dijous, 24 de març de 2022

ELS “VULNERABLES” CADA DIA SOM MÉS VULNERABLES, PERÒ NO PODEM PAS RENDIR-NOS

En temps de pandèmia, a la població de més de seixanta i pico d’anys ens van encolomar una nova etiqueta per encasellar-nos - afegint-la a les ja preexistents definicions en funció de certa edat, com gent gran, grans persones, segona joventut, jubilats, iaios, vells, ancians i un llarg etcètera d’adjectius més o menys encantadors -: fou la de “gent vulnerable”. A partir del moment que els responsables de la Sanitat Pública van dedicar-se a planificar la vida a tots els ciutadans, en teoria per defensar la societat davant les envestides del reconsagrat coronavirus, es va establir una mena d’edat de tall, a partir de la qual s’esdevenia “vulnerable” o “fràgil”. I tant com passava amb els altres apel·latius destinats a catalogar els que - per entendre’ns, no som de la primera volada -, uns s’hi identificaren més que no pas altres amb aquesta nomenclatura “administrativa”, degut a que mentre uns s’ho prenien com una mena de garantia de rebre un tracte “preferencial” en consideració a les seves teòriques xacres, per altres (m'agradaria escriure que per a la majoria) aquest enquadrament oficial en una mena d’estatus de la vulnerabilitat, encara que segurament fos ben intencionat, els sonava com una benvinguda no gaire engrescadora a l'etapa de la “decadència”; en el sentit més ampli i depriment de la paraula, quan molts dels “afortunats” amb el carnet simbòlic de persones “vulnerables”, ni física ni intel·lectualment no ens resignàvem a sentir-nos-en. No obstant això, també es cert que alguns d’aquest rebecs quan no ens veia ningú i per tant no calia “fer-nos el fort” reconeixíem, potser en passar figues amb el cap descansant al coixí, que la moral sí que a estones ens flaquejava i la teníem tocadeta, malgrat dissimuléssim perquè no fos dit que estaven acollonits.

En canvi, ara que cada dia ens llevem amb una nova manxiula informativa que ens descol·loca, no veig que a ningú se li hagi acudit que aquesta vegada sí que - precisament per emmagatzemar molta experiència i pàgines viscudes a la motxilla que porten penjada a l’esquena -, hi ha un bon grapat de persones grans que són especialment vulnerables al bombardeig de notícies negatives i sobretot als comentaris temeraris i apocalíptics que regalimen cada dia, i de quina contaminació mental cap “autoritat” els protegeix. Hom no se’n pot sostraure per molt que tanqui la tele, la ràdio o no llegeixi cap diari, al mal rotllo que es respira pel món. Avui en dia, viure d’esquena a la realitat és impossible perquè per un cantó o altre hom s’arriba a assabentar de que n’estan passant unes quantes de grosses i de que no anem pas bé; i no n’estic gens segur que qui es vanta de viure en un búnquer virtual fet a mida, presidit per un “carpe diem” gegantí encastat a la porta d’entrada, se n’acabi sortint de ser impermeable a la sensació de “vulnerabilitat”. Suposo que les persones joves i de mitja edat, que pertanyen a una generació que si bé observa amb relativa pre-ocupació els esdeveniments quotidians, per ells es tracta de quelcom que els ve de nou, que com a màxim els sorprèn o encurioseix i poca cosa més. Però la gent de la meva generació, deu anys amunt o avall, moltes de les coses que estan passant ens sona a un “déjà vu” que ens situa en escenaris tràgics i bastant llòbrecs, sigui perquè vàrem viure les escorrialles dels moments més durs de la postguerra o perquè pares, avis o oncles ens van explicar de primera mà els sacrificis i angoixes que significa viure amb l’ai al cor en temps difícils, veient que la misèria i la mort passa arran de casa.
A la meva manera de veure, doncs, els responsables de la societat haurien de tenir en compte que hi ha uns col·lectius de persones que són especialment vulnerables per reviure la incertesa que es deriva del capgirell que s’ha produït en les rutines que semblaven controlades i regulades per sempre més pels governs, en part gràcies a la tecnologia i el bluf de la globalització, en aspectes tan delicats i sensibles per a les persones que voldrien recòrrer els anys que els hi quedin de vida, quan ja estan en temps de descompte, amb pas ferm enlloc d’estar condemnades a fer tentines, com són els serveis socials suficients, una sanitat sense llistes d’espera i unes pensions que garanteixin l’estabilitat enfront la carestia de la vida... La incertesa és terrible i si es congria embolcallada entre soledat i pànic, pot ser destructiva. Els governants haurien de ser particularment curosos amb aquesta bossa important de “vulnerables” davant les notícies que els fan entrellucar que el dia de demà que creien discorreria plàcid, perquè se l'havien guanyat la tranquil·litat a pols, s’està enterbolint per culpa de preguntes que ningú respón: i si demà no em puc escalfar perquè no pugui pagar el rebut del gas o de la llum? I si m’escapcen el poder adquisitiu de la pensió o me la retallen del tot? I si em treuen del pis perquè no pugui pagar el lloguer que me’n demanin després de “posar-lo al dia”? I si no puc sortir de casa perquè amb l’augment de la misèria, els carrers cada vegada siguin menys segurs? Mascaretes i pors fora com diu el doctor Argimon o ja ens ho trobarem, com amenaça l’epidemiòleg Oriol Mitjà?
Aquesta “vulnerabilitat” sobrevinguda i atiada cada dia a còpia d’afegir més incerteses a una atmosfera ja prou carregada de pors, no es cura amb vacunes ni amb ansiolítics, sinó donant des del poder explicacions coherents, creïbles i prou solides per agafar-s’hi. ¿Però on s’amaguen , si és qui són, els governants que donin confi-ança als ciutadans sense fer volar coloms, venent fum o emmascarant la veritat tal com calgui per mantenir la seva menjadora pública? Al pas que anem i mentre no prosperi des de les beceroles una revolució cultural que capgiri de cap a peus el capteniment de les persones en el sentit, per exemple, de considerar que en un planeta on totes les persones són genèticament iguals – com va demostrar en Darwin fa un pilot d’anys – i que no hi ha problemes sectorials o territorials sinó que tots els conflictes acaben afectant l’espècie humana en conjunt, potser les persones a qui volen fer sentir “vulnerables” encara que tinguem corda per estona hem d’esmerçar-nos més que mai en no rendir-nos, en no deixar-nos estabornir ni intoxicar per les in-certeses amb que intencionadament ens assetgen la “voluntat de viure” els que, vés a saber per quina raó, ens volen fer sentir més vulnerables i trencadissos cada dia a copia d’esglais. I per a no capitular, el millor remei és no estar-se parat, omplir totes les hores del dia ocupades amb obligacions voluntaris – caminar, llegir, escriure les memòries, practicar la conversa amb els amics i la solidaritat amb els necessitats, cuidar-se d’un hort o d’un jardí, etcètera – la qüestió és no passar-se el dia fent capcinades presoners de la tele-escombraria o de les xafarderies tòxiques servides a través de les xarxes mentideres. No podem deixar de ser conscients de la nostra "natural" vulnerabilitat relativa, però tampoc podem recrear-nos en el sentiment anorreador de “sentir-nos vulnerables”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada