Si tinc l’atreviment de dirigir-me al senyor Borbó, el que fou cap d’Estat durant quasi quaranta anys del país on estic empadronat per imperatiu legal, és perquè m’ha escrit una carta, i tota correspondència em varen ensenyar de petit que es mereix ser atesa. Bé, que m’ha escrit és un dir: en realitat ha escrit una carta al seu fill per fer-li saber que a partir d’ara es queda a viure definitivament a Dubai, als emirats àrabs; si bé té la intenció de visitar-nos en pla turista de tant en tant, per fer barrila amb els amics, amigues i parents que no tinguin inconvenient en deixar-se veure plegats prenent-de alguna cosa, parlant del temps que faci o lligant algun negoci. No en tindria de fer-ne res d’aquesta carta privada, però com que el seu destinatari o els de la seva oficina n’han fet públic el contingut, com a ciutadà emprenyat i interessat per com s’administra el país on a més a més d’estar-hi empadronat hi pago els impostos - no com altres i no assenyalo ningú, que se n’escaqueixen -, em sembla que tinc tot el dret, i fins i tot el deure per si els cortesans no gosen parlar-li clar, de fer-li saber que em pareix molt malament que es quedi a viure lluny del país on com a monarca vitalici va deixar tants de mèlics per lligar, en fotre el camp a la francesa.
Que un cap d’estat d’un país democràtic s’aprofiti de la més alta representació institucional per folrar-se el ronyó, arrambant comissions i regalies a tort i a dret a canvi de vendre’s la seva influència en qualitat d’home “bo i aconseguidor”, i pagar amb diners distrets a Hisenda tutti quanti francatxela, xerinola o gresca extra conjugal amb les putetes de torn, ni la justícia ni les Corts poden deixar-ho passar perquè, a la meva manera de veure, aquesta conducta irregular podria ser sinònim d’un delicte d’alta traïció al poble, dipositari del poder sobirà. (Els que varen inventar la democràcia sempre van defensar que era el poble qui tenia de “controlar” els dirigents en general i no pas a l’inrevés). Sobretot el que més m’ha tret de polleguera d’aquesta carta és que el remitent alegi en el seu descàrrec el fet que la Fiscalia – la institució de l’Estat que en teoria ha de vetllar perquè es compleixin les lleis i els delinqüents responguin de llurs responsabilitats com infractors, davant la Justícia – li ha aixecat al monarca emèrit i resident a Dubai totes les imputacions com a presumpte autor d'unes quantes “patotes”, perquè els presumptes delictes que se li atribuïen com a conseqüència o bé estaven emparats per la butlla de la “inviolabilitat” mentre portava la corona i exercia la màxima Magistratura de l’Estat, o bé perquè alguns d’aquests presumptes delictes havien prescrit. Però, enlloc de l’escrit de desistiment de la Fiscalia, s’afirma que les sospites s’haguessin esvaït i que no estiguessin ben encaminades les actuacions.
Una democràcia tan “tocada” i “fràgil” com la nostra no es pot permetre que un cap d’Estat s’espolsi del damunt la desconfiança que ha generat en la ciutadania la seva conducta, diguem-ne poc exemplar i plena de preguntes sense resposta, amb una simple carta administrativa comunicant-nos mitjançant el seu fill el canvi de residència. Jo penso que no és de rebut “matar” un currículum ple de llacunes i de sospites, d’aquesta manera tan barroera i impresentable; francament, considero que més aviat li hauria de caure la cara de vergonya emperpalar-se en la seva inviolabilitat personal per impedir que surtin de l’armari tots els esquelets i draps bruts de la seva vida privada. Encara que només fos per demanar perdó i prometre que “no es tornarà a repetir mai més”, crec que els ciutadans ens mereixem alguna mena d’explicació i de disculpa de viva veu, sobretot per deferència als que la conducta d’un monarca tan catòlic, apostòlic i romà pugui haver escandalitzat: el pecat d’escàndol segons la doctrina cristiana que suposo ell també practica, encara que estigui a Dubai, és un dels més mal vistos per Crist.
Segons lluc 17, 1-6, Jesús digué als seus deixebles: “... sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure escandalitzant! Més li valdria a qui escandalitza que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que debilités la fe d’un d’aquests petits”. Tanmateix, pensant en la continuïtat de la institució monàrquica crec que seria “un gest”, jo seria un dels primers en agrair-li des del blog, que des de Dubai tornés a escriure al seu fill aconsellant-li que renunciés al privilegi de considerar inviolables tots els actes privats i personals, que no tinguin cap relació amb l’exercici estricte del càrrec públic de màxima representació. No sé si amb això salvaria la Corona, però crec que com a minin se li reconeixeria la bona voluntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada