ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, puix sovint n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

QUÈ PASSA AMB L’EDUCACIÓ.- Fa trenta anys que soc docent a Secundària i mai ningú no ens ha preguntat, ni a mi ni als meus companys, quines millores es podrien introduir al sistema: quan tot està dat i beneït fan veure que ens deixen fer alguna esmena, però tothom sap que és paper mullat. Una colla de pensadors de despatx i altres endollats, que no saben ni què és un nen ni una aula amb trenta criatures, ens diuen què necessita l’educació d’aquest país: dissenyen currículums carregats de matèries i fan equilibris per tenir tothom content. En primer lloc, procuren tenir endreçades les criatures com més hores millor, per no tenir queixes de les famílies i evitar problemes socials. En segon lloc, intenten acontentar el professorat de les diverses especialitats (aquí tenim part de culpa) i el currículum acaba trinxat en un munt de matèries: un nen de tretze anys pot tenir 12 matèries en un curs. En tercer lloc, callen davant l’obligatorietat del 25% en castellà sabent que a la majoria del territori no es compleix ni el 50% de català. Millorar l’educació secundària d’aquest país comença per aplicar el sentit comú: eliminar una hora diària a l’ESO mantenint l’horari de matins, com fan als països nòrdics (només en mirem el que políticament interessa); reduir el nombre de matèries acadèmiques i donar valor als resultats; obrir els centres a la tarda i programar-hi activitats extraescolars voluntàries; oferir una línia acadèmica sòlida per a l’alumnat que –siguem clars–, no aguanta fins als 16 anys, i, finalment, erradicar les oposicions del professorat amb un procés tan garantista (un interí amb cinc anys de valoració positiva ja hauria d’obtenir una plaça fixa) com valent (aquella persona que no és vàlida no es pot perpetuar al sistema). I si hem de començar el vint d’agost, doncs cap problema, però amb les premisses anteriors. Jo ho veig així, deu ser que soc molt simple. O directament ximple. (Mercè Subirana Claveguera – Quart – Diari Girona)

QUE SANTA RITA FACI MÉS QUE LA SEGURETAT SOCIAL.- Un familiar meu porta tres setmanes seguides trucant, nit i dia, per via telemàtica a la direcció provincial de la Seguretat Social de Girona. El resultat no pot ser més decebedor: no ha entrat mai. Avui, que amb un senzill mòbil pots parlar amb mig món és del tot impossible connectar amb un organisme que es troba a quatre passes de casa teva. Què pot fer el meu benvolgut familiar? És evident que sense cita prèvia no el poden atendre. I l’únic mitjà que et permet entrar no funciona. Un servidor, carregat d’anys, carregat de raó i, fins i tot, una mica carregat d’espatlles, està en condicions de donar-li consells. Consells de la meva llunyana joventut: Que encengui, millor avui que demà, un ciri a Santa Rita, patrona celestial dels impossibles. (Jaume Teixidor Cuyàs – Girona – Diari Girona)

EMPRESARIES, LÍDERS i DIRECTIVES.- Dones que sovint són invisibles però que porten el pes del sector comerç i són líders i directives de les associacions de comerciants i empresaris. No es dediquen a liderar o a ser membres de les juntes directives perquè estiguin avorrides, tot al contrari, són empresàries que regenten establiments d’un sector amb horaris poc conciliadors, que troben el temps per implicar-se a mantenir el seu barri o el seu territori viu. Són dones i ja va amb el seu tarannà la voluntat de col·laborar, cooperar i implicar-se en diferents entitats. Segurament moltes d’elles quan eren estudiants ja lideraven les seves classes exercint la tasca de representants de l’aula. Tenen recursos, poder de decisió, un talent innat en organització, són diligents en la seva feina, però el que busquen per damunt de tot és el bé comú. Treballen braç a braç amb un equip de persones que conformen la junta, normalment un equip mixt, amb el qual comparteixen la premissa de donar serveis als seus homònims i dinamitzar i activar les ciutats i la ciutadania. És d’admirar el grau d’implicació que tenen i no considero que per a elles això sigui un sacrifici, més aviat el contrari, la seva capacitat creativa i gestora es multiplica quan tenen la possibilitat de presentar i fer realitat les seves idees. Tampoc en parlaré com de superwomans. Se saturen com tothom, tenen crisis i, molts cops, l’angoixant sensació de no poder més. Cadascuna d’elles gestiona aquestes situacions de forma diferent: amb un cop sobre la taula, un renec a tots els sants o deixant que les llàgrimes flueixin aconsegueixen treure’s del damunt la sensació d’ofec i tornar a la feina i a les seves tasques amb més capacitat i diligència. I ara us ho pregunto a vosaltres, lectors: quantes dones presidentes, sots-presidentes, tresoreres, secretàries i vocals que estan en associacions coneixeu a qui no havíeu vist des d’aquesta perspectiva? Segurament moltes. Potser moltes d’elles tampoc s’hi havien vist, així, però s’han sentit identificades amb les meves paraules. És el moment de valorar i visibilitzar les dones directives de les associacions com els pilars que són de les seves estructures. (Esther Mellado Ganau – Pimec Lleida – Diari El Segre)

MASCLISME INSTITUCIONAL.- Llegint el comunicat signat pel conseller Cambray en què anuncia la reorganització del calendari escolar, trobo una frase que vull referir ara que se celebra el dia de les dones. El conseller diu que el nou calendari beneficia el col·lectiu de mares i pares, perquè afecta directament la conciliació de la vida laboral i familiar. Fins aquí podem estar d’acord. Però afegeix que la mesura, i cito textualment, “especialment beneficia les dones, a les quals recau més la cura dels fills i filles”. M’ha dol-gut la frase. Una afirmació com aquesta significa normalitzar una situació que per a res hauríem de considerar normal. El dia 9 de març, a les escoles trobareu cartells que mostren dones de la història. De res servirà si el masclisme segueix interioritzat. Una normalitat masclista que reconeix el mateix conseller. El Govern ha iniciat una campanya sota el lema “Cap a una normalitat feminista”. En aquest context, les declaracions són un gran despropòsit, un exemple més de la propaganda populista que és el nou calendari. Valorin si de debò contribueixen a assolir aquesta normalitat. (Montserrat Bascuñana – Lleida – Diari El Segre)

LES FALTES D’ORTOGRAFIA DELS POLICIES.- Com que l’alumnat de l’ESO pot obtenir el títol amb matèries suspeses, una esperançadora sortida és que opti a ser policia nacional. Un futur enlluernador. No només això: únicament pel fet de seure en una cadira també té l’opció de guanyar-se el certificat de batxillerat. No li cal fer exàmens. És suficient que els signi, ja que haurà fet l’esforç d’assistir a classe. Cada cop més idiotes i dropos. L’actual conformació dels currículums educatius pot ser la llavor d’aquests mals. I no en tinc cap dubte. Després de 22 anys com a docent de secundària, vaig veient el declivi. Molts col·legues de professió compartim les mateixes sensacions. Menys cultura i més estupidesa. Menys sentit crític i més messianisme. Menys lectura i més videojocs. Ara se m’acut: si un o una policia nacional escriu un informe amb faltes ortogràfiques i morfosintàctiques, podrà ser rebutjat per defecte de forma? I el darrer dubte: agents de la guàrdia urbana i mossos tampoc no cal que escriguin correctament? (Eva Romero Santfeliu – Barcelona – Punt Diari)

EL TRANSPORT SANITARI NO URGENT.- D’acord amb el CatSalut, el transport sanitari no urgent i no programat s’ha de realitzar en un temps màxim de dues hores. Aquest transport és, d’acord amb la mateixa instrucció, el trasllat de persones malaltes o accidentades que, per impossibilitat física o altres causes exclusivament clíniques, no poden utilitzar transport ordinari per desplaçar-se a rebre assistència sanitària a un centre, servei o establiment sanitari o per desplaçar-se al seu domicili després de rebre l’atenció sanitària. Personalment entenc que es tracta d’un espai de temps considerable, i que s’estableix un límit per una qüestió de tractament respectuós i digne cap a la persona malalta i cap als seus familiars. Lamentablement, a casa hem viscut una situació en què un familiar d’edat avançada va restar esperant cinc hores (dia 12/02/2022) en una ocasió i sis hores (30/01/2022) en una altra per un trasllat a la residència després de rebre atenció sanitària a l’hospital. Situació inacceptable segons els mateixos paràmetres de l’organisme. A la qual s’hi suma que en un trasllat no se’l va abrigar degudament, al mes de febrer, de nit. Vulnerables, cansats, incapacitats, sols, i esperant durant hores. Així és com es tracten els pacients, TSC? (Pilar Pujolar Busquets – Olot – Punt Diari)

JA N’HI HA PROU D’INOPERANCIA.- “Entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret aliè és la pau” (Benito Juárez 1806 -1872). La suposada racionalitat dels humans no deixa de qüestionar-se cada vegada que són capaços de provocar conflictes bèl·lics. L’últim exemple en la guerra desfermada per Rússia i que està patint Ucraïna. Com si es tractés d’una maledicció, tot apunta que la guerra és inherent a la condició humana i que les tendències bel·licistes són del tot insuperables. Des de temps immemorials, tot un ventall de personatges de tot tipus i de luctuós record, sinistres, amb ambició il·limitada, messiànics, recolzats per individus fanàtics sense escrúpols i poders fàctics interessats, han sigut protagonistes responsables de causar víctimes incomptables, sembrar odis i provocar desolació. Davant aquesta incontestable realitat em pregunto: quina utilitat tenen les institucions supranacionals? Perquè és evident que els principis fundacionals han passat a millor vida. Falta de voluntat o capacitat? Sigui una cosa o una altra, o es repensen els objectius o es tanca la parada. Ja n’hi ha prou d’inoperància! (Jaume Farrés – Olesa de Montserrat – El Periodico)