Els que ens ho mirem des de darrera el
canyer no ens en sabem avenir de com la gran i unida família convergent de
l’època de l’avi Jordi, s’ha convertit en un poti-poti de capelletes
instrumentalitzades per personatges que, a través de la dissidència militant,
busquen satisfer la seva fam de sentir-se protagonistes de la història en
miniatura, la que per no tenir no té més enllà de les expectatives una
parròquia definida fins que les urnes no aclareixin el panorama i posin cada
gall al seu galliner.
No obstant aquesta trencadissa que en alguns moments de tan
obscena fa venir ganes de vomitar, des de la nostra posició d’observadors
aquest espectacle de marionetes ja ni ens desvetlla sorpresa ni ens treu la
son. Però si ens deixa parats que la majoria d’aquests personatges a la recerca
de noves credencials i horitzons, s’oblidin que tenen un passat. En Jaume
Barberà, clavava dijous, a la seva columna de “La Vanguardia”, el que molts
pensem sobre aquesta qüestió i que jo no sabria explicar millor del que ho va fer
ell: “El problema sorgeix quan un deu el que té al passat del que vol adjurar
com si fos la pesta”. Justa la fusta! Per aquesta raó, a la meva manera de
veure, els dirigents de les noves capelletes no els vull qualificar ni d’una
manera ni d’una altra, tots són benvinguts a l’arena electoral. Quants més
siguem més plorarem!
Perquè encara que alguns es deuen pensar que es
senyal de bona salut democràtica dedicar-se a bastir capelletes més que no pas
a consolidar catedrals. i que surt més a compte sortir el mar en una barqueta
que en un vaixell amb cara i ulls, la veritat és que no hi ha prou molins de
vent per tants quixots disposats a arreglar el món. I quan aquesta realitat es
fa palesa a l’hora de passar comptes, llevat d’uns quants que mai es cansen de
fer el gamarús i el capsigrany en política, la majoria se’n penedeixen d’haver
restat més que no pas sumat. Però els que ho lamentarem més i plorarem de ben
segur més sincerament, serem els que voldríem tenir uns bons i ben avinguts
dirigents enlloc d’un grapat de xitxarel·los que per aconseguir un bocí de
poder són capaços de fer les tombarelles més inversemblants i d'anar-se'n al
llit amb qui convingui per fotre el veí del costat i abans company de fatigues.
En moltes d’aquestes capelletes els seus promotors i predicadors perden més el
temps parlant malament dels seus ex-companys que no pas explicant amb pèls i
senyals com s’ho pensen fer per treure les castanyes del foc al poble que no
espera d’ells declaracions de principis sinó eficàcia, perquè estan al cap del
carrer que no trauran el ventre de penes amb històries èpiques ni amb contes a
la vora del foc.
Els que ens ho mirem des
d’una relativa distància darrera el canyer, però, no estem tranquils amb tanta
capelleta com es va obrint, perquè la xeixa que remenen aquests aspirants a
governar està massa saturada de ressentiments, d’emocions i de sentiments
utòpics, més que no pas de projectes ben pensats i quadriculats cap a futurs
realistes i sostenibles. Si enlloc de construir tantes capelletes es dediquessin
aquests culs inquiets a reforçar els fonaments d’una casa comuna del
nacionalisme, on hi cabessin totes les sensibilitats, des de les més tèbies
fins a les més radicals, potser algun dia s’aconseguiria arribar a port, sigui
al d'Itaca o a un de més proper i assequible. Però almenys s’estaria a recer
d’un port i no a la deriva.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada