dilluns, 13 de juliol del 2020

ARA QUE SEMBLAVA ACABAVAT, TOT TORNA A COMENÇAR

La revifada del punyeter virus m’ha fotut enlaire les mini vacances que m’havia pres per posar en ordre les reflexions i col·locar una mica de distància amb els noticiaris que semblen haver ressuscitat la morbositat de la primera època de l’estat d’alarma, portant amb certa complaença descoratjadora la comptabilitat exacta dels nous brots i del nombre d’infectats. Afortunadament, aquesta vegada no hi han hagut morts de moment i, per tant, aquest recompte no s’ha fet més carregós, malgrat les crides gairebé desesperades de les autoritats reclamant que es deixessin caure per Lleida tots aquells que disposessin d’una titulació en medicina o en infermeria, encara que fos nova de trinca, no han ajudat precisament a calmar els ànims de la població.

Tanmateix, per a l’economia de la zona aquest rebrot és com ploure sobre mullat i no es poden dissimular les cares llargues de la gent del territori. Quan hom passa per una experiència semblant, la resposta humana més senzilla es buscar culpables a qui carregar els neulers, i com que en aquestes caceres de bruixes hi tenim la mà trencada, a aquest país, tothom ha rebut garrotades,, des de les administracions públiques fins als pagesos i els mossos, entre d'altres retrets per no haver mantingut a rotllo els temporers.


Però estem equivocats anant per aquest camí: potser a alguns els hi servirà per desfogar la ràbia i la impotència fent acusacions temeràries, sense tenir cap raó ni justificació per actuar d’aquesta manera tan primària.

En el cas del Segrià, com també en qualsevol altre indret on tinguin problemes de rebots de contaminació comunitària, tampoc se n’escapen de la part de culpa que pertoca tots els ciutadans: uns per no haver fet cas de les recomanacions de prevenció i d’altres per haver tolerat aquest tansamenfutisme per no ficar-se en llibres de cavalleria o, simplement, perquè resultava més còmode i profitós per als seus interessos en un moment donat amagar el cap sota l’ala. En el cas del Segrià, repeteixo, no s’havia de ser gaire espavilat per entendre que la presencia de temporers com cada any en les mateixes condicions de en fa trenta, no resultava un espectacle gens edificant des del punt de vista humanitari ni gaire correcte en quant a la vessant sanitària; però ningú va moure un dit perquè tothom que podia impedir-ho posés fil a l’agulla per posar-hi fre.

I és que a aquells pòtols d’immigrants ningú els volia a casa a dormir, encara que no miressin tan prim a l’hora de contractar-los a precari per recollir-los la fruita, per exemple. I en els altres casos, és evident que els excessos de petons, abraçades, encaixades i begudes compartides entre les colles que estaven de celebració, sobretot si la festa tenia lloc en establiments públics de restauració, no podien passar desapercebuts per part dels seus responsables que, suposo per conveniència, tampoc feren res per posar una mica d’ordre a la disbauxa. Pel que fa a la policia, no crec que els vingués gaire de gust cridar l’atenció als transgressors que quan van de marxa en colla fan por. No sé si ho heu observat, però un adolescent quan va tot sol porta la mascareta posada i fa la farina blana, però en quan es reuneix amb la seva penya, llevat que siguin l’excepció conscienciada, en la majoria de casos se’ls hi desvetlla l’arrel iconoclasta i revolucionaria i es vanten d’anar sense mascareta ni mantenir cap distància de protecció.

Però ningú dels que presencien provocacions d’aquesta mena, ni que també vagin en colla, té pebrots de planta’ls-hi cara. Quina és la solució, doncs? Evidentment, que des de l’escola se’ls eduqui en el respecte a la disciplina i al civisme, enlloc de de fer de la protesta constant i de la desobediència sistemàtica als codis de convivència. una mena de culte progressista. Fem tots una mica d’examen de consciència i una cura d’humilitat i, potser, entendre'm que no cal buscar culpables al cantó del davant perquè, si ens ho mirem bé, qui sap si no ens adonarem que bona part de la culpa recau del nostre costat. Abans d’acusar ningú de tenir-ne la culpa, doncs, potser que ens assegurem de que la nostra consciència, per acció o per omissió, està neta com una patena.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada