EN DALI TÉ MALA PEÇA AL TELER

PROPOSTA DE REFLEXIÓ – (dilluns 17 de juliol de 2017)

• EN DALI TÉ MALA PEÇA AL TELER – El geni de Port Lligat, carai que el fot!, no ho va pas deixar tot ben lligat abans de fer-se fonedís, malgrat la Gala sempre li deia: "qui vulgui anar ben servit ell mateix s’ha de fer el llit", vés a saber si amb segones de canvi després del que darrerament hem escoltat. Vet-aquí, però, que una xicota granadeta i amb una fesomia que hi té certa retirada, bigoti a part, li reclama no al fill pròdig i escurat del notari de Figueres sinó al Dalí pintor famós i multimilionari, un reconeixement de paternitat post mortem; i una espavilada jutgessa madrilenya, que no vol desaprofitar l’empenta que suposarà per al seu currículum professional embolicar-se en un cas tan mediàtic, acabi com acabi, ha decidit que les despulles del geni després de vint-i-vuit anys deixin de reposar en pau sota una llosa de tona i mitja de pes i de complicada manipulació, com si fossin les d’un poca-roba qualsevol enterrat darrera una làpida de nyigui-nyogui collada al nínxol amb quatre paletades de ciment ràpid, passa corre que t’he vist. Em sembla, però, que la jutgessa no ha calculat prou bé en quina galleda s'ha fotut de peus, i no em refereixo només a la feinada que suposarà remoure l’entrada al monumental sepulcre, sinó per com en serà de surrealista i humanament comprometedor pel geni qualsevol dels veredictes possibles, sigui quin sigui, de la prova de l’adn.

En efecte, si resulta que la senyora Abel – la presumpta filla secreta seqüela d’un místic clau dalinià -, no comparteix ni un gen amb el geni empordanès, la burleta i reiterada xerrameca sobre la suposada impotència sexual de Dalí i les microscòpiques dimensions del seu penis infantil, quedaran verificades per sempre més i els figuerencs haurem de suportar i conviure amb l’escarni més emprenyador fet mai a la memòria d’un fill predilecte i il•lustre. Però si fos al contrari, i a la senyora Abel se li reconegués el dret a portar el cognom Dalí, encara que aquesta sentencia rehabilitaria el crèdit del geni com a mascle, la seva categoria humana i ètica quedaria tacada i molt perjudicada. Per tant, en Dalí ho té mal parat, vagi com vagi. Si els morts fan barrila a l’altre barri, el murri Pla segur que li retraurà al seu mig amic Salvador que: “en qüestió de faldilles tant és dir com no dir, perquè quan et fas una llàntia mai més te la treus de sobre”. I escric “mig amic” perquè en Dalí, les poques vegades que l’escriptor de Llofriu el visitava a Cadaqués, l’obsequiava amb xampany rosat que no tenia a refrescar i que no es podia beure, expressament per comprovar si l’engegava a dida, cosa que mai va aconseguir perquè l’escriptor li deixava dintre de la copa... Per cert, ara que hi penso, suposo que la jutgessa que porta el cas ja ha descartat, exhumant el cadàver del pare “oficial” de la presumpta genial criatura, que el senyor Abel no hi té res a veure amb la parida... Què més voleu que us digui un dia merdós d’estiu merdós? Amb aquesta xafogor, un comentari lleuger penso que sempre serà d’agrair. Ja ens escalfarem el cap amb xafarderies més sèries, si els propers dies tal com corre la brama inclús a les pàgines de l’ARA, les branques properes a l’executiu català patiran una nova esporgada.