HARAKIRI A L’ESPANYOLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 21/Juliol/2017)

# HARAKIRI A L’ESPANYOLA.- Originalment, l’harakiri era un suïcidi ritual reservat als nobles japonesos i als samurais, que preferien clavar-se un punyal a la panxa i morir amb dignitat que no pas viure en la deshonra. Avui dia, qualsevol japonès pelacanyes pot escollir aquesta manera de llevar-se la vida, potser perquè dels samurais ja se n’ha perdut la mena i la noblesa està molt devaluada; però malgrat això, encara els que s’acullen a aquesta tradició mil•lenària mereixen respecte de la societat perquè almenys, per pocavergonyes que hagin estat, pensen que a l’hora de morir ho han sabut fer dignament. Ahir però, a la meva manera de veure, més d’un comentarista va passar-se de rosca comparant el vulgar i fastigós suïcidi del banquer Blesa amb el cerimonial de l’harakiri oriental, entre d’altres moltes raons perquè la víctima no era cap samurai sinó que més aviat tenia retirada amb els pocavergonyes que es passen tota la seva vida fotent-se del mort i de qui el vetlla. Ja sé el que es diu: que no és correcte dir mal d’un mort de cos present. Però jo penso, amb tot el respecte, que en determinats casos no es pot passar de puntetes sobre el comportament voluntàriament deshonest de persones, que s’han aprofitat del poder per fotre els demés, arruïnant la vida i les il•lusions de molta gent que no en tenia cap culpa i de la qual, per postres, se’n fotien.

Tanmateix, malgrat el suïcidi sigui considerat entre nosaltres un tema tabú que es millor no tocar massa i que no fa ni quatre dies era “pecat”, una cosa tan bruta i indigna que els suïcides s’havien d’enterrar fora de la terra santa dels cementiris, arrossegant la seva deshonra per tota l’eternitat, opino que en casos com el d’en Blesa cal fer almenys dues puntualitzacions: es va llevar la vida perquè li remordia la consciència, no podia mirar-se al mirall sense vomitar, penedit del mal que havia causat abusant de la confiança d’innocents? O més aviat s’ha disparat el tret d’escopeta al pit, fart d’esser assetjat i escarnit injustament per una colla brètols de merda? Si hi ha hagut penediment, que descansi en pau després que els seus hereus hagin restituït la totalitat dels danys i perjudicis patrimonials causats. Però si encara hagués fet mutis emprenyat per sentir-se maltractat, seria un greuge afegit. No ho sabrem mai, però si que hem sentit com companys de viatge de la seva corda, alguns no pas pelacanyes sinó peixos grossos a les institucions del país, declaraven que el banquer havia estat víctima de cruel assetjament que l’havia portat a la mort com a la Rita Barberà, sense que li respectessin la presumpció d’innocència. Els hi hauria de caure la cara de vergonya als que s’apunten a aquest discurs perquè per molt que li recordessin a Blesa que era un barrut, no és comparable aquest escarni públic amb com les va fer passar magres a tantes i tantes famílies arruïnades gràcies als seus tripijocs de financer de fireta. Ni tampoc la seva angoixa es pot comparar, per exemple, a la d’aquells malats podrint-se en llistes d’espera eternes, degut a les “retallades” obligades per haver tingut de destinar els recursos de la Sanitat a pagar el rescat de la Banca i de totes les corrupteles polítiques. Per tant, que no ens ofenguin ara trastocant els papers de tot plegat, fent passar els botxins per víctimes. No hem de tenir por de dir les coses pel seu nom, encara que no sigui políticament correcte. I en aquest sentit, no em puc estar de reconèixer la coherència i la valentia del poeta Joan Margarit quan a ahir, en una entrevista que li feien a Catalunya-Ràdio sobre els Jocs Olímpics del 92, va contestar al periodista: “Jo estava a Lausana quan el porc feixista d’en Samaranch va anunciar la designació de Barcelona...” Per tant, aquesta reflexió sobre el suïcidi d’en Blesa crec que s’havia de fer perquè ja n’hi ha prou de marejar perdius. I que es pari d’especular si els hereus han o no de renunciar a l’herència: abans de decidir-ho s’haurà de veure si queda herència després de quantificar i repercutir els perjudicis directes i els colaterals que el “viva la virgen” del banquer suïcidat va causar a la Hisenda Pública i a les famílies.