Jo,
francament, no desitjaria ni al meu pitjor enemic que hagués de governar en uns
moments tan delicats com els que estem vivint. Per aquesta raó, malgrat em sembla
que algunes vegades els que manen s’equivoquen, ni em passa pel cap de fer el
fatxenda assegurant que jo ho faria millor; us ho ben asseguro: no hi voldria
pas estar a la pell dels que tenen de prendre decisions. Encara no sé com alguns
que s’hi han trobat emmerdats de rebot, com la consellera Alba Vergés o el
ministre Salvador Illa, aguanten al peu del canó des del mes de març, cada dia posant
la cara a sol i serena mirant de repartir confiança.
Per tant, no seré jo qui
tirarà la primera pedra per avergonyir-los amb escarnis, entre d’altres raons
de pes perquè, per descomptat, no crec de cap de les maneres que quan els que
prenen decisions no l’encerten ho facin expressament ni per ganes de fer la
punyeta, ni per masoquisme, ni per ignorància. S’equivoquen i prou, com li
passa a tothom que decideix sigui en l’àmbit públic o en el domèstic. Malgrat
això, no sobraria que reconeguessin els errors quan els cometen i baixessin del
burro sense fer-se pregar, no prenent-se les crítiques com un assumpte personal,
sinó entenent-les com col·laboracions i que rectificar a la vida, a part de ser
cosa de savis, també hauria de ser el més normal del món.
Ahir
mateix hem vist com la consellera, en nomenar cinc-cents nous “rastrejadors”,
reconeixia implícitament unes quantes decisions poc “afinades” en aquest
aspecte determinant per aixafar i aïllar el virus. Si ja costa prendre
decisions en determinades circumstàncies enmig de la pressió, imagineu-vos com
deu doldre a l’autoestima, haver de canviar d’opinió. D’aquí ve que passo d’afegir-me
al cor de carronyers que aprofiten qualsevol relliscada d’algú que està obligat
a prendre decisions quotidianament, per fer sang. En la desencertada qüestió
dels “rastrejadors de contactes” dels que donen positiu en un test de covid-19,
no tinc cap dubte que la consellera va estar mal assessorada i que contractar
un servei estil call center de perdiguers sanitaris, a través de Ferrovial, no fou
sens dubte una bona idea; però, tampoc em sembla correcte que els socis de
govern de la consellera aprofitessin aquesta ficada de pota per passar-li
immediatament factura política.
El fet és que la
consellera, mossegant-se la llengua o no, ha rectificat i encara que s’hagi
quedat curta en l’ampliació de personal, almenys ha fet un pas endavant en la
bona direcció. Espero que enfundar-se-la respecte a una qüestió cabdal per frenar
el ritme de contaminació no faci tard i, a més a més, no ens costi res en concepte
de compensació per incompliment del contracte amb Ferrovial i, sobretot, que el
personal reclutat a tota pastilla perquè faci les trucades i seguiments pertinents,
siguin gent amb més experiència que no pas teoria i bona voluntat, perquè una
segona entrebancada en aquest punt clau ja seria més difícil de disculpar.
Feta
aquesta reflexió, amb el cor a la mà, sobre el meu sincer respecte i agraïment a
aquelles persones que no defugen la responsabilitat de prendre decisions i que
procuren fer-ho el millor que saben, també vull afegir que no rebran la meva
comprensió i respecte aquelles que siguin incapaces de rectificar quan se les avisa
constructivament que l’han vessat, que emboliquin la troca tant com puguin per
dissimular negligències, equivocacions o fins i tot danys i perjudicis a l’erari
públic, amb l’únic objectiu de no matxucar el seu amor propi i reputació,
esquitxant de passada el seu partit. Mentrestant, les televisions i les ràdios no
parin de bombardejar-nos amb xifres i comentaris que no contribueixen precisament
a aixecar els ànims, com si a algú li agradés fer veure que les coses no vagin
bé, posant l’accent en totes les dades negatives i en la confusió.
Tant és així que inclús quan
parlen dels avenços positius en la investigació de la vacuna, aigualeixen la
festa tirant-nos una galleda d’aigua gelada sobre el cap, bugonant que encara que
en tinguem una aquesta tardor, difícilment n’hi haurà dosis per tothom quan es
posin a la venda. Davant aquest panorama depriment, sobretot tenint en compte
que ningú s’esperava un fracàs de la desescalada tan precipitat pel mal ús que
els ciutadans hem fet de la nostra responsabilitat i també per la manca de mà
dura de l’autoritat per fer complir els protocols, serien comprensibles els
atacs de pànic. Doncs no! De cap de les maneres hem de permetre que el
pessimisme ens encolli, cal treure forces de flaquesa per no rendir-se ni
arronsar-se. Perquè de l’única forma que no anirà tot a parir panteres, és que individualment
cada ciutadà li planti cara a la pandèmia amb disciplina, unitat i civisme per
no aturar per segona vegada el país i ofegar la costosa recuperació. És el que fa
dir l’Albert Camus al protagonista de “La Peste”, el doctor Rieux: “... és una
idea que pot fer riure, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honradesa”
“Què és l’honradesa” – li pregunta el periodista Rambert. - “No sé el que és en
general – contesta el metge -, però en el meu cas consisteix en fer la meva
feina”. Jo hi afegiria que en el nostre cas, per sortir-nos-en cadascú d’aquesta
merda ha de fer la seva feina el millor que sàpiga, i la dels ciutadans
consisteix en complir voluntàriament i sense arrufar el nas la norma: distancia social, higiene de mans, mascareta
tapant nas i boca. I fer-ho, mai més ben dit, com si ens hi anés la vida.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada