves a gavadals, però no em sembla de rebut amagar el cap sota l’ala darrera d’un: “i tu més!”, que s’utilitza en política per defensar-se quan no es tenen més pretensions que engegar el ventilador. I que està passant amb l’engegada de curs? Per favor, estalvieu-me de repetir arguments i si us plau recupereu del blog les reflexions publicades els dies 18 d’agost (Quin començament de curs que ens espera!) i del primer de setembre (¿Qui volen que porti els nens a l’escola sense recança, veient com s’embolica la troca?). No hi afegiré ni una coma més perquè, exactament, totes les alarmes que hi assenyalava s’estan disparant per culpa de tot un reguitzell de promeses incomplertes del tot o en bona part, tant pel que fa referència a ràtios d’alumnes per aula com a personal docent. ¿Recordeu que quan el conseller Bargalló, tocant de peus a terra en funció dels recursos de què disposava parlava d’ampliar la plantilla de mestres fins a uns 8.000, el propi president Torra li va esmenar la plana en qüestió de minuts elevant l’oferta a 10.000, com si es tractés d’una subhasta? Doncs, ni una cosa ni altra: comptat i debatut es va jugar de farol per enèsima vegada; per falta d’humilitat, de pragmatisme i d’ésser conscients de les dificultats econòmiques per recosir en uns mesos els descosits que des de fa anys s’han evidenciat per una mala planificació i els constants canvis d’orientació política de l’educació pública.

         En definitiva: tant si en pla personal com col·lectiu, els bon propòsits, les promeses i els reptes s’intentessin complir honestament, sense buscar-hi excuses de mal pagador, segurament no viuríem abonyegats sota tanta frustració acumulada. Qui sap si el que importa, per començar a canviar les coses, és que reconeixem que la majoria de les vegades el desbaratament emocional per veure que no avancem tant com seria necessari i en el bon sentit, es deu a la mandra, la covardia i la irresponsabilitat de cadascú de nosaltres per assumir quelcom tan senzill com que les persones, sigui en privat com en públic, han de tenir paraula. En cas contrari s’és un caragirat, un mentider, un figaflor o, per desgràcia, un trist oportunista convençut que importen més els resultats que no pas els mitjans per aconseguir-los. Per aquesta raó hi ha tanta gent que és infeliç, perquè s’ensarrona ella mateixa fent-se trampes al solitari per falta de voluntat per complir, per exemple, els propòsits de cap d’any o aquells que es fan després de passar-ne una de grossa. Ara, els que valent-se de promeses per aconseguir un grapat més de vots i guanyar, se n’obliden l’endemà del que varen jurar que farien, no són mentiders, són uns bandolers pitjors que els que robaven al camí ral armats amb trabucs. D’altra banda, aquells que gestionen una parcel·la de poder i fan promeses a tall de brindis al sol, per sortir del pas i congelar les protestes i aldarulls al carrer, no són lladres, són irresponsables que assassinen il·lusions, esperances i plans de vida de gent honrada. Tant de bo arribi el dia que allò que es digui es compleixi, aleshores segurament ens estalviaríem moltes llàgrimes i, naturalment, demà passat canalla i mestres anirien contents i confiats a l’escola al primer crit, tal com s’ha de fer per anar a taula o al llit. El que passa és cada vegada hi ha més gent a qui li costa omplir la taula i que el llit se l’ha de buscar al carrer.   

ENTRE LA PANDÈMIA I LA DESUNIÓ, UNA TRISTA DIADA MOLT ESPECIAL

           Demà cadascú en farà la seva lectura positiva o negativa de com s’haurà desenvolupat la Diada, però l'ambient que es podia respirar ahir, les opinions que es podien copsar pel carrer i que, de fet, traslladaven els diaris a les seves portades, es podrien resumir en alguns dels imputs llegits: “els independentistes ho continuen sent, però potser no hi aquella il·lusió ni aquella empenta d’altres anys”; “la gent no està cansada, però hi ha un cert grau de desencís per com s’han fet les coses”; “les persones que volem la independència persistim, però no veig l’entusiasme d’altres anys”; “no hi ha un rumb clar i això passa factura. Els últims anys el moviment va a remolc de l’Estat espanyol”; “fa temps que els partits no s’entenen i per això alguns estem decebuts i desenganyats, però mai derrotats”; “ hi ha gent desencisada per la contra-posició que hi ha entre grups polítics i això es pot notar”; “els ànims i les ganes de fer coses estan desinflats”; “la cosa s’ha desinflat i segur que els partits polítics no hi ha ajudat gens”... Podríem anar seguint el repertori, però em sembla que ja són prou significatius aquests exemples esporgats. La qüestió és: ¿es capgirarà aquesta sensació pessimista gràcies a que es penjaran més senyeres que mai a tot arreu i a que els balcons s’ompliran de gent aplaudint i cantant a quarts de sis de la tarda? ¿Tantes senyeres i balcons plens com perquè no s’hagi notat que els carrers estaven mig buits, en comparació a d’altres Onzes?

         Aquesta Diada, que la presidenta de l’ANC defineix com especial, en el context d’una crisi sanitària, econòmica i social sense precedents, l’independentisme militant i resilent intenta fer palès que no renuncia a cap dels seus objectius, però ha hagut de reconèixer que les circumstàncies mundials li han desdibuixat les prioritats polítiques, no obstant es resisteixi a iniciar una hibernació controlada com les marmotes. Per aquesta raó, l’Elisenda Paluzie feia ahir pública una reflexió-confessió que és tota una pessigada als desmoralitzats i deprimits: “Com ja va passar en la crisi del 2008 l’absència d’un govern català amb totes les capacitats per gestionar la crisi i la recuperació se’ns ha fet terriblement visible. Ens manté ancorats en el victimisme, en la queixa estèril quan no es prenen les decisions adequades. I aquesta serà la tònica dels propers anys, si ens equivoquem en les prioritats. Precisament perquè hi ha crisi, la independència és urgent. Aquest Onze sortim al carrer, doncs, per dir que volem construir un futur millor, i per fer-ho necessitem un Estat que ens garanteixi drets i llibertats”.

           Per altra banda, tampoc podem oblidar aquest Onze, per més que dolgui, que l’escletxa entre les diferents ànimes del sobiranisme cada dia que passa es fa més gran i cridanera, i ja no es dissimula; no cal que repeteixi tots els mals gestos que han abundat els darrers dies perquè tots n'aneu ben servits. Però, a la meva manera de veure, enmig d’aquest guirigall em sembla imprescindible escoltar el missatge serè i contundent dels republicans Oriol Junqueras i Marta Rovira, que a través d'un llibre ens expliquen “com ho hauríem de fer per tornar a vèncer”. Avui que aquesta reflexió està farcida de cites, manllevo les paraules del periodista Jaume Barberà per feu-se’n cinc cèntims: “... Junqueras i Rovira arriben a la conclusió, sense enganys, ni fantasies, ni venjances, que per tornar-ho a fer, cal ser molts més i que els partidaris de la independència han de superar de llarg el 50% a les eleccions catalanes i no una vegada, sinó tantes com sigui possible. Només així, diuen, sumant, sent més en cada elecció l’Estat espanyol tindrà la pressió que avui no té per asseure’s a negociar un referèndum d’autodeterminació acordat, amb totes les garanties i reconeixements inter-nacionals. I si malgrat ser molts més del 50% i d’haver-ho aconseguit de manera sostinguda en el temps, l’Estat continua sense atendre les reivindicacions de la majoria del poble de Catalunya, només quedarà, diuen, la via unilateral i la desobediència civil”

         O sigui que des de la marca original del republicanisme i de l'independentisme ens posen deures: perseverança, paciència i sentit comú. Quelcom, per cert, que venim repetim en aquest blog gairebé amb les mateixes paraules des de fa mesos. Però hi afegeixen una guinda, en forma de “recadet” enverinat: que per aconseguir això d'ampliar la base independentista i ser molts més que un esquifit 50%, “cal governar, i governar bé”. Mentrestant, a les pressions a Torra que li plouen des de totes bandes, inclosos els seus companys de viatge perquè convoqui eleccions ja, s’hi afegeix Sánchez ajornant l’aprovació dels pressupostos de l’Estat fins que a Catalunya es facin eleccions. Waterlooo ja ha dit la seva: esgotar la legislatura fins al final. Pensem-hi en tot plegat, aquesta Diada tan especial, atípica i trista. 

SI HAGUÉSSIM FET UNA LLEI ELECTORAL COM CAL, EL PAÍS NO SERIA INGOVERNABLE

El pitjor que li pot passar a una democràcia, sobretot quan és tan tendre com la nostra, que no ha tingut temps d’arrelar eixerida perquè es va empeltar a tall d’arrancar naps i no es van treure totes les herbes tòxiques que hi havia al terreny, és que un país esdevingui ingovernable degut a la complicada geografia parlamentaria i a la manca de cultura democràtica, que és el que està passant a Espanya i també a Catalunya. Precisament, per evitar trobar-se cada dos per tres en atzucacs tan difícils de gestionar que acabin paralitzant l’acció de govern, els Estats democràtics – alguns ja fa temps que ho fan - haurien de prendre precaucions per a no quedar-se encallats, dotant-se d’unes regles de joc que facilitin la governança, començant per disposar d’una llei electoral equilibrada territorialment per fer possible al màxim l’ideal d’un home un vot; on els candidats proposats pels partits vagin en llistes obertes, perquè els electors pugin elegir lliurement els diputats que els hi mereixin més confiança, i que en cas de no obtenir cap candidatura la majoria absoluta per aplicar el seu programa de govern sense que li posin pals a les rodes sistemàticament, establir que en una segona volta es decanti la balança entre les dues llistes més votades per decidir la definitiva configuració del parlament.

            Des de la transició, aquesta llei electoral ha estat una de les assignatures eternament pendents per mandra, però en part també degut a que amb la fórmula del bipartidisme els principals partits ja si trobaven còmodes: a Espanya, alternant-se els socialistes i la dreta, amb un cop de mà puntual dels nacionalismes basc i català; a Catalunya, repartint-se el pastís entre el pujolisme i el socialisme, amb la crossa dels republicans als nacionalistes, si no quedava altre remei. Però aquest status quo va començar a grinyolar, precisament a Catalunya, quan a pesar que l’Artur Mas havia guanyat les eleccions pel canto d’un duro, la geometria parlamentària va permetre que una coalició de tres candidatures minoritàries condemnessin legítimament els convergents a l’ostracisme de l’oposició. Des d’aleshores, mai més la candidatura més votada ha tingut les mans lliures per governar i s’han hagut de resoldre tants trencaclosques i fer tantes concessions per tirar endavant una legislatura, que la tasca legislativa se n’ha ressentit tan tècnicament (la majoria de lleis són tan ambigües i inconcretes en els aspectes més conflictius, que els que es guanyen la vida fent-ne “interpretacions”, aplaudeixen amb les orelles), com políticament (pressupostos empantanegats durant anys i que quan s’aproven ja estan desfasats, institucions cabdals pel funcionament de l'Estat, com la justícia o el mateix control de l’administració pública que no es renoven quan toca, etcètera).

         El més preocupant d’aquest panorama és que amb els manobres que tenim per aixecar paret, poc s’emprendrà mai una reforma de la Llei Electoral potable i, per tant, estarem condemnats si no s’agafa el toro per les banyes a seguir presenciant els espectacles vergonyosos a que ens tenen acostumats els polítics cada dia i a que als parlaments es parli, cridi o gesticuli molt, sense que la feina per la qual foren elegits ses senyories repatànies es faci. Les cambres parlamentaries deuen ser els únics llocs on encara que no la feina no es faci, es cobra igual o més. Desenganyeu-vos-en, si un país no disposa d’un govern fort per aplicar el programa que hagi obtingut més recolzament per part dels ciutadans en les eleccions, i es veu obligat a dependre de l’aritmètica parlamentària estem ben apanyats, mentre als hemicicles hi hagi massa aigua i massa oli per lligar acords sòlids.

              Em direu, potser, que la cultura de la coalició és la més democràtica que existeix, i us en donaria la raó si no fos que per desenvolupar-la cal aprovar abans el primer curs de cultura general democràtica, que consisteix en: que es respecti i es sigui cortès amb l’adversari, al qual mai s'ha de considerar un enemic; que la crispació no presideixi qualsevol debat parlamentari, sobretot quan és televisat i que ses senyories s'acostumin a escoltar amb interès els arguments dels altres amb ànim constructiu, sabent destriar el blat de la palla del que es digui, perquè cap proposta presentada a l'hemicicle que sigui positiva pels ciutadans no vagi a parar a la bassa, només per despit, afany de protagonisme i perquè ho manen els aparells dels partits. 

TANTS ASSESSORS DELS POLÍTICS SÓN UN ESCARNI SEMPRE, PERÒ EN TEMPS DE CRISI MÉS

           Si algun dia fos possible accedir - sense passar per cap filtre ni intermediari que enterboleixi els resultats - al cens d’assessors de lliure designació per part dels alts càrrecs de l’administració – des de ministres a subsecretaris i directors generals – contractats a dit, de ben segur cauríem de cul. I encara quedaríem més meravellats per la prodigiosa multiplicació de menjadores públiques innecessàries; i si s’afegís al llistat d’assessors a benefici d’inventari, els que es belluguen pels despatxos de les disset autonomies, ajuntaments de com a mínim la majoria de municipis de més de vint-mil-habitants i de les Diputacions, ves comptant. Totes aquestes persones endollades per assessorar tenen perfils diferents, però totes comparteixen el mateix comú denominador: són gent “de tota confiança” del propietari del dit que els ha designat. Ara bé, perquè la transparència fos complerta, caldria que al costat dels seus noms hi figuressin els imports totals de les assignacions que entre nòmina i dietes s’embutxaquen. I, ja posats a fer, per arrodonir l’anàlisi no fora balder indagar quants d’aquests assessors disposen d’ingressos d’altres procedències, ja que per ocupar una d’aquestes “rectories” no sempre s’exigeix dedicació complerta, de manera que bastants d’aquests professionals bastant ben pagats per cert, encara poden engreixar la moma amb ingressos per simultaniejar d’altres activitats no incompatibles amb l’assessoria a un alt càrrec.

           No desitjo polemitzar amb ningú sobre una qüestió tan delicada sense disposar primer de les dades que demano. Només amb els llistats a la mà podrem adonar-nos exactament de la magnitud de la tragèdia pressupostaria que suposa per una ciutadania que, sobretot en temps de crisi, s’ha de privar de tantes coses mentre un regiment d’assessors són escollits a dit per donar consells o fer gestions que podrien perfectament aportar els funcionari de carrera en nòmina d’aquestes institucions. I encara si només es tractés d’un assessor per alt càrrec, beneit sigui Déu! Però resulta que hi ha polítics que necessiten un vertader eixam de consultors àulics per governar. No és per prendre-s’ho a tall de conya que més d’un alcalde o alcaldessa en necessiti vàries dotzenes d’aquests “estómacs agraïts” per assegurar-se de no donar un pas en fals, crossa que no els hi deu servir de gaire tenint en compte les vegades que es foten de peus a la galleda, sovint amb l’assessor al costat. Per vessar-la tant com ho fan, els polítics al meu parer no necessiten tants assessors.

         He escrit “estómacs agraïts”, perquè una bona part d’aquesta trepa – sempre hi ha les honorables excepcions que confirmen les regles generals -, accedeix a l’endoll amb el carnet del partit penjat del nas. I és que més que assessorament, moltes vegades la contractació d'un assessor de confiança serveix per tornar favors entre amics i tenir entretinguts i pagar serveis prestats a correligionaris. En qualsevol cas, no tot són flors i violes pels assessors, ja que aquests endolls no són per sempre sinó que tenen data de caducitat. Avui hi són i demà poden no ser-hi, ja que aquesta feina és tan fugaç com la carrera del càrrec públic que els ha designat. Però mentre dura el xollo, dona per fer bullir l’olla amb força més substància i vitamines que un treballador del rengle. No cal que arribeu a conclusions sobre aquesta reflexió, espereu a consultar la llista si és que algun dia es dignen fer-la pública i si tot plegat es fa palès que no és una brama aleshores serà el moment de preguntar-nos si tots aquests que suquen el melindro als pressupostos públics de trascantó, val la pena que s’estiguin malgastant els nostres impostos en feines prescindibles, enlloc d'emprar aquests recursos a tapar forats socials que no poden esperar més. 

LA PANDÈMIA APARENTMENT ACOLLONEIX ELS VELLS MENTRE ELS JOVES S'HO PRENEN A LA FRESCA?

Però, no sempre les coses són com aparenten i quan ho són, sempre hi ha una explicació. En efecte, sembla que morir-se d’un empatx de covid-19 hauria de neguitejar més als joves, que els queda tot un univers de temps per viure que no pas els ancians que, pràcticament, ja ho tenen tot fet i com aquell qui diu la seva vida es troba en temps de descompte. Sembla que a partir de la desescalada – perquè mentre va durar l’estat d’alarma tothom feia si us plau per força la farina blana -, era ben bé a l’inrevés. Els més grans anaven de cul per a no enganxar el microbi que en un tres i no res podia abonyegar-los la manxa i bona nit cargol. Mentrestant, bona part del jovent i els de més de trenta anys que encara es consideraven de la primera volada, es penjaven la mascareta al canell enlloc de a la cara, repartien petons i abraçades de retrobament a dojo i compartien sense gaire recança begudes i el que calgués quan sortien en colla. El que passa és que entre el jovent s’havia escampat la brama, ves a saber peixada per quins interessos, que el covid-19 era un invent per delmar el ruïnós col·lectiu de pensionistes i d’empiocats crònics, però que passava de llarg dels joves.

I el que passa, també, és que malgrat els col·lectius dels considerats vulnerables fossin als que més havia tocat el rebre, per no fer-se mala sang ni deprimir-se, la majoria no es varen creure aquell mantra de que eren les víctimes propiciatòries i predestinades al més absurd dels sacrificis. Al meu parer, aquells que coincidien amb un perfil de risc, sense posar-se d’acord però reaccionant semblant per pura lògica, van concloure que més valia no creure’s que tot plegat era el resultat d’una conxorxa o d’un capriciós destí. I per aquestes raó, mai van abaixar el cap resignats a la bestiesa de considerar-se a mig camí de les tres pedretes, simplement perquè era “llei de vida”; perquè els ancians ho tenen tot fet quan arriben a certa edat, sinó que molts encara tenen projectes, il·lusions i pretensions de fer i de veure moltes coses. De manera que no val la pena de remenar-ho més! Perquè prou sorpresos va quedar, la que una part de l’establishment anomena “gent gran” per obviar el qualificatiu d’ancians o vells, potser perquè s’hi senten més còmodes amb un succedani, quan s’adonà que els observadors i analistes presumptes experts en pandèmies els hi encolomava el cartell de “vulnerables”, com aquell que arrenglera els que entren "en capella". Però en contra del que s’esperava, els que estaven “en capella” no es van arronsar davant aquella espècie de fatalitat, sinó que la majoria reviscolà disposada a fer el que calgués per escapar-se’n sana i estalvia de l’envestida del virus, fent tota la bondat que calgués perquè no se’ls aturés la corda abans no fos l’hora. Pur esperit de tossuderia!

En canvi, el jovent de ple dret i aquells que s’hi reenganxen mentre el cos no els faci figa perllongant a l’adolescència al límit, emborratxats per un optimisme nostàlgic precisament de la joventut que se’ls hi escola, no crec que es comportin amb tanta desimboltura i provocació social sent conscients del què s’hi juguen personalment agafant-s’ho a la fresca, ni del mal que poden fer a altres si encomanen la malaltia de la qual ells poder ser-ne portadors pel seu mal cap. Fer el burro i desobeir per principi a qui mana, no respon a un propòsit predeterminat de fer la punyeta ni de sabotejar cap protocol sanitari, sinó que és fruit de la inconsciència més grotesca i hiperventilada. Ni se’ls hi passa pel cap que estan cometen una bestiesa, refiats en que la seva joventut els protegeix del contagi, creença que es falsa; però, sobretot, sense considerar que, precisament degut a que són joves hi tenen més a perdre en aquesta batalla, puix els queda ciri per estona i seria una llàstima que el cremessin en una nit de farra o d’eufòria. A la meva manera de veure, doncs, el jovent no es planteja la transgressió de les normes sanitàries com un desafio al virus, com dient-li: si pots atrapa’m. Ben al contrari, em sembla que els joves, un per un, són respectuosos amb la “nova normalitat” i fins i tot es comporten cívicament; però és quan s’acomboien amb més es relaxen i es deixen anar, a partir del moment que el seny individual es dilueix en el miratge que predica el ramat. On la conducta que s’adopti en grup depèn de la influència i pelica del que porti la veu cantant dintre colla, per bé o per mal. Espero haver contestat la pregunta que plantejava a l’encapçalament de la reflexió d’avui. 

L'EMPRENYADORA TRUCADA QUE CADA DIA M'ESGUERRA LA MIGDIADA

          No falla, quan estic en el punt més dolç de la migdiada, em sobresalta el crit del telèfon. A vegades, quasi em foto de lloros per arribar-hi a temps perquè tinc l’ànima adormida, i quan el despenjo sento una veu, normalment femenina que amb accent de vés a saber quines quimbambes em pregunta melosa si parla amb el senyor José Maria. Quan jo encara anava amb el lliri a la mà li contestava afirmativament, pensant qui sap què em voldrien comunicar – potser un premi literari dels molts concursos en que participo, vés a saber! -; però, no, allavonces la veu anònima intentava fer-se simpàtica presentant-se com a Mirinda, Candelaria o Virginia, per endinyar-me tot seguit un rotllo encaminat a caçar passerells encantats o ingenus, que li volguessin comprar el servei o el producte que promocionava.

         Quan ja vaig endevinar de què anava la broma i que les llagoteries de la venedora eren una tàctica, tan antiga com la de l’Eva fent l’article de la poma a l’Adán, per fer-me caure de quatre potes en un parany comercial que es basava en el vell truc de vendre duros a quatre pessetes en versió moderna, vaig inventar-me una dotzena de mètodes per treure’m de sobre aquelles paparres, d'una manera cada vegada més descarada i àdhuc mal educada, per tal de deixar la impertinent amb la paraula a la boca, o tallant la comunicació d’entrada un cop el mòbil em delatava que la trucada procedia de Badajoz, Lugo o Valencia i, escarmentat i escaldat, m’olorava una nova temptativa d’aixecar.me la camisa. No sóc l’únic que actua tan expeditivament sense escrúpols contra aquesta invasió il·legítima de la meva llar, en el moment més inoportú. Però, com que ja els hi pres el número i sé com s’ho manegen no vull perdre els estreps i passo de la trucada empallegosa no despenjant ni el telèfon, perquè sospito que només pel fet de contestar “digui”, la companyia que Movistar m’ho farà pagar al proper rebut, de manera que la Candelaria de torn s'estalvia que l’engegui a parir panteres a les primeres de canvi, però no puc escapolir-me’n de que l’endemà una de les seves impertorbables i incansables col·legues torni a tirar la canya per veure si pico l’ham.

           A la meva manera de veure, però, aquest assetjament de la nostra intimitat per part de operadors o operadores que t’ofereixen descomptes, regals i gangues a totes hores, amb un discurs pràcticament calcat, requereix una reflexió més seriosa perquè no tot consisteix en treure-te’ls de sobre, com acabem fent la majoria dels "beneficiaris" de les trucades. També hi ha gent, encara que sembli mentida, que se'ls escolta i, potser, inclús manté una conversa amb l’invisible comunicant que li dona la tabarra a l’altra banda de la línia; el que ignoro és si amb aquests interlocutors tan centrats en el seu rotllo és possible de mantenir-hi una conversa normal, raó per la qual qui sap si no hi ha algú que aprofita la trucada in-tempestiva per trencar la seva soledat particular. En aquests casos, m’agradaria saber si l’operador/a segueix donant corda a la conversa o la talla perquè el seu temps és or i no el pot perdre en bajanades ni sentimentalismes.

             Vet-aquí que el fenomen de les persones que es dediquen a fer promocions comercials per telèfon us confesso que m’intriga i em desvetlla tot un reguitzell de preguntes, pura xafarderia si voleu, que podrien resumir-se en una de sola: els que es dediquen a aquesta feina al meu parer tan ingrata, ho fan perquè tenen ànima d'esclaus o de robots? Perquè, francament, no m’imagino a cap persona normal capaç de suportar estoicament insults, exabruptes i engegades a la merda amb tota regla, sense que la moral se’n ressenti i acabi el dia feta caldo. No em puc imaginar quines són les condicions laborals que tenen aquesta gent que es busca la vida en aquest treball, si és que en tenen; però m’hi jugaria el què vulgueu que les condicions contractuals estan més properes a l’esclavitud de temps reculats que no pas a les llibertats pròpies del segle XXI. I també m’agradaria saber si les companyies que encarreguen aquest massiu bombardeig comercial dels ciutadans, envaint els seus espais de privacitat, els hi són tan rentables els resultats obtinguts que no pensen deixar d’insistir en una pràctica tan impopular. Potser, doncs, caldria preguntar-nos qui està més moltonejat, si els consumidors que piquen l’ham o els operadors disposats a tirar la canya per una misèria, tantes vegades com calgui i sense perdre mai la moral.

EN QUÈ ENS AFECTA EL CASAMENT ENTRE "LA CAIXA" I BANKIA

           La meva "La Caixa" de tota la vida, que s’assembla tan poc amb la que coneixia temps enrere, ara pel que sento dir s’ha amistançat amb Bankia, l’hereva d’aquella Caja Madrid model de gestió tan honrada que ens va costar a tots els ciutadans una bona picossada rescatar-la de la fallida i de la vergonya internacional. Jo, francament, dels matrimonis de conveniència entre corporacions no en penso opinar mai ni una cosa ni l’altra perquè analitzant els capítols m’hi perdo i, com deia aquell: “doctors té l’església”. I perquè, en definitiva, cadascú és lliure de ficar-se al llit amb qui vulgui. I el senyor Fainé, qui sap si un dels pocs exemplars de bon nyerro català que queda viu, hi té la mà trencada en fer tractes profitosos per a la seva butxaca amb qui se li acosta i es deixa estimar. Però, sí que hi tinc tot el dret del món a ficar-hi cullerada en aquest “apanyo” si oloro socarrim i de la rebolcada en podem sortir escaldats tots, de rebot. A mi, particularment, encara que figuri que sóc un dels clients antics, me la replantifa com “La Caixa” s’organitzi la seva vida amorosa; en passo tant, que ni quan em va dir que feia el salt a Catalunya per anar-se’n a viure a amb la “querida” a València, per posar distància i fer la patota a la legítima i als seus parents separatistes, no vaig reaccionar buidant els quatre rals del meu compte, en un gest de patriòtica indignació. Francament, hi tenia més a perdre que a guanyar fent el passerell, començant per la feinada que em suposava traslladar les ordres de pagament de rebuts a una altra entitat. De manera, que ho vaig deixar córrer i em vaig adaptar a les noves exigències comercials, resignant-me a que la memòria d’aquella “La Caixa” propera i servicial que havia conegut de petit, l’havia d’esborrar per sempre del meu imaginari.

          Per si em servia de consol, un amic meu em va fer veure que la despersonalització bancària s’havia generalitzat arreu, i que aquells empleats-persones d’abans, a qui els pelacanyes com jo que només hi guarden la guardiola de subsistència a la Caixa, els hi podíem explicar la vida i confessar-nos-hi en cas de necessitar un consell, ara els han reemplaçat per uns eixerits, educats i eficients aprenents d’executiu quadriculat, que tant en versió masculina com femenina es limiten a seguir al peu de la lletra els protocols estereotipats de contacte amb la clientela, a la que procuren encaterinar amb un repertori de somriures i ganyotes de tramoia, procurant no passar-se mai d’entusiasme. De les relacions entre entitat i client no en puc dir altra cosa sinó que han canviat el xip, en el sentit que ja no parles amb algú amb qui us coneixíeu de tota la vida, sinó amb una mena de robot programat per no resoldre cap problema ni prendre cap iniciativa que no estiguin contemplada en el manual d’instruccions. Ja faran prou si trameten amb interès i exactitud als seus superiors les inquietuds puntuals que els hi hàgiu fet arribar. Amb els bancs ja passa igual com a cal metge del seguro, que ens haurem d’acostumar a veure cada dia una cara nova d’entendre-nos-hi per telèfon o per correu. Potser si “La Caixa” no s’hagués desempallegat d’aquella manera de fer d’estat per casa, no s’hagués convertit en la potència financera que és avui dia. Per tant, no li retrec; cadascú pot fer-se gran com li roti i buscar-se els companys de viatge que li facin més el pes. No obstant això, em neguiteja pensar en com deuen patir per adaptar-se a aquest nou estil d’intercomunicació, la gran quantitat d'ancians renyits amb les noves tecnologies.

             Ara bé: em sembla que “La Caixa” amb el que no s’hauria d’avenir amb l'excusa del casori és a netejar les vergonyes i fer de lloca d'una entitat, que per molt que sembli sanejada, en realitat porta massa plom a les ales. I que l’absorbeixi “La Caixa”, encara que de portes enfora d’aquest casament se’n digui “fusió”, per maquillar la jugada, certament és el millor desenllaç que podia esperar tenir l’aventura desguitarrada de Bankia, de la qual, per cert, el 62 % del seu capital social és propietat de l’Estat. A mi, però, tant se me’n dona de com s’ho facin! En canvi, si que em preocupa i molt, es que consumin el que sigui en aquest matrimoni de ringo-rango sense aclarir abans com pensa la núvia madrilenya - que no té res de verge - rescabalar la Hisenda Pública – és a dir: a tots els espanyols –, passant comptes primer de tot del préstec de 24.000 milions d’euros que ens va costar la broma del seu rescat, més els interessos corresponents. Perquè si no s’aclareixen aquests detalls abans d’intercanviar els anells, pot passar com fins ara: que fotent-se’n del mort i de qui el vetllava, Bankia, que durant els darrers anys ha declarat beneficis en cada exercici per justificar pagar dividends als seus accionistes, va tenir la cara de no tornar més que unes miserables engrunes simbòliques del deute acumulat. ¿Abans de consumar-se l’absorció per “La Caixa”, doncs, liquidarà Bankia a Hisenda els calers que no són seus? D’aquest casori és l’únic que m’importa. I també, ja qui estem posats, tinc curiositat per saber si els contraents és beneficiaran d’alguna desgravació fiscal com a premi matrimonial.

TANT VA EL CANTIR A LA FONT QUE ACABA TRENCANT-SE DEL TOT

            Ja sé que no us agrada gaire que reflexioni sobre la política concreta del nostre país i que preferiu comentaris més generalistes o, millor encara, que parli d’una altra cosa. Ho sé, i procuro estar-me’n tan com puc de burxar en la nostra ferida concreta, perquè sóc conscient que a casa nostra és probablement on es pot trobar més quantitat de pells primes per metre quadrat; però, a vegades és impossible de mirar cap a una altra banda i passar per alt certs disbarats polítics que, de ben segur, quan siguin estudiats a uns quants anys pels historiadors, les generacions futures no se’n podran sentir gaire orgulloses d’alguns dirigents de l’època actual. Em refereixo, en concret, a fets com la darrera remodelació del govern de la Generalitat, que per definir-la d’una manera castissa potser el més adequat seria qualificar-la d’alcaldada. Hi ha polítics que malgrat actuïn amb maquiavel·lisme se’ls hi pot dispensar aquesta deriva perquè, a la seva manera, són coherents amb les seves idees i gens dispersos a l’hora d’executar-les, però n’hi d’altres que no tenen ni la finezza ni l’astúcia dels polítics de raça, i quan es comporten com aprenents de Maquiavel acaben parint petites potineries i fins i tot grossos bunyols.

            Per molt que hom vulgui adornar la interpretació de la defenestració fulminant de tres consellers explicant sopars de duro – ¿potser se’ls hi va comunicar per burofax la destitució, ara que està de moda aquesta manera de tirar la pedra i amagar la ma? -, el cas és que aquí i a les quimbambes de semblants “afinaments” se’n diu “purga política”. Aquesta expressió, encara que té fama d'haver-la inventat els soviètics, en realitat ja era utilitzada en temps reculats i en teoria a les beceroles de la civilització, quan a algú que incomodava al rei del mambo de torn amb els seus comentaris crítics o sarcàstics – fos un filòsof, un polític o un fotetes -, se’l convidava a un traguet de cicuta. Els inventors de les purgues dels que feien nosa a vegades anaven massa lluny, seguint al peu de la lletra aquella dita popular de que mort el gos, morta la ràbia. Ara, almenys, aquelles barbaritats ja ni es pensen ni es cometen, malgrat se segueixi purgant als incordis, això sí, posant-se mascaretes, guants de seda i desinfectant-se les mans, en acabat.

          L’entorn del president Torra, que no ha tingut mai cap reparo en fer broma del seu hipotètic paper de “vicari”, assegura que en aquesta remodelació governamental no va seguir consignes del rector de la parròquia. Em costa de creure, francament, però després de rumiar-hi una mica he pensat que potser sí diu la veritat, perquè si les ordres haguessin vingut de Waterloo el recanvi a Cultura és molt possible que hagués afavorit una diputada Laura Borràs en hores baixes, per allò de matar d’un tret dos pardals. Per tant, és possible que el president sí anés per lliure. Pitjor per ell, si fos així, perquè a part d’incomplir per enèsima vegada el seu compromís personal de convocar eleccions després d’aprovar els pressupostos, ara resulta que s’ha creat un nou problema logístic, que es podia ben estalviar: negant el pa i la sal a la parentela convergent es pot trobar que el grupet del PDeCAT es converteixi en la mosca collonera que li giri l’esquena quan el Parlament s’hagi de manifestar sobre la seva continuïtat malgrat tot, el dia que el Suprem l’inhabiliti. El mateix Maquiavel diria que no es pot abusar de portar tant un càntir fràgil a la font, perquè algun dia es pot esberlar.

              A la meva manera de veure, doncs, com va avisar el murri del president Tarradellas, en política es poden fer tots els papers de l’auca menys tocar el ridícul. I amb la darrera remodelació del govern ni els interessos de Catalunya ni la reputació de la política en surten ben parats, i només els que no volen treure’s la bena dels ulls negaran que sigui una treta – bruta? – de partit. Amb tots aquests jocs de mans sapastres, tampoc es fa cap favor al soci de govern, la versió original del republicanisme i de l’independentisme català, sinó que més aviat se'l vol desacreditar en el seu intent de desencallar la taula d’un diàleg inevitable amb el govern central. No s’ha de tenir cap màster en ciències polítiques per saber que mai un govern de l’Estat negociarà res en serio amb un govern inestable i sense lideratge com el que patim a Catalunya avui. ¿Tant difícil és en un país que farda d’ésser més democràtic que ningú anar a les urnes per posar al dia la correlació de les seves forces parlamentàries? Sobretot, quan el propi president passat Nadal va declarar la legislatura esgotada. ¿De què tenen por a Waterloo? Des de la meva supina ignorància només se m’acut una explicació raonable: temen perdre el mànec de la paella. Quin gran poble seriem si els nostres governants sempre haguessin estat a l’altura de les circumstàncies, procurant pel benestar de les persones i del país en general, enlloc de vetllar per conservar els seus privilegis, rectories i hortets.

A MAL TEMPS, BONA CARA PER NASSOS

Perdoneu que hi insisteixi en l'optimisme, però malgrat cada matí sembla que ens llevem amb notícies més desastroses que les del dia abans, no podem deixar-nos abatre ni abandonar la lluita per allò en que creiem, per el món millor en que somniem, en definitiva, per allò que ens faria estar feliços. Ja sé que és molt fàcil de dir-ho i bastant difícil de portar-ho a la pràctica, sobretot quan els vents que bufen arrosseguen glopades de desmoralització i pessimisme i ens fan veure, impotents, com els que porten el timó de la nau en que estem embarcats per força - molts si poguéssim ja en baixaríem - fan de tot menys dirigir-la a l'abric d'un port segur. I per què? Doncs perquè enlloc de posar els cinc sentits en sortejar els esculls, la mala mar i els eventuals atacs de pirates i bandolers, resulta que passen l’estona jugant a nyaus amb una tripulació cada cop més desunida, cridanera, insolidària amb els poca-roba i despreocupada en general del benestar real de les persones. Tanmateix, els que haurien de procurar que de portes enfora només en parlessin bé de nosaltres, de la nostra emprenedoria i de les idees importants que som capaços de tirar endavant quan ens ho proposem, presumint inclús legítimament i amb orgull de fregar nivells d’excel•lència en moltes iniciatives empresarials, no sé com s’ho maneguen perquè exportem només la misèria, la fatxenderia d’uns quants arribistes impresentables i la mala fama de d’una colla fastigosa de polítics pillastres, maldestres i caïnites.

           A la meva manera de veure, francament, a tots aquests que massegen la seva, i de retop també la nostra, reputació comportant-se al marge de la moralitat, de la solvència intel•lectual, de la professionalitat i de les regles de joc democràtiques, no hauríem pas de deixar-los que ens representessin ni un dia més. Hi ha massa bona gent competent, responsable i humil apunt per agafar el relleu. Per exemple, la que a vegades des del voluntariat més rigorós o a partir de la vocació treballa en equip en projectes on la rivalitat, l’enveja i el joc brut estiguin exclosos de la legítima competició; la que sense pensar només en subvencions que a la llarga condicionin la independència, s’inventa cada dia, sovint fent miracles amb els seus escassos recursos, com dinamitzar i fomentar la cultura, l'educació i la consciència cívica; la que sense abaixar el cap i no fer trencadissa innecessària ni inoportuna surt al carrer a expressar cada vegada que calgui el seu desacord - en tant que societat civil madura -, envers lleis o decisions injustes.

Havent-n’hi, doncs, més de gent assenyada, competent, honrada, responsable i qualificada entre la societat civil sana i treballadora, no podem deixar-nos embrutar la seva bona imatge i el renom, per un grapat d'ineptes, vividors i a vegades corruptes, dels quals convindria desmarcar-se'n sense contemplacions, si cal tallant pel dret. Per tant, ara menys que mai penso que no ens convé arronsar-nos en un racó de casa, aclaparats per com ens gestionen la pandèmia, l’economia i la vida particular. Tant de bo la “nova normalitat” servís per arraconar les arnades i eixorques rancúnies entre dretes i esquerres, per avançar tots plegats cap a una societat on les úniques diferències socials s’establissin distingint entre homes honrats i xoriços, entre treballadors i ganduls, entre solidaris i egoistes, entre optimistes i pomes agres, entre cívics i destralers i, sobretot, que mai més tinguéssim, a la pràctica, ciutadans de primera, de segona i àdhuc de tercera nouvinguts. Perquè aquests desitjos no siguin una utopia, doncs, ens hauríem d'anar acostumant a fer bona cara al mal temps i no amagar el cap sota l'ala perquè ens dirigeixin la vida com vulguin uns quants. Com si aquesta fos l’obligació més important de cada dia, mentre la nau en que anem embarcats vagi a la deriva, puix almenys si ens mantenim desperts i amb l’ull ben obert evitarem que els ximples que la governen l’estavellin contra les roques i ens aixequin la camisa fent-nos creure que a les roques hi ha Xauxa.

LA DIADA EN TEMPS DE PANDÈMIA, TOT UN REPTE

 

            L’Assemblea Nacional de Catalunya ha rebaixat, degut al panorama sanitari, les seves ambicions a trencar el sostre de milers de manifestants enregistrats les darreres Diades i treure pit, legítimament, davant el món sencer posant en relleu el recolzament popular a les reivindicacions sobiranistes. Però, en vistes de com estan evolucionant negativament els contagis de covid-19, l’ANC es resignarà a mobilitzar un màxim de cinquanta mil persones en 107 punts de concentració, distribuïts entre 82 municipis. És una decisió que no deu haver estat fàcil de prendre, ho comprenc, però la seva presidenta aprofita per fer palès el sentit de responsabilitat cívica d’aquesta disciplinada plataforma de societat civil, en uns moments tan delicats com els està vivint al país.

Ara bé, no totes les sensibilitats de l’heterogeni món sobiranista combreguen amb aquesta estratègia diguem-ne “institucional”, i des d’alguns col·lectius més hiperventilats o radicalitzats, com us sembli descriure-ho, ja s’ensuma que pensen “donar la nota” desafinant, esclar. Ja se sap que ni tothom pensa igual ni és obligatori de fer-ho, i que hi ha massa gent que té molta pressa per marcar paquet i posar les cartes sobre la taula encara que no tinguin les de guanyar; però, quan importants autoritats sanitàries del país, incloent-hi col·legis de metges, caps d’epidemiologia dels principals hospitals i el propi director general de salut arrufen el nas quan es parla de “concentracions”, per  molt amb pinces que s’agafin les explicacions, és lògic que la gent amb responsabilitat no pugui fer-se l’orni. De fet, el propi president de la Generalitat no fa ni quatre dies que des de la televisió, amb cara demacrada, recomanava i mig amenaçava amb endurir les restriccions a les relacions socials i a la mobilitat, si la població no evitava voluntàriament les gentades i els desplaçaments innecessaris. Seria insensat, doncs, no fer cas d’unes recomanacions tan raonables i de sentit comú i, per tant, l’ANC així ha acabat per acceptar-ho, si bé sense renunciar en cap moment a l’esperit reivindicatiu propi de la Diada i, per aquesta raó, les concentracions previstes es faran davant edificis simbòlics del poder de l’Estat, com ara les delegacions d’Hisenda, accentuant més la confrontació que la simple reivindicació, en consonància amb la nova doctrina.

        L’ANC no sé si tindrà més o menys feina organitzant la Diada d’enguany, però admeto que no és tan senzill com sembla controlar l’accés, en funció del perimetratge dels punts previstos per a les concentracions, i organitzar la inscripció prèvia on line dels interessats en participar-hi en aquestes cridòries controlades, garantint a més a més que tothom respectarà la consigna de mascareta, distància i higiene de mans. Cregueu que no són qüestions fàcils d’aconseguir amb èxit en un ambient crispat i propens a la desobediència reescalfada. Entre els punts de concentració, destaca com el més nombrós les 1.700 persones calculades a Badalona – per què precisament en aquest municipi? - i el més modest tindrà lloc davant l’església de sant Climent de Taüll, a l’Alta Ribagorça, on s’espera que només se n’hi apleguin 112. En general, els organitzadors han previst que les concentracions oscil·lin entre les 200 i 300 persones com a màxim. Els punts més calents es concentraran al centre de Barcelona, on deu mil manifestants es repartiran entre quatre punts de trobada, que suposo no es donaran a conèixer fins al darrer moment, llevat del de Plaça Letamendi, davant d’Hisenda, lloc on a través d’una pantalla gegant es faran els parlaments de rigor. Tanmateix, em crida l’atenció la concentració convocada al Maresme, a tocar de la N-2, perquè encara que en principi preveu l’organització que els manifestants no traspassaran el voral envaint la calçada i aturant la circulació, la temptació de fer-ho serà molt forta i penso que alguns els costarà molt de resistir i, per tant, es generaran tensions evitables. De qualsevol manera,  sobre el paper el disseny del desenvolupament de la Diada és net i polit, sota el lema de “conviure amb el virus, garantint els drets fonamentals de manifestació”.

          No obstant això, ja que les televisions de tot el món no podran fer-se ressò de carrers i places de Catalunya plenes escandalosament de gom a gom, a la meva manera de veure crec que s’hauria de procurar que, més que en cap altra de les Diades anteriors els balcons, finestres, terrats, façanes i fins i tot els aparadors de les botigues esclatessin de senyeres, fent palès que aquells que l’any passat omplien els carrers a vessar, enguany des de casa seva, almenys tants com varen mobilitzar-se, es facin notar airejant tantes senyeres com gent hagués sortit al carrer si no fos per la punyetera pandèmia. Finalment, amb tota modèstia de que sóc capaç, i per si serveix d’alguna cosa, suggeriria que les ofrenes florals que es prodigaven a tremuja en les concentracions patriòtiques davant monuments, monòlits o plaques commemoratives, es traslladin a les portes dels geriàtrics per demanar perdó als milers de víctimes sacrificades en soledat, encara no se sap per negligència de quants i, si en sobren, de flors, també se’n poden deixar unes quantes a les portes dels hospitals, en desgreuge als sanitaris escarnits reiteradament per les promeses salarials, contractuals i de recursos materials, incomplertes reiteradament pel govern.       

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

FATALISME A LA CIUTADELLA

 FATALISME A LA CIUTADELLA

             Passaven just tres minuts de les tres de la tarda, del tercer dia de la darrera setmana del mes d’agost, quan la copa d’una palmera datilera va precipitar-se sobre un banc del parc de la Ciutadella, on estaven asseguts, per casualitat, un home i una dona, resguardant-se a l’ombra de l’estuba i refrescant-se la mirada amb la contemplació del petit llac. L’home, d’uns quaranta anys, se’n va fer la pell de la trompada i la dona, a part de l’esglai que li durarà mesos, se’n va emportar de regal unes quantes hematomes. Tot va passar en un vist i no vist. Un dels cambrers de la propera cafeteria va explicar que es va sentir un soroll molt fort. Els tècnics, al seu torn, varen informar que l’arbre no estava afectat del morrut roig, el virus de les palmeres ni tampoc bufava vent especialment fort. Tanmateix, l’alcaldessa Colau, en donar el condol als familiars i amistats de l’home que la va palmar, va dir que posarien els cinc sentits per saber perquè havia passat.

         Evidentment, l’alcaldessa es referia a què va provocar l’ictus a la palmera, no a perquè aquelles dues persones es trobaven assegudes en aquell banc, en un dia i en un lloc equivocat. Que s’havien llevat amb el peu esquerra? Que el seu horòscop ja els hi deia i no n’havien fet cas? Que alguna bruixa els hi havia ficat el dit a l’ull? O potser no es tractava de res més que d’una pura casualitat? Qui sap, però, si s’havia d’atribuir resignadament només a la fatalitat. A molta gent li costa d’admetre que el fatalisme o la predestinació siguin les que remenen les casualitats; però, alguns pensadors clàssics abonen la creença que tot allò que ens passa està determinat pel destí, entès aquest com una força impersonal, en l'antiguitat sovint vinculada als déus, que expressava la ineluctabilitat del futur còsmic, històric o personal. El terme “fatalisme”, però, a la gent de la nostra generació li fa flaire de quelcom destructiu, que porta a la ruïna i és de mal astruc. Quan diguem que una cosa “ha sortit fatal”, en realitat volem dir que pitjor no podia anar.

             Diuen que en Josep Pla – per cert, el prosista més gran de la Catalunya contemporània, malgrat l’opinió dels fariseus amargats que li varen negar, reiteradament, el premi d’honor de les lletres catalanes -, assistia un dia a una conferència d’un conegut arqueòleg, el qual la va començar dient: “fa 11.327 anys”... En sentir-ho, en Pla, es va aixecar de la cadira com un coet sense poder reprimir un sorneguer i sarcàstic “clavat!”. I és que per molt savi que hom sigui, no hi ha ningú que pugui afinar tant la punteria profètica o investigadora, per aquesta raó de sentit comú, val més relativitzar una mica tant el que es refereix al passat com al futur. Les prediccions, per molt serioses que siguin, sempre són negatives i generen alarma social; en conseqüència, conforment-nos pensant que és tan fàcil de fer pronòstics a llarg termini, perquè al visionari ja no se li puguin exigir responsabilitats perquè criarà malves. Algú va escriure una frase certa i ben trobada: “el pitjor que ens pot passar és que els nostres somnis es facin realitat”. Tanmateix, els pronòstics pessimistes sobre què li espera a la humanitat, segons com es miri tenen el seu aspecte positiu i tranquil·litzador: en el fons ens permetem deduir que l’època que ens ha tocat per viure és la millor de totes les que ens podien tocar, sense comparació ni amb les de temps famolencs i bèl·lics del passat, ni amb les d’un futur abocat a l’apocalipsi climàtica. Francament, després de llegir-vos aquesta reflexió podeu cridar, com el murri d’en Pla, un clavat! ben sonor, i anar-vos-en a dormir tranquils, que el que tingui de passar passarà, ens hi posem com ens hi posem, si no posem seny. Poc s’ho pensaven aquells dos, que la palmera els cauria a sobre mentre feien una becaina asseguts en un banc, sota l’ombra. El que caldrà, doncs gairebé sempre, és que tinguem sort!

 NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

QUI VOLEN QUE PORTI ELS NENS A L'ESCOLA SENSE RECANÇA, VEIENT COM EMBOLIQUEN LA TROCA?

             Després d’escoltar els responsables d’educació de les diferents autonomies arrufar el nas parlant de la rentrèe escolar, i de submergir-se en el maremàgnum de comentaris, alguns quasi apocalíptics, que destil·len els mitjans de comunicació, els pares que portin els seus fills a l’escola d’aquí a quinze dies es mereixerien la medalla al valor. I és que, en comptes de bastir des de l’administració un clima de calma i confiança perquè la canalla i els pares esperin amb candeletes reprendre els estudis interromputs per força abans de setmana santa i d’haver liquidat el curs amb un aprovat general, el que es fa des dels mateixos governs que haurien d’aportar llum, es complicar tant els protocols de posta en marxa i d’accés a les instal·lacions escolars, que produeixen fum a dojo, estimulant els recels i les preguntes emprenyadorament escèptiques de mestres, pares, avis i mitjans d’informació sobre el futur de l’experiment. Francament, enlloc d’insistir: “ho tenim tot apamat i ben lligat perquè no es produeixin contagis”, només reciten com lloros, fins atipar-te’n, les mesures que prendran “en cas de contagi”, inclòs “disfressar” amb epis com els sanitaris el professorat, o enviar tots els nens d’una mateixa bombolla contagiada a una quarantena domèstica, sense preveure la cobertura econòmica del cuidador. El problema és que, a part de no tenir gaire empatia ni mà esquerra per explicar-ho, ho fan en un to de veu tètric, com si ja donessin per fet que adoptar aquests tipus de mesures serà inevitables. Caraina, doncs, quina manera tan intel·ligent de promocionar la represa del nou curs!

            Alguns col·lectius de mestres ja tenen convocada vaga pel primer dia de classe i comunitats com la xinesa recomanen a la seva parròquia no afanyar-s’hi a portar els seus fills a col·legi. A aquests dubtes, que els propis governs han ajudat a crear amb les seves discrepàncies, incoherències i contradiccions, sempre per raons polítiques més que no pas epidemiològiques, s’està fent un sarcàstic favor a contribuir en crear un clima de serenitat d’esperit en la comunitat escolar – pares, mestres i alumnes -, que té els nervis tan trasbalsats pels rumors i les brames, que a la mínima senyal d’alarma poden saltar brots histèrics incontrolables. Fins ara, els preparatius per obrir les portes dels col·legis en unes condicions el més semblants a la “normalitat” presencial no s’han pogut contar d’una manera més maldestre, enmig de constants rectificacions del que s’havia dit el dia abans i de missatges fets amb tant poca convicció que desperten més preguntes que certeses. Perquè un remei faci efecte, cal que el malalt se’l prengui convençut que li anirà bé perquè “creu” amb qui li ha receptat; per aquesta raó els placebos ajuden. I és que per superar qualsevol mal tràngol cal tenir confiança amb qui lidera els esforços per sortir-se’n de l’atzucac. Però el problema que tenim és que les solucions que es proposen semblen més una cataplasma feta cuita-corrents i de matinada per xarlatans, que una teràpia rigorosa pensada i estudiada amb tots els ets i uts, amb tothom al darrera disposat a recolzar-la per fer-la creïble. Mentre per motius estrictament polítics a tots els partits no els hi doni la gana de recolzar de bon grat o almenys per salvar les aparences, una crida unitària per ratificar una estratègia comuna la en la represa escolar en temps de pandèmia, val més que tirem el barret al foc i que siguem conscients que ens juguem, aquest gran repte social i cívic, a la ruleta russa de la improvisació i dels rampells.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM