dissabte, 26 de març de 2022

SI EL PODER JUDICIAL TREPITJA MASSA ELS ULLS DE POLL DEL LEGISLATIU, LA DEMOCRÀCIA SE'N PERJUDICA

 

Això no és un tema menor. De fet és molt greu per a la democràcia que no es respecti la separació entre els seus tres poders vertebradors: legislatiu, executiu i judicial. Sense una divisió de poders estricta i a prova de violacions de competències el sistema de convivència que representa la democràcia com a sistema de govern es desequilibra i acaba trencant-se. En una democràcia perfecta, suposo que hi estareu d'acord, la batuta correspon al poder legislatiu que emana directament de la voluntat popular exercida mitjançant l’elecció per part de la ciutadania dels seus representants.

El full de ruta pel que fa al repartiment de poders en un estat democràtic, a la meva manera de veure, no pot ser més simple: el legislatiu fa les lleis, l’executiu les executa i el judicial les fa complir als infractors, i controla que l’executiu les apliqui al peu de la lletra, sense fer-ne interpretacions de conveniència a l’empara d’unes lleis malgirbades i plenes de llacunes. Aquestes "interpretacions" per part de l'executiu son les que aprofita l’oposició per buscar a través del poder judicial, que a vegades s’hi presta temeràriament per tornar favors polítics, dreceres en la seva cursa cap a la conquesta del poder.

Jo diria que la democràcia no és un fi en si mateixa – el fi és el bé comú, el benestar de tots, la convivència harmònica dels ciutadans –, sinó que és un instrument, una eina, i com a tal pot tenir qualitats i defectes; en conseqüència, si no és perfecta i té deficiències no cal fer-ne escarafalls, simplement vol dir que és millorable. La història demostra que la democràcia, precisament, malgrat les seves esquerdes, imperfeccions i flaqueses, és el millor sistema polític que existeix. Des de fa uns mesos, però, s’ha entaulat com a tema recurrent en moltes tertúlies debatre el pedigrí democràtic de l’estat espanyol, qüestionant si és una democràcia “plena” o - rebaixant l’èmfasi en un to mes moderat, però maquiavèl·licament escèptic -, si simplement és “imperfecta”.

Segons es desprèn de diferents informes elaborats per instituts d'opinió respectats internacionalment, Espanya sí que n'és una de democràcia plena però amb reserves, que es deriven de la pràctica; és a dir, de l’acció política concreta que es fa o com es fa, oblidant-se per desgràcia massa sovint de valors democràtics fonamentals, com per exemple va passar fa quatre dies amb part de la bateria legislativa elaborada durant la pandèmia. El que passa és que la valoració que en fan els experts d'aquestes mancances o "lapsus" és molt més tolerant que la dels ciutadans. La raó és molt senzilla d’explicar mentre que els experts es limiten a fer un diagnòstic acadèmic, els ciutadans aquestes deficiències les pateixen en la pròpia pell.

Quan parlem de de democràcia encara hi ha molts que la identifiquen com a sinònim de llibertat, i en funció d’aquesta sublim i mitificada paraula, massa vegades s’ha pretès fer passar bou per bèstia grossa. Crec que valdria la pena, doncs, que quan a les escoles s’ensenyi de què va la “democràcia” es recordés allò que explicava el jurista Cesare Beccaria, l’any 1774, per posar els punts sobre les is en aquesta complicada qüestió: “els homes independents i aïllats es van unir en societat, cansats de gaudir d’una llibertat que els era inútil i feixuga. Per tant, van decidir sacrificar una part d’aquesta llibertat per assegurar la tranquil·litat: així van néixer les lleis”.

Perquè la democràcia funcioni perfectament i, per tant, sigui plena cal respectar escrupolosament i sense fer-se trampes al solitari el paper dels tres poders, per aquest ordre: legislatiu, executiu i judicial. És a dir, les cambres de representants dels ciutadans (els dipositaris legítims del poder democràtic), haurien de dedicar-se exclusivament a legislar, és a dir a redactar les lleis que un cop consensuades entre quants més millor serveixin per “ordenar” la vida quotidiana en tots els seus aspectes, derivades i circumstàncies. L’executiu, com el seu nom indica, s’hauria de dedicar només a posar en marxa aquestes lleis, dotant-les de tota la infraestructura administrativa i financera que calgui perquè siguin sostenibles. I, finalment, la justícia s’hauria de limitar a “controlar” que els legisladors en fer lleis respectessin els drets fonamentals de les persones i que l’executiu no es passés de rosca fent interpretacions “lliures” pel seu compte. Si l’executiu considera que una llei s’ha de modificar, hauria de procurar no fer-ho per real-decret, respectant el principi que l’únic que pot modificar una llei és el poder legislatiu que la va crear.

Si cada poder és posés al seu lloc i no volgués interferir les competències dels altres poders, la democràcia en sortiria molt reforçada. Esclar que en aquest sentit també s’hauria de convenir que les cambres legislatives s'haurien de dedicar "full time" a fer feina per resoldre, mitjançant lleis justes i meticulosament estudiades la bona convivència i la igualtat d’oportunitats entre les persones, enlloc de convertir els parlaments en circs on l’insult es barreja amb la grolleria, la calumnia i la mentida. Unes conductes que no es poden permetre en una democràcia, de la mateixa manera que tampoc sigui bo abusar de la justícia per resoldre conflictes polítics, realitat que ha esdevingut una pràctica poc recomanable. Però, per què? No cal ser gaire llest per adonar-se del contrasentit que suposa que el conjunt del poder judicial – la designació dels jutges, de les cúpules supremes i dels òrgans de govern i de seves les institucions – estigui supeditat als interessos i a les quotes d'influència pels partits polítics, és una pràctica poc recomanable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada