PAGA QUE ÉS GATA, LA MARE DELS OUS BANCARIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 31/Juliol/2017)

# PAGA QUE ÉS GATA, LA MARE DELS OUS BANCARIS.- La meva homònima, l’escriptora Maria Pilar Palau Bertran, va engiponar un relat per explicar l’origen d’aquesta expressió tan popular: “Un captaire molt enginyós, per augmentar una mica el cabal de les almoines, de tant en tant feia una jugada que mai no li anava malament. Es presentava al mig del carrer duent un sac a la esquena. Se'l descarregava molt tranquil, aguantant-lo ben fort pel capdamunt, es veia que el sac es removia ell tot sol i se sentien un horribles marrameus. De seguida era voltat de mainada i de gent gran; i quan ja tenia prou públic, deia tranquil•lament: - Fem una jugada, a qui endevini el que jo li pregunto li donaré un ral, i tots els que no ho endevinin me'l donaran a mi. A veure quina mena de bèstia porto a dins el sac? Tothom responia al moment: - Un gat! Un gat!I l'home, reposadament i fent la rialleta, anava dient a cadascú dels que havien respost:- Paga, que és gata! “ Ara bé, el també escriptor figuerenc i bon amic Emili Casademont, atribueix l’acudit a en Pitarra, que anomenava "gates" a les prostitutes, a les quals calia donar una certa quantitat de diners per obtenir-ne els favors. Sigui quin sigui l’origen, avui la manllevaré per titular la meva reflexió sobre els escandalosos beneficis que la Banca ens refrega pel nas semestralment.

Si els nostres avantpassats, que amagaven els estalvis sota una rajola o darrera un balmat, veiessin que fan pagar perquè uns altres et guardin els diners fora de casa, se’n farien creus: però no els faries pas entendre que la banca es guanyi tan bé la vida només d’aquesta manera. I no anirien lluny d’osques, perquè si bé és ben cert que els bancs no deixen res per verd a l’hora de passar el rasclet, i no permeten que ni un cèntim se'ls escorri pel forat de l’aigüera, la bestiesa de beneficis que confessen fer no surten de les comissions ni de quatre serveis de pa sucat amb oli. És clar que de mica en mica s’omple la pica i s’ha de cobrar per tot, però el negoci de la banca es fa més a l’engròs, encara que d’aquestes operacions d’alta volada financera i de poc risc i molta gosadia, els “cagamandurries” no en tinguem ni idea, malgrat dels resultats en un sentit o altra, en pot dependre no només l’estabilitat de la pròpia entitat, sinó la de tot un país. Per aquesta raó, per evitar que cap banc que faci l’ànec arrossegui el sistema, per a la Gran Banca és un principi que s'ha de fer el que cagui, i llavors és quan el rostre del capitalisme més antipàtic es posa en pràctica sense escrúpols: repartir els guanys i socialitzar les pèrdues. La banca i els seus marmessors polítics desenganyen els que es queixen d’abusos, amb l’argument més cínic del món. "vostè pagui, que és gata". Els dipositaris de racons per “si de cas es té un mal de ventre”, quasi han de pagar perquè els hi guardin els diners i donar les gràcies, però si una gran majoria d’aquests estalviadors treuen els diners en un moment donat, un banc pot arribar a fer fallida perquè mai tenen “liquiditat” per tornar els diners que guarden. Té una lògica, és clar, que no els guarden, sinó que els fan “treballar”; el problema és que el suc que en treuen no el reparteixen pas entre els dipositaris, i si ho fan representa per aquests la xocolata del lloro. Com al set i mig, la banca mai perd, i si s’oblida de l’ètica i la solidaritat, s’engreixa com una truja. Al frontispici dels bancs hi hauria de figurar, amb lletres de metro i mig, una llegenda que digués: “per moure un dit, paga que és gata”.