Em sap greu de recórrer a
aquella expressió tan odiosa de: “jo ja us ho havia advertit”; perquè no
m’agrada presumir d’espavilat quan em queden tantes coses per aprendre i
tastar. Però és veritat, ja havia reflexionat anteriorment que tanta eufòria
del “gobierno” sobre la distribució dels fons europeus de reconstrucció podien
acabar en un colossal patafi, i suggeria respectuosament que si jo estigués a
la seva pell em cuidaria prou d’anar “assignant-me” abans d’hora subvencions a
fons perdut, com qui reparteix un botí, sense tenir el blat al sac ben lligat.
I no li feia aquella advertència perquè sigui més llest o tingui do d’endeví,
sinó simplement perquè justament degut a la meva ignorància he d’anar amb peus
de plom i he aprés a ser desconfiat en general i, en particular, sé que en
aquest món de falsos amics no hi ha res que sigui de franc.
D’altra banda, el club d’amics socis que varen fundar
el Mercat Comú Europeu per ajudar-se mútuament a superar – de la necessitat en
feren virtut i després d’anar a matadegolla es van convertit en una família ben
avinguda - les seqüeles econòmiques i comercials de la postguerra, superant
vells enfrontaments a l’empara de les faldilles redemptores de la democràcia i
de l’atlantisme, no té res a veure amb el panorama resultant després de
l’ampliació social a vint-i-set, creant la nova societat Unió Europea, on hi ha
tanta poca unitat que costa posar-se d’acord fins i tot per cordar-se les
espardenyes. I ja no parlem de quan es tracta d’afluixar la mosca per treure
les castanyes del foc als socis més tocats en temps de crisis, perquè com ja és
va fer palès en la ensulsiada del 2008, l’UE està dividida en dos fronts
d’interessos aferrissadament antagònics, que en matèria econòmica són difícils
de dissimular, sobretot tenint en compte que les decisions que toquen el moll
de l’os s’han d’adoptar per unanimitat. Quan semblava, doncs, que s’havien
superat just acabada la guerra les fronteres culturals i ideològiques entre
nacions que fins feia quatre dies s’havien estat apallissant als camps de
batalla, ara resulta que en ampliar-se indiscriminadament l’Europa política per
satisfer la voracitat de l’Europa mercantilista i monetària, s’ha desencadenat
una radicalització cada vegada més irreconciliable entre nord i sud, és a dir:
entre els estats rics i els pobres.
Naturalment aquesta tendència s’ha fet més palesa i
aguda des que el sud, amb reputació d’improductiu i malgastador, ha de recórrer
cada vegada més sovint al viàtic financer d’un nord auto-definit com
estalviador i frugal, per eixugar els cada cop més desbordats dèficits
d’explotació corrent dels esgarrapacristos del sud. Però avui que a causa de la
pandèmia l’economia mundial està en situació de bancarrota gairebé
irreversible, el sud, sobretot aquell que per sobreviure es refiava del turisme
i dels serveis com a principal font d’ingressos, pidola als seus socis
solidaritat a benefici d’inventari per sortir de l’atzucac; però, el socis
garrepes del nord diuen que ni parlar-ne de passar la bacina. I que si els
socis de les mans foradades necessiten líquid que facin un emprèstit com Déu
mana i no pretenguin quantioses almoines a fons perdut.
Ara bé, si després de marejar la perdiu a còpia de
reunions, s’acordés que una part de l’ajuda financera al final no s’hagués de
tornar, el nord exigeix que el sud es comprometi a fer canvis subs-tancials en
la seva comptabilitat domèstica, la qual cosa vol dir passar la tisora al
capítol de despesa pública i engreixar amb impostos la captació de recursos per
a la caixa. El president Sanchez, de bon principi treia pit remenant la cua
entre els seus aliats de conveniència, però a mesura que van passant els dies
sense tocar calent ja va adonant-se’n que no lligarà els gossos amb
llonganisses com es pensava de fer, des de la seva beatífica ingenuïtat laica.
Que de franc poca cosa aconseguirà emportar-se’n al
sarró i que les reformes que haurà de fer empassar a la ciutadania seran
d’aquelles que solen fer mal, sobretot a l’ase dels cops de sempre. Que la bena
ja li ha caigut n’és un símptoma el canvi de musica del seu discurs, admetent
que quelcom s’haurà retocar. La llàstima és que quan un governant espanyol
confessa en veu alta que ha de fer reformes econòmiques per arribar a fi de
mes, el primer que se li acut es retallar, congelar o reformar pensions del
vells, partides socials i culturals, nòmines de funcionaris rasos i sous de
treballadors atrapats entre l’espasa i la paret d'acceptar estrenyés el cinturó
o quedar-se a l'atur, enlloc d’entrar a fons en el frau fiscal descarat, l’economia
submergida, la sangonera de la duplicitat d’administracions i en les
“rectories” que no s’expliquen, per molta transparència que diguin que hi ha,
més que per endollar amistats a la menjadora, amb carnet de partit a la boca.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada