dissabte, 19 de març de 2022

SENYOR SÁNCHEZ, ARA LI FAN EL MÀNEC A GASTAR MÉS CALERS EN DESPESA MILITAR!

 

Si fóssim un país on no ens faltes de res, i tots els ciutadans tinguéssim assegurats esplèndidament els serveis socials que ens mereixem com a persones, potser podríem plantejar-nos si ens interessa destinar més diners a armar-nos fins a les dents. I dic potser, perquè el govern no fa aquesta proposa perquè ens faci falta armar-nos, sinó només per quedar bé amb la colla de pinxos de l’Otan; sobretot enguany, que a Madrid l’estiu vinent tindrà de convidats els socis de la confraria de l’aliança atlàntica i com a bon amfitrió, en Pedro Sánchez haurà de donar exemple i fer rascar la butxaca als espanyols per equiparar la quota de soci del club al 2% del PIB nacional. Només com a hipòtesi de treball, dic que se’n podria parlar de destinar més diners a Defensa si totes les partides pressupostàries de les quals depèn un Estat del benestar saludable i sostenible a llarg termini, estiguessin ben cobertes. Però en un país on la Sanitat, l’Educació, la Justícia i la Seguretat Social van en calçotets perquè són les ventafocs del pressupost, i després tot el llarg reguitzell de prestacions socials indispensables per vantar-nos de tractar la qüestió del benestar com toca, van de gairell i algunes estan francament en bancarrota, proposar fer una comanda d’avions, tancs i el que faci falta per anar a la guerra (ja m’explicaran de què en volen fer de les armes si no és per matar gent?), és d’irresponsables.

¿Com pensen pagar la factura que suposarà finançar la repentina “febre solidària” que els ha agafat envers els refugiats ucraïnesos, quan fa mesos que diuen que no els arriben “les misses” per atendre els refugiats i emigrats d’altres procedències, inclosos els menors estrangers no acompanyats que en complir els 18 anys es queden al carrer amb una mà al davant i l’altra al darrera, sense feina ni permisos de treball? ¿Com es pensen eixugar els impressionants dèficits que s’arrosseguen la Sanitat Pública i la Tresoreria de la Seguretat Social? ¿Creuen que posar més pasta per a la Defensa serà compatible amb respectar el compromís adquirit amb els pensionistes, ratificat per les Corts, de salvaguardar el seu poder adquisitiu in eternum? I no em féu llistar totes les obres públiques i de modernització de les comunicacions (carreteres i ferrocarrils de rodalies) empantanegades des de fa anys i panys per manca de pressupost; ni quantes cargoleres esperen ser substituïdes per equipaments escolars amb cara i ulls; ni el dèficit vergonyós d’habitatges socials arreu del país; ni l’oblit sistemàtic en els pressupostos generals de partides que permetin una política sostenible de conciliació de la vida familiar i de protecció de la maternitat per tal d’augmentar la natalitat; ni de les escarransides dotacions públiques per finançar la recerca científica i evitar la fuga de cervells a l’estranger... ¿No creieu que un governant ha de tenir molta jeta per proposar als ciutadans d’un país amb tants de melics per lligar com el nostre, que donin el vist-i-plau a posar més diners per enterrar-los en arsenals militars, en previsió de no sé quina guerra?

Ara que, com predica l’alt comissari europeu per a la política exterior, el caragirat i desguitarrat Pepet Borrell, estem a un pèl de la tercera guerra mundial, ¿per què enlloc d’entestar-se en fabricar armament cada cop més sofisticat i “eficient”, tots els polítics que encara no s’hagin venut l’enteniment no encapçalen a nivell mundial una creuada, precisament per eliminar ipso facto les armes i destinar tota la impressionant pila de diners que es malgasten cada any en greixar la maquinaria bèl·lica, a eliminar les bosses de fam, de misèria i de degradació humanitària. I de passada, posar en marxa infraestructures de tota mena, tantes com calgui per aturar la contaminació del planeta i l’escalfament climàtic, per assegurar que les futures generacions puguin viure sinó en un paradís, almenys en quelcom que s’hi assembli. No sé com s’hauria de fer per aconseguir semblant miracle, però si no n’hi ha prou per reaccionar en contra de les guerres i de la indústria esbojarrada d’armament, veient de la ruïna de que són capaces de provocar aquestes perilloses eines en mans de fanàtics, emborratxats pel deliri de ser invencibles gràcies a tenir-les a la mà, quan vulguin fer entrar claus per la cabota (i encara no hem tastat les conseqüències pitjors d’una guerra del segle XXI), és que a la humanitat no li queden massa possibilitats de fer-se més vella.

Si volem la pau, llencem ben lluny les armes! No ha sigut mai veritat aquella bestiesa del “si vis pace para bellum”, atribuïda erròniament a Juli Cesar que no era tan bèstia com per pensar d’aquesta manera, perquè per temps reculats on busqueu mai cap període consolidat de pau s’ha aconseguit mercès a una guerra. A les guerres es poden pactar “altos el foc” – per enterrar el morts, per llepar-se les ferides o sovint per rearmar-se i tornar-hi a les garrotades –, o es poden donar per acabades si una de les parts bel·ligerants es rendeix extenuada, però per molt que s’encaixin les mans els contrincants quan firmen les capitulacions, l’ocell de la pau que voleia sobre l’escenari és un miratge i un escarni: la guerra continua als cors dels signants i tard o d’hora torna a revifar. En el cas dels vençuts, perquè consideren la rendició una humiliació i només pensen en la revenja, i en cas dels vencedors, perquè només pensen en la manera d’estar a punt d’esclafar-los més fort, si gosen tornar-hi. Només reeixiria la pau després d'una guerra si, en firmar-se l’armistici, es destruïssin totes les armes. Mentre no es tanquin les fàbriques d’armament la pau està més morta que els morts del cementiri. El problema és el de sempre: qui li posa el cascavell al gat?

En època del director de les finances vaticanes – el bisbe Paul Marcinkus, conegut per uns com “el banquer de Déu” i per altres per un peó distingit de la Màfia -, es comentava que a la seva cartera diversificada hi tenia accions de fàbriques d’armes i també de condons, dos articles que junt amb les funeràries i les cases de barrets sempre són un bon negoci. Per tant, massa hipocresia! I vés a saber, avui mateix, quants dels fons voltors de molts petits estalviadors que s’han posat de moda com a inversors en temps d’apoteosi de la globalització no financen també fàbriques d’armament. Al cap i a la fi als gestors d’aquests fons només els interessa la rentabilitat final. I "criar" armes, renoi, n’és molt de rentable! A la meva manera de veure, doncs, al senyor Pedro Sánchez quan proposi formalment això d’augmentar la “paga” a Defensa, se li hauria de contestar com ho fan els pagesos del meu Empordà als que volen aixecar-los la camisa: “Ara li fan el mànec!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada