Follow by Email

dimecres, 26 de juliol de 2017

EN DEFENSA DEL DRET A LA UTOPIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 26/Juliol/2017)

# EN DEFENSA DEL DRET A LA UTOPIA.- Poca broma amb la utopia! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més potents dels darrers dos segles, hi trobareu sempre una utopia com a frontissa: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, també la defensora de l’economia global. Tanmateix, és veritat que cap d’aquestes, en principi utopies, va incardinar-se pacíficament com a realitzable en les institucions i formes d’organització socials preestablertes, ja que qualsevol proposta de canvi que suposés una alternativa massa revolucionaria, era activa i fins i tot violentament perseguida i els seus profetes apallissats física, econòmica i intel•lectualment en nom de la raó d’Estat, fossin del color que fossin. No obstant això, a la llarga, totes aquelles propostes basades en simples i fantàstiques utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i canvis socials radicals, des del foment d’institucions democràtiques protectores de la llibertat individual fins al reformisme socialdemòcrata que va impulsar els anomenats Estats del Benestar, avui lamentablement a la picota per manca de recursos, puix la causa principal del fracàs de moltes utopies és que no es va tenir en compte que no eren gratis i que el preu del benestar per a tothom, sobretot, surt per un ull de la cara.

Potser degut a que encegats per utopies, gent de bona fe es va passar quatre pobles emborratxada pel frenesí eufòric, avui s’estan diagnosticant encara massa esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels somiatruites: apropiar-se de les dissorts concretes de persones concretes, per intentar redimir-les idealitzant una mena de culte mitòman a l’abstracció pura. De les injustícies certes que ha patit l’home, des de l’esclavitud a l'explotació il·lustrada en la revolució industrial, per exemple, en nasqué el mite del proletariat. I a causa de l’apropiació indeguda per quatre engalipadors professionals de les veus llegítimes dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui es sospira per l’eterna revolució pendent, reviscolada de tant en tant amb pessics de pebre àcrata que sovint es torna, en destapar-lo, ranci. I és que la utopia autèntica ha de pecar d’un pel romanticisme, de manera que etimològicament parlant es podria definir com allò que no existeix, però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. En efecte, molts dels avenços tècnics i socials dels que avui gaudim i ens en vantem - com si en néixer ens els trobéssim sota l’aixella com una barra de pa o fossin la mítica flor al cul dels afortunats -, en temps reculats del obscurantisme eren considerats absolutament utòpics i una bogeria, per no dir una heretgia. Les utopies, agradin o no a l’establishment de torn, ajuden almenys a tenir esperança, i només en una societat que no viu d’esquena a l’esperança, els homes acaben realitzant-se com a persones, primer, i després, com a ciutadans lliures.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada