Amb un fanàtic no t’hi pots entendre i enmig d’un conflicte aquest handicap és molt important. Segons els manuals, el fanatisme és l’apassionament del fanàtic, una persona que es manifesta amb passió exagerada, desmesurada, irracional i entestada en defensa d’una idea, teoria, cultura, estil de vida, etcètera. El mot fanàtic designa també la persona que en nom d’una fe o d’un ideal, és capaç de fer qualsevol cosa per fer-los triomfar. La psicologia defineix el terme “fanatisme” com “la recerca o la defensa d’alguna cosa d’una manera extrema i apassionada, que va més enllà de la racionalitat”. Quan es tracta d’un fanàtic religiós, la definició encara concreta més: “fe cega que dispensa la persecució a la dissidència”. Ara bé, no es pot confondre “fanatisme” amb el fenomen dels “fans”, entesos com a aficionats, seguidors o admiradors d’algun ídol en el camp de l’esport o de la musica, que sense perdre els estreps i dintre d'un ordre s'ha d'entendre legítim.
El filòsof Francesc Torralba alerta en aquest temps de trasbals freqüent, que el fanatisme és un fals mecanisme de defensa enfront l’angoixa o la por: “el fanàtic es llença terra als ulls i tracta d’anul·lar la seva confusió intel·lectual amb una confusió emocional. És la mateixa estratègia del calamar que, per no veure que l’aigua és tèrbola, descarrega la seva tinta. Angoixa i fanatisme són els dos pecats capitals del nostre temps com ho van ser, també, en la degradació i decadència del món antic... Molts ciutadans veuen en el fanatisme, sigui del signe que sigui, una manera d’alliberar-se’n tant de l’angoixa com de la por, i de recuperar certeses, seguretat, solidesa; en definitiva, un ideal pel qual lluitar, un horitzó de vida que justifiqui la pròpia mort i la mort dels altres si cal”. El fanatisme ha estat present en la nostra societat des de temps reculats; tenim referències de persones que foren capaces de cometre actes terribles per tal de defensar una creença o una ideologia determinada; i avui dia el fanatisme condiciona les nostres vides. Tots hem escoltat milers de vegades notícies, per exemple al marge de la política, sobre bogeries que han arribat a fer adolescents amb l'ànim exaltat en un moment donat o com un grup de seguidors de futbol han actuat de forma violenta quan el seu equip ha estat derrotat. Totes aquestes persones que admiren incondicionalment els seus ídols són fanàtiques, sense cap dubte. Però, ¿diríeu que no ho són també els ciutadans que, sense reflexionar-hi gaire en les conseqüències de les seves decisions, encastellen al poder polítics populistes o aprenents d’autòcrates com Trump, Putin i un llarg etcètera de pocavergonyes?
Una bona pregunta, quan tenim la sensació que el món va de gairell perquè està dirigit per una colla de governants demagogs, desguitarrats o directament incompetents, que es consideren els reis del mambo envalentonats pel fet de tenir un recolzament popular, tan aclaparant com el que arropava aquella bèstia de'n Hitler. Els que voten governants incompetents ho fan per convicció meditada, o per fanatisme irracional? El fanatisme pot arribar a conductes tan perilloses com assetjar, perseguir o inclús matar éssers humans, en base a una creença o una ideologia que la majoria de les vegades només s’aguanta gràcies als fanàtics que assegurin creure-hi a ulls clucs i que neguen les barbaritats comeses pels seus "déus". Amb un fanàtic es fa difícil de tenir-hi una conversa constructiva perquè aquestes persones solen tenir un tarannà dur, rígid, absolutista, propens a la discriminació per qualsevol causa i s'exalten a la primera de canvi. Per defensar una ideologia política o també una creença religiosa, des que el món és món s’han generat actes terriblement injustos, plens d’odi, rancor i revengisme. I no cal que ens remuntem a les Croades, a la Santa Inquisició, al genocidi d’indígenes d'arreu per part de colonitzadors sense excepció o a l’Holocaust; avui el fanatisme atia la comissió d’actes terroristes de qualsevol ideologia i la reaparició de fanàtics nazis i feixistes; i per desgràcia rampells de fanatisme esquitxen tanmateix cada dos per tres l’activitat parlamentaria en països que es vanten de ser models de “democràcies plenes”. Amb l’agreujant que el fanatisme polític afecta molt severament la societat, perquè desvetlla la intolerància i l’agressivitat, a més de justificar determinats assetjaments o escarnis públics d'adversaris polítics, simplement perquè tenen idees diferents de les que abonen la seva claca de fanàtics.
No m’atreviria a assegurar que el reverenciat Freud hi toqués gaire quan va dir que: “l’home busca la seva felicitat i la seva seguretat a través del fanatisme”. Devia escriure-ho un dia que tenia pa a l'ull. A la meva manera de veure, el món lliure i civilitzat, o almenys el que en queda amb aquestes característiques íntegres, no té massa arguments per defensar-se dels fanàtics quan opten per deixar de banda la paraula i el raonament com a eines civilitzada de resoldre les diferències, per utilitzar sense manies la força bruta enlloc de la paraula per imposar les seves ideologies. I de l’aberració de donar la raó a qui més crida, hem passat a l’estupidesa de considerar guanyador d'un conflicte a qui atonyina l'adversari més fort. Imposar la llei del més fort per resoldre els conflictes, només serà possible mentre els que remenen les cireres es considerin impunes arropats pel fanatisme dels seus partidaris. Si els fanàtics posessin seny, probabilitat impossible mentre des de les escoles i les beceroles de les llars no s’ensenyi que “tenir seny” és un valor imprescindible per conviure en pau, potser encara hi seriem a temps d’aturar el carro que es precipita camí del pedregar. Però, el problema no és només que hi hagi poques ganes d’enraonar sense condicions prèvies ni maximalismes al voltant d’una taula, la vertadera desgracia és que als fanàtics ningú els hi ha ensenyat el sentit del mot “enraonar”. I el que sigui frare, que prengui candela!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada