I no se n’acaben de sortir perquè per molt que algunes dones despuntin a les seves feines i que inclús “manin”, perquè s’ho han ben guanyat i no els hi ha regalat ningú; de moment, tots els pòndol encara segueixen majoritàriament en mans d’homes. En qüestió de paritat de gènere - no obstant jo personalment no cregui que la dignitat de les dones s’hagi de calibrar en virtut de quotes ni de percentatges estadístics -, la societat no ha fet els deures i el desequilibri funcional i salarial entre mascles i femelles continua sent un vergonyós fracàs espatarrant en pràcticament tots els camps de presa de decisions socials, per exemple establint fulls de ruta, protocols o polítiques en general. No us cansaré reproduint els comprovants de la clivella entre els col·lectius masculí o femení representats en els òrgans de decisió o de govern de les principals empreses. A les cúpules de les companyies que lideren, per exemple, els índex de referència de les borses mundials fins a les direccions executives dels centres d’investigació científica o tecnològica, malgrat la presencia de la dona hagi crescut exponencialment els darrers anys, no ho ha fet el suficient com per tirar coets, ja que de mitjana les dones ocupen en prou feines el 20% de les places disponibles. Per treure-li ferro i transcendència a aquesta constatació amb una anècdota propera - sense caure en la frivolitat - a la junta directiva de can Barça, presidida per un presumpte lliberal de ment oberta com en Laporta, només s’hi asseu una dona.
És veritat que el futbol femení està en auge, i que les dones han arribat al cinema per quedar-s’hi en llocs de relleu; però, tant en un com altre cas, les diferències de tracte econòmic entre homes i dones continuen fent pena, per no dir fàstic. La fitxa de la millor jugadora de futbol es pot pagar amb mitja dotzena de les mensualitats que s’embutxaca un jugador home, i les directores emergents que han triomfat al Goya o als Gaudí s’han d’apanyar per tirar endavant les seves pel·lícules amb pressupostos sensiblement més escarransits que no pas si del projecte se n’hagués encarregat un home. És cert que, en teoria, l’èxit tant mascles com femelles se l’han de guanyar, i que a tothom se li exigeix el mateix esforç per triomfar a la vida perquè ningú regala res enlloc; però, alguna cosa no deu quadrar quan per arribar al mateix objectiu una dona hi ha de posar bastantes més feinades que el seu contrincant masculí. La Joana Bonet escrivia fa poc a La Vanguardia: “La societat està preparada perquè la governin dones, però els aparells dels partits no”. Sense cap dubte i no només en la política, també en molts altres rams. I en molts de casos, s’exclamava una capdavantera del feminisme: “sembla que a una dona no li està permès, per exemple, subestimar companys el quocient intel·lectual dels quals sigui un oxímoron”. Que s’està a mig camí d’assolir l’anhelada paritat ho fa palès, per desgràcia, que moltes dones pensin que quan s’ha de competir amb homes, una bona estratègia a seguir potser sigui “fer-se la beneita i no passar-se de llesta”. En Josep Pla, un misogin il·lustrat, escriu al “Quadern Gris” una les moltes frases que intenten justificar amb un estirabot una situació tan delicada: “si els homes no fossin vanitosos, les dones no serien tan perilloses".
Una de les principals dificultats amb que ensopeguen les dones de casa nostra per realitzar-se professionalment, és que per molts intents i bona voluntat que hi posen alguns polítics per fer bullir l’olla i els sindicats per obligació, la conciliació laboral i familiar és un desideràtum, però no arriba més enllà per molt que es digui el contrari. Semblava que amb el teletreball descobert durant la pandèmia s’hauria obrat el miracle, però resulta que no. La periodista Susana Quadrado, amb l’autoritat que li dona haver fet molta recerca sobre aquest tema de la conciliació, escrivia a tall de conya l’altre dia una conclusió que li compro, perquè em sembla que posa el dit a la nafra: “... Dubto molt que conciliar signifiqui anar de cul des que et lleves fins que et fiques al llit, participar de dos mons sense gaudir del millor de cap d’ells i arrossegar la culpa de no arribar prou bé a tot. Algú em replicarà que moltes dones decideixen en llibertat. De ben segur, però una es pregunta on queda la llibertat quan no hi ha altres opcions. Et penses que tries reduir la jornada, però si tinguessis realment un horari flexible, un compte corrent ben farcit, avis o la teva parella a disposició que s’encarreguessin del 50% de les feines de la llar, no hauries de reduir la jornada. Els mites de la lliure elecció o el de la superwoman són alguna cosa més que això: són dues estafes”.
Tanmateix i per acabar aquestes divagacions sobre l’estatus social de la dona, no voldria perdre l’ocasió de fer palès que els refranyers populars d’arreu, i el català precisament no és dels que es reprimeixi més la llengua, tracta la dona bastant a baqueta. per no dir que en franca desconsideració. En el curs de la història hi ha moltes proves escrites que palesen que des de la literatura, el pensament i la política s’ha dedicat a menystenir i ridiculitzar les dones pel fet de ser dones. I que els homes en surten millor. En el cas del refranyer, els acudits que propaga parteixen d’un món rural i d’aquelles societats tradicionals on les dones tenien un paper molt definit: l’ase dels cops; paper que no va començar a canviar fins que no va arribar la revolució industrial, a partir de la qual les dones van passar de “serventes” a “productores” estacades per la cama a una màquina o a una cadena de muntatge. N’és una bona prova el fet que les dones al refranyer sovint siguin comparades amb animals i estris propis de les feines del camp: “Al que té carro i muller, mai li faltarà què fer”, “Dona i cavall, donen treball” o “Del mateix lloc, ni dona ni porc”. Potser caldria fer una mica d’endreça i neteja del refranyer català.
Tanmateix, un recent informe de l’Observatori del Treball i el Model Productiu de la Generalitat, sobre la diferencia entre el que cobren els homes i les dones, afirma que gran part de l’origen de la bretxa comença a les llars mateix (als fogons de les cuines, la roba per rentar i estendre, les tasses del vàter per netejar, les llistes de la compra i els nens o els avis per cuidar). Si la meitat de les diferències salarials entre gèneres s’expliquen per la falta d’hores disponibles per treballar, l’altra es deu a les responsabilitats de la llar que assumeix la dona encara massa vegades en solitari. El 54% de les dones treballadores carreguen amb la meitat o més de les feines de la llar i, segons l’informe, aquest camp de la dedicació de la dona a feinejar per casa després de la seva jornada laboral, és un camp que no sempre recullen els estudis acadèmics i estadístics. Un camp en el qual l’equitat no és la tònica dominant i on el més freqüent és que els homes es conformin “ajudant” mentre que les dones són les que s’encarreguen en realitat “d’aquestes coses”. Les dones destinen una mitjana de 22,8 hores setmanals a atendre les tasques domèstiques, davant les 15,4 hores que hi dediquen els homes que ajuden una mica, que no són pas tots. I aquesta també és una bretxa per reflexionar-hi un dia reivindicatiu com el d’avui. I per desgràcia, trista actualitat, en les caravanes de refugiats o de migrats, tant a les d’avui com a les d’ahir, pràcticament a les de sempre, les dones solen ser les que més abunden i sobre les que recau la responsabilitat de la mainada i dels avis, i les que pateixen més privacions i vexacions. Pensem-hi també una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada