TOTHOM PARLA D’ÈTICA, PERÒ CADA VEGADA EL SEU CONSUM VA DE BAIXA.

            Si m’hagués de guanyar la vida com a comissionista de vendes d’ètica no em faria pas la barba d’or perquè, malgrat tothom en parla meravelles de l’ètica ningú veus que en compri ni n’acapari, com si fos un producte de primera necessitat com va passar amb el paper higiènic en ple histerisme del confinament, per exemple. D’endur-se’n a casa uns quants petricons, per si de cas, res de res. Qui sap si aquesta manca de requesta per la filosofia en general i per l’ètica en particular es deu a que els personatges que han estat responsables de les principals crisis mundials en els darrers anys, fanfarronejaven d’ésser uns cracs en ciències econòmiques i polítiques però, en canvi, passaven de les humanitats i, per tant, encara que eren capaços de trobar arrels quadrades en qüestió de segons, anaven coixos en valors humans. De fet, des del darrer terç del segle passat a qui es decantava per fer humanitats, llengües mortes incloses, a l’Institut se’l miraven de reüll, com si fos una rara avis, quasi un alienígena; una moda o tendència aquesta de marginar a l’ostracisme acadèmic assignatures com l’ètica, francament fou dissortada al meu parer perquè quan la societat prioritza la branca de ciències a la d’humanitats, a la llarga es deshumanitza i tard o d’hora pateix una crisi de valors.

            Precisament, jo diria que el dèficit d’ètica té quelcom a veure amb que, enmig d’una crisi com ara la sanitària, la primera víctima en sigui la veritat, la transparència informativa. No sabria explicar quina és la raó, però en temps de trasbalsos importants tinc observat que s’instal·la entre els establishments de tots els països, amb més o menys perversitat, una mena de cultura de la por a la sinceritat que converteix la curiositat intel·lectual o periodística en sospita, la crítica benintencionada en acusació, les conviccions en dogmatismes i els debats democràtics en inductors i manxaires d’hostilitats i linxaments polítics i morals.

I suposo que també degut a que l’ètica va de capa caiguda, la classe dirigent d’arreu, independent de la seva ideologia i creences, s’abona a mantras populistes com “nosaltres primer i després la resta” o “tothom és culpable fins que es demostri el contrari”, que semblaria inversemblant que tinguessin recorregut en el marc obert i en teoria lliure d’un món globalitzat; però, vet-aquí que no, que han fet forrolla entre uns tipus de governants que serien feliços veient que renunciem a viure d’acord amb un ordre de valors ètics per convertint-nos en un ramat d’ovelles manses a les seves ordres i dòcils als seus capricis. En ple apogeu de la globalització, als governs els hi va agafar la dèria de controlar les vides i els moviments dels governats, valent-se de mitjans telemàtics sense escrúpols; però, quan han esclatat les dos darreres crisis de certa envergadura, el problema ha resultat ser que molts d’aquests governs eren incapaços de controlar-se ells mateixos els excessos d’intervenció en la privacitat.

            Tanmateix, tampoc gasten ni una unça d’ètica aquells polítics – als mediterranis en general i als espanyols en particular en aquesta matèria ningú no els hi ha d’ensenyar res -, que amb mentides volen encobrir les coses que van malament i fer veure que no en mai en saben res dels nyaps i bunyols comesos per llurs administracions. Els efectes de la mentida en política acostumen a tenir sempre conseqüències greus en la vida dels ciutadans, la primera de les quals un sentiment de rebuig envers comportaments opacs en qüestions de dimensió pública. Qui sap si aquesta és, precisament, la raó per la qual els ciutadans – escarmentats, escandalitzats i estomacats -, cometen el gran error de considerar que la mentida és consubstancial amb la política, patint-hi cada cop menys ni fer-ne escarafalls.

Però el súmmum o la perversió de la mentida política, i per tant de la falta d’ètica, esdevé quan els polítics pretenen amarar de legitimitat les seves mentides o mitges veritats, excloent i desqualificant els seus adversaris amb l’argument que són més mentiders que ells. I tu, més! No us sona aquest retret, escoltat centenars de vegades, inclús en seu parlamentària? A la meva manera de veure, francament, potser ens convé rellegir algun clàssic que ens recordi, com en la novel·la d’en Chesterton que estic acabant, quelcom que en Platón o en Sòcrates repetien als seus deixebles, perquè és una veritat més vella que l’anar a peu: “el que importa és allò que els homes tenen en comú, no allò que els separa”. Si aquest principi ètic prevalgués avui al Congrés dels Diputats potser ens estalviaríem, per enèsima vegada, l’escàndol d’uns polítics enrocats en defensar els seus miserables interessos de partit enlloc de trencar-se les banyes per aconseguir allò que convé als ciutadans. Com diria el meu avi, ja tenen ordres d’anar a fer punyetes tots plegats!

NOTA DE SERVEI: Des que vaig tornar a reiniciar el blog, coincidint amb la declaració de l’estat d’alerta, i després d’un llarg parèntesi d’inactivitat després de vuit anys d’escriure pràcticament una reflexió diària, durant el confinament he fet pocs dies campana. La setmana passada vaig intentar unes mini-vacances però tot el sarau dels rebrots de la covid-19 em varen decidir a tornar-hi a dir la meva. Però estic esgotat i em convé agafar-m’ho amb calma perquè ja no sóc de la primera volada, de manera que si les coses no empitjoren i ens tornen a tancar a la gàbia, baixaré la persiana del xiringuito fins a la marededéu d’agost. Sigueu i sentiu-vos feliços i no oblideu de de resistir aquesta merda mantenint la distància social, posant-vos el morrió encara que us faci basca i rentant-vos les mans sovint. Adeu-siau macos i maques!   

              

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.