L’ONU, des de la seva constitució amb la voluntat de ser punt de trobada de tota la comunitat internacional per reconduir les picabaralles entre els diferents països i dissuadir-los, enraonant civilitzadament, que arribessin a les mans i es carreguessin el mite de la Pau, resulta que ha fet palès una i altra vegada que de les seves recomanacions, advertències i fins i tot condemnes posant cara de set jutges, a la pràctica tothom n’ha fet un cas com un cabàs. I no es pot dir que els secretaris generals i els membres del Comitè de Seguretat no s’hi hagin esforçat, ara bé les bones intencions sempre acaben topant i estavellant-se en el veto exercit per algun dels cinc vencedors de la segona guerra mundial, els únics membres d’aquest fracassat intent de concert mundial que no són un zero a l’esquerra. A la meva manera de veure, doncs, el problema de l’ONU és que quan se’ls hi presenta a l’hospital un malalt en estat crític als metges no se’ls hi acudeix res més que receptar-li cataplasmes o subministrar-li xutes de morfina per anar passant com pugui; en comptes d’intervenir amb l’autoritat que se suposa ha d’exercir, quan toca, a qui té la responsabilitat de vetllar per la seguretat i, en definitiva, l’estabilitat del planeta. Avui mateix, per enèsima vegada, enlloc de plantar clara seriosament a qui esvalota el galliner i trenca la convivència liderant una resposta conjunta, majoritària i contundent per dissuadir a qui s’ha saltat el reglament de regim interior de les Nacions Unides, a Ucraïna, les úniques armes de dissuasió que ha exhibit la Institució consisteixen en gavadals de retòrica i de brindis al sol, eixorcs i desproporcionats.
L’antic còmic i avui president ucraïnès per aclaparant majoria, està representant un “paper” en que mai segurament havia somniat, però ho està fent amb una dignitat i credibilitat que s’ha encomanat a una població que imita el seu gest de no acceptar l’oferta enverinada de “l’amic ianqui”, de fer mutis pel fòrum. Potser no era el president Zelensky un polític professional – per aquesta raó segurament va guanyar les eleccions fa quatre anys, de carrer – ni probablement un “home d’Estat” però amb el seu gest de no abandonar el país quan el varen temptar els americans de fugir (jo diria que no ingènuament del tot), s’ha convertit en el líder que un país envaït territorialment i advertit de violació immediata, necessitava. Potser sí que aquest gest acabarà en un bany de sang i que serà inútil, però no per culpa d’una població disposada a donar-ho tot, inclús la vida, per aturar la maquinaria de destrucció massiva que se’ls hi ha vingut a sobre. Molts de països del món s’han solidaritzat amb els ucraïnesos com a víctimes injustes d’un cop de força militar, és cert; però, malgrat tanta comprensió i ajuda a dojo sobretot envers els refugiats que han de fugir de casa seva, ¿voleu dir que els que continuen dintre Ucraïna resistint, en el fons del seu cor, no se senten sols, impotents i despullats per lluitar, més enllà de gestos més o menys èpics, contra un enemic armat fins a les dents, amb material deu vegades més potent?
Les milícies ucraïneses han sortit al carrer defensant-se amb el que han trobat a l’abast i que el govern els hi ha subministrat sense regatejar; però amb tant poc temps de reacció no s’ha pogut organitzar aquesta resistència i cadascú amb una arma a la mà i sense coordinació administra el seu inesperat “poder” com li sembla, i no pas sempre com caldria per fer amics o crear confiança a la població. I si no que ho preguntin als periodistes que es belluguen per aquells verals o a colles de ciutadans que busquen desesperats un super obert o la manera de fugir arriscant-se per les carreteres, en busca d’una frontera; a cada pas són aturats per patrulles de milicians que cadascuna es regeix per normes diferents. La població civil està disposada a resistir, però ni amb armament passat de moda o arnat, ni amb còctels Molotof artesans, es pot aturar possiblement un exercit tan ben equipat com el rus. La diferència és brutal. I aquesta sensació de soledat, que alguns més encaterinats pels cants de sirena que prometien que si els ucraïnesos no es desdeien de la voluntat de ser europeus i de pertànyer al bloc geopolític occidental per indirectament "collar" Rússia, ni Europa ni els Estats Units els deixaria a l’estacada, encara és més dramàtica. Quan ahir el president Zelensky es dirigia al Parlament Europeu per requerir-los que acceptessin la candidatura ucraïnesa a formar part de la UE, no estava fent res més que llençar al vent un crit desesperat d’auxili. I malgrat els parlamentaris varen votar que molt bé, tan ucraïnesos com europeus saben que en definitiva tot plegat s’ha quedat en un gest simbòlic més, en el marc d'una immensa cerimònia de la confusió: “ja ens ho mirarem, que hi ha llista d’espera”.
Ahir, arrel del canvi d’opinió del president Sanchez respecte a no vendre en principi armes a Ucraïna, voluntat segurament rectificada perquè els que tenen collada la llibertat política d’Espanya, per raons econòmiques de tan pes com el dèficit que s’arrossega, li van fer un toc d’atenció, on la vigília havia dit naps, l’endemà va dir cols. Aquesta manera de fer del senyor Sanchez és més vella que l’anar a peu: com acudit, ja la varen patentar els germans Marx: “aquestes són les meves raons, però si no us agraden no hi patiu: en tinc un gavadal per escollir”. Bé, us deia que arrel d’aquesta poc galdosa rectificació, l’antic vicepresident del govern i company de viatge durant una temporada del govern de coalició entre socialistes i podemites, el professor Pablo Iglesias, avui tertulià d’una radio catalana, entre d’altres, va expressar una opinió que, francament, jo podria comprar-li, sobre aquesta qüestió de la venda d’armes a Ucraïna. Més o menys, va venir a dir: “Tot aquest armament no serveix de res per combatre i aturar l’ofensiva militar d’un exercit tan poderós com el rus. És fullaraca. Que no menteixin al poble, vantant-se de que ara els hi vendran armes! Són armes que no serveixen per res, per fer pessigolles i encara! Si realment volen parar els peus als russos que organitzin una força unitària, potser coordinada pels Estats Units, i s’enfrontin a Putin. Però, primer, que diguin la veritat als ciutadans: que si opten per aquesta solució és corre el risc d’una confrontació mundial, en un context d’armes nuclears, i pobles com la Xina o la Índia, també potències nuclears s’ha de veure què hi dirien. I si s’adonen que la solució no és la guerra, llavors que facin tot el que calgui per desencallar tocant de peus la diplomàcia”. Li compro, malgrat crec que aquesta solució diplomàtica ja està arribant tard. En anteriors reflexions vaig lamentar que la comunitat internacional representada a l’ONU, no avisés que determinades maniobres dels Norte-americans animant Europa a festejar països fronterers amb Rússia amb la possibilitat de formar part de clubs d’amics no gaire ben vistos per en Putin com la UE o l’OTAN, era una vertadera temeritat. El que vull dir ho reflecteix molt bé aquells frase feta castellana, que segon sembla s’ha d’atribuir a un acusador de bruixes en un tribunal de la Inquisició, l’any 1784: “aquellos lodos trajeron estos barros”.
(He començat referint-me a l’ONU, però era per una altra cosa que la guerra. En la pròxima, reflexionarem sobre el que volia parlar avui: la més que seriosa advertència sobre que amb tot allò de les conseqüències del canvi climàtic, ja s’ha tocat sostre i ha començat el compte enrere més aviat del que es pensava).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada