Suposem
que els del “gobierno” pensen de veritat que els catalans necessitem una
mainadera que, carregada amb una centrifugadora centralista, ens deslliuri de
prendre mal en mans d’un govern autonòmic que pren decisions sobre qüestions en
les quals, en la seva opinió, no hi té competències. Si fos així com pensen,
¿no els hi seria més rentable, des d’un interès estrictament polític,
deixar-nos fer fins que ens fotéssim la gran castanya sense que els en
poguéssim donar la culpa per haver-hi ficat la cua per entremig? Des d’un punt
de vista estratègic, una mica maquiavèl·lic inclús, seria una jugada mestre,
d’aquelles que els italians qualifiquen de “finezza”; però des de Madrid són
incapaços de jugar tan fi, ells són més donats a la patacada i, quan convé, fins
i tot a jugar brut fent servir totes les eines i recursos que guarden a les
immenses clavegueres de l’Estat.
Però jo em temo que les presses i les cuques del
“gobierno” per deixar clar qui mana, no tenen relació amb la por que les
decisions que prenguem legítimament els catalans, en funció de les competències
autonòmiques que de moment encara no ens han pispat, en realitat siguin les que
es necessiten per sortir del mal tràngol i els fem quedar en ridícul. De fet,
durant tot l’estira i arronsa de la gestió de l’estat d’alarma, és públic i
notori que malgrat potser “les formes” no varen ser les diplomàticament
adequades, la veritat és que, evidentment a contracor, el “gobierno” va haver
d’acceptar una vegada darrera altra les propostes i les hipòtesis exposades des
de la Generalitat, per la senzilla raó que eren objectivament assenyades. És
clar que des de la plaça de sant Jaume es van cometre errors! Fins i tot potser
es va posar en venda la pell de l’os abans de caçar-lo; però, l’únic que no
s’equivoca en aquesta vida és el que es queda parat a veure-les venir. En tot
cas, la Generalitat va cometre tants desencerts i equívocs com el mateix
“gobierno”; per tant, no n’hi ha per tant de mirar de reüll qualsevol
iniciativa que es prengui des del bàndol català. Per això fa fàstic que abusant
dels seus instruments institucionals de control ens parin els peus cridant a
rebato els fiscals, que jeràrquicament depenent de l’executiu es vulgui
ad-metre o no que les coses van així.
La
jutgessa de guàrdia a Lleida que no va beneir l’ordre de confinament light del
Segrià no va actuar de “motu propi” sinó pessigada per la fiscalia. Fent un
paral·lelisme, és el mateix que va passar quan els magistrats del
Constitucional es varen carregar l’Estatut del 2010: si els cadells feixistes
de l’Aznar no haguessin engegat la denuncia de la regla de joc de l’autonomia
catalana, el Constitucional “d’ofici” no hagués gosat intervenir.
Ara bé, dit això i tornant a les patates calentes que
s’estan coent a les comarques de Lleida i a l’àrea metropolitana de Barcelona,
cal que quan més aviat millor sense que els hi caiguin els anells, els polítics
a càrrec de la gestió amb tota la humilitat del món reconeguin, com estan
denunciant els sanitaris i una part considerable de la societat civil
esparverada davant l’única perspectiva que es contempla des de la Generalitat,
la de repetir un confinament sever de la població, que s’han de fer mans i
mànigues per corregir la deriva comunitària de la propagació del virus, posant
els rastrejadors que falten (uns 1.900 més) i els professionals sanitaris que
es necessiten a peu d'obra (uns 150 més), segons càlculs de la epidemiòloga en
cap de la Vall d’Hebron, la doctora Campins, que no és sospitosa d’estar venuda
a l’espanyolisme.
Aquesta persecució dels contactes dels positius
resulta una feina difícil en un territori on la majoria dels infectats no tenen
cap adreça coneguda ni, com aquell que diu, un lloc un caure morts, si a més a
més anem curts de perdiguers per pèssima previsió. Per tant, a la meva manera
de veure, tothom s`hauria de posar les piles en la tasca d’impedir - amb la
implicació activa de mossos, municipals i agents cívics, però sobretot amb la
col·laboració voluntària dels ciutadans -, que realment es compleixi allò de
“distància, neteja i mascareta”, perquè el país no s’hagi de paralitzar per
segona vegada.
La gent està acollonida de veritat i un govern decent
no pot permetre’s que es caigui en el pànic. Els que gestionin aquesta segona
crisi inesperada han d’actuar deixant de banda l’arrogància que sovint gasten,
donant directrius concretes, sense contradir-se entre ells ni confondre la
parròquia, amb transparència total., aparcant les desqualificacions i les
picabaralles per temps millors,, escoltant tothom que pugui fer aportacions
positives i, sobretot, guardant a l’armari les trifulgues partidistes per veure
qui es penja cadascuna la medalla del dia, perquè del que es tracta no és
d’apuntar-se petites victòries pírriques sinó de guanyar definitivament la
guerra. Per favor, des de la societat civil, goso demanar que els d’aquí i els
d’allà posin seny.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada