El poble no es queixa per
vici, quan remuga, murmura o protesta és perquè li han trepitjat algun ull de
poll. Potser a vegades no la tingui tota, la raó, per queixar-se; però, encara
que només en tingui una mínima part se li n’hauria de fer cas ja que, en definitiva,
tenir “el poble” content és o hauria d’ésser en teoria l’objectiu i la
principal preocupació dels governants, en una societat democràtica. I no us
penseu qui sap què, és per una simple qüestió de pissarrí: perquè un polític
arribi i es mantingui al poder és imprescindible que tingui el poble satisfet, malgrat
que sovint l’enganyi, puix si aquest se li gira d’esquenes la governança esdevé
impossible i ja hauríem de parlar d’un altre tipus de relació més autoritària
per mantenir el poble mut i a la gàbia. Però si es volen resguardar les formes
democràtiques, del poble no se’n pot passar olímpicament després de la nit electoral,
com si fos un mocador usat. Per això, quan se l’escolta remugar cal parar
l’orella, si no es vol tenir un disgust.
El problema és que mentre
el poble remuga, mantes vegades els que governen es vanten d’estar-ho fent
d’allò més bé. Mireu arreu del món i comprovareu que aquesta diferència de
parer, entre els que remenen les cireres i els ciutadans que s’ho miren com ho
fan, crida l’atenció perquè no s’acaben d’entendre aquelles remugades, a
vegades tot just ministres o consellers han pres possessió del càrrec. A la
meva manera de veure, però, té una explicació molt fàcil: que un cop els
polítics agafen s’escarxofen al poder la musica que toquen no té res a veure
amb la melodia romàntica que xiulaven en cada míting. I aquesta mala costum fa
tant de mal a la reputació de la democràcia, que qualsevol titella es veu en
cor de dedicar-s’hi; naturalment, per viure’n amb l’esquena dreta, no per
treure les castanyes del foc al poble.
La qüestió és si la
política i en conseqüència la democràcia, recuperaran algun dia el prestigi
perdut; tanmateix, s’escolten veus perepunyetes que introdueixen a la reflexió
un dubte maquiavèl·lic: alguna vegada n’han tingut, de prestigi, la política i
la democràcia? La pregunta és punyetera i requereix pensar-hi una bona estona
abans de contestar-la, doncs a primer cop d’ull es desprèn que a totes les
èpoques, des les mateixes beceroles gregues, ambdós conceptes filosòfics resulten
imperfectes a la pràctica perquè mai s’aconsegueix que l’exercici de la
política, per primmirat i honest que hom sigui, satisfaci a tots els ciutadans.
És llei de vida que sempre
hi pugui haver insatisfets en una democràcia, perquè creguin que ells ho farien
millor que els que manen. Per tant, no es podrà evitar aquesta tibantor mentre
tothom no es prengui la democràcia en serio i admeti que perquè rutlli aquest
invent es necessari que cadascú, tant els que manen com els que són manats,
temperin els seus respectius fogots i afluixin una mica els nivells
d’exigència. Els que manen, no pretenent fer entrar els claus per la cabota perquè
tenen el martell pel mànec i els manats, estant-se de saltar a les primeres de
canvi, com si remugar fos una obligació. Si volem conviure sinó en una bassa
d’oli, almenys en allò que més s’hi assembli, els que manen haurien d'escoltar
els que remuguen per comprovar sense prejudicis i amb objectivitat si tenen raó, i els remugaires
s'haurien de pensar-s’ho dues vegades si val la pena tirar el barret al foc i
cremar-ho tot.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada