EL PIB I L’ESTAT DEL BENESTAR

 

En primer lloc: on està escrit que el PIB l’hàgim de considerar com a únic indicador de la bona o mala salut de l’estat del benestar? Potser ja comença a ser hora de revisar la metodologia i treure la pols d’altres “vaques sagrades” del nomenclàtor diguem-ne “capitalista”, amb que els encantats de la vida amb les teories neoliberals de la globalització a tremuja, ens han amargat la vida la darrera dècada. Vàrem encetar el segle acollonits per un elf burleta, malcarat i poc de fiar que anomenàvem “prima de risc”; i fins i tot els més analfabets en terminologia financera acabarem pendents de les fluctuacions que detectava aquest baròmetre desguitarrat, en mans dels que vigilen amb ulls de voltor per compte de vés a saber qui, la solvència econòmica dels països. Els “indicadors econòmics” ens han condicionat des de la bilirubina al bon humor, començant pels índex de referència de les hipoteques fins tots els inacabables llistats d’histèrics, hipersensibles i, sobretot covards, coeficients financers. Sota la influència de tota aquesta nomenclatura incomprensible per a la gran majoria dels ciutadans rasos, s’ha estat congriant perillosament entre aquest col·lectiu de víctimes propiciatòries de la globalització un clima de desconfiança envers la viabilitat d’un futur sostenible a mig i llar termini, en part degut a la inseguretat que produeixen tota aquest repertori d’indicadors virtuals que, en teoria, haurien de servir per desencallar els fulls de ruta aconsellables per evitar trompades. El que passa és que aquestes senyals d’alarma o de mesura són tan complexes, influenciables i volàtils que massa vegades no són prou fiables com per eliminar l’angoixa i fer-nos recuperar l’equilibri emocional.

Després de sentir tantes vegades, com si fos un mantra, que cal “canviar els paràmetres”, em dol confessar que encara ningú m’ha concretat en un llenguatge entenedor pels profans com jo, de quins paràmetres estem parlant; perquè si del que es tractés fos de repensar seriosament les tesis econòmiques, polítiques i socials en que s’ha abeurat la doctrina i la filosofia aplicada fins ara pels governants - i que ens ha portat a les portes del desastre en que s’està convertint, per exemple, la societat occidental -, no trobo que els nous xamans de la política i de l’economia s’hi esforcin massa per tenir apunt en les seves avaluacions programàtiques principis, valors i plans per fer créixer l’economia cohesionant la societat i fent sostenible a l’ensems el planeta; és a dir: uns nous paràmetres que marquin la diferència amb els actuals. En tot cas, el màxim que alguns polítics de bona fe aconsegueixen és un rentat de cara que salvi les aparences i faci més mengívoles les regles de joc d’un hipotètic i llunyà nou ordre mundial més humanístic; però enlloc veig que se’ns proposi que es mesurin de diferent manera de com s’ha estat fent fins ara paràmetres tan determinants, per exemple, com el nivell de creixement intel·lectual o el grau de benestar d’un país.

M’agradaria que enlloc d’atabalar-nos amb el PIB prestéssim atenció també a uns índex molt més efectius, de cara a implementar un vertader canvi de paràmetres, com són mesurar els desenvolupaments humà, de gènere, d’igualtat o de pobresa, fins a definir una mena d’índex de la felicitat. Si de veritat hi hagués una nova generació política il·lusionada i compromesa per canviar paràmetres arnats, hauria de començar per deixar de banda la doctrina del creixement econòmic “a qualsevol preu”. A nova Zelanda, per cert governada per una dona carismàtica com la Jacinta Arden, enlloc d’aprovar com nosaltres uns “pressupostos generals de l’Estat”, a l’estil més tradicional d’una administració burocràtica, el Parlament d’aquell país discuteix les partides d’uns “pressupostos del benestar”. I com és defineix, preguntareu, aquest benestar? ¿En que hi hagi una tira llarga de subvencions i ajudes a fons perdut per triar i remenar, incentivant la rutina del mínim esforç sota les faldilles del “pare Estat”, o atiant les iniciatives creatives, productives i competitives de gent emprenedora que ajudi a crear llocs de treball ben pagats? Fixant-nos en el nostre país, quan passem vergonya per duplicar a la baixa els registres de desenvolupament econòmic que exhibeixen els currículums de la majoria de països de la UE, ens hem preguntat com s’ha arribat al desastre del nostre teixit industrial?

A la meva manera de veure, alguna cosa hi deu tenir a veure que en els darrers trenta anys la manca d’estabilitat laboral dels llocs de treball (sigui a la industria o als serveis) – la temporalitat és el principal factor de corrosió d’una xarxa productiva eficient que vulgui marcar diferència generant valor afegit de qualitat -, ha caracteritzat l’ocupació precària en amplis sectors, tan privats com públics (la temporalitat en Sanitat és denigrant), evitant com si fos un pecat l’augment estructural de la despesa administrativa. Com a conseqüència d’aquesta política industrial i econòmica més que de baixa volada totalment eixorca, ens ha quedat un teixit productiu industrial en la seva majoria compost de petites o diminutes empreses, amb baixos salaris i escàs valor afegit que aporta molta ocupació temporal en èpoques de creixement puntual i que la destrueix en arribar la crisis, i en empreses grans propietat de multinacionals que tenen lluny de casa nostra la tecnologia i el poder de decisió. Cada vegada coincideixen més els economistes en el diagnòstic de la situació precària de la nostra economia industrial: des dels anys vuitanta, baixa productivitat, alta temporalitat, intensa creació de llocs de treball en èpoques d’expansió i fort augment de l’atur en la recessió, són cares d’un mateix poliedre: el de l’encasellament crònic en paràmetres de baixa qualitat”.

Ara bé, canviar els paràmetres no és qüestió d’un dia per altre, sinó que cal un procés cultural lent, laboriós i continuat, iniciat des de les beceroles (l’escola, la formació tècnica professional i la universitària). Com en la construcció d’edificis, no pot reeixir cap projecte econòmic ni social que comenci per la teulada i menystingui els ciments com s’està tolerant des dels diferents governs que es configuri la societat del demà. Tanmateix, perquè es doni el consens social imprescindible cal que els paràmetres que s’hagin de canviar no siguin confusos, que estiguin destinats a solucionar els problemes reals que les persones perceben cada dia, que no siguin especulatius, ni populistes, ni producte del pànic. I sobretot, que no s’adoptin per mimetitzar allò que fan des de fa temps els veïns, una mala costum bastant arrelada en un país consumit per la mandra atàvica del “que inventen ellos!” No estar pendents a totes hores del PIB, potser seria un primer pas per consensuar uns pressupostos pel benestar. Però ho veig difícil mentre perdem el temps amb polèmiques tan estèrils i artificials com imposar per llei una llengua a l’escola que no reflecteix la realitat del carrer, ni la pròpia realitat practica que hom viu a les aules, a les llars i als espais d’oci nocturn, o gastar energies, hores i calers en promocions i referèndums, per aconseguir amb calçador uns jocs olímpics d’hivern a vint anys vista, on l’element principal (la neu) no està ni tan sols garantida.