Arrel
de l’enganxada amb el burro del seu gendre, que es va deixar atrapar amb les
mans untades, el seu sogre, un monarca trempat, eixerit i inviolable per la
gràcia de Déu, va fer unes declaracions solemnes amb tota la “cara” de patum
borbònica: “la llei és igual per a tots”. I es va quedar tan ample, deixant el
gendre a l’estacada, i segur que en el mot “tots” de la seva declaració, ell i
la seva quadrilla no hi estaven inclosos. Però es va equivocar de mig a mig, en
no adonar-se que els temps estaven canviant a marxes forçades i que encara que
la justícia no gosés acarnissar-se, de moment, amb segons qui, ja començava a ensenyar
les dents tan amenaçadorament que després de la relliscada de Botswana, el
monarca va veure’s obligat a retirar-se del primer pla de l’escenari fent un petit
pas enrere, convençut que en abdicar a favor del seu hereu quedava “tot” tan ben
lligat com li va deixar a ell el seu pare putatiu, en Franco.
Però
vet-aquí que l’hereu, en acumular-se-li sota els peus més merda de la es veia
capaç de netejar, abans que la cadira a no se li tombi i la bicoca se li esmicoli,
sembla que potser acabarà fent cas a les cada vegada més insistents i histèriques
manxiules conjugals, en el sentit de partir peres amb l’emèrit quant més aviat
millor, abans no en sortissin esquitxades ella i les nenes. No obstant tota la
pressió mediàtica i política a que està sotmès, i malgrat els llops que es
passegen pels jardins de la Zarzuela ensenyant les orelles, l’hereu està
fullejant indecís la margarida i no les té totes; qui sap si perquè més que ningú
s’adona de la magnitud de la tragèdia que li espera a la monarquia, si fa cas
dels cops de pedra que li cauen a sobre, sense saber ni qui les tira perquè
alguns dels que ho fan amaguen la mà.
I
mentrestant els quatre membres residuals de la casa reial estan de “gira” per
les províncies del regne promocionant el seu canvi de look i la camisa blanca immaculada,
el safareig del país va ple de tanta insinuació sibil·lina, de tanta
especulació gratuïta i de tanta polèmica maquiavèl·lica com s’hi acumula. En
honor a la veritat, els d’esquerra republicana han estat els únics que no han
tirat la pedra i amagat la mà, després d’estampar-li’n una de ben grossa al
vell mig del front: que s’investigui tot el tinglado del monarca emèrit sota la
sospita de presumpta pertinença a “organització criminal”, ara que s’ha posat
de moda aquesta figura delictiva per empastifar la família del seu amic Pujol, aquell
del “tranquil, Jordi, tranquil”. Però l’hereu dubta i sospesa hamletianament si
després de donar un primer pas renegant del pare i de la seva herència, ha de
rematar la feina desnonant-lo de la Zarzuela i degradant-lo a ciutadà ras un
cop arrencats els galons d’emèrit. El que passa és que després de llegir, a la
Vanguardia del diumenge, l’article d’una presumpta periodista independent si no
fos que té del cul llogat, la Mariàngel Alcazar, comprenc que el pobre hereu ja
no sàpiga cap on girar-se ni a què atenir-se.
Tanmateix,
si es decantés per fer cas a la seva mitja taronja i desnonés l’emèrit per no allotjar-lo
sota el mateix sostre, aquest “desnonament” reial no tindria res a veure amb
els llançaments de casa seva de tanta gent que no pot pagar el lloguer, l’hipoteca
o que no té on caure morta. Igual com aquell acudit de que davant la llei
tothom és igual, que va sonar a solemne bajanada per no dir provocació a la intel·ligència,
en cas que es produís un desnonament a la Zarzuela ens hauríem de prendre aquest
episodi més com un sainet que no pas com un drama. S’especula que se li busca
un nou sostre on refugiar-se entre algun palauet del patrimoni nacional, perquè
el pobre home no hagi de passar ni una nit a la intempèrie, com els hi passa
als desnonats pelacanyes quan són desnonats de debò. En aquest cas tampoc s’hauria
de patir per l’aixovar personal del desnonat perquè en el nou allotjament ja hi
aniria inclòs, a més a més del mobiliari i d’una escorta, com es va fer amb el
seu gendre quan esperava a Suïssa que es dictés sentència. Total, que nosaltres
hauríem de pagar el pato del desnonament? Voleu que us sigui franc? Per mi ja
es pot quedar on s’està, que no li envejo pas el que li espera en aquella casa,
que cada vegada semblarà més un niu d’escurçons.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada