L’actor Will Smith, en plena cerimònia dels Oscars, va pujar a l’escenari i va endinyar una senyora plantofada als morros del presentador de la gala, l’humorista Cris Rock, després que aquest deixés anar una broma impertinent i sense cap relació amb l'acte que es celebrava, en relació a la caiguda de cabell (alopècia) que pateix la dona de l’actor, la Jada, com a seqüela de la quimioteràpia. La reacció de l’actor ha generat els darrers dies un debat divers i crispat, en molts de casos instrumentalitzat ideològicament per acusar-lo de comportament masclista i de fomentar la masculinitat tòxica; en canvi, el comportament impresentable del còmic que va encendre el misto, ha rebut moltes menys crítiques malgrat se havia ridiculitzat en públic la imatge d’una dona a causa d’un problema de salut. L’actor, va justificar la seva reacció airada, dient que: “els acudits sobre mi són part de la meva feina, però un acudit sobre la condició mèdica de la meva dona em va resultar difícil de suportar i vaig reaccionar de manera emocional”. Després, suposo que aconsellat pels seus relacions públiques, va matisar en un post a Instagram que: “no hi ha lloc per la violència, en un món d’amor i bondat”. Els que condemnen i abominen la bufetada de Will Smith potser convindria que recordessin les declaracions del papa Francesc l’any 2015, en tornant d’un viatge pastoral a les Filipines, i que responent una pregunta d’un periodista sobre l’abús de la llibertat d’expressió, va contestar sense embuts: “Si insultan a mi mamá, pueden esperarse un puñetazo. ¡Es normal!”
Partint de la base que la violència, en totes les seves formes (inclosa quan s’utilitza la paraula com a arma), és verinosa i destructiva; qui sap si per ser honestos no hauríem de preguntar-nos què haguéssim fet nosaltres, en unes circumstàncies semblants a les de l’actor americà. I el que estigui lliure de mals pensaments, que tiri la primera pedra. A la meva manera de veure, en el col·lectiu d’humoristes hi ha gent molt intel·ligent que domina la finesa de provocar la rialla sense necessitat d’incomodar o desconcertar l’auditori, però també per desgracia n’hi ha una colla que destil·len mala llet cada vegada que pretenen fer “una gracieta” i que estan convençuts que quan més grossa la diguin i més descaradament es comportin, sense respectar cap línia vermella, més famosos seran. I si algú els renya reivindiquen un malentès “dret a la sàtira” superior en la seva opinió al “dret a l’honor”, que reclamin els que se sentin ofesos. Existeixen tants tipus d’humor com persones al món. Cadascú té una forma de fer riure pròpia i també d’interpretar les bromes. Però no es pot confondre la sàtira o la ironia, inclús el sarcasme, amb fer befa d’algú a causa d’un defecte físic o de la seva orientació sexual, per exemple. I és que hi ha una gran diferència entre riure amb algú o riure’s d’algú, no trobeu?
A “Psychology Today”, una prestigiosa revista de divulgació psicològica publicada als Estats Units des de 1967, l’expert Ronald Riggio va escriure un article de referència, humor resumint l'humor en quatre tipus. 1). L’humor d’afiliació, que s’utilitza per unir, és a dir, per fer riure totes les persones d’un grup. És per això que se sol basar en bromes sobre fets quotidians o situacions que hem viscut i amb les que tothom s’hi pot sentir identificat, perquè crea una sensació de companyerisme i benestar. 2)- L’humor agressiu, que es basa en la humiliació i la burla. És típic d’humoristes professionals que es riuen de persones conegudes per fer gràcia. Aquest tipus d’humor pot ser perillós, sobretot si envaeix l’àmbit privat d'aquestes persones, perquè pot ferir sentiments, dignitat i malmetre l’autoestima. 3)- L’humor d’auto millora, que s'identifica com la capacitat de riure’s d’un mateix de manera positiva i sana, que ben gestionat pot treure ferro a situacions complicades i a disminuir l’estrès. 4)- L’humor contraproduent, que també consisteix en riure’s d’un mateix, però en negatiu. És a dir, de fer bromes menyspreant-se, fent-se la víctima, que no fa gràcia perquè pot fer sentir incòmodes els que escolten aquest acudits, mentre que a qui el practica pot acabar afectant-li l'amor propi. Francament, aplicant aquestes definicions a l’incident de la gala dels Oscars, ¿oi que els acudits de l’humorista presentador els hauríem de classificar en el grup d’humor “agressiu?
Jo, que més d’una vegada m’apunto a la ironia per fer més
digeribles les meves reflexions. avui en principi volia posar en relleu com en
són d’esperpèntiques algunes “taules de diàleg” per resoldre conflictes, a la
vista de com ho pelen amb la muntada entre Rússia i Ucraïna, amb Turquia
d’àrbitre i amfitriona, on tots desconfien de tots tant que la delegació
ucraïnesa té ordres estrictes de no menjar ni beure res que no s’ho portin ells
de casa, i el propi amfitrió, el president turc, ostentosament va declinar
encaixar la mà amb cap dels seus convidats, suposo que per precaució. Espero
que a las converses entre Catalunya i Espanya, els participant a la taula de
diàleg no tinguin tanta por de ser enverinats. Escenes com aquesta de la mesa
de pau sí que és per petar-s’hi de riure! En fi, continuem la nostra: en
l’univers d'Internet han fet forrolla els anomenats “mems” que, en principi, es
volen vendre com una mena de “píndoles d’humor”, i que els utilitza tothom
sabent que arrosseguen una càrrega d’ideologia més o menys camuflada en els
seus continguts, i els seus principals usuaris, llevat de quatre despistats,
pertanyen de lluny o d’aprop a grups feixistes, neonazis i conservadors. De
fet, la inexplicable arribada de Trump al poder estigué precedida de carretades
de mems tòxics i falsos.
En definitiva, la història demostra d'antuvi que el poder i l’establishment que el recolza no són amics de la rialla franca. Les religions, en general, tampoc són fans de l’humor i només referint-nos a la nostra, hi trobem “perles” que fan literalment pixar de riure del carques que són. El bisbe Climent d’Alexandria, per exemple, aconsellava als bons cristians: “no creure’s res del que diguin les persones que es dediquen a fer riure”. I sant Lleandre maleeix “la grolleria d’estar sempre de filis procurant que els altres s’ho passin bé fent el pallasso”. Per tant, anem amb compte: per protegir la llibertat d’expressió no es pot permetre ni als Estats, ni a les Esglésies, ni al Diner que dictin les normes sobre què és acceptable o no en matèria d’humor. Les línies vermelles dels acudits les han de fixar les consciències dels propis humoristes, potser simplement aplicant-se el més elemental dels principis ètics: “el que no t’agradaria que diguessin de tu, no ho diguis dels altres". En resum i per no allargar-me: arrel del debat que ha desencadenat la bufetada d’en Will Smith, hem de reconèixer que moltes persones amb les seves opinions han fet palès fins a quin punt en aquest món es pot arribar a ser hipòcrita, a vegades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada