Sense àrbitre no es pot jugar a res
sense arribar a les mans, del que sigui, ni a nyaus. Bé, de jugar es pot, però
quan aparegui la primera agarrada correm-hi tots a posar pau, perquè la sang no
arribi al riu. La gent civilitzada, per seguir considerant-se’n ha d’acceptar,
si pot ser més aviat de bon grat que a contracor, una regla de joc infal·lible:
que un àrbitre imparcial decideixi quina és la millor i mes justa sortida dels
desllorigadors que es vagin presentant al llarg de la vida. Àdhuc les bestioles,
segons els que hi entenen d’aquestes coses, respecten uns determinats codis o
línies vermelles i, en casos d’emergència, són els líders de la manada els que
les fan respectar jugant-se la seva autoritat moral.
Vet-aquí, però, que en una societat tan competitiva, egoista i
impacient com la que ha bastit la globalització, fer d’àrbitre ha esdevingut
una responsabilitat molt complicada ja que qui accepta de fer-ne, honestament i
equitativa - no des de la supèrbia o la prepotència de creure’s estar per sobre
del bé i del mal, amb total impunitat -, encara que no li agradi, en dictar un
veredicte haurà de treure necessàriament la raó a un dels litigants, perquè en
casos de mediació rentar-se’n les mans del fons de la qüestió com un Ponç Pilat
o un Salomó qualsevols, francament no és allò que s’espera d’un àrbitre com
cal. A més a més, sempre s’ha de comptar amb que els que perden no sempre
paeixen bé l’arbitratge i a vegades, fins i tot, surten amb algun ciri
tren-cat. Per tant, la gràcia d’un bon àrbitre podríem dir que consisteix en
saber explicar el que ha decidit, després de deixar reposar unes quantes hores
la decisió al bany maria.
No obstant això, no ho tinc tan clar que sigui
aquesta l’actitud correcta, més aviat em decanto per pensar que l’única manera
sostenible i duradora d’emperpalar-se en la fórmula de l’arbitratge per
resoldre problemes de convivència, seria que els àrbitres fossin elegits
periòdicament pels ciutadans mitjançant sufragi general i directe.
Efectivament, si els ciutadans poguessin elegir els jutges ningú gosaria ni
tindria excusa per engegar els gossos a l’àrbitre, quan el seu dictamen trenqui
oracions o plats bonics. Feta aquesta composició de lloc, mireu com ho tenim de
malparat en aquest país en qüestió d’àrbitres a qui fer confiança i demanar
empara en un moment donat: el Tribunal Constitucional, la màxima ex-pressió de
l’arbitratge, perd oli per totes les seves juntures i la Corona, quan exerceix
la magistratura de Cap d’Estat, no sap, no pot o no vol amagar les seves
debilitats, simpaties i servatges, raó per la qual massa sovint desperta dubtes
sobre llur legitimitat democràtica i competència mediadora.
Espero que pocs discrepareu
de mi, si afirmo que els àrbitres no poden estar contaminats des de les
beceroles pels partits polítics, als quals deguin la poltrona i la menjadora.
De cap manera vull insinuar que els àrbitres hagin de renegar de les seves
ideologies i conviccions personals, però si se’ls hauria d’exigir que quan es
posin la toga se n’oblidin de si tenen o no el cul llogat i facin la seva feina
amb professionalitat i neutralitat. A la meva manera de veure, doncs, ara que
els polítics maregen la perdiu del gran pacte per a la reconstrucció, potser sí
que posin mans a l’obra per resoldre, agafant el toro per les banyes i deixant-se
de martingales i equilibris tàctics impossibles, la figura d’un arbitratge
institucional reconegut i acceptat per tothom, arribant fins on calgui per
aconseguir-ho.
Si no es fos valent en aquest aspecte tan transcendental de la
“reconstrucció”, els conflictes que s’hagin d’arbitrar a partir d’ara poden
acabar a bufetades, com ha vingut sent costum. És a dir: si els nostres
àrbitres no ens mereixen confiança i no els acceptem de bona fe, no ens refiem
massa alegrement de que els litigis en els resoldran dictàmens emesos per
oracles des de Brussel·les, Estrasburg o Nova-York, als quals si bé és legítim
recórrer-hi - com es feia en temps reculats amb el de Delfos -, ens exposarem a
que els oracles es pronunciïn a misses dites i a que, potser, el que decideixin
tampoc ens faci el pes. En resum, com deien els avis, qui vulgui estar ben
servit que es faci ell mateix el llit. O dit d’una altra manera, dotem-nos a
casa nostra d’uns àrbitres independents i competents, que renovin periòdicament
la confiança dels administrats, i el país s’estalviarà tibantors i
frustracions. I, sobretot, tots ens farem menys mala sang.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada