No
sempre el president Torra l’encerta quan fica el dit a l’ull del “gobierno” per
penjar-li alguna “llufa” referida a la manca de col·laboració institucional –
per no escriure directament “lleialtat” - del govern central envers la
Catalunya autonòmica. Però quan li engalta que el desastre de les residències
de gent gran durant la pandèmia ens el podíem haver estalviat, no és una
afirmació pel broc gros: si des que en Rodríguez Zapatero va fer promulgar la
llei de la dependència l’Estat hagués complert la quota de finançament que li
corresponia per tirar-la endavant la situació a les residències de gent gran no
s’hauria espatllat tant. Però ni els socialistes ni els populars, quan els
rellevaren, estigueren a l’altura de les circumstàncies. Tanmateix, pocs incompliments
exemplifiquen tan bé com funciona de malament la relació financera entre el
govern de l’Estat i el de la Generalitat, com la burla que representà aprovar
una llei de la dependència només per marcar-se un tanto demagògic, sense ni un
puto estudi de viabilitat.
En efecte: des que va entrar en vigor aquesta llei,
l’any 2007, cada vegada que se n’ha fet un balanç objectiu la conclusió ha
sigut la mateixa: la negligència i la deslleialtat de l’Estat han anat de mal
en pitjor. La penitència que aquesta despreocupació ha generat suposa per a la
Generalitat, igual que per a les altres autonomies a qui se'ls hi va aixecar la
camisa, és sobretot econòmica, esclar, però també social ja que afecta a un
col·lectiu vulnerable. La llei va néixer esguerrada des de bon començament,
sense cap pla de desenvolupament que toques de peus a terra, començant per no
tenir ni un cens al dia del col·lectiu de ciutadans dependents que podien
acollir-s’hi. La realitat va fer palès que gairebé l’havien marrada en un 50% a
la baixa, cens que tendiria a augmentar en la mateixa proporció per meres raons
demogràfiques. Però la befa més grossa a les autonomies en general i a la
Generalitat en particular, és que la llei preveia que el finançament dels
recursos serien a parts iguals; però, l’Estat mai dels mais, en cap dels 13
anys de vigència de la llei ha pagat no només la quota del 50% que li
pertocava, sinó que de mitjana les seves mesquines aportacions a penes han
fregat un15,7%. Un trist mal exemple per part de quins sempre s’emboliquen amb
la llei.
Diguem-ho clar: la llei de la dependència nasqué
malparida per culpa d’uns polítics que confongueren els desitjos amb la
realitat, que menjaven pels ulls i no per la boca. Era una llei de traca i
mocador, això sí, exclusivament de cara a la galeria, tan falsa com aquella
promesa d’aprovar l’Estatut que sortís del Parlament català; no és estrany, ja
que el pare de la criatura era el mateix. Una llei molt maca i social, però
sense recursos per implementar, per exemple, el tret més significatiu en els
estats del benestar consolidats per recolzar l’assistència a la gent gran - els
cuidadors familiars – a fi que les persones dependents poguessin estar al màxim
de temps a casa seva, cuidats pels seus propis familiars o per cuidadors llogats,
que és el model que apliquen els països del nord d’Europa amb qui tant ens
volem emmirallar. Per tant, l’actitud tèbia del “gobierno” de torn, enlloc de
resoldre el problema de la dependència el va amorrar en un cul de sac, en no
ser capaç de rascar-se la butxaca mentre obligava les autonomies a endeutar-se
fins al cap de munt si volien més places de residències o més cuidadors
professionals.
El nyap engiponat, doncs, pel somiatruites Rodríguez
Zapatero es mereix el qualificatiu, com a model, d’antiquat, indocumentat i
pervers, perquè si bé llei contempla el copagament de la despesa, el passotisme
i la desídia de l’Estat ha obligat la Generalitat a pagar una factura, que no
es podia permetre, per generar places de residència públiques gairebé low cost
– en el sentit d'estalviar en sous del personal geriàtric, en formació i
equipaments assistencials, molt sovint coberts sobre el paper però inexistents
a la pràctica i en manutenció. Les autonomies han assumit per força un 84,3%
del finançament d’aquesta llei d’un il·luminat socialista que un cop la va
tenir aprovada - “si te he visto, no me acuerdo" - l'Estat panxa-content
només escaguitxava un trist 15,7%. Però si afinem més el llapis, degut a les
circumstàncies especials de Catalunya, aquí el cost d’una plaça de residència
pública se l’ha repartit entre un 65% la Generalitat, un 23%, a base de
copagament dels usuaris, i un vergonyós 12% a càrrec de l’Estat. En
conseqüència, en aquest aspecte concret ja pot el president Torra
"apretar" tan convingui un "gobierno" caragirat, malpagador
i burleta.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada