Follow by Email

dimarts, 1 d’agost de 2017

DONEU CORDA AL RELLOTGE, SI NO VOLEU QUE L’AVI SE’NS MORI! (Conte)

A partir d’avui, cada primer de mes indultaré un conte inèdit de l’ostracisme del meu calaix de sastre d’obra literària en estand by, perquè faci amics i es deixi estimar. Espero que no torni més a casa, i que algú l’adopti. Amb tot el meu afecte i agraïment per la fidelitat al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE”

DONEU CORDA AL RELLOTGE, SI  NO VOLEU QUE L’AVI SE’NS MORI! (Conte)
Tal com m’ho han explicat us ho repeteixo i ja en podeu estar ben segurs de que no hi he afegit ni una engruna de collita pròpia. Malgrat us costi de creure, que ja sé com em retalleu a l’esquena: que si la sé molt llarga i que si mai sabeu si parlo en serio o us estic fotent canari... Doncs no, aquesta vegada us juro que no us aixeco pas la camisa, i que us conto la història quasi amb les mateixes paraules que me la va explicar en Martí Paleta, que la va viure de primera mà. En Martí Paleta i jo ens hem fet amics d’anar cada dia plegats a caminar amb es del Casal i, a estones, per matar les hores i els silencis emprenyadors, fem memòria de temps reculats, esmicolant amb els dits records que semblen a vegades esperar, com si estiguessin, que algú els hi tragués la pols.
Vet-aquí, doncs, que ahir va descabdellar-me que el seus avis havien fotut el camp d’Espanya quan aquell militarot d’en Primo de Rivera va arrambar el poder per la força, arrossegant tota la família a coll - son pare era el més petit dels tres fills dels avis d’en Martí Paleta - cap a l’Argentina, on es refiaven de trobar de seguida feina ben pagada com a “paletes fins”, ja que l’avi i l’hereu es dedicaven a Barcelona a enrajolar les cases de rics amb marbre o ceràmica cara, així com encaironar les parets de cuines i cambres de bany, una feina que es considerava entre la gent del ram una especialitat amb la qual només s’hi veien amb cor gent d’ofici. I es veu que sí, que es varen guanyar tan bé la vida com havia previst l’avi; però com que cap dels fills va fer fira amb cap argentina i l’àvia s’enyorava de Catalunya, tornaren a Barcelona tot just proclamada la República.
Varen tornar carregats amb un parell de “mundus” – així se’ls hi deia als baguls on s’hi traginava l’equipatge, quan es feia la travessia amb vaixell –, i un estoig de fusta on guardaven un rellotge de paret, que era l’herència de la família i que ja li havia deixat a l’avi el seu pare, que feia de rellotger a Alcanar. Es veu que aquell rellotge se l’estimaven tant, que cada vegada que canviaven de casa, el rellotge i una imatge de la marededéu de Montserrat era el primer que hi entrava a la nova llar. El rellotge es penjava en una paret del menjador enmig d’una cerimònia, gairebé un ritual, per assegurar-se que quedava ben anivellat; mentre que la marededéu presidia des de la lleixa més alta de l’aparador.
El rellotge dels avis devia ser de bona mena, ja que pràcticament sense cuidar-se’n massa, seguia tocant les hores nit i dia, amb una puntualitat sorprenent. En Martí Paleta m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir-lo en forma, respectat al peu de la lletra, consistia en no deixar-lo parat, de manera que l’avi mentre pogué, i després son pare i ara ell mateix, cada dissabte li donen corda procurant no tensar-la massa perquè no peti, ja que no crec pas que es trobessin recanvis per a unes peces tan antigues. D’altra banda, segons en Martí Paleta, el rellotge no té massa valor material, perquè tot i la seva resistència és de pares desconeguts; però, en canvi, per a la família cada vegada té un valor sentimental creixent que no és possible avaluar amb diners, oimés després del que m’ha explicat el meu amic i que és on volia anar a parar fa estona, si no fos que des de que m’he fet gran faig més marrada del compte a l’hora d’explicar les coses, sobretot si em poso nerviós quan en tinc una de bona per contar.
Es veu que la primera vegada que l’avi va agafar una bona calipàndria i tingué de fer llit fins i tot una temporada, després de la guerra, ningú se’n va recordar a casa de donar corda al rellotge, i aquest va acabar fent el gori-gori. L’aturada d’aquella andròmina va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que es va començar a témer per la seva vida. El metge, que llavors encara passava visita anant a la capçalera dels malalts, també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap a casa mati i tarda, els dies més crítics. En Martí Paleta m’ha dit que a ell i a sa germana, que encara no havia fet la primera comunió, els van deixar entrar a l’alcova de l’avi per acomiadar-se’n amb a condició que no obrissin boca i s’hi estiguessin només un moment, i que el van trobar tan ensopit que en van sortir de la cambra molt tristos. Sa mare diu que va intentar explicar-los què estava passant, escollint les paraules amb molta precaució, adaptades a una canalla: “al cor de l’avi, nens, se li està parant la corda”.

En sentir el que deia sa mare, es veu que la germana d’en Martí Paleta va sorprendre tothom amb un esgarip: “correm a donar corda al rellotge, que sinó l’avi es morirà!”, i se’n anà esperitada al menjador. Son pare, en escoltar el que la bordegassa acabava de dir, sense pensar-ho dues vegades va córrer a agafar la clau de donar corda, que s’endreçava al calaix del mig de l’aparador, i començà a burxar la panxa de la vella relíquia. Quan el pèndul féu tic-tac, l’avi com si n’estigués pendent es va reviscolar, talment com si fos un miracle, aquell vespre es va llevar per sopar a taula i féu una bona campanya. Tal com m’ho ha explicat en Martí Paleta, jo us ho he venut i feu-ne el cas que us sembli, però des d’aquella feta si a casa d’en Marti Paleta algú empioca ningú se’n descuida de donar corda al vell rellotge. I és que bruixes no n’hi ha, però de tant en tant passen coses que no s’expliquen sense la seva intervenció. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada