dimarts, 21 de juliol del 2020

IGUAL COM LA LLEI NO ÉS IGUAL PER A TOTHOM, EN CAS DE DESNONAMENT TAMPOC


            Arrel de l’enganxada amb el burro del seu gendre, que es va deixar atrapar amb les mans untades, el seu sogre, un monarca trempat, eixerit i inviolable per la gràcia de Déu, va fer unes declaracions solemnes amb tota la “cara” de patum borbònica: “la llei és igual per a tots”. I es va quedar tan ample, deixant el gendre a l’estacada, i segur que en el mot “tots” de la seva declaració, ell i la seva quadrilla no hi estaven inclosos. Però es va equivocar de mig a mig, en no adonar-se que els temps estaven canviant a marxes forçades i que encara que la justícia no gosés acarnissar-se, de moment, amb segons qui, ja començava a ensenyar les dents tan amenaçadorament que després de la relliscada de Botswana, el monarca va veure’s obligat a retirar-se del primer pla de l’escenari fent un petit pas enrere, convençut que en abdicar a favor del seu hereu quedava “tot” tan ben lligat com li va deixar a ell el seu pare putatiu, en Franco.

            Però vet-aquí que l’hereu, en acumular-se-li sota els peus més merda de la es veia capaç de netejar, abans que la cadira a no se li tombi i la bicoca se li esmicoli, sembla que potser acabarà fent cas a les cada vegada més insistents i histèriques manxiules conjugals, en el sentit de partir peres amb l’emèrit quant més aviat millor, abans no en sortissin esquitxades ella i les nenes. No obstant tota la pressió mediàtica i política a que està sotmès, i malgrat els llops que es passegen pels jardins de la Zarzuela ensenyant les orelles, l’hereu està fullejant indecís la margarida i no les té totes; qui sap si perquè més que ningú s’adona de la magnitud de la tragèdia que li espera a la monarquia, si fa cas dels cops de pedra que li cauen a sobre, sense saber ni qui les tira perquè alguns dels que ho fan amaguen la mà.

            I mentrestant els quatre membres residuals de la casa reial estan de “gira” per les províncies del regne promocionant el seu canvi de look i la camisa blanca immaculada, el safareig del país va ple de tanta insinuació sibil·lina, de tanta especulació gratuïta i de tanta polèmica maquiavèl·lica com s’hi acumula. En honor a la veritat, els d’esquerra republicana han estat els únics que no han tirat la pedra i amagat la mà, després d’estampar-li’n una de ben grossa al vell mig del front: que s’investigui tot el tinglado del monarca emèrit sota la sospita de presumpta pertinença a “organització criminal”, ara que s’ha posat de moda aquesta figura delictiva per empastifar la família del seu amic Pujol, aquell del “tranquil, Jordi, tranquil”. Però l’hereu dubta i sospesa hamletianament si després de donar un primer pas renegant del pare i de la seva herència, ha de rematar la feina desnonant-lo de la Zarzuela i degradant-lo a ciutadà ras un cop arrencats els galons d’emèrit. El que passa és que després de llegir, a la Vanguardia del diumenge, l’article d’una presumpta periodista independent si no fos que té del cul llogat, la Mariàngel Alcazar, comprenc que el pobre hereu ja no sàpiga cap on girar-se ni a què atenir-se.

            Tanmateix, si es decantés per fer cas a la seva mitja taronja i desnonés l’emèrit per no allotjar-lo sota el mateix sostre, aquest “desnonament” reial no tindria res a veure amb els llançaments de casa seva de tanta gent que no pot pagar el lloguer, l’hipoteca o que no té on caure morta. Igual com aquell acudit de que davant la llei tothom és igual, que va sonar a solemne bajanada per no dir provocació a la intel·ligència, en cas que es produís un desnonament a la Zarzuela ens hauríem de prendre aquest episodi més com un sainet que no pas com un drama. S’especula que se li busca un nou sostre on refugiar-se entre algun palauet del patrimoni nacional, perquè el pobre home no hagi de passar ni una nit a la intempèrie, com els hi passa als desnonats pelacanyes quan són desnonats de debò. En aquest cas tampoc s’hauria de patir per l’aixovar personal del desnonat perquè en el nou allotjament ja hi aniria inclòs, a més a més del mobiliari i d’una escorta, com es va fer amb el seu gendre quan esperava a Suïssa que es dictés sentència. Total, que nosaltres hauríem de pagar el pato del desnonament? Voleu que us sigui franc? Per mi ja es pot quedar on s’està, que no li envejo pas el que li espera en aquella casa, que cada vegada semblarà més un niu d’escurçons.              

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada