Si
no s’espatlla res ara que cada dos per tres hi ha trencadissa, és possible que
abans d’acabar juliol es reuneixi la taula de diàleg entre governs. Va ser la moneda
de canvi dels republicans per recolzar la investidura de Pedro Sanchez i per no
quedar-se’n al marge, el president Torra i els seus acòlits varen exigir que
els comensals no fossin partits sinó governs; però, entre naps, cols i xirivies,
aquesta patata calenta se l’estant passejant dels uns als altres perquè, en
realitat, no saben com pelar-la. Pels republicans, és la seva aposta política,
el roc a la faixa per recuperar el lideratge del procés; però, la guàrdia
pretoriana de l’home de Waterloo no se’n refia un pèl que serveixi per res fer-la
petar amb uns mesells espanyols que no saben fer barrila i que només pensen en
esclafar pel cap dels catalanets l’article 155, en quan “tornin a fer” coses
lletges. I malgrat per raons de conveniència no ho gosin dir així de clar, estic
segur que no els faria res de trencar el plat bonic dels republicans; el fet és
que per asseure’s a la taula del presumpte diàleg el president Torra pretén condicions
difícils d’entomar pel socialisme jacobí, per molt que el camaleònic Pedro
Sanchez estigui disposat a empassar-se tots el gripaus del món, escalfant les braguetes
que faci falta per guanyar temps festejant amb els republicans i els ciutadans
alhora.
Però el problema és que de
temps cada dia en queda menys i la situació cada cop està més corcada, per no
dir podrida: les constants topades per qualsevol atac de banyes entre partits espanyols
o institucions de l’Estat amb la Generalitat fan palès que s’aprofita tot, des
de les dues bandes – inclosa la gestió de la pandèmia –, per fer-se la punyeta
i amargar-se la vida mútuament. Per aquesta raó, pregunto si no seria el moment
de desbloquejar un diàleg entre sords, proposant que la cèlebre taula del diàleg
acordi com a punt únic consensuar una llei de claredat semblant a la canadenca,
que va resoldre el conflicte quebequès i en la qual es va emmirallar el sobiranisme
escocès per acordar amb Londres un referèndum enraonat. De fet, aquesta suggerència
no és nova: era una proposta que va fer al Parlament de Catalunya, l’octubre de
2018, el diputat Noet enmig d’un batibull considerable degut a les manxiules d’una
oposició que, aprofitant-se de la vergonyant desunió interna dels parlamentaris
independentistes a l’hora de tirar endavant la promesa electoral de “fer
república”, fruïa d’allò més amb les miserables rebequeries de criatures
malcriades entre els tres socis principals del govern del JxS: republicans, ex-convergents
atabalats i talibans puigdemontistes.
En aquell peculiar ambient
polític de dos anys enrere, la proposta del diputat Noet va ser una de les poques
coses sensates que es varen escoltar aquell dia al Ple, però des de l’arrogant
bancada del govern li’n feren un cas com un cabàs, no perquè el diputat no
mereixés que li fos considerada la iniciativa, sinó simplement perquè aquesta es
presentava des dels escons de la sucursal catalana de Podemos, motiu suficientment
excloent perquè als “puristes” del sobiranisme no els hi fes ni fred ni calor i
anés de dret a la bassa. Espero, doncs, que a ningú li sàpiga greu que ho
retregui avui: al cap i a la fi és història passada, una assignatura que en
aquest país, per desgràcia o per pena , molts no l’aprovaran mai mentre prefereixin
memòria de peix per allò que no els convé recordar-se’n.
I
és no és que anés tan desencaminat el diputat Noet, quan va proposar clonar la “Clarity
Act” posant-li marxeta catalana. L’Estat canadenc tenia amb els quebequesos un
conflicte polític tan enverinat com el que enfronta Espanya amb Catalunya avui
dia, i fou gràcies a un primer pas intel·ligent com “la llei de claredat”, que
no varen arribar a les mans. Bàsicament,
aquella llei establia, en primer lloc, que ni el Quebec ni cap altra província
canadenca tenia dret a executar unilateralment l’autodeterminació ni la
secessió, sinó que aquestes qüestions s’havien de negociar amb l’Estat; en
segon lloc, que Quebec podia convocar un referèndum per decidir el seu futur a
partir d’una pregunta inequívoca, que no destorbés la seva interpretació amb ambigüitats
i donés pas a un procés negociat d’independència beneit per una majoria social clara
fefaent. L’escenari polític i el clima que es respirava al Quebec, certament no
s’assembla gaire al nostre, començant perquè els polítics que pilotaven el procés
no varen oblidar mai, al revés dels d’aquí, que cap sentiment secessionista no
val un pèsol si no és percebut pels ciutadans com a legítim i està recolzat per
una majoria suficient i prou sòlida perquè no pugui capgirar-la un canvi de
truita, quatre dies després.
Tanmateix, liderant l’Estat
hi havia estadistes amb cara i ulls i no aprenents de bruixots, com passa a Espanya;
raó per la qual, des del Canadà no es varen tancar mai les portes a enraonar de
bona fe sobre l’autodeterminació del Quebec, ja que eren conscients que si estripaven
les cartes, perseguint o engarjolant independentistes, sortiria mal parada la seva
imatge internacional i la credibilitat democràtica del país. Però, sobretot, perquè
havien entès que fer les paus interessava més al propi Estat que no pas als rebecs,
doncs ni el més ben cepat dels cossos pot suportar el desgast d’un furóncol revenxinat
al cul. Per tant, si els polítics espanyols tinguessin autèntic sentit d’Estat farien
creu i ratlla amb valentia d’un passat galdós mitjançant una amnistia, sense reserves
ni rocs a la faixa, ja que no es possible asseure’s a taula per fumar la pipa
de la pau, mentre un dels interlocutors arrossega un llast de presos polítics, d’exiliats
i de processos polítics-penals en dansa, que poden durar mesos i mesos a
tancar-se. Són massa furóncols junts, per tenir el cap despert.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada