Per molt que mirem cap a una altra banda
i ens resignem a allò de que qui dies passa anys empeny, la veritat és que la
gent ja li està pujant la mosca al nas quan deixa anar la llengua amb això de
la pandèmia. El brot, rebrot o el que sigui que ha frenat en sec la desescalada
a Lleida, per exemple, no es pot considerar precisament un simple accident sinó
que, en opinió de molta gent, ha agafat amb els pixats al ventre als que no han
sabut gestionar els tallafocs del contagi com calia. En primer lloc, perquè la
majoria d’infectats i de portadors del virus, digui el que digui l’ajuntament
lleidatà, pertanyen al col·lectiu conegut com “temporers”, és a dir: persones
no residents al territori, on no disposen d’un un mínim arrelament social ni
logístic. En segon lloc, perquè havent superat amb escreix la corba de
creixement de nous contaminats el punt crític d’infectats per habitant, la
conselleria de salut va continuar comunicant que no calia alarmar-se perquè el
risc s’estava “amorrant”; i malgrat feia dos dies que el portaveu sanitari del
“gobierno”, el doctor Fernando Simon, insinuava que la Generalitat estava
valorant el “confinament quirúrgic” del Segrià, la consellera Vergés tot just a
la roda de premsa feta divendres a l’hospital Arnau de Vilanova ho desmentia,
demanant als lleidatans que fessin menys sopars d’amics, es rentessin les mans
més sovint i no es deixessin la mascareta.
Ahir a migdia, però, el president Torras anunciava
que es barraven amb forrellat les portes d'entrada i sortida del Segrià durant
quinze dies, com a mínim. No vull ésser mal pensat, però no me’n puc estar de
barrinar que si no es va prendre abans aquesta decisió potser va ser per no
semblar que feien cas als consells de Madrid. Si fos així, els hi diria als
responsables que la susceptibilitat no és la millor manera de fer amics ni a la
vida ni en política. Ara bé, sobre el brot de Lleida no s’hi pot passar de
puntetes i donar-ne la culpa només a uns quants joves que es varen extralimitar
en la “socialització”, perquè les causes reals són unes altres, que tothom sap
però no gosa expressar amb claredat: que si el problema s’ha fet més gran del
compte i amenaçava escampar-se hi té molt a veure una colossal manca de
previsió veient com es repetia com cada any l’escenari tercermundista dels
temporers repartits pels carrers de Lleida i per les places de molts de pobles
del Segrià, com aquell que diu en calçotets, sense un maleït sostre per dormir
i un lavabo decent on fer les necessitats i rentar-se. Un escàndol humanitari i
laboral que s’ha anat repetint any rere any des de no sé quants, sense que a
ningú de l’establishment li caigués la cara de vergonya, tolerant que els
jornalers que venien a arreplegar la fruita dels pagesos ho fessin, llevat de
poques excepcions, en unes condicions en alguns casos pitjors que les dels
esclaus que collien cotó pels terratinents nord-americans.
En aquest mateix blog, el 27 de març exactament,
vàrem reflexionar sobre aquesta qüestió i quan el fenomen dels temporers va
convertir-se en el problema sanitari i de civisme que preveiem, hi vàrem
insistir en la reflexió, sobretot recordant que en ple confinament de la
població aquells pelacanyes sense allotjament i treballant en condicions
humanes de precarietat extrema, podien esdevenir una bomba de rellotgeria
propagant el virus. Abans d’ahir, després de la roda de premsa de la consellera
i l’alcalde a peu d’hospital, la presidenta del comitè de personal de l’Arnau
de Vilanova, a RAC-1 palesava la seva decepció pel missatge massa tebi i ambigú
sobre la realitat i, simultàniament, ens arribaven veus del malestar d’alguns
veïns per la manca de control efectiu de la mobilitat dels temporers en teòrica
quarantena.
Per tant, a la meva manera
de veure, no aniria malament una dosi d’humilitat per tal que tots els que
n’han tingut alguna responsabilitat, directa o indirecta, en consentir enmig
d’una situació tan delicada com l’actual, que l’assumpte dels temporers no
s’hagués resolt, tant des d’un punt de vista humanitari, laboral i sanitari,
abans que els hi esclatés als morros i fes trontollar l’esperança en que
realment la pandèmia s’estava amorrant. Si cada frare prengués la candela que
li correspon portar en aquest funeral, potser ens deixaríem de punyetes
polítiques i començaríem a buscar-hi remeis efectius a les relliscades de la
“desescalada” que no fossin cataplasmes, placebos o tocar fusta.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada