LA PANDEMIA, LIQUIDADA PER REAL DECRET

 

És més vell que l’anar a peu allò de que “ulls que no veuen, el cor no se’n dol”. Ja sé que no és ben bé el mateix i que segons com es miri no encaixa a mida de la reflexió d’avui; però, em dona la impressió que en certa manera des de la plana major del comitè de seguiment de la pandèmia s’ha especulat que retirant del primer pla de l’actualitat quotidiana estadístiques, com ara quantes contaminacions per cada cent mil habitants s’han comptabilitzat la darrera setmana, o desdibuixant d’altres incidències relacionades amb el coronavirus, aquestes mesures ajudaran a recrear el clima de la desitjada “normalitat”. Reconec que en temps de pandèmia, o de guerra com ara ens ha tocat patir de rebot i sense solució de continuïtat entre tragèdies, enterbolir l’impacte de la crua realitat pot servir de pal·liatiu temporal per aturar l’angoixa – per aquesta raó alguns psicòlegs recomanen als seus clients passar de llarg dels noticiaris i distreure’s tant com puguin –, perquè, en certa manera, sembla que allunyar-se de l’epicentre dels problemes fa que aquests semblin menys greus o aparatosos.

Des d’avui, per decret s’ha posat fi a les quarantenes per covid obligatòries per als positius asimptomàtics i lleus. Es posa fi, doncs, als emprenyadors aïllaments obligatoris de set dies i a les carregoses proves diagnòstiques (PCR i TA) abans de sortir de casa per precaució, i ja només es faran en cas de símptomes greus a les persones de risc com ara els majors de 60 anys, immuno-deprimits, embarassades, col·lectius sanitaris i sociosanitaris. I el terrorífic “bitxo” que des que va treure el nas a casa nostra ha deixat 26.867 morts, i a tota Espanya 102.053, si no mirem massa prim perquè sembla que la comptabilització dels casos confirmats, sobretot en algunes èpoques que l’administració anava més de cul, no va ser gaire reeixida com feien palès las continues discrepàncies segons les fonts subministradores de les dades. Arreu del món, però, el balanç de baixes estimades oficialment per l’OMS frega els 6 milions de persones; no obstant això, soto voce, alguns experts diuen que quan es tanquin definitivament els números, el balanç de víctimes es pot triplicar.

Malgrat avui, doncs, pràcticament la pandèmia s’hagi “degradat” a la categoria de “passa estacional de grip”, a la meva manera de veure no podem tancar caixa refiarnos-en, ja que ens movem en una incidència alta de contagis, tant és així que alguns prestigiosos epidemiòlegs opinen que no caldria córrer tant perquè les presses per aparentar normalitat absoluta ens poden donar sorpreses. És cert que ja acumulem tres setmanes de davallada de la corba epidèmica, i que han baixat gairebé tots els indicadors de l’ordre d’un 50%, respecte a la setmana passada. No discuteixo que es tracta d’una reculada sostinguda que ens fa pensar en una bona perspectiva de cara als propers mesos, si no és que salta algun imprevist ensurt com l’aparició d’una nova variant vírica, o si la sub-variant que ja circula majoritàriament a Dinamarca i que és més transmissible, no s’escapa del control. O si els sorprenents confinaments de poblacions senceres a Xina, són quelcom més que una mena de “jocs florals” d’una política de prevenció elevada a l’enèsima potència de l’exageració. Si els indicadors locals continuen millorant, segur que tot seran flors i violes. Ara bé, fem memòria que mesos enrere els científics deien que la població no podia començar a baixar la guàrdia, fins no establir la incidència per cent mil habitants, a 50 casos. Estem segurs que avui ens movem en aquests paràmetres ideals?

Però, àdhuc encara que fos certa aquesta dada d’incidència, podríem flexibilitzar les restriccions sempre que tinguéssim clar que s’ha de mantenir una vigilància epidemiològica reforçada, que ens permeti predir amb temps suficient l’amenaça d’una nova onada i, sobretot, tenir molt ben protegides mitjançant protocols transparents les persones vulnerables en general. La pressa no és bona consellera mai en res, però quan es tracta de qüestions tan sensibles com la salut pública s’ha d’anar molt en compte amb què es diu i com és diu. I en temps de transició entre l’estat d’alerta i el de relaxament com el que ens trobem ara, encara més. Tremolo quan escolto que les autoritats apel·len a la responsabilitat personal de cada ciutadà prendre mesures per a no contaminar, si noten que tenen símptomes, encara que siguin lleus, de ser portadors del virus. S’hauria de ser molt curós i responsable a l’hora d’adoptar mesures individuals d’auto-protecció per a no contaminar, ara que els positius passaran desapercebuts en suprimir-se els tests aleato-ris, llevat de en casos molt determinats. ¿Serem prou responsables per, com a mínim, tapar-nos la boca amb la mascareta quan tinguem dubtes de que no anem massa fins, tot i que els símptomes siguin lleus? A mi, francament, em preocupa i pel que pugui passar tindré sempre a mà la mascareta mentre no pugui tenir la certesa que en un local tancat, o estant amb contacte amb molta gent encara que sigui a l’aire lliure, algú no em deixarà la llufa. Cadascú pot fer el que cregui convenient, però jo diria que mentre no se li pugui cantar el gori-gori al “bitxo”, val més que estiguem al tanto. Pensem que la por guarda la vinya. I, dispenseu-me l’escepticisme: no m’acaba de convèncer això de liquidar una pandèmia per decret.