Quan ens vàrem asseure en
un banc per descansar a mitja caminada d’ahir matí, en Lluís se’m va confessar:
- “Si la nova normalitat consisteix en que per fer qualsevol gestió quotidiana
habitual hem de demanar tanda i fer cua al carrer, ja em perdonaràs però no
anem pas bé, més aviat enrere com els crancs... I no em surtis que és
inevitable, que no queda cap altre remei, perquè jo sóc de l’opinió, potser per
deformació professional, que sempre queden altres alternatives si es busquen bé
i, per tant, penso que valdria la pena, si res més no per aixecar la moral de
la tropa, que amb una bona dosi de mà esquerra i d’imaginació es fessin
desaparèixer aquestes penoses i depriments cues pròpies de temps que mai creiem
que tornarien. Ja és prou carregós tenir a mà el morrió a totes hores per, a
més a més, perdre el temps fent cua”.
Com si jo hi tingués res a veure, així me les va
endinyar ahir molt emprenyat, el meu amic Lluis, amb qui surto a caminar un cop
a la setmana. No dic que no hi toqui una mica, però ja cal que s’acostumi a
canviar de xip si no vol que li agafi un cobriment de cor, perquè haurem
d’acostumar-nos a fer les cues que vulguin els que manen i a tot arreu; a
parlar amb el metge de com ens trobem de salut per telèfon, en comptes de
veure’ns les cares a la seva consulta; i a passar moltes estones fent-nos
companyia a nosaltres mateixos si no volem consumir-nos de soledat. O com a
màxim amb la parella, sempre que tinguem la sort d’avenir-nos-hi. En Lluís, que
si fa o no fa som de la mateixa quinta, no porta gens bé que un cony de virus
li hagi trasbalsat les rutines i costums amb les que s’havia fet vell, de les
quals, certament, no n’abusava perquè ha estat sempre allò que se’n diu un home
d’ordre: pencaire, honrat, amic dels amics, encaterinat de la família, amant de
fer-la petar tant de futbol com de política amb la colla de fer el cafè jugant
a la botifarra, refiat que a les seves velleses gràcies a la Seguretat Social
no tindria de patir ni per un constipat ni per un mal de ventre i, sobretot, que
entre el Casal i l’Imserso cada mes faria una excursió per anar coneixent el
país, treure el ventre de penes per un dia i moure una mica l’esquelet ballant
en línia.
En Lluís, de fet, no demana massa doncs més aviat és
un home de pretensions austeres i modestes; però, després del tomb que la vida
li ha donat per culpa del virus, tot se li ha trastocat i té la sensació que
cada dia que passa s’està convertint més en un número abstracte en un resum
estadístic que no pas en una persona concreta, fins al punt d’afegir a la seva
confessió una afirmació que m’ha desconcertat: - “per primera vegada penso més
amb la mort que m’espera a la cantonada, que no pas amb com gaudir de la vida
que em queda”. Si vos en parlo del cor agre del meu amic no és per desanimar-vos,
creieu-me, sinó per treure-us del cap cabòries semblants i aixecar-vos la
moral. Per això us repeteixo quasi fil per randa el mateix que li vaig
contestar:
- “mira, Lluís, les coses van com van, però no podem tirar la
tovallola; només cal adaptar-nos a la nova normalitat, sense fer-nos mala-sang
perquè del que es tracta es de sortir-nos-en amb el cap ben dret, plantant-li
cara al destí sense renunciar a l’únic que no ens pot prendre la pandèmia: les
nostres conviccions i la capacitat de resistència des de la trinxera de la
nostra vida interior... Hem de treure forces de la flaquesa, si cal, i
encomanar-nos a una disciplina rigorosa per evitar contagis, espigolant amb
criteri propi les recomanacions dels experts que ens sembli que hi toquen més.
Hi ha molta més gent del que sembla que està fent plans pels anys vinents; uns
potser sí que actuen d’esma, en rampells propis d’una inconsciència histèrica i
esporuguida, però hi ha una majoria que creu de veritat que cal aprofitar la
“nova normalitat” per refer la història de cap a peus. Jo sóc dels que m’hi
apunto, Lluís, perquè és l’única esperança que li queda a la humanitat, sense
posar-nos melodramàtics.”
Vet-aquí que després de
esplaiar-me d’aquesta faisó per animar el meu amic, quan ens hem posat a caminar
altra vegada, m’entrepassegat de tan distret com anava, pensant en el que
havien enraonat. He perdut l’equilibri i m’he fotut de lloros tan llarg com
sóc. M’he posat dempeus de seguida amb ganes de voler-me fondre; només m’ha
quedat una petita rascada al genoll i un tanto al llavi, però m’he quedat fet
pols. No havia caigut mai i una estranya sensació de ràbia per ser tan fràgil
m’ha envaït; però, no obstant això, no canvio ni una coma de la meva resposta
d’abans a en Lluís. Ben al contrari, quan caus només toca aixecar-te i
continuar caminant, perquè sortir-nos-en dels trencacolls només depèn de
cadascú de nosaltres. I encara que alguns hiperventilats facin córrer que els
consells per evitar els contagis de la pandèmia formen part d’una conxorxa per
tenir-nos estacats pel coll i que la “nova normalitat” no és res més que una
dictadura encoberta, mantenim els dos metres de distància social, rentem-nos
les mans tot sovint i no ens deixem la mascareta a casa diguin el que diguin
els que tot plegat ho troben una carrinclonada, perquè d’aquesta només ens en
sortirem a base de tossuderia i força de voluntat individual.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada