Aquell
inefable metge de capçalera que fou Agustí Pedro i Pons va escriure: “... el
diàleg tradicional del metge amb el malalt és encara la base essencial de la
nostra professió.” En qualsevol cas, però sobretot en casos difícils, aquest
metge mai es refiava només dels historials clínics que li amanien els seus
ajudants, ja que considerava imprescindible “palpar” i “auscultar” ell mateix
el malalt, asseient-se al seu costat i escoltant-lo expressar directament “on
li feia mal” i les sensacions que l’angoixaven. El seu mètode va fer escola i
molts metges de la seva generació l’aplicaven al peu de la lletra convençuts
que era el més respectuós i eficaç per al pacient; un d’aquests metges fou
l’entranyable Ramón Fina, de Figueres, que feia les visites domiciliaries en un
dos cavalls de color groc i recordo que no li recava pas passar-se per la
capçalera del malalt dos o tres vegades al dia, si convenia. Tinc curiositat
per saber què n’opinarien, tant ells dos com tants d’altres metges, de com ha
anat degenerant el concepte “metge de capçalera” en l’assistència sanitària
pública, fins al punt de que ja vagin en camí d'ésser història les
insubstituïbles consultes presencials, reemplaçades avui des d’un despatx
burocràtic sibil·linament per fredes consultes telemàtiques.
Ja feia temps que la en certa manera romàntica imatge
del metge de capçalera, en quina dedicació, altruisme i vocació es basava la
sanitat pública des de temps reculats, s’havia devaluat i aflaquit en
convertir-se en un personatge burocratitzat, atenent visites a toc de pito, més
pendent, durant el temps taxat per consulta, de la pantalla de l’ordinador que
no pas de la cara del pacient assegut davant de la seva taula. Certament que hi
havia professionals, sobretot metgesses, que passaven d’exercir com a “metge de
família” robotitzats hi dedicaven al pacient el temps que fes falta per
diagnosticar del mal que patia, imitant Pedro i Pons, enlloc de derivar-lo a
fer-se proves, moltes vegades innecessàries si se li hagués pogut o volgut
dedicar més temps, o a la consulta de l’especialista de torn per evitar
mullar-se; però, també n’és que els que s’atrevien a passar-se pel forro la
norma no escrita “d’anar per feina” no encapçalaven els ràtios de puntuació com
a “bons metges”, des del punt de vista, esclar, del controlador d’Àrea.
Tanmateix, amb l’excusa de la pandèmia el metge de capçalera convencional ha
rebut el cop de gràcia definitiu: la seva atenció presencial s’ha acabat i a
partir d’ara estarà obligat a diagnosticar malalts a distància, per telèfon o
per correu, llevat que sigui un cas d’urgència vital en quin cas ja se
n'ocuparà el 061.
En ple miratge de l’estat del benestar, es van posar
en marxa uns programes de seguiment de les patologies cròniques des de les
Àrees d’assistència primària. El personal sanitari que desenvolupava aquells
controls s’hi va engrescar perquè era una feina molt gratificant, tant per qui
la feia com pels pacients que se’n beneficiaven, fins que la bombolla es va
desinflar en tenir-ne de prescindir d’aquells programes per manca de personal
per atendre’ls, com a conseqüència de les retallades brutals de despesa
sanitària, ja que tots els recursos disponibles del pressupost tenien
d’emprar-se per rescatar els bancs de les seves fallides i potineries. La
primera reestructuració de l’assistència primària, en perjudici de la teòrica
seguretat social universal i millor del món, va provocar-la una crisi econòmica
sense precedents; la segona, es pot considerar un dany colateral de la
pandèmia, del qual costarà de refer-se’n molts anys.
Però, mentrestant, molts de malalts crònics,
acostumats a confessar-se amb el metge o metgessa cada tant en quant, o
qualsevol afiliat a la seguretat social que vivia tranquil perquè sabia que
podia anar ràpidament a urgències per ser atès si tenia un tropell inesperat,
hauran de fer un gran esforç per assimilar els filtres de la “nova normalitat”
assistencial. El problema és que algunes d'aquestes persones no ho pairan,
precisament els més vulnerables. Perquè el pitjor que li pot passar a una persona
qualificada de vulnerable en l'argot burocràtic,, és que a més a més sigui
conscient de la fragilitat afegida per culpa d’una logística complicada,
incomprensible i sense ànima. De totes maneres, el món no s’acaba pas: sempre
hom podrà recórrer a la sanitat privada que li obrirà les portes de bat a bat i
on metges complaents els atendran sense mirar el rellotge; això si, cobrant
trinco-trinco l’estona que els hi dediquin. Perquè com sempre, tot acaba tenint
un preu, raó per la qual només peta la base a aquells que no van justos
d'armilla.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada