La
pèrdua del matís és un drama de la societat actual que explicaria, per exemple,
perquè es prohibeixen actes culturals tals com assistir a una representació teatral,
veure una pel·lícula confortablement escarxofats en una sala de cine o anar a
un concert, al·legant que d’aquestes expansions lúdiques el públic que en
gaudeixi estarà més exposat a la covid-19 que la gentada que cada dia agafa el
metro o es pren una cervesa a la terrassa d’un bar a tocar de qui té al costat.
M’agradaria pensar que qui pren aquestes decisions s’ho medita una estona i que
disposa de dotzenes de bones raons per abonar el seu parer; però, em sembla que
aquestes raons són tan febles i generalistes, que no suportarien un debat crític
i honest.
Algú
va escriure, no recordo ben bé qui va ser però li compro l’acudit, que en temps
difícils s’ha de triar entre el que és fàcil i el que és correcte. Em sembla indiscutible
que qui opta per la decisió fàcil no s’hi ha de rumiar gaire ni esforçar-s’hi
massa per trobar el matís entre fer tancar o no, per exemple, totes les sales
de cine, tots els teatres o prohibir tots els concerts. Però, en canvi, ja
requereix una mica més de pesquis cercar la manera correcte de no tancar ni
prohibir res, a condició que es prenguin una sèrie de mesures tallariscos i es respectin
unes determinades regles de joc. Tampoc és necessari que per saber apreciar els
matisos de cada cosa s’hagin de tenir un parell de màsters i un doctorat; n’hi
ha prou per decidir el que és correcte que hom no tingui el sentit comú a la
sola de la sabata. ¿Vosaltres creieu, de veritat, que concerts musicals, com el
d’ahir amb Sopa de Cabra al Camp Nou, estimulen i faciliten la circulació del
virus? En tot cas, si alguna influència tenen sobre l’estat d’ànim i la salut
de les persones no és negativa, sinó que els hi aixeca la moral i les fa sentir
una estona lliures entremig d’un disbarat de prohibicions benintencionades però
en massa casos excessives, les quals es podrien evitar si el buròcrata de torn que
les executa o els mateixos polítics que les dicten, perdessin una mica de temps
cercant “el matís”, enlloc de tirar pel dret.
A
la meva manera de veure, encara que sembli una paradoxa, des de fa temps en
aquest món s’han acabat les certeses i els dogmes i, pràcticament, per comptar
les coses de que en podem estar segurs en tindríem prou amb els dits d’una mà i
potser encara ens en sobrarien. I, francament, en tot allò que es refereix a com
“esclafar” el virus i neutralitzar la pandèmia, a mesura que passen els dies
queda palès que ningú no en té ni puta idea, parlant clar. S’especula tant com
vulgueu però d’allò que se’n diu “estar-ne segur”, el més calent és a l’aigüera.
Si ni tan sols hi ha unanimitat en qüestions tan simples com si la mascareta ha
de ser obligatòria o no, ja no parlem del reguitzell de preguntes que hom es fa
respecte de la pandèmia – immunologia, característica i freqüència dels tests,
perillositat dels asimptomàtics, etcètera -, que es queden sense resposta concreta
perquè els mateixos epidemiòlegs i experts tutti quanti no s’acaben de posar d’acord;
i com que més aviat cadascú té la seva pròpia teoria, els nivells de diarrea
mental entre la població són cada vegada més alarmants i vergonyosos.
Qui sap si no fora més adient,
doncs, que enlloc de fer-se el pinxo prohibint actes culturals a dojo, els que
decideixen com ens hem de comportar posessin el mateix coratge, zel i dedicació
en “fer complir” les normes de civisme bàsiques i que semblen tenir un grau més
alt de consens per mantenir a ratlla el virus: distancia, mascareta i higiene
de mans. Tanmateix, executant sense excuses de mal pagadors els seguiments dels
contactes dels casos positius, per tallar la propagació comunitària del
contagi. I a la cultura que la deixin en pau, si no per altres raons menys materialistes,
perquè és una activitat que també mou diners, paga impostos i crea llocs de treball.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada