FOSSES COMUNES I MOLTES PREGUNTES SENSE RESPOSTA

No paren de passar-nos imatges terribles de la guerra. A totes les cadenes de televisió de tot el món que connectem, ara que sense moure’ns de casa estem al tanto de tot el que es belluga on sigui, tenim la retina perjudicada de tan contemplar edificis esbudellats per bombes i míssils que disparen persones amb intenció d’escabetxar la vida d’altres persones. I ens cansem de veure desfilar les penoses processons de persones indefenses, la majoria dones, criatures i ancians, arrossegant-se com pidolaires buscant la manera d’escapar de l’horror carregats, amb el més imprescindible des del punt de vista personal i sentimental, per resignar-se a sobreviure en un exili tutelat, mentre duri, per la solidaritat i la bona voluntat de gent que encara no ha desertat d'exhibir l’etiqueta de “bona persona”. Però, francament, després de vint dies de sacsejar l’exercit invasor rus, a sang i a foc, el pacífic territori de la veïna i cosina germana Ucraïna, als espectadors si us plau per força d’un altre dels nombrosos escenaris bèl·lics escampats arreu del planeta, ja no els queden llàgrimes per plorar ni renecs per esbravar la ràbia i l’esbalaïment davant la comissió d’unes bestieses tan grans.

Però de totes les imatges crues que hem pogut veure quasi “on line” a la televisió els darrers dies, la que més m’ha impactat ha sigut la de gent abocant cadàvers en una fossa comuna, com si es tractessin de sacs de patates podrides o de bestiar mort d’alguna pesta. He vist com abans de llançar els cadàvers dintre la rassa oberta, vés a saber si arran d’una carretera o en un descampat a les afores d’un poble, ni s’identificaven els cossos, ni se’ls traslladava amb un mínim de dignitat i respecte, la qual cosa em fa suposar que els “enterramorts” no eren pas familiars ni amics o coneguts dels morts sinó simples mercenaris de conveniència per ocupar-se de “desinfectar” a la brava els carrers, potser amb la bona intenció d’evitar una epidèmia. Tampoc he vist que separessin els cadàvers dels homes dels de les dones, sinó que a jutjar per com actuaven a tall d’arrancar naps, tots els “bultos” que traginaven anaven a parar a una mena de pilot del greix. Tanmateix, com que la veu en off que acompanyava les imatges no informava del lloc exacte on es produïa aquella salvatge exhumació, especulo que l’espectacle passava en sòl ucraïnès i, posats a suposar, que qui practicava la “neteja higiènica” eren ciutadans ucraïnesos, voluntaris espontanis o reclutats expressament pels milicians de la resistència, ja que no crec que els invasors russos es prenguessin tantes molèsties i, a més a més, segons els comentaristes, els cadàvers no només pertanyien a combatents anònims sinó també a civils que fugien o que, inclús, potser havien mort per malaltia a casa seva i els serveis municipals no donaven abast per enterrar-los al cementiri.

Ara bé, m’estic preguntant si aquelles imatges que tant em varen impactar, com a tothom que les va veure, eren vertaderes o formaven part de la tramoia de la guerra, de la intoxicació informativa interessada en fer córrer mentides per enterbolir i manipular les notícies que arriben de la zona de conflicte. Seria molt gros que només es tractés d’una perfomance, muntada expressament per desacreditar. Però en el transcurs de qualsevol guerra no et pots pas refiar que tots els vídeos i notícies que circulen, sobretot quan es tracta de balanços de baixes o de danys colaterals o de víctimes civils, es corresponguin amb la realitat. Ja n’hem vist massa de guerres com per donar credibilitat a totes les informacions que regalimen, llevat que no estiguin avalades per fonts que s’hagin guanyat a fons la credibilitat. Si les imatges de les fosses eren autèntiques i no estaven trucades a benefici d’inventari, em pregunto a qui se li haurà de passar factura com autor d’un acte tan aberrant? A totes les guerres, el menyspreu per la vida humana no pot escandalitzar ningú perquè les guerres són la negació de la humanitat. I de fosses comunes n’hem tingut testimonis, per desgràcia, en gairebé tots els conflictes coneguts d’aquest segle i en molts dels anteriors. El que em preocupa és que no sempre d’aquestes salvatjades se n’ha fet respondre als inductors, als autors materials o als que ho varen tolerar, per activa o per passiva. I no puc evitar que em desvetlli la sospita que allò que vaig veure no fos cert i s’haguessin utilitzat les imatges per crear més desconcert i desmoralització.

En totes les guerres hi ha moltes preguntes que amoïnen els observadors imparcials i forçosos, perquè quasi sempre una nebulosa envolta els orígens del conflicte i en el seu desenvolupament es descobreixen massa fets manipulats per influir una opinió pública segrestada, pel que fa als conflictes que hem viscut arreu del món des de l’acabament de la segona guerra mundial; simultàniament a la guerra d’Ucraïna em sembla haver llegit que trobarien un parell de dotzenes de fronts oberts i calents que han quedat eclipsats i esmorteïts. Però dos dubtes, sobretot, em destaroten sobre aquesta guerra a la frontera d’Europa amb Rússia. La primera se’m planteja com una mena d’hipòtesi de característiques maquiavèl·liques - de cap manera em voldria deixar portar per una teoria conspiratòria -, però considerant els protagonistes principals no seria cap disbarat que aquesta hipòtesi fos encertada. ¿A qui se li va acudir, per exemple, entabanar els europeus a festejar els països fronterers amb Rússia - que s’havien desintegrat de l’antiga unió soviètica - per interessar-los a formar part de l’OTAN i de la UE? ¿Era conscient qui marejava aquesta perdiu estratègica, de l’efecte desestabilitzador que un hipotètic acostament d’aquests països fronterers amb Rússia als tractats militars i econòmics occidentals suposaria un trauma quasi esquizofrènic en un país especialment susceptible pel que fa a la seva seguretat? ¿Podria ser que l’esclat d’un eventual conflicte armat a la zona del mar del Nord anava com anell al dit dels interessos de l’instigador sibil·lí per rebaixar els fums a una Europa que reivindicava un paper més protagonista, en el concert mundial deixant-la que s'estrangulés amb la seva pròpia corda? ¿A quina potència, potser amiga, podria afavorir un afebliment d'Europa? És molt difícil que hipòtesis d’aquesta naturalesa s’arribin a confirmar mai, perquè qui les protagonitza sol ésser un especialista en tirar la pedra i amagar la mà. ¿Com es deuen sentir de decebuts els ucraïnesos en veure que les promeses de suport total s'han quedat en fullaraca?

Però si es confirmés aquesta hipòtesis maliciosa, moltes peces del puzle potser encaixarien. Per altra banda, una qüestió que també m’amoïna cada dia més, és la insistència de molts mitjans informatius i de polítics situats en llocs de molta responsabilitat, sobre la possibilitat d’una tercera guerra mundial. A la meva manera de veure, no parar de refregar pel nas a la ciutadania i a totes hores que estem al caire d’una hecatombe nuclear o química, no resulta gaire encoratjador per mantenir la moral i palesa una total manca de seny per part dels que glopegen públicament aquesta amenaça. Si els organismes supranacionals creats expressament per evitar guerres – assenyalo i acuso l’ONU – no són capaços de reconduir els conflictes pel camí del diàleg diplomàtic, abans no s'escalfin del tot, no hi ha res a fer per salvar un món amb masses interessos creats ocults, i tan cretí com per tolerar l'acaparament selectiu d'articles de primera necessitat i de determinats productes estratègics, envistes a fer-se la barba d’or amb una versió il·lustrada de l'estraperlo. Les fosses comunes poden justificar denuncies per crims de guerra, però acaparar aliments o recursos per provocar escassetat i misèria en els mercats en benefici propi, també haurien de ser susceptibles de jutjar-se com a crims de guerra si es pogués demostrar la intencionalitat dels manipuladors. Però, ca!, això no passarà perquè uns cobreixen les espatlles dels altres.