ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, puix sovint n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

MÀQUINES.- Per relaxar-me en relació amb les funestes notícies actuals, quan puc, miro tennis. Vull dir que veure jugar per guanyar sense l’agressivitat militar, ajuda a viure la vida. Curiosament, he descobert que aquelles discussions de si la bola ha entrat o no a dins del camp de joc, ja no existeixen. Em va impactar la manera que les jugadores de tennis acceptaven el que deia la màquina. Potser dubtaven, però no feien cap expressió referent a malfiar-se de l’aparell i sí que se sulfuraven amb l’àrbitre quan actuava en algunes decisions més tècniques. I així anem evolucionant. Estem arribant a situacions inversemblants. Acceptem que la màquina no s’equivoca, quan en origen l’ha fabricat l’ésser humà. Diuen que nosaltres tenim sentiments subjectius que ens poden trair, però els objectes electrònics també fan figa quan no reben correctament l’energia o un senzill fil no funciona, i el curiós del cas és que aquest defecte material no fa immutar gens ni mica a les persones. En què quedem: manem nosaltres o manen elles? (Albert Altés Segura – Llançà – Punt Diari)

ATRAPA’M CADIRAIRE.- Em pregunto: TV3 és per a tothom? Hi ha un programa (Atrapa’m si pots) que segueixo i al qual m’agradaria anar, però d’entrada ja no hi puc participar. Té un decorat excloent per als cadiraires! S’ha d’anar pujant escales per arribar al premi. I nosaltres no podem? Que Santa Llúcia doni més llum a qui no en té prou! Que de doctors en dona massa Salamanca! No poder caminar per culpa d’un ictus no és motiu per estar arraconats. O els malalts no quedem bé a la pantalla i ens hem d’amagar? Atentament i gràcies per deixar-me jugar de franc cada tarda als mots encreuats. Si mai puc participar en un concurs de preguntes i respostes, recordaré que amb cadira o sense som persones igual! Quan obres una porta és perquè hi pugui entrar tothom o hi poses un rètol de “No passeu”..., i encara més si ho paguem entre tots! (Antoni Garròs - Artesa de Segre – Punt Diari)

CANSA MOLT EL “TRIKITRAKA”.- Encara no sabem conviure amb la bolacràcia, quan el que es diu en públic sembla una mentida darrere l’altra i les escurabutxaques de la gent ja no donen més de si. Les xarxes, la IA, el metavers o les ganes de fastiguejar ocupen massa temps de les persones, especialment dels més joves, per poder distingir el que és la pura veritat dels intents generalitzats per prendre’t el pèl amb assumptes fabulosos i increïbles. Cansa molt el trikitraka de les xarxes per haver de verificar una afirmació absurda d’una altra que també ho és, però al contrari. El que semblava amb internet el súmmum de la comunicació que ens permetria entendre’ns millor els uns i els altres, s’ha convertit en l’escombriaire de la raó, el que ja s’anomena “la cultura de l’enrenou”, gestionada per gent dedicada a enfangar-ho tot, gràcies a la facilitat amb què es pot fer. (Jesús Domingo Martínez – Girona – Punt Diari)

FRACÀS ESCOLAR EN L’APRENENTATGE DE LES LLENGUES.- Soc una estudiant de batxillerat de l’escola de Les Alzines de Girona i m’agradaria destacar un aspecte important sobre l’aprenentatge de les llengües en el sistema educatiu i que provoca un fracàs lingüístic. Per començar, es pot afirmar que durant la primària a les escoles s’ensenya als nens les llengües més bàsiques com són el català, el castellà o fins i tot l’anglès. L’objectiu d’aquest sistema és que els alumnes aprenguin tots aquests idiomes i puguin utilitzar-los quan és convenient, però la realitat és que amb la quantitat d’hores que s’inverteix en el seu estudi, la majoria d’alumnes no poden aprendre ni una i l’altra. Aquest és el problema que té el sistema educatiu i que té conseqüències greus, per exemple, molts estudiants no poden parlar un anglès fluid perquè no tenen les bases necessàries. La solució que jo li trobo i que ja apliquen alguns països és que primer s’hauria d’ensenyar una llengua i en veure que ja la dominen, començar a aprendre l’altra. Espero que la meva opinió sigui considerada i es pugui canviar aquest mètode d’ensenyament i així poder evitar el fracàs de molts alumnes en l’àmbit lingüístic. (Navneet Kaur Sinch – Girona – Diari de Girona)

ELS AMICS RUSSOS DEL PROCÉS.- Mentre assistim horroritzats a la destrucció d’Ucraïna poca gent sembla recordar els vincles d’una colla de protagonistes del procés independentista amb el règim de Putin. En el seu moment es va recórrer a l’argument de la guerra bruta contra Catalunya per part de les clavegueres de l’estat. En paraules de Josep Lluís Alay, estret col·laborador de Puigdemont, tot això no eren més que «històries de fantasmes». Però amb la boca petita tant Alay com Boye, advocat de Puigdemont, van admetre diversos contactes amb persones de l’entorn de Vladimir Putin, com per exemple, amb Artyom Lukoyanov, Sergei Sumim, Alexander Dmitrenko, i fins i tot Boye, amb Vasily Khristoforov, destacat membre del crim organitzat. Per no parlar dels contactes de Víctor Terradellas, exsecretari de relacions internacionals de Convergència i molt proper a Puigdemont, amb Serguéi Markov, exdiputat del partit de Putin i a qui va prometre, entre altres coses, el reconeixement per part de Catalunya de l’annexió russa de Crimea. Diversos informes d’intel·ligència (veure sobretot la recopilació feta per Geir Hågen Karlsen, disponible a la xarxa) han demostrat que la ingerència en la política interior d’altres països per a desestabilitzar-los forma part de la política exterior de Putin. Un informe del 10 de gener de 2018 presentat al comitè de relacions exteriors del Senat dels EUA no només parla de les connexions de l’alcalde convergent de Lloret amb la màfia russa sinó que destaca sobretot la campanya de desinformació al llarg de la preparació del referèndum d’octubre de 2017 per part de canals i bots russos. Aquesta ingerència russa a Catalunya també ha estat recollida àmpliament per grups d’investigació tan prestigiosos com Bellingcat o OCCRP (Organized Crime and Corruption Reporting Project). Mentrestant a Catalunya, i per posar només un exemple, un personatge molt proper a Puigdemont i que s’autoqualifica de periodista denigrava i insultava fa pocs dies Josep Borrell, alt representant de la Unió Europea per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, en un moment on els diversos països de la UE presenten una unitat mai vista en front de l’agressor Putin. Un moment on també la tasca d’investigació del periodisme autèntic, és a dir no mercenari, és indispensable. (Andreu Serrat Tarragó – Ripoll – Diari de Girona)

LA VIOLENCIA. - Seguimos cayendo en la misma trampa de buscar justificación a la violencia. Cuántas veces hemos oído en los casos de violencia de género “seguro que iba bebida o drogada”, “a saber cómo iba vestida”. En las empresas se normaliza un jefe que humilla, desprecia o alza la voz y que impone agitando el miedo al despido, jugando con el pan de tu familia y con tu ilusión profesional. Buscamos las causas de las guerras en la historia en uno u otro bando, dependiendo de quien la cuenta. Pero solo hay una causa para la violencia: la cobardía i la mediocridad de quien la ejerce, sea quien sea. (Ana Ribalta – Sant Cugat del Vallés – La Vanguardia)

IMPLICLAR L’ALUMNAT.- Fa molts anys que els professionals que treballem dins les aules de secundaria i batxillerat ens adonem que tot allò que es decideix relacionat amb la nostra feina es decideix des dels despatxos. Fa molts anys que anem veient com aquesta separació amb la realitat hi és perquè es fan lleis que no tenen res a veure amb la realitat. Com a professora de fa quasi trenta anys he vist com s’està igualant a la baixa en una mala aplicació d’una educació igualitària. S’ha perdut el concepte de l’esforç i de l’estudi. Demanar des del sector de l’educació que es recuperi és difícil si això no ve acompanyat del mateix desig a tota la societat. El món real, el que després els alumnes trobaran quan acabin els estudis, és cada vegada més exigent. Mentrestant, ara sembla que s’hagi de demanar més al professorat i menys a l’alumnat. De debò que ningú dels qui decideixen les reiterades reformes dels plans d’ensenyament no hi veu cap contradicció? (Eulàlia Rodriguez Pitarque – Torroella de Montgrí – La Vanguardia).