La immensa majoria de l’opinió pública estem convençuts que s’ha de descarbonitzar el planeta, però posem el crit al cel si se’ns apuja la llum o el gas. Ens ho hauríem de fer mirar? Els experts han calculat que desballestar les centrals tèrmiques per produir electricitat a base de combustibles fòssils i substituir-les per altres que utilitzin energies netes, vindria a costar d’aquí a l’any 2050 una factura que rondaria els 500 mil milions d’euros anuals. Per marejar-nos! I qui se n’hauria de fer càrrec d’aquest pressupost extraordinari? Els polítics diuen que, naturalment, el sector privat. I aquest, naturalment, replica que molt bé si li deixen repercutir la llufa en el rebut de l’electricitat de cada mandinga consumidor. És la vella història del peix que es mossega la cua. ¿És que algú pensava que havent esperat fins a l’últim moment a moure fitxa per combatre l’escalfament climàtic sortiria de franc, i no crearia gravíssims problemes geopolítics i escassetat de subministraments? Al frontispici de les facultats d’economia hauria d’estar gravat un principi sagrat perquè no se n’oblidés ningú: cap revolució, inclosa l’energètica i l’econòmica surten de franc, sinó que quasi sempre surt per un ull de la cara i tenen conseqüències. La setmana passada, des d’alguna comissió de treball de l’ONU s’estripaven les vestidures, en un gest tardà d’alarma i desesperació, llàgrimes de cocodril incloses: “el canvi climàtic és l’amenaça més gran que plana sobre el futur del planeta i els seus efectes van més de pressa del que s’esperava”. Però tot i el dramatisme d’aquest ultimàtum perquè es reaccioni contra l’escalfament global, l’alarma continua deixant freda la classe política que hauria d’haver evitat arribar al punt crític en que ens trobem, si s’hagués posat les piles fa molts anys enrere. I avui, sota l’amenaça d’una guerra nuclear que pot exterminar la humanitat, els “dirigents” del món responen a l’ONU que s'ho prengui amb paciència, que ara anar amb presses no toca.
Els observadors que hem seguit més o menys d’aprop, però amb curiositat, els resultats decebedors de la cimera climàtica de Glasgow ens hem quedat de pasta de moniato en assabentar-nos que el fracàs no era conseqüència de que els líders dels països que més contaminaven, tot això del canvi climàtic més aviat s’ho prenien a la fresca; sinó de la constatació per part dels seus “dirigents” d’una de les conclusions més cíniques que us podríeu imaginar en boca de gent sensata: “l’escalfament global de la terra no serà tan global per a tothom. És a dir: uns el patiran més de pressa que altres i, per tant, poc a poc, bona lletra i bons aliments”. I és que sembla que els pobles situats al nord no patiran tant amb l’escalfament. És més: a Sibèria, per exemple, amb el desglaç del permafrost li pot haver tocat la rifa, si la navegació àrtica capgira les rutes del comerç mundial. En canvi, els països tropicals, equatorials i mediterranis, les passaran més magres. Com ja està succeint a molts indrets del continent africà, llevat de en tres o quatre quins governs copiant les pràctiques corruptes dels colonitzadors han aprés a “negociar” el preu de compartir els recursos naturals imprescindibles per a la transició energètica que extreuen del subsol del seu territori, com és el de la República Democràtica del Congo que s’ha entès si us plau per força amb les companyies mineres per treure’n profit del cobalt, que produeixen els seus rics jaciments de coure. Tanmateix passa a Bolívia, que posseeix immenses reserves de liti als salessis d’Uyuni i Atacama. ¿I que us penseu que fa la Xina remenant la cua per l’Arabia Saudita i per altres verals de l’Orient Mitjà, si no és per festejar els amos dels pous de petroli i d’altres recursos naturals?
Per altra banda, resulta que la vertadera raó per la qual els països que més empastifen de CO2 el planeta no s’amollin a negociar quotes de reducció significatives, no és perquè siguin uns insolidaris malxinats, que també. Sinó que el que passa en realitat és que per una part cap d’aquestes grans potències no es poden permetre el luxe de prescindir del carbó o del petroli en un termini curt i, perquè en definitiva són conscients que si s’imposessin les energies netes arreu, això suposaria una mena de nova revolució industrial que capgiraria inevitablement les hegemonies del poder i les relacions de força al món. El cas potser més escandalós de canvi de jaqueta en el blog dels en principi partidaris de descarbonitzar l’economia i reduir les emissions perilloses per atenuar l’escalfament, ha estat la democràtica (unes hores del dia) i hipòcrita (la resta) França, que es va despenjar del teòric consens mínim aconseguit en temps de descompte a Glasgow, amb una suggerència tan estrafolària com incloure les centrals nuclears i el gas natural a la llista d’inversions “verdes”. O sigui: comprar una butlla verda per ús “sine die” dels propietaris de centrals nuclears i de jaciments de gas natural, declarant que no contaminen. En base a quin raonament aquest disbarat? Pura conveniència d’un país que no vol pagar el preu de restringir la “bona vida” a les llars franceses i a les seves industries, tancant la mamella de l’energia nuclear en que són els reis del mambo. Per tant, el president de França que tremola només de pensar com s’ho prendrien els francesos passar fred i les restriccions de llum, ja ha dit que no en tancarà ni una central i que és possible, inclús, que autoritzi unes quantes plantes més.
De manera que l’ONU, els ecologistes i quatre somiatruites, ja poden anar cantant missa! A més a més, el somni d’una revolució tecnològica que ens tenia de portar cap a un món més ric, més net i més sostenible, en Putin ens l’ha destarotat d’una revolada. De la relativa eufòria per haver controlat l’omicron i de més o menys creure que es tenien trampejats els conflictes hem passat, gràcies a Putin, sense solució de continuïtat al més absolut abatiment. Les borses s’han desplomat i les primes de risc s’han tornat boges i les monedes es devaluen. Menys el dolar, que com sempre no sé com s’ho fa que mai llepa. Un d’aquests que diuen que hi entenen de crisis econòmiques m’ha dit quan ha sabut que l’euro també patina: “Ara cal buscar dòlars i amagar-los sota una rajola!” La societat torna a tenir por i hi ha qui assegura que el pitjor ha de venir. Tot i això, creieu-me, el neguit que vivim avui serà un alto en el camí. Sempre ha estat així, i si repassem la història veure’m que qualsevol temps passat va ser pitjor. El problema és que del passat no n’aprenguéssim res i hàgim tornat a ensopegar en les mateixes pedres. Però, i podeu estar segurs de que quan ho escric he de fer un vertader esforç de flaquesa per donar ànims, no imitem la Mafalda demanant que parin el món perquè volem baixar-ne. S'ha de continuar resistint, malgrat tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada