ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, puix sovint n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

LA VIDA.- Pot ser som capaços de recordar que ens trobem a la vida per un fet purament circumstancial i fràgil, tot pensant que mai no en tenim prou consciència de tot plegat. Sempre estem massa ocupats per pensar en res més que en allò que estem fent. No sabem veure amb prou claredat que entre tot això, ens hi passen un ulls que veuen i alhora retenen tota a informació; les hores, els mesos i els anys... Fins que de cop i volta, un bon dia, quan obrim les cortines del dormitori, mirem que fa un sol radiant a fora, que ens il·lumina la cara i fa que no recordem res de l’últim dia. Poc abans, ens vam adonar d’un signe tan vital, com era la vida. Què es la vida en el seu judici? La vida, és un temps perquè l’omplis de persones, de viatges, de plaers, d’art i de coneixements. Fa temps, vaig parlar amb un senyor sobre aquest tema i em deia... –ara que estic jubilat, viuré la vida–. Per ell, viure la vida és viatjar. Alhora, m’aconsellava que fes el mateix, ara que tenia força i salut per fer-ho. Entre mi, em preguntava: què és viure la vida? Fa temps, vaig llegir un article d’un periodista on deia que, la vida era prendre’s un cafè amb llet amb dos xurros sota l’ombra d’un pi. Jo, penso que el vaig entendre. No era el fet de fer-lo viure, per ell, era prestar atenció en el moment d’estar amb la ment neta. Ara, penso que tenia raó. Els problemes saben viatjar i no paguen bitllet. No importa cap a on vagis, si els problemes no et deixen veure quantes persones. N’hi hauran que passaran la vida somiant amb una futura felicitat i d’altres que no hi donaran importància. Quan arriba aquest dia, es moren. Per això, podem dir que quan el que es perd, són: les ganes de viatjar, la passió... per petita que aquesta sigui, la vida no perd importància ja que la continuem sentint i vivint d’una altre manera. (Enric Bach – Girona – Diari de Girona)

NO ÉS EL MATEIX SEGREGAR QUE DIFERENCIAR.- Segregar és marginar i excloure, en canvi diferenciar és establir per comparació una cosa òbvia. Si diem que a l’escola segreguem perquè separem per sexe, a l’esport, també podem dir que segreguem i no és així, sinó que diferenciem per unes característiques físiques que són general i majoritàriament diferents i que ens diuen que no corren, neden, esquien, salten... igual les persones de sexe masculí que les de sexe femení. Per tant, òbviament els diferenciem a l’hora de competir. Però no només això, també els separem a l’hora d’entrenar. Perquè? És que no mereixen les mateixes oportunitats? Senzillament perquè aprenen diferent i necessiten tècniques diferents. Si sabem que els cervells dels nens (homes) i de les nenes (dones) tenen diferències en l’estructura, la química i les hormones, no costa gaire entendre que aprendran de manera diferent i tindran unes necessitats d’entrenament diferent. Per tant, si hi ha escoles com el Bell·lloc i les Alzines que ofereixen aquests espais i els pares els hem escollit lliurement, no entenc que no puguin seguir existint. Heu viatjat per Europa o EUA? N’hi ha un munt i són públiques. És una opció més dins la diversitat i és tan vàlida com qualsevol altra. I no depèn del poder adquisitiu de les famílies, ni molt menys, és, senzillament una qüestió de llibertat d’elecció, de diversitat, de pluralitat i tot això que tant prediquem i que ens estem carregant. El nostres fills no estan segregats, tenen família (germans i germanes) i amics (nois i noies). (Eva Plans – Centelles – Diari de Girona)

EL PRIMER DIA DEL PARE SENSE EL PARE.- Fa poc més de tres mesos el virus de la Covid va arrossegar el meu pare a la mort. Van ser quinze dies d’hospital estranys, amb esperança perquè ell era fort i valent, però amb incertesa perquè aquesta pandèmia s’ha emportat moltes persones. En el cas del meu pare, sé que encara es volia quedar més dies en aquest món, ell sentia que tenia coses per fer i això és el que realment em va entristir. Gràcies al personal sanitari, i als nous protocols d’acompanyament als malalts, vam poder visitar-lo i fer un acompanyament com qualsevol ésser humà es mereix. Ell necessitava pocs catxarros (com ell deia), la seva radiet, les seves ulleres, afaitar-se i, per descomptat, el SEGRE cada dia. No li va faltar cap dia, l’ajudava a estar connectat amb la societat i, al mateix temps, a tenir tema de conversa amb els que l’envoltaven. Per una banda, acompanyar i cuidar en el tram final de vida produeix certa satisfacció, però, per l’altra, sempre queda el dubte de poder-ho haver fet millor. Els seus nets més petits pregunten com és que l’avi no hi és i s’entristeixen en no veure’l en les trobades familiars. Tot i això, la sensació en anomenar la paraula avi és bona. El record que els queda és bo. El trobem a faltar, sobretot l’Àxel, que pregunta per l’avi cada setmana, però els seus germans, Joana i Dídac, amb un intent d’elevar l’ànim li responen: “Encara ens queda l’àvia i els iaios.” Quan un marxa, tot es magnifica. Ara tenim magnificats els sentiments de pèrdua, però també la satisfacció d’haver-lo gaudit tants anys i haver-lo acompanyat amb amor a morir en pau. Ara ens ha tocat acomiadar- lo, i ho farem al seu estil: “Adeu, muchacho”. Connectar amb la tristesa de tant en tant et fa despertar. Així doncs, us animo a despertar, i, si podeu, connecteu amb l’amor pels vostres pares, no ho deixeu per més endavant, mai se sap. Gaudiu de la presència física dels pares, no deixeu que l’odi, la ràbia o el rancor s’apoderin d’aquestes relacions úniques. Perdonem, sentim compassió, estimem i gaudim, aprofiteu-ho els que podeu. (Marta Casals – Lleida – Diari El Segre)

UNIVERSITATS PER LA PAU.- Seria bo pensar en una universitat en què s’ensenyés a resoldre problemes polítics, enfrontaments i conflictes de tota mena, fent servir la intel·ligència, raonant, buscant estratègies, tot preparant gent que entengués que les armes són un mal gros per a tots. S’ha de ser savi i astut, per a una carrera així, perquè els que organitzen enfrontaments armats són capaços de tot, manipuladors, estrategs i obsessionats al poder. Fa anys que Putin s’està preparant per a aquesta guerra i si convé d’altres, és un dictador psicòpata, un assassí que ja veiem on ens porta. La història ja ens hauria d’alertar dels bojos que hi van passant, pensar i preveure aquesta gent que no es fa pas amb un dia. Lluitant amb armes, els únics que se’n beneficien són els que les fabriquen i els que hi trafiquen, ho sabem prou. Amb quins iots opulents es passegen arreu del món on no hi ha guerres o bé s’instal·len en països rics i sofisticats on viuen com reis. Els que pateixen la guerra, pobrets, ho veiem, són uns altres. De gent bona que lluita per la pau n’hi ha molta, però ens en falta molta més. Digueu-me somiatruites, però el món se’ns fa petit i l’hem d’administrar bé i tenir-ne cura. Que s’acabi aviat aquest malson. (Carme Daunis Agustí – Sadernes(Alta Garrotxa) – El Punt Diari)

D’OLIGARQUES, N’HI HA ARREU.- Hi ha expressions que duen impregnada una connotació ètica negativa. O, almenys, a mi m’ho sembla. Expressions com “els barons del PP”, o “els del 3%”, o “aquell de Dubai”. I ara, “els oligarques russos”. Cal dir que de grups o de persones qualificats per alguns aspectes particulars de la seva vida, n’hi ha molts, però la negativitat dels quatre que he esmentat prové de la seva manera d’exercir el poder en contra dels altres. Es tracta de gent que no és “normal”, perquè no comparteixen, no se solidaritzen, és com si no tinguessin ànima o veritat a les seves vides. No acuso ningú, però sí que vull insistir en el fet que oligarques com els russos, que tant tenen a veure amb la creació de monstres empresarials o militars, n’hi ha arreu, de l’Argentina o Xile fins a Rússia o dels Estats Units a l’Índia. Amb aquests, i altres “insolidaris”, suposo que s’hi passarà comptes i se’ls posarà al seu lloc del dia del Judici final, almenys, si n’hi ha. Que algú els empari aleshores. (Xavier Serra – Besalú – El Punt Diari)

ESQUERRA I CONVERGÈNCIA.- No entenc les paraules del senyor Rufián ni del senyor Joan Tardà contra el president Pujol, del tot sectàries. Catalunya encara viu de les estructures d’estat que va crear el president Pujol, pactant, tant amb el PP com amb el PSOE, Mossos d’Esquadra, TV3, supressió de governadors civils i del servei militar, un nou finançament i tot en aquella època i amb un independentisme molt més baix que ara. També el president Pujol va crear un país amb valors, molt avançat socialment i diferent d’Espanya amb la immersió lingüística consensuada socialment. Els fets són aquests. Molts polí-tics volen esborrar l’obra del president Pujol, però els resultats que ells – i em refereixo a Esquerra Republicana – en treuen fins ara per donar suport al PSOE són molt minsos, tant pel que fa a la “taula de diàleg” com a la ridícula trobada bilateral, total res. També crec que fer judicis sobre el president Pujol quan encara no hi ha sentència potser és una mica precipitat. (Lluis Valls Botet – Barcelona – El Punt Diari)