MAJORIA EN VOTS O EN DIPUTATS?

            En unes declaracions a can Cuní, el president Mas ha tornat a tocar el tema més delicat a que s’enfronta el procés, i de seguida li han saltat al coll de més o menys bon rotllo. A mi, personalment, m’ha agradat que aquesta qüestió sigui motiu de debat perquè entenc que es cabdal perquè triomfi la independència, es consolidi ferma i, sobretot, perquè no hi hagi trencadissa. Vull aclarir abans de seguir, que faig aquesta reflexió des de l’adhesió al sobiranisme, convençut que no ens queda ni ens deixen cap altra camí per recuperar allò que ens pertany i ens neguen, tant materialment com culturalment. Sóc un més dels anònims socis de l’Assemblea des de fa dos anys i escaig, i dono testimoni del meu capteniment tenint penjada al balcó una estelada, des que l’ANC va convidar la ciutadania a fer-ho. Però és, precisament, des d’aquesta convicció de militant passiu que em preocupa l’argument de culminar el procés a l’empara d’una simple majoria parlamentària, encara que no vagi acompanyada d’una majoria en vots populars significativa. I quan escric “significativa” - i no utilitzo el mot “suficient” -, ho faig expressament, després d’haver estat rumiant aquesta diferència semàntica des de fa temps, lluny de la rauxa i tocant de peus a terra, puix no m’agradaria que prenguéssim mal volent fer entrar els claus per la cabota.

            A la meva manera de veure, no podem embrancar-nos en una aventura d’aquesta complexitat sense el suport explícit d’un percentatge de vots que faci patxoca, ja que em temo, molt convençut del que dic, que ens pot portar a un atzucac. Aquella teoria de que de que n’hi ha prou guanyant per la mínima em sembla agosarada i a mi no em fa el pes; perquè sóc conscient que la minoria perdedora per punts no ens deixaria viure en pau, i en qualsevol moment podria fer girar la truita a la inversa per la mateixa regla de tres democràtica. Per tant, només ens en sortirem si realment es fa palès a les urnes, a part de al carrer, que una majoria significativa i reflexiva de ciutadans catalans es decanten per esdevenir un Estat sobirà. I, tanmateix, si no ens barallem entre nosaltres com cria-tures mentre el blat no estigui ben ensacat. Fora d’aquí ens prendran en serio només a partir del moment que la voluntat independentista la homologui un tou de vots considerable i indiscutible. I com que aquesta comprovació no ens la deixen fer per la via del referèndum, que seria la manera de sortir tothom de dubtes, s’ha de bastir mitjançant un succedani: votar en unes eleccions ordinàries revestides de la solemnitat i transcendència d’un plebiscit. Just per aquesta raó, no li compro al president que insinuï  la possibilitat de tirar pel dret en base a una simple majoria parlamentaria. És veritat que ho argumenta amb astúcia, però no li puc comprar perquè jo vull una república catalana que ens duri, no que acabi a bufetades. I per aconseguir-ho només sé veure un camí segur: una majoria de vots populars indiscutible i homologable a tot arreu. Si no es condicionessin tant els interessos del país a les conveniències i els tactismes dels partits, aquesta embranzida final del procés caldria fer-la marxant tots els sobiranistes darrera una llista unitària, potent, inclusiva i sense esquerdes. Les diferències partidàries s’haurien de quedar aparcades fins després de la victòria, en l’etapa constituent del nou estat. Ara per ara el que cal es fer amics i companys de viatge, encomanant un entusiasme sa, net i esperançat. Però mentre el procés estigui tan contaminat per llepafils gelosos de protagonisme, bona nit i tapa’t. I millor que m’equivoqui.