QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L’ERA

 

El que passa, però, és que moltes vegades no hi volem anar a l’era, però a la pols tant se li’n dona i va i ens empastifa l’atmosfera i el paisatge, com els darrers dies indiscriminadament. Tampoc se’ns ha perdut res a la guerra, ni teníem cap interès en provocar el virus del covid, però independent de que no hi tinguem res a veure. les guerres atiades des de l’era del veí ens destaroten la nostra rutina, la nostra butxaca i la nostra il·lusió en un futur sense pols. Tanmateix, virus criats vés a saber a quina era ens corquen la vida i la tranquil·litat quotidiana. Aquesta és la realitat del que ens passa, per molt que ens haguéssim proposat i escarrassat per a no ficar-nos de peus a cap galleda ni a cap era. Em sembla que des de fa massa temps, molts dels que sortim a protestar i posem el crit al cel perquè ens considerem tractats a baqueta pels que remenen les cireres, en realitat estem entrampats i ens costa respirar a causa de la pols que s'aixeca en alguna era que hem trepitjat, sense ser conscients que aixafàvem merda que algú ens havia deixat expressament.

La inefable princesa de la utopia, l’exconsellera Clara Ponsatí, que darrerament cada dia que obre la boca és per dir-ne alguna de “sonada”, fa quatre dies ens en va deixar anar una de grossa, en declarar en una entrevista, sense mossegar-se la llengua: “Si no acceptem la possibilitat que hi hagi morts la independència de Catalunya no es farà mai. Morir per una causa no és un fet estrany en la història”. Em semblaria molt bé això que diu aquesta senyora si m’aclarís qui ha de posar els morts a l'era d'aquesta tragèdia patriòtica. Si quan es declara una guerra els capdavanters haguessin de formar a primera línia, enlloc de quedar-se a veure-les venir des de darrera un canyer, ¿voleu dir que no ens estalviaríem acabar a garrotades entre persones humanes i ens escarrassaríem més per trobar la manera de posar-nos d’acord que d’apallissar-nos? Jo, esclar que la vull la independència, però no a costa de que molts hi deixin la pell per defensar consignes prefabricades per altres, per molt que les hagin assumit com a pròpies a còpia de rentats de cervell, malgrat portin l'etiqueta de democràtics. Jo penso que tothom ha de ser lliure per decidir si vol o no anar a l’era, i prometo que no criticaré mai les raons per les quals algú voluntàriament prefereixi respirar una mica de pols. Però, a la meva manera de veure, ningú té cap obligació ni deure, ni en sentit moral ni patriòtic, d’haver d’empassar la pols que aixequen els que amb la vianda al plat s'ho miren des d'un balancí en una còmoda rereguarda.

Jo sóc del parer que abans d’anar a qualsevol era a respirar pols val la pena de reflexionar-hi una mica perquè molt sovint, sense necessitat de que hom es perjudiqui l’asma, resulta que allò que tan ens fa patir s’arregla solt, inesperadament o com a conseqüència d’una fatalitat tan il·lògica com ben calculada. Avui mateix, en funció d’una d’aquestes caramboles tan estrambòtiques resulta que una de les polsegueres més preocupants, que tenia ben angoixat mig món, era l’escalada que semblava imparable del preu del petroli. Però quan tots pensàvem que tan si anàvem a l’era com si no, trauríem el fetge per la boca veient la pols de la inflació escanyant les economies convalescents de la pandèmia, doncs vet-aquí que Xina a decidit confinar com a mesura de precaució per una revifada del Covid, més de vint milions de ciutadans de Shenzhen i Xangai, dues poblacions importantíssimes econòmicament, de manera que en aturar l’activitat industrial ha davallat la demanda de petroli i, en una carambola perfecta, el preu del barril ha caigut dràsticament als mercats fins a fregar els mítics 100 dòlars. No sé quan durarà la treva, perquè tot plegat sembla agafat amb pinces; però no patiu, que l’epíleg d’aquesta història alguns ja el tenen escrit des de fa dies i que se’n sortiran nets i polits com si sortissin de la capsa, i per descomptat més rics, perquè els que remenen els fils no són tan burros d'anar-se’n a empolsegar a cap era.