Follow by Email

divendres, 28 de juliol de 2017

PENSEM COM PENSEM, NO VOLGUEM TANCAR-NOS A PARLAR NOMÉS DE “LO NOSTRE”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 28/Juliol/2017)

# PENSEM COM PENSEM, NO VOLGUEM TANCAR-NOS A PARLAR NOMÉS DE “LO NOSTRE”.- La generosa i quasi saturada oferta de dispositius electrònics de comunicació, ha introduït en la vida quotidiana nous hàbits de relació entre les persones, i malgrat hi ha molta gent que nega l’evidència amb l’excusa que no té res a veure conversar planerament amb algú, cara a cara, que relacionar-s’hi virtualment mitjançant Smartphones, tablets, phablets, ordinadors o laptops, la veritat és d’allò que se’n deia "fer petar la xerrada" aviat no en quedarà ni la mostra fora dels pobles on encara es maten les hores jugant a la botifarra o prenent la fresca, tant se val. Els que blasmen de tanta modernitat – una bona part dels quals, es perquè no saben adaptar-se a les noves tecnologies –, opinen que aquest repertori de crosses per a relacionar-se les persones són tan falses i buides de caliu, que mai podran reemplaçar la magnífica i indescriptible sensació tan humana, de sentir-se acompanyat i notar-ho físicament. No obstant un argument tan simple com aquest es fa difícil de desmuntar, resultaria exagerat i injust generalitzar que les relacions virtuals no poden ser sinceres, tendres i reconfortants, sobretot des que la tècnica permet veure qui et parla, independent de la distància. I un altre dels avantatges és que intercanviant whatsapps, es fa difícil de mantenir una controvèrsia aferrissada, perquè telegràficament pocs debats d'idees es poden engrescar.

A la meva manera de veure, doncs, com tots els avenços de la tecnologia aquests nous procediments per facilitar la comunicació també tenen les seves coses bones, per exemple que gent que se li feia un castell fer una trucada en segons quins casos, ara amb un whatssap ho ventila amb més comoditat i impersonalitat que en una conversa normal. I de què ve que segons com ens trobem més còmodes amagant-nos darrera el canyer virtual? Doncs, senzillament, perquè cada vegada es troba menys gent disposada a enraonar del que sigui, sense pretendre imposar el seu criteri. Ho veiem a les tertúlies televisades o radiofòniques en que, llevat de ben poques excepcions, l’espectador no pot seguir cap raonament complert i fer-se’n una idea perquè ningú escolta els arguments de l’altre, ja que l’única cosa que vol es imposar els seus arguments. I això passa arreu i, per descomptat, entre amics o en reunions familiars. És molt trist escoltar confessions com aquesta: “quan ens reunim, no podem parlar de segons què perquè ens agafaríem pels cabells, ja que tothom pensa diferent”. Coi, jo em pensava que la gràcia de la democràcia és que respectant les idees de cadascú i sense ofendre es pot parlar de tot, entre d’altres raons per la més senzilla de totes: ningú té el monopoli de la veritat, tothom en té una mica. I conviure en pau es basa, precisament, en conjuminar les veritats individuals procurant que ningú se senti exclòs de la societat ideal.


D’acord, és una utopia, però com reflexionava ahir, si no fem possibles les utopies difícilment arribarem gaire lluny com a civilització. Feia dies escrivia que contemplant com es porta això del "procés", estava espantat. I el que m’espanta no és res més que una constatació de pissarrí: que havent-hi molta gent que voldria la independència de Catalunya discrepa del mètode per arribar-hi, i que té l’amarga sensació que els seus arguments ningú té interès en escoltar-los perquè s’ha radicalitzat perillosament aquella dita talibana de qui no pensa com jo és un enemic, altrament dit botifler o traïdor, al qual de mica en mica no se li permet ni obrir la boca, per molts carregats de raó que estiguin els seus arguments. Estic espantat perquè aquella denúncia que cantava en Raimon en temps reculats: “han fet callar a homes carregats de raó” no s’estigui reproduint avui en una societat cada cop més escorada cap a un cert culte del pensament únic. Però el que em preocupa més no és que això passi, sinó que els més contaminats per la intransigència no vulguin admetre que passi, i si bé és lícit que cada cap porti un barret diferent, perquè a la llarga parlant i escoltant-se mútuament els caps s’entenen, de l’atzucac no en podrem sortir si dessota dels capells hi ha només caps quadrats. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada